divendres, 27 d’agost de 2010

EXTRAVAGANT

HOMILIA DG-TO-C22 (Lc 14,7-14)

Buñuel té una pel·lícula en la què fa una paròdia sagnant de l'Evangeli d'avui. Em refereixo a «Viridiana»: una noieta pietosa i càndida, seguint el consell de Jesús, omple la casa de pobres i esguerrats per festejar-los amb un dinar. L'escena acaba com el rosari de l'aurora, en una situació grotesca, on cadascú treu de dins el pitjor que té, perquè així són els esguerrats, segons el cineasta: grollers, egoistes i obscens.

L'autor aconsegueix, ni que sigui per la via de l'exabrupte i la caricatura, col·locar-nos davant l'estravagància de l'Evangeli. Cada vegada prenc més consciència de lo foragitat que és l'Evangeli en la majoria dels seus passatges; de lo difícil que és, no ja de viure, sinó d'entendre. I, tanmateix, el seguim proclamant en les nostres celebracions com si fos el més obvi, només perquè «Déu és amor». La qüestió no és si Déu és amor, sinó quin tipus d'amor és Déu?!

Llegiu atentament la frase final de l'Evangeli d'avui i digueu-me sincerament si no tinc raó: «Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

La pregunta és la següent: t'has sentit alguna vegada tractat com un dels últims? com si no comptessis res? com si fossis una ombra? pitjor que una ombra? un número en una estadística de víctimes potencials sense rostre? ... Jo tampoc. Potser per això l'Evangeli em sona tan extravagant.

Però molta gent sí, la inmensa majoria dels habitants del nostre món són tractats així, per la inmensa minoria que som la resta. Segur que per a ells l'Evangeli no és ni tan extravagant ni tan difícil d'entendre. Perquè no els convidem a les nostres festes, els posem a la primera fila, els passem el micro i que ens ho expliquin?

2 comentaris:

bernat ha dit...

Sempre escoltant l'evangeli a missa he tingut aquesta sensació paradoxal de la força dels missatges i l'aparent naturalitat amb que molts cops l'escoltàvem, com si sentíssim ploure.
Viure l'evangeli és molt difícil i tantmateix és l'únic realment necessari per esdevenir cristians.
Una altra cosa és respondre de què parlem quan parlem d'amor?? em sembla que trobar la resposta em portarà més d'una vida.

Una abraçada, Bernat

Anònim ha dit...

Buen comienzo