HOMILIA DG-QR-C03
UN NOM PLE DE NOMS (Ex 3,1-15)

Moisès va fugir lluny del faraó

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai sense marques, immaculat, verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història.
Moisès porta molts de temps buscant bardisses per alimentar les ovelles del seu sogre. Tant se val una o una altra, no són més que bardisses. Però, de cop, una bardissa sobresurt de totes les altres. En allò més fungible, més insignificant, més anodí... un foc. En allò més comú, més familiar, més sabut... una veu. Aquest és l’espectacle extraordinari que treu Moisès del seu ensopiment. Perquè al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

Trepitjant terra sagrada

Moisès reacciona descobrint-se els peus i cobrint-se el rostre. La nuesa del peus revela la nuesa de la persona: sense protecció, sense defenses, sense artificis. Revela també la nuesa de la voluntat, la disponibilitat per a deixar-se calçar per Déu, per a deixar-se encaminar per ell, per a deixar-se escollir i estimar per ell, a la seva manera i no a la nostra.
Si els peus són oferiment, el rostre és encara envaniment. Només podem mirar Déu des de la veritat i Moisès és encara mentida, falsedat, fugida i por. Però Moisès no gosava mirar Déu per una raó encara més profunda: veure Déu és veure el que Ell veu, i això ja fa més mal. Tots voldríem estarrufar-nos en la contemplació estàtica d’un Déu-bellesa pura, d’un Déu-ordre pur, d’un Déu-equilibri pur, d’un Déu-energia pura. Però el Senyor no és un Déu estàtic, eternament escarxofat en la seva divina divinitat.

¿Què és el que veu Déu?

La descripció no pot ser més clara: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments.”
¿I ara què? Moisès porta molts anys fugint precisament d’allò que veu el Senyor. Però, ¿com puc fugir de mi mateix, de la meva veritat més pregona, del meu nom i de la meva història?: “¿On aniria lluny del teu esperit? ¿On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,7)
Déu ens retorna sempre el nom i la història de la qual fugíem: “Moisès, Moisès”. Moisès vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia pel desert.

La missió de Déu

Moisès ha passat de la visió espectacular a l’audició de Déu, els ulls poden enganyar, però les oïdes no. A la Bíblia, l’oïda és més fiable que l’ull. A Déu, el sentim com a vocació, com a crida, com a missió.
Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens cridi pel nom, ens separi (ens prefereixi) i ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, no només per avui, per demà, per mentre duri el bon rotllo, sinó per sempre. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (¡ens les sostingui!).

El nom de Déu

Ara que Moisès ha rebut una missió, vol les credencials: què haig de respondre quan la gent em pregunti “¿de part de qui?” Faltaria més, ja que em compliques la vida, dóna’m credencials que m’obrin portes i em justifiquin davant els altres, no estic disposat a fer el ridícul. El Senyor respon Moisès per partida doble: amb una resposta evasiva i amb una al•lusiva.
L’evasiva és la primera resposta: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, “ha shem”, la font de tots els noms, perquè ho és de tots els vivents. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida, i això ens dóna pas a la segona resposta.
La segona resposta és l’al•lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms, igual que el seu rostre està ple de rostres. Ell és el Déu d’Abraham, que significa que ha estat fet, malgrat la seva edat, “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè malgrat ser el petit va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

Un nom molt llarg

Moisès serà empeltat en aquesta llarga tija del nom de Déu. La fe, la promesa, la perseverança i, ara, l’alliberament. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que empren amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. Dir el nom de Déu és creure el que creu un altre que per a tu és digne de confiança. Hem cregut la fe dels nostres pares, padrins, d’aquell amic, d’aquella persona que ens va marcar... Ens hem trobat dient sí a la fe d’un altre: sí, jo crec això mateix que creus tu, perquè intueixo que és veritat; que així com ha donat sentit a la teva vida, en pot donar a la meva; així com és la força que tens tu per estimar, també voldria tenir-la jo...
Més en concret, dir el nom de Déu és dir “Yeshua”, “Déu salva”. Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.