Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»
Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.
Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»
Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges... Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.
He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»
Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»
Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.
No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.
No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.
Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).
La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»
I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.
3 comentaris:
Marc, sí, solament la fe ens fa forts per arribar a aconseguir serenor i calma; ni energia, ni déu interior. El Déu de Jesús, l'autèntic, va sofrir i va plorar perquè era humà. Davant el patiment moral o físic és molt humana qualsevol reacció de la persona. Experimentem dolor en el món, fem el possible per ajudar a pal·liar-lo, però, ens sobta quan ens toca en primera persona. Sí, tens raó, cal llegir Job de la Bíblia per entendre-ho una mica. Les teves homilies són un clar exemple de fe.
Jo, com molts, et tinc present en la pregària.
Jo també et tinc ben present.
Endavant!!
Sergi d'Assís.
Marc; nunca es tarde si la ..., ¡te he encontrado!. Sobre tu reflexión pienso modestamente que sin Jesús todos somos muertos vivientes , eso esta claro. Con El, nos acercamos a la Vida y a la Cruz, la felicidad se desborda, el compromiso crece, pero la proximidad al Madero nos hace crucificables, o sea cristificables.
Por otro lado el ejercicio y la buena alimentación baja el colesterol a algunos.
Publica un comentari a l'entrada