EN COS I ÀNIMA

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.