HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT
TANT (Jn 3,16-18)

Mai no havia posat un simple adverbi com a títol d’una homilia. Que en dirien els entesos? Però és que jo trobo que aquest adverbi condensa com cap altre títol “l’essència del cristianisme”. El gran filòsof Ludwig Feuerbach es va equivocar quan va escollir aquest títol per un llibre en el qual feia una autòpsia magistral de les carències del cristianisme, però no de la seva essència.

Fixeu-vos com comença l’evangeli d’avui: “Déu va estimar tant el món...” De seguida, un té ganes de preguntar: “Tant, d’acord, però quant?”. Aquest és el tema. El cristianisme és la més radical exploració d’aquest “tant” que qualifica l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l’amor amb què Déu estima el món.

Déu estima tant?

Quina és la resposta, doncs? Quant estima Déu el món? La resposta és Jesucrist. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. Tant? Sí, tant. Però anem a veure què vol dir això amb una mica més de detall. Quines mostres de l’amor de Déu teníem abans de Jesucrist i seguim tenint ara al marge d’ell?

Els poetes parlen de la bellesa, els científics de la creació, els amics de l’amistat, els amants de l’amor, els ascetes de la meditació, els místics de la contemplació, tants i tants signes, tantes i tantes penyores que ens parlen inefablement d’un amor que les transcendeix i opera misteriosament en elles. Déu estima tant el món que es mostra en la bellesa de la creació i en la bondat de les criatures.

El món odia tant?

Però no tot s’acaba aquí. Els profetes parlen en la denúncia, els justos en la persecució, els pacífics en la discòrdia, els misericordiosos en la indigència... Perquè la bellesa, la creació, l’amistat i l’amor també es trenquen en un món que es capaç d’odiar tant. Odiar tant, d’acord, però quant? Aquest és també el tema. El cristianisme és, al mateix temps, la més radical exploració d'aquest “tant” que qualifica la crueltat i l’abominació, la iniquitat i l’horror de l’odi que el món és capaç de destil·lar.

Quina és la resposta, doncs? Quant és capaç d’odiar el món? La resposta és Jesucrist. El món pot arribar a odiar tant que és capaç de repudiar i de crucificar l’innocent de la manera més ignominiosa. L’amor de Déu incorpora els dos “tants”, l’un enfront de l’altre, l’amor davant l’horror, la salvació davant la catàstrofe, la vida eterna davant el col·lapse.

Sí, tant

Tenim alguns testimonis que han contemplat el desenllaç d’aquesta confrontació dramàtica al peu de la creu de Jesús: el centurió romà i el bon lladre. El primer va exclamar: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15,38); i el segon va demanar: “Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). Tots dos eren botxins, tots dos havien apurat el “tant” de l’odi en les seves vides, tots dos vivien resignats a la catàstrofe i sotmesos al col·lapse d’un món que ignora que Déu l’estima “tant”.

Tots dos van entendre, de cop, al peu de l’escenari on té lloc aquesta confrontació dramàtica entre el “tant” de l’amor i el “tant” de l’horror, que Déu havia resolt aquella fatal equació que ells donaven per perduda, en favor seu. L’impossible era possible, allò que ells s’havien encarregat de negar, d’anorrear, de contradir amb els seus actes, de cop es mostrava com l’única realitat consistent. Aquell a qui ells havien donat l’esquena durant tota la vida, ara els mirava a la cara. Van comprendre quant i fins a quin punt Déu estimava el món en el qual ells vivien condemnats i condemnant. Tots dos es van adonar que, veritablement, Déu és un Pare que dóna allò que més estima, el seu Fill únic, per mirar de salvar allò que “tant” estima.

I entenent això, el seu cor de pedra es va trencar per deixar anar un adverbi, el signe de l’admiració més profunda, el mot que condensa l’essència del cristianisme, la vibració sonora de l'Esperit en el món, la xifra gramatical de la salvació: “tant?”

Sí, tant.