«Estima els altres com a tu mateix», d'acord, però qui és "l'altre"?Hi ha qui tradueix "l'altre" com "el pròxim". No està malament, sempre que no confonguem "el pròxim" amb "el proper": fins i tot els assassins més despietats saben estimar els propers. L'home ferit no era "a prop" del levita, el sacerdot i el samarità, sinó ben lluny. La traducció més fidel seria aleshores: «estima l'altre (l'allunyat) de tal manera que esdevingui pròxim.» És l'amor compassiu el qui aproxima l'altre: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.
Una cosa així és el que devia pensar el samarità en veure aquell home ferit arran del camí: «tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.» Ja està, així de simple: aquell estranger ferit va ser "l’altre" que el samarità, sense escarafalls i a diferència del sacerdot i del levita, va convertir en el seu "pròxim".
Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: «Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre.» És a dir, estimar-te a tu mateix com si hi hagués un altre abans que tu, com si el "primer lloc" de la teva vida no fos ocupat per tu, sinó disponible per l’altre.
Dit això, podem anar a la primera part del manament: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces...», d'acord, però qui és Déu? Déu és Aquell que preserva el valor absolut de l’altre, del llunyà, de l’estranger. Déu és aquest "primer lloc" alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc.
En aquest doble manament està condensada la veritat cristiana, és a dir, la resposta que Jesús va donar a la pregunta per "l'altre". Et convenç aquesta resposta? Doncs «fes-ho així i viuràs.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada