L’èxit embriaga. No pots aturar l’eufòria; costa molt posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, hi van caure. Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat? Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Bolívia a ajudar els nens de la selva? Com afalaga que algú ponderi el teu gest solidari! Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar embriagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual... També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!
Potser Nietzsche tenia raó i el cristianisme és realment una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. «Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom», els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, es pot demanar res més? Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.
Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort una mica d’èxit. La causa i els efectes del nostre "èxit" passat, no són potser la causa i els efectes del nostre "fracàs" present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.
No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que «la collita és abundant»? No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada