HOMILIA DG-QR-C05
DIBUIXANT A TERRA (Jn 8,1-11)

Jesús catedràtic

Recentment, en ocasió de la publicació d’un llibre sobre Jesús, hi ha hagut un cert debat sobre la suposada cultura o incultura de Jesús. ¿Era Jesús un analfabet? Hi ha raons a favor i en contra. No sé del cert si Jesús sabia escriure o no, el que sí puc afirmar, després de llegir aquest passatge de l’evangeli de Joan, és que Jesús era catedràtic. No havia fet oposicions, però ell exercia de catedràtic com si tingués el títol. Un títol avalat, pel que sembla, tant pels amics (la gent que se l’escolta amb avidesa) com pels enemics (els fariseus i mestres de la llei que li presenten un cas delicat tot sol·licitant el seu veredicte).

En efecte, el catedràtic és aquell a qui se li cedeix la cadira per a què pugui impartir els seus coneixements amb autoritat, pròpiament, és aquell que ensenya assegut. Jesús no té cadira, però té prou autoritat com per a ensenyar assegut, no li cal gesticular des de la trona. Doncs bé, ens trobem amb Jesús catedràtic, ensenyant la gent amb exemples i comparances que feien agradable i entenedora la seva innovadora manera d’entendre Déu i la seva Llei. I, ¿quina millor manera d’explicar les coses que fent dibuixets? Tots agraïm quan el mestre agafa el guix i comença a fer gargots a la pissarra: allò que ens entra per l’oïda, queda més ben enregistrat si també ens entra per la vista.

Una lliçó magistral

A tot això, irrompen en plena explicació els sorollosos de sempre, els boicotejadors. Anem a posar a prova el “catedràtic”, diuen amb tota la sorna. Heus ací els veritables transgressors de la Llei, ells que la coneixen millor que ningú i que la utilitzen contra tothom menys contra ells mateixos. Ells, que s’hi posen dempeus a la càtedra de la Llei, com si fos seva i no de Déu. Una dona sorpresa en flagrant adulteri és aquest cop l’esquer que els boicotejadors utilitzaran contra Jesús. Ells drets i amb el posat amenaçant, Jesús ajagut i amb el cap cot. Ells escridassant i gesticulant afectadament, Jesús callat i dibuixant al terra. Ells amb pedres a la mà, Jesús amb el dit pelat. Entre els uns i l’altre, la dona arraulida i tremolant, esperant el càstig. Mentrestant, Jesús fa gargots al terra.

Em sorprèn la insistència de l'evangelista en aquest detall aparentment insignificant, ¿quina importància pot tenir que Jesús s'entretingui dibuixant a terra amb el dit? Proposo un exercici d'imaginació contemplativa, ningú no va parar esment als gargots que Jesús catedràtic va deixar gravats aquell dia a la "pissarra" del temple, una veritable lliçó magistral per a l'eternitat, en tres dibuixos.

Una ratlla, una creu i un cercle

Jesús dibuixa una ratlla, com al film “La passió de Crist” de Mel Gibson, la mateixa ratlla que fa el pastor amb la vara davant les seves ovelles, quan sent que ronda el llop: no passarà! El bon pastor embena l’ovella ferida i se la carrega al coll; el llop enfunda les seves dens esmolades i recula. Com diu la mare de la Helen Prejean al film “Pena de mort”: “els braços d’una mare són forts quan la seva filla està en perill.” ¿No us recordava la mare Teresa de Calcuta a una soca de vinya: rebregada i petita però forta? Així deu ser la vara de l’amor de Déu als ulls del llop. La vida de molta gent és com aquesta ratlla preventiva davant el mal i la injustícia.

Jesús dibuixa també una creu, dues ratlles que s'entrecreuen per la meitat. El pastor només té una vara i sap molt bé que es pot trencar. L’amor pot frenar l’odi fins a un cert punt, però ¿què passa si l’odi no enfunda les dents i recula? ¿Què passa quan l’odi es fa fort i s’encara amb el pastor, malgrat la seva vara? ¿Què passa si fracassa l’amor? ¿I si el mal travessa la ratlla? Jesús està davant d’aquesta prova igual com estarà davant la creu, sense més garanties que Déu i la seva paraula: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?” (Is 43,19). Quan el mal creua la ratlla, Déu estima fins a l'extrem, si fa falta, fins a la creu.

Jesús, finalment, dibuixa un cercle. A dins hi fica la dona, però també hi voldria ficar els seus acusadors. L’única condició per entrar dins aquest cercle és no portar pedres a les mans. La pedra ens autodestrueix pel poder mateix de l’odi que desperta en nosaltres. Jesús vol salvar la dona i, al mateix temps, vol salvar els seus acusadors. Exemple pràctic del que significa estimar els enemics: no vol dir anar amb ells a Portaventura; vol dir ser capaç de donar el primer pas per tal de trencar la cadena de l’odi. “Qui estigui lliure de pecat...”, un cop més el pecat és la nostra taula de salvació. Oh felix culpa! tal com exclamarem exultants la nit del dissabte sant. Començant pels més vells, van anar recordant les moltes vegades que Déu no els ha volgut apedregar, malgrat estar en tot el dret de fer-ho. La salvació comença quan Déu, aguantant-nos la mirada, ens dóna el coratge per deixar anar la pedra que ens confisca les mans i el cor. Desarmats, podem entrar per fi dins el cercle. Dins aquest cercle, estem salvats: ni tan sols el dimoni ens pot acusar, encara que tingui raó.