divendres, 23 de juliol de 2010

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.

12 comentaris:

Francesc xerric ha dit...

Ep!, seguim aquí.
La consistència del missatge, sempre. La força i la seducció del missatger, més que mai... “sentir-se ple de fe” en tota circumstancia deu estar reservat per gent molt gran, com el nostre leader i model.

Anònim ha dit...

Molts cops havia pensat que la millor manera d'ajudar els altres era "fent coses", ara en canvi estic entenent i experimentant que es pot ajudar, tant o més, "sense fer res", simplement "esperant i sofrint ", quan aquesta espera i sofriment les omplim de sentit.

I ho estic entenent en veure la transformació que està produint la teva malaltia en la meva vida i, segurament també en la d'altres persones que t'estimen. La pregaria que em costava tant de fer brolla ara en mi com una font que raja sense parar i aquesta fe en el Crist, que sentia afeblida, plena d'interrogants, torna a tenir un sentit malgrat aquests interrogants.

Sí Marc, ara "ets l'homilia" amb el teu exemple de coherència entre el que prediques i el que ets, amb el teu "sentir-te ple de fe" en aquests moments tant durs de la teva vida.

Gràcies Marc per ser com ets i per entestar-te a continuar mostrant-nos al Crist, tot i que ara et toca fer-ho a través del rostre de la humanitat pacient.

Anna

Anònim ha dit...

Gracies per la sinceritat. La teva homilia y els pdf eucaristics de les benedictines de S. Benet donen llum i calor al día del Senyor.
En unió de pregaria i solidaritat.¡ Força i avant ! Estem amb tu, Marc, i amb tots el malats oncologics, ara els teus companys a Jerusalem.

Llum

Montse ha dit...

No sé si mai t'havia escrit cap comentari. Ànims i espero que tot et vagi molt bé.

Joan Josep ha dit...

Porto molts dies, com acompanyant a les sales de radio i de quimio i als llits d'onco. Mai m'havia trobat tan aprop de Jesús. Del que estaba al costat dels cecs, coixos i leprosos...Ànim. Ara llegiré amb més profunditat les teves homilies. Una abraçada: Gmà. Joan Josep (La Salle)

Anònim ha dit...

Però la consistència del missatge té molt a dir del missatger, missatge i missatger no es poden disgregar. El missatge de les teves homilies és pur (sense hipocresia), filosòfic, compromés, amorós... i coherent amb el seu missatger que ets tú, Marc.
Ets i seràs la llum i la força dels "malalts". Preguem per tu!

Una abraçada,
Lluïsa

G. Sergi d'Assís ha dit...

Marc,
m'he quedat de pedra. I quasi que sense paraules.
Em fa molta impressió el que escrius, i la força amb què estan dites les teves vivències.
T'acompanyo des de la pregària, aquesta misteriosa comunió que traspassa fronteres i límits,

Sergi d'Assís.

Anònim ha dit...

Marc,
mai t'he fet ccap comentari, la teva homilia m'ajudat a fer fruir pregaries insospitables, avui encara no dono credit al que llegeixo, ho acepto, i des d'ara vull acompanyar-te cada dia en la pregaria. endevant.

Mariano

Manel ha dit...

Gràcies per el que comparteixes Marc. Ser testimoni del Crist des de les dificultats, des de el patiment o la incertessa és convertir en homilia el sentit de les nostres vides donant exemple de que la fe no són només paraules boniques per ajudar als altres, sinó realitat profunda que ens condueix a nosaltres. Una abraçada.

Jacint ha dit...

HOLA, MARC. NO ET CONEC PERSONALMENT. PER ATZAR M'HA ARRIBAT LA TEVA DARRERA HOMILIA... VAL A DIR QUE M'HA IMPRESSIONAT...DES DE LA MEVA IMPOTENCIA (MALALT D'ELA DES DE FA JA UNS ANYS)TOT EL MEU SUPORT I AFECTE. ÀNIMS I MOLTA FORÇA!!! cinto.-

Anònim ha dit...

Ànims Marc! Estem amb tu i preguem per tu. Desitgem que et recuperis aviat!!

David Murillo ha dit...

Hola Marc,

Ara em vénen al cap imatges del nostre viatge a Taizé en autocar(1989!), les fugides a l'Escala, les escapades a St.Llorenç de Morunys amb el vell Chrysler 180 i les tornades inacabables plenes de caravanes... Per Manresa torno a veure el Marc bromista que feia broma als passavolants des del seient de copilot. I veig el Marc vital, a tothora, amb el seu bloc de notes on feia dibuixos, perspectives i hi escrivia poemes...

Malgrat els anys que fa que no ens veiem, et veig ben igual. Molts ànims. No deixis d'escriure...

Una abraçada ben forta,

David