divendres, 8 de febrer de 2008

HOMILIA DG-QR-A01
NO ENS DEIXIS CAURE (Mt 4,1-11)

Jesús va ser temptat, i si em traguessin aquest passatge de l'evangeli se'm faria més difícil de creure en ell. La temptació és la mateixa, la seva i la nostra, el que no és el mateix és la resposta. I penseu que un dia es pot suportar, dos o tres a més estirar, però ¿quaranta? Deixeu-me que us faci la crònica d’una temptació, d’un dia al desert, només d'un dia.

Al desert, comences per sentir-te de cop molt lluny del món i de la gent. Pots fugir de tot, però no pots fugir de l'ànsia de fugir. Desconcerta sentir de cop aquest rebuig, aquest fàstic, aquest cansament de tot i de tots. Tot ho trobes inconsistent, fals, poca substància.

Et sents amb ganes de trencar, de protestar, de menysprear. I penses: “Redéu de Déu, després de tot el que he fet per tu, no podries donar-me a mi una mica més que als altres?”. I t’agafen ganes de fer teu el nou lema del Barça. O de fer com el Jaume, un noi de tercer d'ESO, que s'ha deixat cresta i s'ha cosit d'imperdibles la jaqueta, els llavis i les sabates.

Unes ganes irresistibles de maltractar els bons sentiments, la concòrdia, el bon rotllo, quina ràbia! Ganes de callar i posar mala cara, de no respondre, de no trucar, de fer-te odiar. De tancar-te, de soterrar-te, de vestir-te de sac i de convertir-te en una ombra, en una queixa, en una moció a la totalitat d’aquesta existència aparatosa i vana.

Odies el món i els seus valors tous, els falsos profetes de telenovel·la, la pornografia sentimental amb la seva cridòria histèrica i buida, la vida sense combat, només amb puntades de peu i escopinades, només amb crits, insults i gestos exagerats davant la càmera. Odies no ser bo i haver de posar al mal temps bona cara. Odies aquesta disfressa d'ovella que no et deixa mostrar els ullals i la peülla per sota de la llana.

¿D'on ve tot aquest malestar, així, en tromba, desmesurat, sense avisar? ¿De quines profunditats? ¿Com és que hem arribat a banalitzar d’aquesta manera el mal i la seva força devastadora? La temptació és això: sentir el mal a dins, i no a fora, enganxat a l’ànima com una "bomba-lapa".

No som bons, Senyor, tu ho saps. De vegades fem coses bones, gràcies a tu, quan deixem de posar-te pals a les nostres rodes. Però tenim molta brossa acumulada i has de travessar molts estrats, alguns de molt endurits, per arribar a la roca on tu vas posar, fa temps, els fonaments de la teva casa. La resta són paraules dolces, fines argúcies del temptador per enganyar-nos.

Aquell mateix que va enganyar Adan i Eva, fent passar com una justa reivindicació el que no era més que enveja i desconfiança. Aquell mateix que avui ens enganya a nosaltres, fent-nos creure que les pedres són pans, a veure si ens deixem les dents a la primera queixalada, quan en comptes de fe demanem proves i en comptes de llibertat, miracles.

Fent-nos creure, també, que la cornisa del Temple és per a fer puenting, sense corda ni xarxa, mostrant-nos al món en un fastuós espectacle i demanant a Déu que beneeixi les nostres aspiracions mundanes. Fent-nos creure, finalment, que tot el món serà nostre si ens fem més amples els filacteris i més lluentes les sotanes; i que seran nostres els reialmes si ens agafem més fort al púlpit i cridem més fort que els altres.

Senyor, no ens deixis caure a la temptació i deslliura'ns de qualsevol mal. Amen.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

En conec que poden fer seva, del seu dia a dia i casi al cent per cent, el que tu descrius com una crònica d’una estada ocasional al desert.
Francesc

Anònim ha dit...

"No som bons, Senyor, tu ho saps. De vegades fem coses bones, gràcies a tu, quan deixem de posar-te pals a les nostres rodes"... potser una mica massa poc optimista amb l'èsser humà.

Encantat de llegir la teva homilia
Anton