HOMILIA DG-QR-C04
UN HOME TENIA DOS FILLS (Lc 15,1-3.11-32)

Aquest home acull els pecadors

Una de les dades més fidedignes de l’evangeli és el fet, a bastament consignat, de que a la mala gent li agradava Jesús, el que deia i el que feia. Se li acostaven tots els desrengats, els que fan ràbia, mania i pudor... bé, a Jesús sembla que no li’n feien pas. Jesús s’encaparra a no donar ningú per perdut, per impossible que sembli, i ¿sabeu per què ho fa així? Perquè Jesús creu en Déu i creu que Déu és així.
La paràbola del fill pròdig (que en diem nosaltres), forma part d’una trilogia de paràboles que conformen el capítol 15 de l’evangeli de Lluc: l’ovella perduda, la moneda perduda, el fill perdut. Aquestes tres paràboles són una llarga resposta a la crítica que va rebre Jesús de la gent benpensant de l’època. La gent benpensant dóna de seguida per perdut allò que té difícil recuperació. Més val dedicar els esforços a allò que té futur que no a aquells que no en tenen. La gent benpensant té més alegria per noranta-nou justos que no necessiten conversió que per un pecador que es converteix. Per això els sembla una imprudència sortir a buscar una ovella que s’ha perdut, probablement la més inútil, deixant les altres noranta nou desateses. Per això els sembla una pèrdua de temps buscar una monedeta de no res, quan pots recuperar-la ràpidament amb un cop de fortuna a la borsa.

Hi ha dos tipus de gent

Hi ha dos tipus de gent, la “bona gent” i la “mala gent”. La “mala gent”, com el fill petit de la paràbola, dilapida els seus béns portant una vida dissoluta (per ser més explícits, el text grec diu que es va gastar els diners amb pornon, és a dir, amb prostitutes). El problema de la “mala gent” està molt clar, és evident, groller: embriagar-se, drogar-se, maleir, robar, fornicar... Han tocat fons i, ni que sigui per manca de recursos, no es poden seguir enganyant. Quan ja no pots tirar més avall, pots fer dues coses: quedar-te on estàs i seguir remenant la femta, o bé fer confiança a algú i començar el llarg i difícil camí de retorn a la casa paterna. Les opcions s’aclareixen molt quan has tocat fons.
Penso que és per aquest motiu que la mala gent envoltava Jesús: sabia parlar des del fons als qui havien tocat fons. Amb Jesús, ni que fos de forma purament intuïtiva, la gent experimentava fins a quin punt Déu és present a tots els racons, per foscos que semblin, no com a jutge implacable, sinó com a pare amatent: “si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,8)

He pecat contra el cel

Per això em fa gràcia quan algú diu o fa alguna cosa amb la intenció d’ofendre Déu i després et mira a veure si t’ha impressionat, a tu, que se suposa que ets el seu guàrdia jurat. Perdoneu, però se m’escapa el riure. L’ofensa a Déu no és mai una ofensa directa, és com si volguéssim tocar el cel amb una pedra, l’únic que aconseguirem tirant pedres al cel és que ens caiguin al damunt, i això sí que pot ofendre Déu: que una de les nostres pedres llançades contra ell impactin sobre el cap d’un altre. Només allò que ofèn el germà, ofèn veritablement Déu.
Amb la intenció d’ofendre Déu, el maleeixo, blasfemo, em castigo, m’embriago, renego de tot i de tots, envio tothom a pastar fang... quina bestiesa! No tinc ni idea de qui és Déu. Déu està de tornada de tot això, molt més enllà, ens espera a l’altra banda, pacientment, i el més increïble: a mi em pot semblar una bestiesa, però a ell no: no jutja, surt a rebre’ns com si fos el primer dia, amb una abraçada que fon el metall i esmicola la pedra.

El seu pare el veié i es commogué

El pare no s’està a l’interior de la casa lamentant-se de la marxa del fill, repassant depressivament cada racó que ha deixat buit la seva absència, gemegant: “¿recordes quan érem tots a taula?”. No, el pare no lamenta ni gemega, el pare surt a la porta de casa, cada dia, com un sentinella, atalaia l’horitzó i espera. ¿Quina fe és aquella que no creu que Déu pot fer tornar el fill? ¿no s’assembla massa la nostra fe a la dels pagans que necessiten mil proves per a creure, que necessiten el concurs d’un nigromant per a mantenir l’esperança?
Però jo encara afegiria més, només un Déu que s’ha perdut és un Déu que es pot retrobar. Molta gent ha perdut Déu pel camí, per culpa de l’Església, per culpa de la modernitat, per culpa dels altres, per tantes culpes que no són mai nostres... Tant se val, el fet és que, havent perdut Déu, alguns el volen recuperar. Déu es fa el trobadís, ell que no ha marxat mai. Només qui ha perdut Déu el pot retrobar i pot experimentar aquesta alegria que supera tota altra alegria. I parlo d’una alegria a l’alçada de l’alegria de Déu. Només si ens deixem abraçar per ell com a fills, i no com a gent que treballa per un jornal, podem participar de l’alegria que supera tota alegria, una alegria molt de sobre de les nostres alegries interessades, l’alegria que experimenta Déu mateix “perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”.

El fill gran tornà del camp

Només qui ha perdut coneix l’alegria de retrobar, només qui s’ha perdut coneix l’alegria de ser retrobat. És el problema de la “bona gent”, el nostre problema: no ens hem perdut mai i hem experimentat poc o gens la necessitat de ser retrobats. Som com el fill gran de la paràbola: tan complidors, tan com cal, tan dels de casa, tan dels nostres... que, al final, no només ens creiem amb dret sobre la nostra part d’herència, sinó també sobre la dels altres.
Compadeixo la fe trista de qui, potser perquè no l’ha perdut mai, no ha necessitat mai de trobar Déu. Fe rutinària, feta de drets adquirits i no posats en dubte, de mirades de menyspreu, de “sempre s’ha fet així”, de retrets dissimulats: “fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics.”
L’evangeli d’avui és una bona notícia també per a la “bona gent”: Déu uneix allò que l’home separa: els qui ens creiem bons i els qui som manifestament dolents estem convidats a fondre’ns en una mateixa abraçada, a exultar davant una mateixa alegria, a participar d’una mateixa taula i d’una mateixa herència, amb una sola condició: que no donem per perdut allò que Déu no dóna per perdut, ni que siguem nosaltres mateixos.