«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure. Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.
Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...
He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.
Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.
És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.
2 comentaris:
No escric per compadir-te. Solament escric per dir-te que puc comptar només fins a quatre les vegades que he llegit una confessió sentida realment, sense simulació, de part de la ploma d’un home de fe. Hi ha claus pertot. I hi ha Jesús, que va dur-los clavats més endins que ningú, per a totes i tots. I no hi ha més, certament. I això és molt!. Saps? No puc dir en consciència si Jesús és la única i sola encarnació de Déu. Però sí puc dir, que d’haver-n’hi hagudes més, si és que les hi ha hagudes, Ell ha estat l’Únic que ha mort per Amor clavat en creu. Ni que ens costi de creure i entendre mentre mirem al voltant, Jesús ha mort per Amor i per a tothom, SI. I el seu gest, inusitat, no té parió. Ni paraules que n’expressin la fondària. Ni res que s’hi pugui assemblar. Absolutament res.
I avui crec i espero en Ell, sí. Però alhora advoco pel realisme que no veia enlloc i que ara m’alegra de trobar en tu, a banda d’haver-lo vist també en unes poques persones més.
Gràcies!
El que aquí expresses, vist per aprenents de seguidor com jo, em fa adonar de la molta distancia que ens portes de davantera en el camí. Això representa una avantatge i un inconvenient. L’avantatge de poder avançar més rapit i amb pas més segur seguint el camí que ens deixes fressat. L’inconvenient decebedor d’adonar-nos de que, els camins i dreceres que fins ara ens han proposat i que hem seguit, prioritzaven més el endolcir el panorama del món on ens ha tocat fer camí que no pas viure la seva experiència crua, autèntica i desemparada a no ser per aquells rumors que ens arriben d’aquells galileus, desertors, incrèduls i porucs.
Ningú no canvia radicalment, com ells van fer, si no és com a conseqüència d’alguna experiència viscuda de forma molt intensa i sense cap lloc a dubte. Altrament no ens arribarien aquells rumors de que ens parles, fruit del seu canvi sorprenent i la manera tant valenta com s’aixecaran a proclamar la Bona Nova del Ressuscitat.
Estic d’acord, només d’aquets rumors que ens arriben, gracies a que perviuen en l’Església, és d’on ens hi podem arrapar com a l’única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran».
Francesc
Publica un comentari a l'entrada