divendres, 15 de febrer de 2008

HOMILIA DG-QR-A02
OPTIMISTES O ESPERANÇATS (Mt 17,1-9)

L'Anton em comentava, arrel de l'homilia de diumenge passat, que no era massa optimista amb l'ésser humà. I té raó, no ho sóc gaire, d'optimista vull dir. Ara bé, que no sigui optimista no vol dir que sigui pessimista. El passat i el present de la humanitat no em conviden a l'optimisme, sinó a l'esperança. ¿Quina és la diferència?

Pujar la muntanya
¿Heu fet mai una excursió a la muntanya? Quan comences a caminar, el cim és lluny i el camí incert. A estones flaqueges i no et sents capaç, i quan més t'atures més et costa torna a arrencar. L'optimisme inicial s'ha estroncat i no et serveix ja com a incentiu. L’optimisme té aquesta tara: quan més el necessites, menys et serveix.


Imagina, aleshores, que algú et convida a enfilar-te a un turonet proper. Malgrat el desànim i la incredulitat, hi accedeixes. Des d’aquest monticle es veu el cim llunyà cap a on et dirigeixes. De cop, respires. És lluny, sí, però ja no tant. Estàs tan bé que t'hi quedaries, però contemplar el cim no és el mateix que pujar-lo. Cal baixar i reprendre el camí, ara ja no per optimisme, sinó per esperança.

Mirar l'horitzó
Jesús ens convida a enfilar-nos amb ell a un turonet. Des d'allà, ens fa contemplar la veritat més profunda de nosaltres mateixos, aquella que només es veu amb la perspectiva que Déu ens dóna. El rostre se’ns fa lluminós, la mirada se’ns torna transparent i la por desapareix. Podem contemplar el nostre destí, lluny encara, però cert. Jesús ha esquinçat el vel que ens impedia la visió d'allò que som. A través seu hem contemplat el rostre transfigurat de la humanitat tal com Déu la mira i la somia des del principi.


Aquesta mirada és el que justifica la meva esperança. Crec i espero en l'ésser humà perquè Déu creu i espera en ell. L'optimisme depèn de l'estat d'ànim, de la cadena de radio que escoltes al matí, de la sort que has tingut a la vida, de la teva estructura psicològica, de la digestió que has fet aquella tarda. Hi ha gent més optimista i gent més pessimista, hi ha dies més optimistes i dies més pessimistes. És per això que no puc fonamentar la meva esperança en l'optimisme.

L'esperança obliga
Dins els vagons que conduïen els jueus a l'extermini, algú, mogut encara per l'optimisme, va dir: "No sabeu que han fet arribar a Hitler un ultimàtum perquè alliberi immediatament tots els jueus?". Com diu Vassili Grossman a "Vie et destin": "Està clar, l'opi absurd de l'optimisme ve a socórrer els homes quan una resignada desesperança deixa lloc al sentiment agut de l'horror". L'esperança no és el contrari del pessimisme, sinó de l'horror. L'esperança compromet infinitament més que l'optimisme.


L'esperança m'obliga a creure en l'ésser humà, en la seva irreprimible vocació a la vida, en la seva capacitat de vèncer les forces de la mort, en la seva castigada facultat d'estimar i en la seva urgència de ser estimat. No m'hi obliga l'optimisme, és Déu qui m'hi obliga: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo". Un manament que hem de posar al costat d'un altre, equivalent al primer en importància: "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans, estima'ls com jo els he estimat".

L'esperança transfigura
Allò que dóna sentit a la vida és molt més que una qüestió d'optimisme. La felicitat és una qüestió d'esperança, no d'optimisme. Jo espero que un dia serem veritablement feliços, però no només jo, sinó tots: "els bons" perquè agrairan a Déu la seva bondat i "els dolents" perquè li agrairan la seva misericòrdia. Feliços, no només per tenir un mòbil amb videojocs, no només perquè m'han donat la feina, no només perquè les coses em van bé; sinó feliços perquè Déu s'ha complagut en nosaltres i perquè l'Amor amb què ens estima té més força que l'horror.


En aquest món i en aquesta vida, experimentem una felicitat que passa i no podem construir-hi tres cabanes per evitar que passi. La visió s'acaba. Hem de baixar de la muntanya i prosseguir el nostre camí. Hem de sortir del núvol, d'acord, però no podem oblidar el que hem vist i sentit. Som pelegrins en un món que passa, som indigents que busquen una llar, som captaires que demanen un bocí de pa i un glop de sentit... però som pelegrins, indigents i captaires transfigurats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Marc,
El comentari ; "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans, estima'ls com jo" , complementa i humanitza més encara, si cap, l'evangeli d'avui.
Senzillament es palpa amb molta claretat el missatge del nostre amic Jesús. Gràcies per aquestes vivències, que ens sadollen el cor i els sentits, per fer de la nostra Quaresma, una renovació joiosa i esperançada.
Josep Maria

Edgar ha dit...

Benvolgut Marc, dius que: “Crec i espero en l'ésser humà perquè Déu creu i espera en ell.” Aquest és, per mi, un dels grans misteris però alhora un dels grans fruits de vida de la Setmana Santa: com Déu n'arriba a creure i a esperar en l'ésser humà! Quan ho medito... això transforma completament la meva relació amb els altres, amb tots els altres!

Felicitats pel bloc!