divendres, 6 d’agost de 2010

TU NO ETS DÉU

[HOMILIA DG-TO-C19 (Lc 12,32-48)]

Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»

Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.

Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»


Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges...

Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.

He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»

Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»

Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.

No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.

No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.

Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).

La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»

I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.

3 comentaris:

maria ha dit...

Marc, sí, solament la fe ens fa forts per arribar a aconseguir serenor i calma; ni energia, ni déu interior. El Déu de Jesús, l'autèntic, va sofrir i va plorar perquè era humà. Davant el patiment moral o físic és molt humana qualsevol reacció de la persona. Experimentem dolor en el món, fem el possible per ajudar a pal·liar-lo, però, ens sobta quan ens toca en primera persona. Sí, tens raó, cal llegir Job de la Bíblia per entendre-ho una mica. Les teves homilies són un clar exemple de fe.
Jo, com molts, et tinc present en la pregària.

G. Sergi d'Assís ha dit...

Jo també et tinc ben present.
Endavant!!

Sergi d'Assís.

Miguel Angel ha dit...

Marc; nunca es tarde si la ..., ¡te he encontrado!. Sobre tu reflexión pienso modestamente que sin Jesús todos somos muertos vivientes , eso esta claro. Con El, nos acercamos a la Vida y a la Cruz, la felicidad se desborda, el compromiso crece, pero la proximidad al Madero nos hace crucificables, o sea cristificables.
Por otro lado el ejercicio y la buena alimentación baja el colesterol a algunos.