Qui no s'ha barallat algun cop per la millor part d'un pastís? Quan era petit em semblava que la millor part sempre li tocava a un altre. Potser per això, per evitar baralles familiars, vaig aprendre a tallar el pastís en porcions exactes i, encara ara, sempre que hi ha pastís a la comunitat, me'l fan tallar a mi. Però les porcions no surten mai exactes i quan em toca repartir el pastís m'agrada donar-li la millor part al Pere: sabeu perquè? No perquè sigui el qui més la mereix, sinó perquè és el qui més la desitja. Jesús fa el mateix amb nosaltres: dóna la millor part, no al qui més la mereix, sinó al qui més la desitja. Perquè, si ho pensem bé, no pot ser d'una altra manera.
Imagineu que donéssim la millor part del pastís a qui s'ha portat millor, o a qui ha tret les millors notes, o a qui ha guanyat la partida d'escacs; aleshores convertim el pastís en un premi i un càstig, en una eina per discriminar els aspirants. I deixa de ser una festa per convertir-se en una competició.
Bé, això pot succeir amb un pastís, però no amb l'Evangeli.
Marta volia merèixer l'amistat de Jesús i per això s'afanyava, atrafegada, a servir-lo. Maria, en canvi, desitjava la seva amistat i "asseguda als peus del Senyor, l'escoltava". Amb tota la bona intenció, la primera posa el mèrit en primer lloc i el que vol per sobre de tot és obsequiar-lo. La segona, en canvi, posa el desig en primer lloc i el que vol per sobre de tot és escoltar-lo. Jesús no diu que el que fa Marta estigui malament, però diu que el que fa Maria és millor. Pot semblar una qüestió de matís, però sembla que aquest matís és important per a Jesús.
El mateix va passar amb Abraham sota l'alzina de Mambré, quan la calor del dia era més forta. El sant patriarca esperava més enllà del mèrit, en aquell estat on només roman allò que es sostingut pel desig més autèntic. Abraham ja no desitjava en primer lloc una dona fecunda, tot i que li havien promés que la seva descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel; Abraham ja no desitjava en primer lloc una terra fecunda, tot i que li havien promés que regalimaria llet i mel; Abraham ja només desitjava en primer lloc el Senyor, no les seves promeses, sinó Ell. I amb quina força!
Sabeu del què us parlo? Us heu vist mai a les portes de la mort? Mireu de fer l'exercici: Què és el que s'aguanta de la vostra vida aleshores? Què és el que roman dempeus? Quin és el desig que sobresurt aleshores per damunt de tots els altres desitjos que s'esfullen com una flor pansida?
L'objecte d'aquest desig és la vostra millor part: nodriu-lo des d'ara, estimeu-lo des d'ara, preserveu-lo des d'ara, no l'adultereu des d'ara... i no tingueu por que, si és el Senyor, aquesta millor part no us serà mai presa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada