divendres, 22 d’octubre de 2010

EL COMPLIDOR I EL PECADOR

HOMILIA DG-TO-C30 (Lc 18,9-14)

Torno a recuperar una homilia antiga.

Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era complidor i l'altre pecador. El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo. -
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack! -
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries. -
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer. -
Per cert, entre tu i jo, hem d'arreglar el tema de l'Església, però ja.
La mala premsa que té, no te n'adones?
Capellans pederastes, bisbes ultramontans, riqueses vaticanes...
Necessitem gent, com jo, que visqui la puresa original de l'evangeli.
- Realment, sóc un desastre! -
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina que de la resta ja me n'encarrego jo. Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense la gent com tu? -

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te, estic tan buit:
ni una bona acció, sóc massa covard;
ni una bona paraula, estic massa trist;
ni un bon pensament, estic massa abatut.
- Dóna-me’ls! -
Però, què et puc donar?
Les ganes de que acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls! -
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls! -
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls! -
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls! -
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls! -
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne del Cel! -

5 comentaris:

Anònim ha dit...

gràcies Marc!
Tan de bó que ho sapiguem entendre.
Dolors

Anònim ha dit...

Gracias Marc,siempre tienes el comentario idoneo para el momento oportuno,tus omilias y las de mi hermanos franciscanos a donde acudo cada semana me ayudan a entender muchas cosas que nunca me habia questionado.
Espero que te vayas recuperando.
Gracias y que Dios te proteja.

Anònim ha dit...

Gràcies, Marc, encara que no posi cap comentari no passa setmana que no lleigeixi les teves homilies.
Em va soprendre molt la teva malaltia, però crec que dones un bon testimoni de com es poden viure uns moments difícils. Esper que et recuperis.

mcsnorte ha dit...

endavant amb la PARAULA

Administrador 1 ha dit...

Gràcies Marc, sóc nou al teu blog, però m'agrada molt el que estic veient.

ànims (per cert, sóc un amic d'aun místic amic teu, també m'agraden molt les seves homilies)