divendres, 8 d’octubre de 2010

NOMÉS UN

HOMILIA DG-TO-C28 (Lc 17,11-19)

A l'època de Jesús, la lepra era una falla del sistema amb categoria de maledicció. El resultat és que quedaves al marge, condemnat a esperar que Déu, per mitjà d'un miracle, es dignés aixecar la condemna. I, de tant en tant, Déu ho feia. Hi havia taumaturgs que oferien amb més o menys eficàcia la sanació. Els leprosos ho sabien i per demanar que no quedi, no sigui que un dia funcioni.

Aquest cop, amb Jesús, va funcionar. Ja havien sentit que aquest era diferent, que no era un bocamoll, que no ho feia des de la barrera, sinó a peu de nafra. Jesús escolta la seva reclamació i els envia als sacerdots. Ells se n'hi van i, pel camí, queden guarits. I aquí s'acaba la història, ens ha tocat la loteria, i a viure que són dos dies.

Aleshores va passar que, dels deu leprosos, només un va tornar per donar glòria a Déu i agrair la seva curació. Nou es van curar i van tornar a la vida subvencionada, a la vida merescuda, viscuda com un dret adquirit. Nou es van curar, però només un va entendre que la vida és un regal que cal agrair cada dia i que aquest és precisament el gran miracle. Nou es van curar, però només un es va salvar.

En els nostres dies, el càncer també és una falla del sistema, un malentés, una pífia. No sempre s'arregla, però de tant en tant sí. Un té tot el dret a esperar-ho, només faltaria. O no és veritat que venim al món amb el Certificat de Protecció Oficial en regla? Per això està la Seguretat Social, el cos sanitari i la investigació mèdica: per servir-nos, per arreglar la pífia, per tornar les coses al seu lloc i restablir els nostres drets quan la malaltia els tira pel terra. Però no n'hi ha prou.

Si deu malalts de càncer es curessin demà mateix, seguiria sent veritat el que ens explica avui l'Evangeli: només un dels malalts tornaria per donar gràcies a Déu, només a un la malaltia li hauria canviat la perspectiva de la seva vida, només un acabaria entenent que la vida és un miracle i que no hi ha cap altra resposta digna que l'estupor i l'agraïment. Seguiria sent veritat que, dels deu malalts de càncer, nou s'haurien curat, però només un s'hauria salvat.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja saps prou bé Marc que som molts els qui demanem a Jesús que siguis tu un dels "deu malalts" que queden guarits i tenim també la certesa que tu també tornaries per donar-ne les gràcies, que sabries agraïr aquest gran regal.
I em pregunto, com podem aconseguir aquest "do" de ser agraïts? de no prendre'ns el fet de viure com quelcom que ens mereixem i de veure la nostra mort com la gran injustícia?
Crec que és un "do" que s'ha de treballar per tenir-lo, que ens hem d'anar entrenant cada dia, que hem d'anar-lo demanant a Déu sense parar i també . . . ens és més fàcil si tenim un bon mestre que ens ho ensenya amb el seu exemple. Tu ets, Marc, aquest mestre, que davant d'aquesta "falla del sistema" no arremet contra Déu, ans al contrari, hi continua confiant més que mai, que desitja tant "ser curat" com "ser salvat".
Gràcies Marc, de tot cor.

Anna

Anònim ha dit...

Tus homilias son geniales.
Desde que las he decubierto no me pierdo ni una-
Por que no hablas en alguna de la pintura que hay arriba de todo?
Que significa?

Mucho ánimo

Anònim ha dit...

Tus homilias son geniales.
Desde que las he decubierto no me pierdo ni una-
Por que no hablas en alguna de la pintura que hay arriba de todo?
Que significa?

Mucho ánimo

Anònim ha dit...

Els malalts de càncer, des del mateix moment de saber-ho, canviem la vida. Els dies de lluita són un donar gràcies per veure el Sol, per poder continuar. La majoria de gent que he conegut, en el procès i desprès, hem canviat, ens hem tornat més sensibles, més agraïts, uns hem donat gràcies a Déu, els altres als metges, ... Però tots hem canviat, no conec ningú que hagi fet com els leprosos. Tot al contrari, la malaltia ha fet treure el millor de tots nosaltres- Marc, vius un temps de soletat, de reflexió, que t'està portanty a la descoberta d'una realitat desconeguda, la de la confiança, la de donar gràcies, la de mirar als ulls del company, i descobrir-hi la por, la incertesa, l'esperança.
Maria

Anònim ha dit...

Gràcies Déu pare per haver-nos donat l´oportunitat de conèixer en Marc, de llegir-lo, de seguir-lo.