CREC EN LA RESURRECCIÓ DELS MORTS

HOMILIA DG-TO-C32 (Lc 20,27-38)

M'agrada llegir "la Contra" de la Vanguardia. Per deformació professional, sempre busco què diu la persona de les seves creences. El ventall és infinit. Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen creure en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en l'home, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo, en què crec?

Començo millor per dir en què no crec. Pròpiament, no crec ni en l'home (en general? en quin d'ells?), ni en la bondat humana (què passa amb la maldat?), ni en la vida (la del peix gran menjant-se al peix petit?), ni, per suposat, en la naturalesa (quina bestiesa!). Hi ha moltes coses en aquest món que admiro, que suscric, que hi dono suport, que estimo..., però això no vol dir que "cregui" en elles.

Per a mi, creure és quelcom fort: creure és esperar (Lluís Llach no tenia raó), creure és posar-hi la darrera confiança, creure és saber amb tota certesa que no pot fallar... Segons aquest sentit del creure, l'home, o creu en Déu o, pròpiament, no creu.

I jo, en què crec? Crec en un Déu que ressuscita els morts. Crec que Déu és l'Amor que resisteix, sense espasa ni armadura, l'embat terrible de la mort. Crec que Déu és el vindicador dels justos, el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de la violència del botxí.

Crec que Déu eixugarà totes les llàgrimes i embenarà totes les ferides, totes, sense deixar-ne ni una, per petita que sigui, i mira que són moltíssimes! Crec que Déu ja ho està fent tot això, per mitjà de tots aquells que ho creuen i ho posen en pràctica. No aquells que diuen creure-ho, però no ho posen en pràctica, que quedi clar, perquè no es creu amb la boca, solament, sinó, sobretot, amb el cor i amb les mans.

No crec, doncs, que la resurrecció sigui una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. Això fa riure! No crec de cap manera, que la resurrecció sigui una mena d'expansió de la consciència o una mena de salt a un nivell de consciència superior, però sense el pes feixuc de la carn. Això fa riure! No crec en un Déu com una mena d'amor universal sense costures, que tot ho engulleix, transfonterer, transconfessional i transoceànic. Això fa riure!

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. D’on els ve aquest coratge? Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, què és la vida, sinó una "passió inútil", oi?

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres certeses del revés i ens dóna una passió per viure.

I tu, en què creus?