HOMILIA DG-TO-C14
MORIR D’ÈXIT (Lc 10,1-12.17-20)

Li va passar fa un any al Reial Madrid, i els culés vinga a riure. Aquest any ens ha passat a nosaltres i no vegis com s'han despatxat. Però és que aquesta lliçó és d’aquelles que no s’acaben d’aprendre mai. L’èxit embriaga i aquesta és la seva condició; no pots aturar l’eufòria; no pots posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins que la cosa peta. És com pretendre beure vodka sense parar i no embriagar-se: hi ha qui té més resistència, però, més tard o més d’hora, tothom cau.

També tu, gran manitú

Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, van caure. ¿Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat? ¿Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Darfur, amb una motxilla de 30 litres, unes sandàlies del Decathlon i un llibre de Benedetti? ¡També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

¿No ho sabies o no volies saber-ho? ¡Com afalaga que algú reconegui la teva generositat! ¡Com infla que algú ponderi el teu gest solidari! ¡Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar afalagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, el teu coratge, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual, la teva consciència expandida, la teva sagacitat artística... ¡També tu, gran manitú, pots morir d’èxit!

¿Aigualir la festa?

Jesús, en canvi, no descansa, no es relaxa. ¿Per què s’entesta a trencar l’encant d’un moment com aquest? ¿Per què no es lliura sense impediments a la contemplació de la meravellosa perspectiva que et dóna el zenit? ¿Per què no es deixa embriagar per les aromes dionisíaques que la vida destil·la de tant en tant?

Potser Nietzsche tenia raó: el cristianisme és una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. “Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”, els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, ¿es pot demanar res més? ¡Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

¿No serà que...?

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort d’èxit. La causa i els efectes del nostre èxit passat, ¿no són potser la causa i els efectes del nostre fracàs present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

Potser ens hem alegrat desmesuradament de coses relativament importants i hem oblidat l’única raó que pot fer veritable i eterna la nostra alegria. ¿No serà que li hem pres massa sovint a l’Esperit el rol de sembradors, negligint el rol de segadors que ens corresponia? ¿No serà que ens havíem construït graners a la nostra mida i no a la mida de l’Esperit? ¿No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? ¿No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que “la collita és abundant”? ¿No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

Odette Toulemonde

He llegit a “La Contra” una entrevista a Eric-Emmanuel Schmitt, escriptor i cineasta molt apreciat per mi. Acaba d’estrenar una pel·lícula que toca de petac aquest tema. La relació entre un escriptor d’èxit, víctima de la displicència que engendra la claca mal digerida, i una dona feliç, senzillament perquè ha tret el nas darrera els núvols i ha vist que el seu nom estava escrit en lletres majúscules: “Odette Toulemonde”.

És una paràbola deliciosa d’aquesta veritat tan evangèlica: l’èxit és com les drogues, embriaga, però a la llarga mata. Només hi ha un èxit que no mata, l’èxit de descobrir això que l’Eric-Emmanuel va descobrir un bon dia, perdut al mig del desert: “Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.” I, afegeixo jo, “la alegria es volver a encontrar esta fe.”