TÍTOLS

HOMILIA DG-TO-A31 (Mt 23,1-12)

Els títols ens diuen quin lloc ocupem dins el nostre àmbit social. És per això que un títol només té validesa a l'interior de la societat on ha estat emès. ¿Quants senegalesos, amb el títol d'ingeniers al seu país, estan treballant de manobres a casa nostra? ¿Quantes rumaneses, que serien reconegudes infermeres a la seva terra, estan fent aquí de cambreres?

Si vols fer valdre un determinat títol en un país que no sigui el teu, suposat que els convenis bilateral ho permetin, hauràs d'omplir molts papers fins que se't reconegui de forma oficial. Qui no hagi passat mai pel tràmit de les convalidacions, en l'àmbit que sigui, no acabarà de fer-se una idea de com pot arribar a ser de farragós i d'humiliant.

Jesús reconeix els nostres títols humans, però ens recorda que, al Regne de Déu, no es poden convalidar. El conveni bilateral diu: « Al capvespre de la vida, al límit no del temps sinó de l'eternitat, a l'escaire dels dies i les hores, en allò que fas i en el perquè ho fas... no et convalidaré els títols que em presentis, sinó l'amor que t'omple els llavis i els noms que et fan costat. »

Perdoneu l'estrebada lírica que m'ha donat, però ja m'enteneu, oi?

Sereu "mestres", sereu "pares", sereu "guies", sereu allò que vulgueu al vostre país... acumuleu tants títols com sigui necessari (d'alguna manera us heu d'anomenar); però no perdeu mai de vista que, per molta paperassa que ompliu, en el regne del Pare no compta més el mèrit que la necessitat, no et paguen les hores sinó el treball, no et convaliden el títol sinó l'amor que hi has posat, al capdavall.

REVOLUCIÓ

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia. 

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

XAVALLA

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.

CONVIDATS A NOCES

HOMILIA DG-TO-A28 (Mt 22,1-14)

Alguns potser ja heu passat per l'experiència d'elaborar la llista de convidats a noces. Deu ser com un repàs a l'àlbum de fotos de la nostra vida: « aquest no pot faltar; aquella em faria molta il·lusió; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte... »

Hi ha una primera llista en què hi apareixen els innegociables: pares, germans, testimonis, amics íntims... En la segona llista entra la gent propera, els companys de carrera, els amics de la parròquia i del grup de teatre. En la tercera, ja més a contracor, hi figuren els compromisos: el jefe de la feina, els amics dels pares i aquella tieta insuportable de Calldetenes.

Imagineu-vos, per una d'aquelles raons tan difícils d'imaginar, que aquests convidats rebutgessin la vostra invitació, començant pels més propers: « mira, fill, ho sentim molt, però no podem aprovar de cap manera la teva boda, no comptis amb nosaltres. » Els amics més íntims inventen excuses inversemblants i un d'ells us retorna la invitació feta miques dins un sobre reutilitzat. ¿Ens anem ficant en l'escena?

Però com que vosaltres esteu ben enamorats de la vostra parella, i esteu decidits a lligar-vos a ella en aliança eterna, i no esteu disposats a que res us amargui l'alegria i us aigualeixi la festa... doncs resulta que, en comptes de tancar-vos a casa a plorar la vostra desgràcia, penseu: « pitjor per ells, ells s'ho perden », i decidiu sortir al carrer i començar a repartir invitacions a tota persona que trobeu asseguda als bancs, regirant els containers, jugant la partida al bar, passejant el gos...

Comença la festa i allò està ple de gent que mai havia estat convidada a una boda com aquella i s'han posat les seves millors mudes, alguns han anat al rober d'Arrels a veure si els posaven ben guapos... Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecte i gent sense dents... però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s'ho bé.

En aquestes que trobes un paio amb xancletes i bermudes, -però tio, ¿que no saps que això és una boda? -Ja, veuràs, és que no sabia si venir, passava per aquí i he entrat només per mirar a veure què... -¿Has portat la invitació? -Sí, mira la porto aquí a la butxaca... -Tota rebregada? -És que, veuràs, jo ja crec una mica en que hi ha alguna cosa, però tant com per anar a la boda... -¿Saps què? això no és un espectacle, cap dels convidats ha vingut per compromís, m'entens, no vulguis aigualir la nostra alegria amb la teva indolència, fes el favor de marxar.

Penso jo a propòsit d'aquesta història: ens han convidat a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l'Aliança de Déu amb nosaltres... Tanmateix, quants convidats que esperaven una altra boda, quants convidats que s'ho miren des de la barrera; quants convidats més encuriosits que apassionats; quants convidats sense vestit de noces...

Joseph Ratzinger es preguntava en el seu primer llibre sobre Jesús: « ¿Com s'ha pogut arribar al cristianisme ensopit i ensopidor que veiem en els temps moderns i que coneixem per experiència pròpia? » Penso que és perquè durant massa temps ens hem confós pensant que en comptes d'unes noces ens havien convidat a un funeral.

SARA MAGO

HOMILIA DG-TO-A27 (Mt 21,33-43)

Al voltant de la concessió del premi nobel de literatura, els periodistes li van preguntar a Esperanza Aguirre què li semblava Saramago. L'anècdota diu que ella els va respondre: « ¿Cómo no? Sara Mago, gran escritora. »

No m'ha agradat mai aquest escriptor, i mira que he mirat de superar els meus prejudicis, però no hi ha hagut manera. L'altre dia, vaig trobar la resposta mentre llegia "Diario de un hombre pálido" de Juan Gracia Armendariz. En aquesta frapant patografia, com qui no vol la cosa, l'escriptor aconsegueix expressar el que jo no havia estat capaç:

« José Saramago se asoma al púlpito del mundo y dice, en relación a su última novela: "Soy implacable con la especie humana, que ha inventado a Dios". Uno se pregunta si este escritor, en realidad, no siente envidia porque la especie humana haya adorado a Dios, y no a él, que se expresa con severidad de Jehová. »

No sé perquè he pensat en ell llegint l'evangeli dels vinyaters homicides. Aquesta ràbia de Déu, aquesta dèria d'expulsar-lo de la vinya, de matar-lo. No nego que Saramago tingui algun talent com a escriptor, fins i tot, li he de reconéixer una certa noblesa moral en la seva fidelitat incondicional a la ideologia comunista, sostinguda amb la insistència malaia d'una jaculatòria beata.

Hi ha qui desenterra els morts per tornar-los a matar, com si no hi hagués prou amb la mort del viu per conjurar l'odi; també s'ha de procurar la mort del mort; la mort, fins i tot, del cadàver. La nostra societat ens convoca sovint a l'execució reiterada i malaltissa d'un cadàver. Matem Déu, però mai del tot; l'expulsem reiteradament de la vinya, però no hem pogut extirpar la nostalgia d'ell; convertim l'Església en un ginyol, però no ens la traiem definitivament del damunt. És com una mala herba que acaba sortint de nou i envaint-ho tot, espatllant la meravellosa horta d'una humanitat per fi alliberada de tota servitud religiosa.

Com deia una amiga meva: « Oh quina ràbia aquests ateus cosmopolites... » Aquesta obsessió deïcida em sembla tan ridícula i culpable com el fet de confondre l'insigne premi nobel amb una ignota Sara Mago. Potser ens passa que estem mirant d'eliminar el cadàver d'algú que no ha existit mai, més enllà de la nostra colossal ignorància. No ens ha d'estranyar, aleshores, que Déu ens tregui de les mans una vinya que s'estava perdent, i la doni a d'altres que sabran cultivar-la molt millor que nosaltres.

THE WIRE

HOMILIA DG-TO-A26 (Mt 21,28-32)

El meu amic Francesc em va dir l'altre dia una frase que li va escoltar a la nostra amiga Marisa, que segurament va escoltar d'algú altre: « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. »

És dolent ser un borratxo, però és pitjor menysprear una persona pel fet de ser-ho. No és bo prostituir-se, però és pitjor marginar algú pel fet de fer-ho. Amb la mateixa força que rebutja el pecat, Jesús acull el pecador. Aquesta és la força que atreia els pecadors a la conversió, la convicció de que ells eren més que el seu pecat, que algú acollia i estimava aquest fons que quedava sepultat sota l'estigma públic del pecat.

 Jesús posava els pecadors en contacte amb ells mateixos, amb aquella part d'ells mateixos que el pecat havia desfigurat. Jesús els configurava de nou, els tornava la veritable figura, la figura que Déu ha creat i estimat des de sempre i per sempre. Jesús, d'aquesta manera, els salvava de la mort que consisteix a identificar-se amb el pecat: « Tu no ets el teu pecat. »

Però Jesús no vol salvar només el "pecador", també vol salvar el "just". Jesús vol salvar el "just" de creure's en possessió de la seva justícia, d'identificar-se amb la seva bondat, oblidant així el qui és la font de tota justícia i de tota bondat. D'aquesta manera, Jesús salva aquesta persona de la mort del cor, de la necrocardia, que fa impossible la compassió.

No ens enganyem, segons com, resulta més difícil la conversió del "just" que la del "pecador". El pecador no té res a perdre i sí molt a guanyar, en canvi, el just té molt a perdre i creu que no té res a guanyar. Jesús ha confirmat molts cops en la seva vida aquesta diferència i és per això que s'atreveix a pronosticar que els pecadors passaran davant dels "justos" en el camí cap el Regne del Déu; no pel fet de ser pecadors, sinó pel fet d'estar més receptius.

Jesús traspassa les aparences perquè són enganyoses, tant les aparences de bé com les aparences de mal. Potser per això m'agrada tant la sèrie The Wire, on si una cosa queda clara és que « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. » Hi ha pols a totes les eres, per molt que no l'escombrin cap el mateix costat.

UN DENARI

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)

Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.

CALCULADORA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,21-35)

Hi ha qui viu com si no hagués de retre comptes mai a ningú. Això no és bo: infantilitza el subjecte i és la llavor de moltes injustícies. A la vida tots hem de retre comptes i no podem deixar de fer-ho posant la consciència com excusa. Els nostres actes tenen conseqüències reals en el món real i la consciència no m'excusa de la llei, tot i que sigui superior a la llei.

Dit això, Jesús no ens ha volgut deixar una llei més, sinó una manera de viure la llei, posant l'esperit al capdavant de la lletra. Quan Jesús diu « Heu sentit dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri », no està publicant un nou decret-llei sobre el divorci que hauran de seguir escrupolosament els seus seguidors, sinó que està posant la protecció del feble (en aquest cas la dona repudiada) per damunt de la lletra de la llei.

En aquest sentit, s'explica que l'esperit pugui arribar a contradir la lletra quan aquesta es queda curta. Els cristians haurem aleshores de seguir l'esperit malgrat això ens posi dramàticament en contradicció amb la lletra. Segueix sent veritat per als cristians que, més que el compliment escrupolós d'uns preceptes, estem cridats a progressar en el camí que ens assenyala l'únic precepte de l'amor. És per aquest progrés que haurem de retre comptes i no per la suma aritmètica dels actes concrets.

Dic això per tanta gent que es troba en l'Església sotmesa públicament a una lletra que aixafa l'esperit en comptes d'acollir-lo. Em preocupa que la voluntat d'evitar l'escàndol públic pugui arribar a ser més important que acollir i acompanyar el dolor privat: "mentre no se sàpiga..., feu com si no..., que no us vegin combregar en públic..." són expressions i consells que denoten un greu dèficit legal i una dubtosa salut moral.

La llei és bona i proposa un ideal, no siguem per tant victimistes quan, per les circumstàncies que siguin, ens trobem en desacord formal amb aquell ideal. Però no oblidem mai que la consciència és un principi superior i més sagrat que la llei i que, especialment en l'Església, això s'ha de notar.

Se'm fa difícil de justificar que un cristià persegueixi, llista de greuges en mà, als pobres que, comparats amb el seu deute descomunal, deuen només xavalla moral: "aquell està separat, aquella és una adúltera, aquells viuen en concubinat..." I tu què, desgraciat!, no veus que et posaran en mans del botxí fins que hagis pagat tot el deute?

Quan Jesús li diu a Pere que ha de perdonar el germà setanta vegades set, penso que convindrem tots que no li està dient que ha de demanar perdó exactament quatre-centes noranta vegades al germà si vol quedar justificat.

Si fos així, les parròquies no regalarien crucifixos als qui fan la confirmació, sinó calculadores.

SENTINELLA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,15-20)

Un dels drames del nostre món, de tot món, és l'escassetat de sentinelles. Si no hi ha gent que vetlli mentre la resta dorm, aleshores la ciutat està perduda. No només perquè el sentinella ens adverteix dels perills nocturns, sinó perquè ens anuncia l'albada que apunta.

Però el sentinella no és el guardià. L'Església ha rebut l'encàrrec de fer de sentinella, no de guardià. I quina és la diferència? Fonamentalment, que el primer és un vigia, mentre el segon és un soldat.

El guardià és l'amo de la porta, només l'interessa si ets amic o enemic, si t'ha de deixar entrar o t'ha de rebutjar. Res més. Tot es decideix en qüestió de centímetres, per al guardià. Centímetres i contrasenyes, fórmules apreses de memòria, pertinences inequívoques, permisos i tots els papers en regla.

El sentinella, en canvi, és l'habitant de la muralla i de tot l'espai que pot abraçar amb l'esguard des de la muralla. El sentinella ha de tenir bona vista i paciència per tal d'escodrinyar fins el més petit detall. Per endevinar presències, per discernir intencions, per donar la benvinguda als qui s'acosten amb bones intencions i per desitjar un bon viatge als qui s'allunyen de la ciutat.

Aquest és l'últim paràgraf d'un article que n'Antoni Puigverd va publicar el dia 23 d'agost a La Vanguàrdia: « Ciertamente, también el cardenal Rouco y los que usufructúan en España la identidad católica (derecha cultural incluida) están lejos del espíritu de Benedicto XVI. La iglesia española tiene una fuerza que no aprovecha. Se limita a fortalecer con éxitos puntuales la moral de los suyos. No quiere abrirse y dialogar. No sabe o no quiere desafiar a la posmodernidad: se limita a bombardearle dogmas. Y esto no tiene nada que ver con lo que dice Benedicto XVI sobre el atrio de los gentiles. Por ello, los discursos de Rouco y de Ratzinger no fabrican armonías. »

Benet XVI és un sentinella, mentre Rouco és un guardià.

SEDUCCIÓ FATAL

HOMILIA DG-TO-A22 (Mt 16,21-27)

Hi ha encara qui presenta el text de Jeremies com el paradigma de l'idili espiritual: Déu com un amant que sedueix i el profeta deixant-se seduir. Tanmateix el text diu tot el contrari: Jeremies no es complau; es plany. El profeta es queixa amargament d'haver-se deixat seduir pel Senyor, com l'amant fatalment encisat per un esguard, com l'ocell funestament agafat en una xarxa.

No heu desitjat mai fugir del Senyor? Aparcar per uns dies aquesta fe que us segrega dels altres i aquesta exigència que us ultrapassa de totes bandes? No us heu cansat mai de tanta èpica evangèlica no remunerada? I no ha passat, aleshores, que alguna cosa més forta que vosaltres us ha retingut? No em refereixo a la por, ni a la mandra, ni a la falta de coratge...

Quan resulta que començaves a relaxar-te una miqueta i negociar el contracte a la baixa; quan estaves a punt de signar amb Déu un plebiscit del tipus "tu fes de Déu i deixa'm a mi fer d'home"; aleshores, el Senyor fa una finta i et llença l'estocada: « Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes. » És tan exasperant que, amb aquest Senyor, no es pugui regatejar!

D'acord, però si he de perdre la vida per tu i per l'evangeli, m'haurà de moure quelcom més que una idea sobre la justícia social o la puresa moral. Si m'he d'arriscar a seguir oferint el poc que em resta, contra la urgència de la meva carn que m'empeny sovint en una altra direcció, aleshores m'haurà de seduir quelcom més que una estètica col·lectiva o un estat anímic euforitzant. Si he d'agafar la meva creu per seguir-te allà on jo seria incapaç d'anar, aleshores posa't tu al davant i fes que es converteixi en Vida aquesta seducció fatal.

RUMORS

HOMILIA DG-TO-A21 (Mt 16,13-20)

Els rumors són com els tumors, començen a partir d'una cèl·lula i s'extenen ràpidament. La Borsa puja o baixa en funció dels rumors. La prima de risc d'un país, puja o baixa en funció dels rumors. Algunes de les actuals revoltes populars han començat amb un rumor escampat per les xarxes socials. Igual que passa amb els tumors, hi ha rumors benignes i rumors malignes. Tot depèn de la seva fiabilitat inicial i dels efectes que produeixen a l'escampar-se.

Tot l'assumpte referent a Jesús va començar amb un rumor que voleiava entorn a ell, barreja d'interrogant, de sospita i de confiança. Jesús mateix, en un moment donat de la seva vida, vol verificar la consistència d'aquests rumors i acudeix als seus deixebles: « què rumoreja la gent sobre el Fill de l'home? » Els rumors sobre Jesús que reporten els deixebles no són dolents: el comparen amb Joan Baptista, Jeremies, Elies... Jesús va suscitar rumors d'un cert abast en el seu moment, però tots aquests rumors van anar silenciant-se a mesura que s'acostava el seu final.

Els arxius històrics de l'Imperi Romà no han conservat cap traça significativa de Jesús, la seva vida hagués passat completament desapercebuda, si no li hagués seguit des de molt aviat un estrany rumor: « Aquell que va morir crucificat, Déu l'ha tornat a la vida, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. » És a través d'aquest rumor, i no de tots els altres, que va entrar Jesús en la història.

Portat, primer, de boca en boca, debatut en públic més tard, rebutjat per alguns amb incredulitat, acollit per altres amb esperança, el rumor de Jesús no va parar de fer-se més ferm i ampliar-se. A finals del segle primer el rumor de Jesús havia donat la volta a tota la conca mediterrània. L'assumpte de Jesús es tornava un assumpte d'Estat, canviava el curs de la història, i l'Església no ha cessat fins al dia d'avui de alimentar-se d'aquest rumor i d'expandir-lo.

La pregunta que ens hem de fer avui és la mateixa pregunta que Jesús va fer als deixebles a Cesarea de Felip: « i, vosaltres, què en dieu d'aquest rumor? » Jesús no pot seguir viu en la nostra història més que de la mateixa manera que va entrar-hi, impulsat cap endavant pel rumor dels que el segueixen. Depèn en bona part de nosaltres la credibilitat d'aquest rumor i que els nostres contemporanis puguin acollir-lo en les seves vides com el millor rumor benigne de la història.

(Amb agraïment a un dels meus mestres en teologia, Joseph Moingt sj)

ENGRUNES

HOMILIA DG-TO-A20 (Mt 15,21-28)

Quantes vegades he hagut de sentir-me dir allò de « tu que estàs més a prop de Déu... », com si jo, pel fet de ser capellà, tingués reservat un lloc de preferència a la taula de Déu. Res més allunyat de la realitat. Els homes i dones que han arribat de debò a fer experiència de Déu han hagut de menjar moltes engrunes. Engrunes que cauen sovint de la taula dels "bons", dels que suposadament "en saben", dels "espirituals", dels "religiosos"...

El que succeeix és que la majoria de nosaltres pensem que tenim dret a seure a taula i no estem disposats a menjar engrunes. Les engrunes són per als altres: els crèduls, els dolents, els febles, els que no van a missa... cadascú sabrà. Nosaltres volem el plat calent i servit a taula: pau interior, salut, reconeixement, ataràxia clerical, aura mística...

És per això que no solem trobar Déu més que en les nostres fantasies, per molt espirituals que semblin. És a dir, en comptes de Déu, l'únic que trobem és el nostre Alter Ego assegut en el primer lloc d'una taula que no és la de Jesucrist. Mireu, no en sé res de l'experiència d'altres déus, ni d'altres experiències "espirituals", només sé que si voleu fer experiència del «Déu de Jesucrist» us heu de disposar a menjar engrunes.

I és que només qui menja engrunes sap què vol dir pidolar. Pidolar és demanar allò que necessites amb insistència i des d'abaix, fins que ho aconsegueixes. La fe és potser la forma més radical de pidolar, perquè no pidola coses, no pidola un pa més tendre o un lloc més preeminent a taula; pidola Déu i res menys que Déu. És per això que li toca menjar tantes engrunes. Dius que estàs enfadat amb Déu perquè no ha respost la teva pregària? Mare meva, és que no has menjat mai engrunes? és que no saps el què és pidolar?

A base de menjar engrunes, la fe es fa forta com una roca, forta i insistent com una heura, capaç de convèncer Déu, de doblegar-lo, de fer-li canviar de plans. Com la fe d'aquesta dona cananea que li va fer entendre a Jesús quines eren « les ovelles perdudes del poble d'Israel », no les que seien a taula, cofoies de la seva fe (o el seu ateisme dogmàtic), sinó els "cadells" que pidolaven sota la taula i que ningú no advertia.

MULTITUDS

HOMILIA DG-TO-A19 (Mt 14,22-33)

Ahir Jesús parlava a les multituds des d'una barca i ara es presenta als deixebles, tot sol, caminant sobre l'aigua. Cap multitud pot suplir la meva adhesió personal a Jesús. Cap "barca" pot estalviar-me el risc de confiar en la seva Paraula. Ni les multituds ni les estructures, per molt bones i santes que siguin, poden substituir la meva trobada personal amb el Senyor.

Els evangelis són unànimes a l'hora d'insinuar que Jesús va passar per una certa "decepció de les multituds". Mateu ho reflecteix amb aquest episodi de Jesús caminant sobre l'aigua, lluny de la massa, confrontat a la fe personal de Pere. Però és l'evangelista Joan qui millor expressa aquesta decepció: « vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. » (Jn 6, 26) Aquest és el perill de les multituds des del temps de Jesús: que es quedin només amb la panxa plena i l'emoció identitària.

Estem a les portes d'una gran trobada de joves catòlics d'arreu del món a Madrid. Els cristians "progres" ja s'han afanyat a criticar-la (vegeu "redes cristianas"), mentre els cristians "carques" no s'han quedat enrere a l'hora d'exhibir-la com a bandera (vegeu "info católica"). Els més progres es carreguen la unitat a costa d'un pluralisme mal entès, mentre els més carques es carreguen la pluralitat a costa d'un uniformisme encara pitjor entès. Tot plegat molt poc cristià i molt poc catòlic, sincerament.

Jesús constitueix l'Església amb el repte de ser ú en la multiplicitat. Ens interessen les JMJ, no tant per la multitud (benvinguda sigui), com per la multiplicitat. Volem celebrar públicament, no tant que som molts, sinó que som múltiples, units per una mateixa fe, diversos en la comunió. És això l'Església catòlica.

Les lectures d'avui poden ser un estímul per a no perdre de vista l'essencial. Abans de donar-nos un bany de multituds assedegades, Isaïes ens posa sobre la pista: Déu no parla en el terratrèmol, en el foc, en la tempesta. Déu no parla ni els grans accidents geològics ni en les grans ostentacions socials. Déu parla en el so d'un ventíjol suau. Déu parla en un home que camina damunt les aigües, despullat de tota ostentació, disposat a vèncer només amb la fe tots els fantasmes.

No dic això per aigualir la festa, ja que penso que tenim tot el dret a fer-la. Ho dic per si les lectures d'avui ens ajuden a fer-la de la manera més oportuna i més "catòlica" possible.

DE SOBRES

HOMILIA DG-TO-A18 (Mt 14,13-21)

Diu que aquell vespre a la vora del llac eren « uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada. » Els deixebles volien que la gent es dipersés pels poblats a proveir-se de menjar. Els entenc: devien pensar "quina mandra". Però s'ha de tenir en compte que els poblats eren petits i no tenien supermercats.

Si haguessin llegit la Contra d'ahir, haurien conegut la possibilitat d'alimentar-se d'aire, que sempre és molt més econòmic. Però no existia La Vanguàrdia en aquells temps, i la temeritat de la gent no arribava a aquests extrems.

La resposta de Jesús sembla, de totes, la més sensata: « No cal que hi vagin. » Sembla evident: on voleu que vagin ? Ens trobem al llac de Galilea i no a l'Àrea de Guisona ! Segur que en tenim prou, sempre en tenim prou quan ho posem en comú i, generalment, en sobra.

L'últim dia de Colònies acostumem a convidar als pares que vinguin a missa i a dinar abans d'endur-se'n els nens cap a casa. L'altre dia va haver un descuit i els monitors es van quedar sense el dinar: podeu creure que van menjar de les restes de les famílies i encara hauríem recollit « dotze coves plens de les sobres » ? I estic parlant de disset monitors !

L'altre dia un amic no creient em preguntava què afegia Déu a la meva vida. Li deia que l'únic que afegeix Déu a la meva vida és Déu mateix. Sense aquest 'excedent', es pot viure, ser solidari, compromés, intel·ligent, sensible ? Sens dubte. Aleshores ? Aleshores, et falta Déu. Ja, però a mi no em fa falta. És clar, a mi tampoc.

El meu amic no ho entenia perquè, per a ell, Déu és allò que et falta, allò que serveix per omplir el buit; per a ell, Déu significa la carència i no l'excés. Però Déu és, estrictament, el contrari: allò que "no fa falta", allò que "està de més", allò que "sobra", la mesura curulla i sobreabundant, la generositat i el do en estat pur.

Nosaltres hem de fer que no en falti, això per suposat, però només Déu pot fer que en sobri. Si arribéssim a construir una societat plenament justa, màximament respectuosa de la llei al servei del bé comú, on a ningú no li faltés res i ningú no fes ostentació d'allò que no necessita... però no es donés aquest 'excedent', aquest reconeixement agraït del do, aquesta superació inesperada i immerescuda de les nostres mesures... aleshores ens passaria allò de Súmmum ius summa iniuria, és a dir, "máxima justicia, máxima injusticia". Seríem justos, però la insatisfacció ens corsecaria l'ànima.

Jesús ens ensenya a agrair i a celebrar aquest 'excedent' que Déu és. I la comesa de la religió és precisament aquesta... o ho hauria de ser.

De vacances, sense ordinador ni cobertura.
Torno la setmana vinent si tot va bé.
Us animo a fer vosaltres l'homilia aquesta setmana enviant els vostres comentaris.
Les lectures d'aquest diumenge s'ho valen.

LA FORÇA DEL BLAT

HOMILIA DG-TO-A16 (Mt 13,24-30)

Recentment, s'ha posat de moda fer apologètica de l'ateisme. Dawkins, Hitchens, Onfray, Puente Ojea, Rodríguez... són alguns dels seus portaveus. Títols com "El espejismo de Dios", "Dios no es bueno", "Probablemente Dios no existe"... s'han convertit en súper-ventes. ¿ N'heu llegit algun ? És entendridor veure com els ateus també necessiten nodrir la seva fe i conjurar els seus dubtes.

M'imagino per un moment que jo no crec en Déu, ¿ d'acord ? ¿ Sabeu quin és per mi el drama insuportable de no creure en Déu ? Que no pots pregar. No pots parlar amb Déu, ni escoltar-lo, ni sentir-te acompanyat per Ell, ni abandonar-te a Ell, ni escridassar-lo, ni gaudir de la seva presència, ni patir la seva absència, ni adorar-lo per sobre de tot, ni confessar el pecat i suplicar misericòrdia... Sincerament, no podria.

¿ Sabeu què diuen els que no creuen ? Que ells no preguen perquè Déu no existeix, perquè no és veritat, perquè és una projecció de no sé quantes coses, perquè més val suportar aquesta veritat que viure enganyat, perquè et sents molt més lliure, perquè és el que fan els adults... El fet és que totes aquestes raons em semblen un miratge quan m'agenollo i prego.

Aleshores penso que no creuen en Déu perquè no poden pregar. I sento una compassió que m'apreta el cor fins a fer-me mal. ¡ Potser no han pregat mai ! ¿ Us ho podeu imaginar ?... ¿ Mai ? Mai de genolls, mai en el silenci, mai amb un salm, mai Isaïes, mai les Benaurances i Jesús a la creu, mai Job clavant el seu clam com una urpa, mai « Senyor meu i Déu meu », mai plorant d'agraïment als seus peus, mai el seu Cos de franc... ¿ Mai ?

Llegeixo les lectures d'avui i de seguida em consolo, perquè « nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. » (Rm 8,26-27) Ni que sigui a l'últim moment, ni que sigui d'amagat, ni que sigui al límit de les forces, ni que sigui per sorpresa, ni que sigui al llindar d'una alegria inefable... tothom, poc o molt, gemega.

Déu escolta els gemecs del blat, vinguin d'on vinguin, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores separarà l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa. Llavors el qui ha cregut ho celebrarà i el qui no, alliberat també del jull, si ho vol, podrà pregar.

CRISPETES

HOMILIA DG-TO-A15 (Mt 13,1-9)

Si li preguntes a un nen d'on surten les crispetes, tens moltes possibilitats que et digui que surten de la màquina que hi ha a les sales de cinema. I té raó, surten com 'xurros', què dic jo?, els xurros s'havien de fregir i encara prenien el seu temps. Les crispetes rajen en surtidor, incontinents, com instigades pel dimoni. No heu somiat mai que èreu engolits per un tsunami de crispetes ? Els qui netegen les sales de cinema a les hores punta, segur que ho han somiat més d'una vegada.

Doncs bé, en el món que hi ha més enllà de les sales de cinema, el paradigma de les crispetes no serveix per a quasi res, encara que estiguis temptat de creure que serveix per a quasi tot. Les coses veritablement bones i valuoses a la vida no rajen en surtidor només en apretar un botó. Els diners costen de guanyar, els crèdits costen de fiar, el treball costa d'aconseguir, els fills costen de criar, la família costa de mantenir, els exàmens costen de superar, la vocació costa de nodrir, els malalts costen de guarir, els toxicòmans costen de rehabilitar, els atribolats costen de consolar, els ofesos costen de reconciliar.

Costen el que costen, poden costar 30, 60 ó 100, depèn del moment, de la persona, de la prova... però costen alguna cosa: un esforç, un temps, un talent, un amor, una fidelitat, un compromís, una alegria, una constància. I perquè costen, el fruit que donen té un valor: 30, 60, 100, depèn del moment, de la persona i de l'amor que hi ha posat. Sigui com sigui, és un fruit que dura i nodreix molt més que les crispetes.

Quin és el fruit que ha produït en tu la Paraula de Déu? Va, no et facis el ronso, segur que n'ha produït algun, ni que sigui minúscul. Si no fos així no estaries ara mateix llegint aquesta homilia, oi? No busquis coses massa elevades: un passatge que encara et ronda, una homilia que t'ha quedat gravada, la promesa d'un sentit que comences a intuir...

Si hi ha un fruit, per minúscul que sigui, que has après a reconèixer, vol dir que la Paraula de Déu està fecundant el terreny de la teva vida quasi sense que te n'adonis. Aquest fruit 'minúscul' és la senyal de que la llavor ha començat a germinar en tu i que, si tens cura del terreny i li poses molt d'amor, tard o d'hora produirà el seu fruit, 30, 60 ó 100, tant se val, perquè « la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda. » (Is 55,11)

Aquesta promesa, encara que costi de creure, té molta més força que la màquina de fer crispetes.

SENZILLS

HOMILIA DG-TO-A14 (Mt 11,25-30)

Em sento profundament cansat i afeixugat; per això l'evangeli d'aquest diumenge és per a mi com un bàlsam. Estic cansat dels efectes secundaris del tractament, que són com una 'gota malaia'. Els granets i les picors m'acompanyen sempre, com una alarma que es dispara constantment i no pots aturar. A estones em passa que no m'acabo de reconèixer i, tanmateix, sóc ben bé jo, només que desdibuixat o, millor, sota els efectes d'una llum desconeguda.

Per això, ara que començo els Exercicis Espirituals, suplico que entrin en la meva pregària els "senzills". M'encomano a ells. La dona que renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els aixuga amb els seus cabells, vull que sigui la meva intercessora. Vull lloar i servir el Senyor com ho va fer ella. ¿Què seria la sanació al costat de veure el món i les persones amb els seus ulls?

Em sento anímicament tan lluny dels "senzills", Senyor. Tinc massa títols, sermons, mèrits, projectes, lloances... per a presentar-me ara buit de tot això. Has deixat que se m'infli massa el currículum i no li has ensenyat prou al meu ego a desinflar-se. No sé lloar-te sense un mínim de mitjans i de prestigi. No sé reverenciar-te sense el mínim de perspectiva que dóna la alçada. No sé servir-te sense guants. No sé somriure sense tenir res a les butxaques. No sé presentar-me com tu, « muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. » (Za 9,9-10)

Per això em resulta tan urgent encomanar-me al "senzills" que et coneixen sense utilitzar-te. En aquesta nova etapa de la meva vida, ajuda'm a cedir el pas als altres sense retirar-me, a donar suport, a fer companyia, a vigilar la reraguarda. Ajuda'm a passar a segona línia sense abaixar els braços i rebaixar els ànims. Ajuda'm a servir en silenci, sense afectació. Ajuda'm a no ser una càrrega pels altres, ni motiu de tristesa o causa de penombra. T'ho demano a Tu, Senyor, que no poses els ulls en qualsevol, sinó en « l'humil i abatut que s'estremeix en sentir les teves paraules. » (Is 66,1-2)

NO+ DE PA

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI (Jn 6,51-58)

És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat d'aquest tipus de preguntes que s'alimenten només de pa.

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap altre 'mannà'?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia, quan el sistema no canviava, quan totes les bones intencions semblaven caure en sac foradat... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que algú va exclamar: "Man-hu?", és a dir, "què és això?" I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat. L'evangeli de Joan ens diu que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

Pregunteu-li a Jesús si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar-ne l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat de fer allò, a veure què us respon. Us miraran amb cara de peix i us diran: - "sense necessitat"? però què vol dir "sense necessitat"? -. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan "sense necessitat", perquè la necessitat se’ls queda curta... com el pa.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure'l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament en tants forats? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem sobreviure nodrint-nos només de pa? No podríem ser cristians sense necessitat de "menjar la seva carn i beure la seva sang"? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

PER ENRECORDAR-SE

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.