HOMILIA DG-TO-A04
CAÇADORS DE TENDÈNCIES (Mt 5,1-12)

Els "coolhunters" són els caçadors de tendències, una mena d'exploradors que es dediquen a viatjar per tot els racons del món i del ciberespai, mirant de detectar els impulsos i les aspiracions latents de la nostra societat. Es tracta d'anticipar-se als usos comuns i poder garantir l'èxit d'un producte abans de llançar-lo al mercat.

Tipus com el Rafa de "Fama", "quiero energy chicos, esto es muy amazing”. O com la persona que va intuir que l'uniforme de muntar a cavall, amb les botes per damunt dels pantalons, podia marcar un estil entre les dones. O com el meu avi que ja apuntava maneres de "coolhunter" quan defensava que només calia penjar-se una ceba al coll, amb convicció, per marcar tendència.

Jesús fa de "coolhunter" en el fragment de l’evangeli d’avui, universalment conegut com "el de les Benaurances". Jesús puja a la muntanya, reuneix els deixebles i els passa l’informe que ha elaborat sobre les tendències del futur. Us passo una còpia i ja em direu.

Amics i socis en aquesta empresa, m’he dedicat a observar la gent i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar a l’home una plenitud difícil de quantificar i d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció; no la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs; no la pobresa que es cova en els marges d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i les fàbriques clandestines de Thailàndia.

Em refereixo a la pobresa estimada com una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè l’altre tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb l’altre. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, i no tant a explicar-lo. La pobresa que et neteja el cor d’afegits postissos i cobejances, que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

“La pau i la justícia no són barates i no les trobes a les rebaixes. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara”.

¿Què us sembla l’informe? ¿Agosarat? ¿Precipitat? ¿Desencertat? Amb la de tendències rares que han triomfat en la nostra societat, ja m’ho puc esperar tot. Fins i tot allò de la ceba penjada al coll. Fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.