TENIM UN NOM

[HOMILIA DG-TO-C03 (Ex 3,1-15)]

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història. Al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

I què és el que troba Moisès? Un nom... el seu nom. Déu li retorna el nom i la història de la qual fugia. "Moisès" vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües?, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües?, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia per les aigües del Mar Roig.

Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, i no només mentre duri el bon rotllo. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (i ens les sostingui!).

I ara ve la segona part: un cop Moisès ha rebut la missió que va associada al seu nom, vol saber qui és aquell que l'envia, quin és el seu nom. Moisès rebrà una doble resposta.

La primera resposta és una evasiva: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, la font de tots els noms. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor) o "ha shem" (el nom). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida. I això ens dóna pas a la segona resposta.

La segona resposta és al·lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms. Ell és el Déu d’Abraham, que significa “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè, malgrat ser el petit, va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

I ara ve la conclusió. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que emprèn amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. I precisament salvació és, en hebreu, el nom de Jesús (Yeshua). Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

Tenim un nom... ara només falta que, com Moisès, el vulguem portar.