VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que ha cregut en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè mirem d'estimar-nos els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

I això que Lluc és molt més suau que Mateu: Mateu posa directament «qui no odia el pare i la mare...» Lluc, afortunadament, escull una versió molt més digerible i entenedora: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, l'esposa, els fills, els germans i germanes..., que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.