HOMILIA DG-SS-RAMS
MEMORIA PASSIONIS (Lc 22,14-23,56)

Jesús d'Esparreguera

Avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, em feia tot un plegat de preguntes i reflexions sobre la mort.
¿Per què és tan important per als cristians la Passió de Jesús, fins al punt de col·locar-la al centre de la nostra fe? ¿Per què mantenim amb tanta insistència la memoria passionis? ¿Com és que no en tenim prou amb la memoria vitae?

Els musulmans admiren i aprecien profundament el profeta Jesús i, tanmateix, eludeixen la seva mort; tal com feien alguns corrents gnòstics del cristianisme primitiu, pels quals la mort no era digna de Déu i, en conseqüència, no podia afectar realment al seu Fill. Per a tot aquest corrent, la passió de Jesús no és més que un simulacre exemplificador, una mena d’acte sacramental amb moralina final. Jesús va disfressat d’home durant la Passió, camuflant la seva veritable identitat divina durant el temps que dura l’acte sacramental. Fa veure que pateix, que se sent abandonat, que plora sang, que sucumbeix sota el pes de la creu, que s’ofega, que crida i que, finalment, expira. Tot molt creïble, tot molt edificant. Però quan cau el teló, Jesús es lleva la disfressa d’home i torna a ser déu impassible i etern. Aquí el teniu, el Jesús que tots estàvem esperant, tal com nosaltres l’havíem imaginat i no com l’església ens l’ha volgut vendre, amb tots vosaltres: “Jesús d’Esparreguera”. En fi, amb tot el respecte, permeteu-me la ironia.

Memoria mortis

Vivim en una societat agnòstica en les formes i gnòstica en el fons. No sabem el que creiem i no volem creure el que sabem. Sabem que morirem, però no ho volem creure. ¿On trobem la mort en la vida pública i en la consciència de la societat moderna? Per dir-ho en poques paraules: públicament no la trobem ja en absolut. La trobem només representada, sempre a través del filtre líquid d’una pantalla, ja sigui exagerada o bé disminuïda, però ja no viscuda, acompanyada, celebrada... Les percepcions mediatitzades transmeses pels mitjans de comunicació reprimeixen i desplacen les genuïnes experiències de la realitat, i quan aquestes arriben, és clar, no ens les podem creure.

Valgui el testimoni d’aquesta amiga davant una experiència traumàtica: “Ahir una dona es va tirar pel balcó... Jo no vaig veure com es tirava... per sort. Un senyor va baixar corrents i plorant. Un noi l'abraçava. Ella no es movia. Va venir l'ambulància i ella no es movia. Li prenien el pols i no... no en tenia. No m'ho puc treure del cap. Es va tirar. No era pas un joc, era real. Es va tirar, Marc. No m'ho puc creure.”

Memoria vitae

En un pla menys traumàtic, quan una persona mor, rares vegades la seva mort succeeix a casa, envoltat de la seva família i els seus amics, sinó gairebé sempre en hospitals i, dins d'ells, en unitats de cures intensives o en habitacions per a moribunds. Els metges no poden fer ja res per ell, i llavors, perquè no causin malestar als altres pacients, se'ls trasllada de les sales a habitacions separades, on el moribund mor sol. Els cementiris estan situats lluny, als afores de les poblacions. Les empreses funeràries s'encarreguen de tot, de manera que els parents no han de preocupar-se per a res de l'enterrament. "La vida continua": aquest és l'únic consol que es xiuxiueja. Sembla com si els moribunds i les persones afligides per la desgràcia volguessin disculpar-se: "No us prengueu tantes molèsties". I tots desapareixen.

La mort és un tabú i es reprimeix inconscientment el dol i el condol. Cada vegada és més freqüent que a les grans ciutats no s'enterri ja la gent, sinó que es procedeixi a incinerar els seus cadàvers i a escampar les seves cendres. Volem conservar només la memòria de la vida i pensem que l’única manera de fer-ho és esborrant tota traça de la mort. Aquell difunt no ha mort, només ha viscut, i de la vida ha passat de cop al no-res. No hi ha més preguntes a fer.

Memoria passionis

El fet de reprimir la mort fa que mostrem insensibilitat, apatia i infantilisme. Per mitjà de les nostres repressions matem l'amor a la vida sencera. Si reprimim nostres pròpies angoixes i no prenem temps per a plorar els nostres difunts, no ens commourà ja cap dolor aliè. La mort reprimida difon una indiferència paralitzadora. La incapacitat per a plorar les desgràcies es converteix en incapacitat per estimar.

Per contra, la persona que manté la consciència de la mort, sap conservar també l'amor a la vida, a tota vida, a la vida en comú, a la vida sencera, per tant, també a aquest moment fonamental de la vida que en diem "mort". El pensar en la mort ens fa prudents per a la vida. Però ¿en què consisteix aquesta prudència? ¿Com trobar coratge per a una vida que està marcada per la mort?

Són preguntes que em feia avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, a les portes d’una Pasqua que mai no acabem de creure que sigui del tot nostra.