HOMILIA A-CORPUS CHRISTI
SENSE NECESSITAT (Jn 6,51-58)

És que no es pot lluitar per un món més just sense necessitat de complicar-se la vida? És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat de que em preguntin sempre el mateix. I jo què sé. Suposo que sí, que es pot fer tot allò sense necessitat de fer tot això. El problema no està en la pregunta, sinó en la motivació de fons. No serà, potser, que volem fer les coses “sense necessitat” de viure a fons les seves conseqüències? Per què fem les coses? Només per “necessitat”? Per a mi, no és una qüestió de “necessitat”, sinó de "copiositat". Però cadascú veurà.

El pa

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? Potser sí. Segur que es pot obtenir un tipus de pa artificial sense necessitat de passar per tot aquest procés traumàtic. Potser té gust i forma de pa, però no estic segur de que sigui pa.

Parlàvem l'altre dia a classe de si la nostra societat emmascara o no el sofriment. Una alumna em deia que no, que ella veu la gent més feliç que mai, que mai no havia rigut tant, que es pot viure sense necessitat d’amargar-se. Només faltaria. Riure està molt bé i tant de bo ho puguem fer tota la vida i en totes les circumstàncies. Certament, hem de riure molt, però hem de riure bé, i jo molt em temo que sovint riem per no plorar, que sovint riem per mirar de convèncer-nos que podem viure només de pa.

El mannà

És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podia l’home conrear el desert i fer florir l’erm sense necessitat de Déu i el seu auxili? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap mannà? El mannà és, per excel·lència, l’aliment que Déu dóna quan la terra ja no el pot donar. És l’excés, la sobreabundància, allò que sobresurt inesperadament quan, esgotats de caminar, comencem a pensar si no podríem haver guanyat la nostra llibertat sense necessitat de patir set i passar fam?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan el record del flaire dels alls i les cebes d’Egipte es feia més fort que mai, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que el poble va exclamar: “Man-hu?”, és a dir, “què és això?” I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

La carn i la sang

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat: la carn és el suport físic i la sang és la vida que l’anima. Joan expressa, en aquest llenguatge semític que era el seu, que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

L’amor opera una singular unió entre la carn i la sang. El cristianisme és la radical expressió d’aquesta conjunció copulativa. Jesús no és l’aut (o), sinó l’et (i): no és la carn o la sang, sinó la carn i la sang. Pregunteu-li a Ell si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat d’allò, a veure què us respon. Us mirarà amb cara de peix i us dirà: -“sense necessitat?; però què vol dir “sense necessitat”?-. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure’l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament a la Granja d’Escarp? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?