divendres, 22 de gener del 2010

ELL, SÍ QUE POT

[HOMILIA C-TO-03 (Lc 4,14-21)]

Jesús va ser un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir.

Com ho va fer? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. I tot això sense assessor d’imatge i sense impostar la veu.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. Jesús fa el que promet i només promet el que fa. Per això la gent el creu.

Expliquen d'un vell ancià japonès que assistia fidelment a les catequesis que feia el Pare Arrupe, tot i que no entenia una sola paraula del que deia el missioner jesuïta. Quan aquest, estranyat, li va preguntar perquè no hi faltava mai, l'ancià va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

Però, no ens equivoquèssim! Jesús no ho va fer perquè fos més que humà o sobrehumà, sinó perquè era 'estranyament' humà. És aquesta 'estranya' humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim massa sovint a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa 'estranyament' humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser 'estranyament' humana, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes; una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Ara que tots tenim Haití gravat amb foc a la retina, cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

5 comentaris:

Ignacio ha dit...

És curiós, però a mi em passa el contrari i alhora el mateix que a l'ancià japonès. Potser per això la frase que acabo d'escriure sóna tan oriental.

Jo entenc els teòlegs, i he llegit a sant Agustí i alguns filòsofs que parlen sobre els seus déus i teologies negatives i afirmatives i tot això, i és perquè ho entenc que no puc creure.

Però em fascina el convenciment i l'energia del Xavi, de la Pilar, de tanta gent...

Marc Vilarassau ha dit...

"Tinc set de tu
però l’aigua que tu em dones
no pot saciar el meu cor inquiet
i com més bec d’aquest rierol
més anhelo la font d’on brolla..." (Ignacio)

Per què la set? D'on la font? De qui l'aigua? De qui l'anhel?

En què creuen els qui no creuen? en què creuen els qui no creuen que creiem els qui creiem? com és possible no creure? no és la falta de fe un miratge que s'interposa entre Déu i jo, una projecció de la imatge frustrada del pare encara no superada? no és Déu el més probable, el més convincent, el més evident? ...

Aquestes són les preguntes que m'angoixen a mi. I no trobo resposta.

Marc Vilarassau ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ignacio ha dit...

A l'evangeli de Mateu hi ha un lloc on s'hi diu: allò que feu als meus germans m'ho feu a mi. Quan ajudava el Xavi a Alcarràs, un dia, hi havia un noi immigrant assegut en una plaça. Era Déu. En aquell instant precís. Per això vaig voler tornar a Taizé aquest estiu, i de camí a Taizé, al Pirineu aranés, vaig escriure aquest poema. Perquè era impossible no sentir-s'hi abraçat, en un lloc tan extraordinari.

Jo entenc els que no volen creure. No volen creure perquè volen més que això: volen viure! Volen llençar-se de cap sobre això que els teòlegs i els filòsofs han encorsetat, perquè de vegades les paraules, quan enraonem, quan usem només la raó, són un límit.

I el que jo cerco és capbussar-me i no sortir-ne sinó embriac, però les paraules, menys en la poesia, quan vibren voluptuoses, han fet vot de castedat, i no s'atreveixen a despullar-se i a unir-se'm totalment.

És clar que aquesta pot ser una vivència només meva i de ningú més, però quan a mi em van preguntar: creus en Déu?, vaig respondre: "no hi crec, el visc"

Per això dic que no aconsegueixo unir-me a cap creença, perquè em deixa sobri, però m'embriago amb la vivència que tenen algunes persones i la intento compartir. I per a fer-ho he de cercar la font d'on brolla

Marc Vilarassau ha dit...

Si és així, la trobaràs.