SEDUCCIÓ FATAL

HOMILIA DG-TO-A22 (Mt 16,21-27)

Hi ha encara qui presenta el text de Jeremies com el paradigma de l'idili espiritual: Déu com un amant que sedueix i el profeta deixant-se seduir. Tanmateix el text diu tot el contrari: Jeremies no es complau; es plany. El profeta es queixa amargament d'haver-se deixat seduir pel Senyor, com l'amant fatalment encisat per un esguard, com l'ocell funestament agafat en una xarxa.

No heu desitjat mai fugir del Senyor? Aparcar per uns dies aquesta fe que us segrega dels altres i aquesta exigència que us ultrapassa de totes bandes? No us heu cansat mai de tanta èpica evangèlica no remunerada? I no ha passat, aleshores, que alguna cosa més forta que vosaltres us ha retingut? No em refereixo a la por, ni a la mandra, ni a la falta de coratge...

Quan resulta que començaves a relaxar-te una miqueta i negociar el contracte a la baixa; quan estaves a punt de signar amb Déu un plebiscit del tipus "tu fes de Déu i deixa'm a mi fer d'home"; aleshores, el Senyor fa una finta i et llença l'estocada: « Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes. » És tan exasperant que, amb aquest Senyor, no es pugui regatejar!

D'acord, però si he de perdre la vida per tu i per l'evangeli, m'haurà de moure quelcom més que una idea sobre la justícia social o la puresa moral. Si m'he d'arriscar a seguir oferint el poc que em resta, contra la urgència de la meva carn que m'empeny sovint en una altra direcció, aleshores m'haurà de seduir quelcom més que una estètica col·lectiva o un estat anímic euforitzant. Si he d'agafar la meva creu per seguir-te allà on jo seria incapaç d'anar, aleshores posa't tu al davant i fes que es converteixi en Vida aquesta seducció fatal.

RUMORS

HOMILIA DG-TO-A21 (Mt 16,13-20)

Els rumors són com els tumors, començen a partir d'una cèl·lula i s'extenen ràpidament. La Borsa puja o baixa en funció dels rumors. La prima de risc d'un país, puja o baixa en funció dels rumors. Algunes de les actuals revoltes populars han començat amb un rumor escampat per les xarxes socials. Igual que passa amb els tumors, hi ha rumors benignes i rumors malignes. Tot depèn de la seva fiabilitat inicial i dels efectes que produeixen a l'escampar-se.

Tot l'assumpte referent a Jesús va començar amb un rumor que voleiava entorn a ell, barreja d'interrogant, de sospita i de confiança. Jesús mateix, en un moment donat de la seva vida, vol verificar la consistència d'aquests rumors i acudeix als seus deixebles: « què rumoreja la gent sobre el Fill de l'home? » Els rumors sobre Jesús que reporten els deixebles no són dolents: el comparen amb Joan Baptista, Jeremies, Elies... Jesús va suscitar rumors d'un cert abast en el seu moment, però tots aquests rumors van anar silenciant-se a mesura que s'acostava el seu final.

Els arxius històrics de l'Imperi Romà no han conservat cap traça significativa de Jesús, la seva vida hagués passat completament desapercebuda, si no li hagués seguit des de molt aviat un estrany rumor: « Aquell que va morir crucificat, Déu l'ha tornat a la vida, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. » És a través d'aquest rumor, i no de tots els altres, que va entrar Jesús en la història.

Portat, primer, de boca en boca, debatut en públic més tard, rebutjat per alguns amb incredulitat, acollit per altres amb esperança, el rumor de Jesús no va parar de fer-se més ferm i ampliar-se. A finals del segle primer el rumor de Jesús havia donat la volta a tota la conca mediterrània. L'assumpte de Jesús es tornava un assumpte d'Estat, canviava el curs de la història, i l'Església no ha cessat fins al dia d'avui de alimentar-se d'aquest rumor i d'expandir-lo.

La pregunta que ens hem de fer avui és la mateixa pregunta que Jesús va fer als deixebles a Cesarea de Felip: « i, vosaltres, què en dieu d'aquest rumor? » Jesús no pot seguir viu en la nostra història més que de la mateixa manera que va entrar-hi, impulsat cap endavant pel rumor dels que el segueixen. Depèn en bona part de nosaltres la credibilitat d'aquest rumor i que els nostres contemporanis puguin acollir-lo en les seves vides com el millor rumor benigne de la història.

(Amb agraïment a un dels meus mestres en teologia, Joseph Moingt sj)

ENGRUNES

HOMILIA DG-TO-A20 (Mt 15,21-28)

Quantes vegades he hagut de sentir-me dir allò de « tu que estàs més a prop de Déu... », com si jo, pel fet de ser capellà, tingués reservat un lloc de preferència a la taula de Déu. Res més allunyat de la realitat. Els homes i dones que han arribat de debò a fer experiència de Déu han hagut de menjar moltes engrunes. Engrunes que cauen sovint de la taula dels "bons", dels que suposadament "en saben", dels "espirituals", dels "religiosos"...

El que succeeix és que la majoria de nosaltres pensem que tenim dret a seure a taula i no estem disposats a menjar engrunes. Les engrunes són per als altres: els crèduls, els dolents, els febles, els que no van a missa... cadascú sabrà. Nosaltres volem el plat calent i servit a taula: pau interior, salut, reconeixement, ataràxia clerical, aura mística...

És per això que no solem trobar Déu més que en les nostres fantasies, per molt espirituals que semblin. És a dir, en comptes de Déu, l'únic que trobem és el nostre Alter Ego assegut en el primer lloc d'una taula que no és la de Jesucrist. Mireu, no en sé res de l'experiència d'altres déus, ni d'altres experiències "espirituals", només sé que si voleu fer experiència del «Déu de Jesucrist» us heu de disposar a menjar engrunes.

I és que només qui menja engrunes sap què vol dir pidolar. Pidolar és demanar allò que necessites amb insistència i des d'abaix, fins que ho aconsegueixes. La fe és potser la forma més radical de pidolar, perquè no pidola coses, no pidola un pa més tendre o un lloc més preeminent a taula; pidola Déu i res menys que Déu. És per això que li toca menjar tantes engrunes. Dius que estàs enfadat amb Déu perquè no ha respost la teva pregària? Mare meva, és que no has menjat mai engrunes? és que no saps el què és pidolar?

A base de menjar engrunes, la fe es fa forta com una roca, forta i insistent com una heura, capaç de convèncer Déu, de doblegar-lo, de fer-li canviar de plans. Com la fe d'aquesta dona cananea que li va fer entendre a Jesús quines eren « les ovelles perdudes del poble d'Israel », no les que seien a taula, cofoies de la seva fe (o el seu ateisme dogmàtic), sinó els "cadells" que pidolaven sota la taula i que ningú no advertia.

MULTITUDS

HOMILIA DG-TO-A19 (Mt 14,22-33)

Ahir Jesús parlava a les multituds des d'una barca i ara es presenta als deixebles, tot sol, caminant sobre l'aigua. Cap multitud pot suplir la meva adhesió personal a Jesús. Cap "barca" pot estalviar-me el risc de confiar en la seva Paraula. Ni les multituds ni les estructures, per molt bones i santes que siguin, poden substituir la meva trobada personal amb el Senyor.

Els evangelis són unànimes a l'hora d'insinuar que Jesús va passar per una certa "decepció de les multituds". Mateu ho reflecteix amb aquest episodi de Jesús caminant sobre l'aigua, lluny de la massa, confrontat a la fe personal de Pere. Però és l'evangelista Joan qui millor expressa aquesta decepció: « vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. » (Jn 6, 26) Aquest és el perill de les multituds des del temps de Jesús: que es quedin només amb la panxa plena i l'emoció identitària.

Estem a les portes d'una gran trobada de joves catòlics d'arreu del món a Madrid. Els cristians "progres" ja s'han afanyat a criticar-la (vegeu "redes cristianas"), mentre els cristians "carques" no s'han quedat enrere a l'hora d'exhibir-la com a bandera (vegeu "info católica"). Els més progres es carreguen la unitat a costa d'un pluralisme mal entès, mentre els més carques es carreguen la pluralitat a costa d'un uniformisme encara pitjor entès. Tot plegat molt poc cristià i molt poc catòlic, sincerament.

Jesús constitueix l'Església amb el repte de ser ú en la multiplicitat. Ens interessen les JMJ, no tant per la multitud (benvinguda sigui), com per la multiplicitat. Volem celebrar públicament, no tant que som molts, sinó que som múltiples, units per una mateixa fe, diversos en la comunió. És això l'Església catòlica.

Les lectures d'avui poden ser un estímul per a no perdre de vista l'essencial. Abans de donar-nos un bany de multituds assedegades, Isaïes ens posa sobre la pista: Déu no parla en el terratrèmol, en el foc, en la tempesta. Déu no parla ni els grans accidents geològics ni en les grans ostentacions socials. Déu parla en el so d'un ventíjol suau. Déu parla en un home que camina damunt les aigües, despullat de tota ostentació, disposat a vèncer només amb la fe tots els fantasmes.

No dic això per aigualir la festa, ja que penso que tenim tot el dret a fer-la. Ho dic per si les lectures d'avui ens ajuden a fer-la de la manera més oportuna i més "catòlica" possible.

DE SOBRES

HOMILIA DG-TO-A18 (Mt 14,13-21)

Diu que aquell vespre a la vora del llac eren « uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada. » Els deixebles volien que la gent es dipersés pels poblats a proveir-se de menjar. Els entenc: devien pensar "quina mandra". Però s'ha de tenir en compte que els poblats eren petits i no tenien supermercats.

Si haguessin llegit la Contra d'ahir, haurien conegut la possibilitat d'alimentar-se d'aire, que sempre és molt més econòmic. Però no existia La Vanguàrdia en aquells temps, i la temeritat de la gent no arribava a aquests extrems.

La resposta de Jesús sembla, de totes, la més sensata: « No cal que hi vagin. » Sembla evident: on voleu que vagin ? Ens trobem al llac de Galilea i no a l'Àrea de Guisona ! Segur que en tenim prou, sempre en tenim prou quan ho posem en comú i, generalment, en sobra.

L'últim dia de Colònies acostumem a convidar als pares que vinguin a missa i a dinar abans d'endur-se'n els nens cap a casa. L'altre dia va haver un descuit i els monitors es van quedar sense el dinar: podeu creure que van menjar de les restes de les famílies i encara hauríem recollit « dotze coves plens de les sobres » ? I estic parlant de disset monitors !

L'altre dia un amic no creient em preguntava què afegia Déu a la meva vida. Li deia que l'únic que afegeix Déu a la meva vida és Déu mateix. Sense aquest 'excedent', es pot viure, ser solidari, compromés, intel·ligent, sensible ? Sens dubte. Aleshores ? Aleshores, et falta Déu. Ja, però a mi no em fa falta. És clar, a mi tampoc.

El meu amic no ho entenia perquè, per a ell, Déu és allò que et falta, allò que serveix per omplir el buit; per a ell, Déu significa la carència i no l'excés. Però Déu és, estrictament, el contrari: allò que "no fa falta", allò que "està de més", allò que "sobra", la mesura curulla i sobreabundant, la generositat i el do en estat pur.

Nosaltres hem de fer que no en falti, això per suposat, però només Déu pot fer que en sobri. Si arribéssim a construir una societat plenament justa, màximament respectuosa de la llei al servei del bé comú, on a ningú no li faltés res i ningú no fes ostentació d'allò que no necessita... però no es donés aquest 'excedent', aquest reconeixement agraït del do, aquesta superació inesperada i immerescuda de les nostres mesures... aleshores ens passaria allò de Súmmum ius summa iniuria, és a dir, "máxima justicia, máxima injusticia". Seríem justos, però la insatisfacció ens corsecaria l'ànima.

Jesús ens ensenya a agrair i a celebrar aquest 'excedent' que Déu és. I la comesa de la religió és precisament aquesta... o ho hauria de ser.

De vacances, sense ordinador ni cobertura.
Torno la setmana vinent si tot va bé.
Us animo a fer vosaltres l'homilia aquesta setmana enviant els vostres comentaris.
Les lectures d'aquest diumenge s'ho valen.

LA FORÇA DEL BLAT

HOMILIA DG-TO-A16 (Mt 13,24-30)

Recentment, s'ha posat de moda fer apologètica de l'ateisme. Dawkins, Hitchens, Onfray, Puente Ojea, Rodríguez... són alguns dels seus portaveus. Títols com "El espejismo de Dios", "Dios no es bueno", "Probablemente Dios no existe"... s'han convertit en súper-ventes. ¿ N'heu llegit algun ? És entendridor veure com els ateus també necessiten nodrir la seva fe i conjurar els seus dubtes.

M'imagino per un moment que jo no crec en Déu, ¿ d'acord ? ¿ Sabeu quin és per mi el drama insuportable de no creure en Déu ? Que no pots pregar. No pots parlar amb Déu, ni escoltar-lo, ni sentir-te acompanyat per Ell, ni abandonar-te a Ell, ni escridassar-lo, ni gaudir de la seva presència, ni patir la seva absència, ni adorar-lo per sobre de tot, ni confessar el pecat i suplicar misericòrdia... Sincerament, no podria.

¿ Sabeu què diuen els que no creuen ? Que ells no preguen perquè Déu no existeix, perquè no és veritat, perquè és una projecció de no sé quantes coses, perquè més val suportar aquesta veritat que viure enganyat, perquè et sents molt més lliure, perquè és el que fan els adults... El fet és que totes aquestes raons em semblen un miratge quan m'agenollo i prego.

Aleshores penso que no creuen en Déu perquè no poden pregar. I sento una compassió que m'apreta el cor fins a fer-me mal. ¡ Potser no han pregat mai ! ¿ Us ho podeu imaginar ?... ¿ Mai ? Mai de genolls, mai en el silenci, mai amb un salm, mai Isaïes, mai les Benaurances i Jesús a la creu, mai Job clavant el seu clam com una urpa, mai « Senyor meu i Déu meu », mai plorant d'agraïment als seus peus, mai el seu Cos de franc... ¿ Mai ?

Llegeixo les lectures d'avui i de seguida em consolo, perquè « nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. » (Rm 8,26-27) Ni que sigui a l'últim moment, ni que sigui d'amagat, ni que sigui al límit de les forces, ni que sigui per sorpresa, ni que sigui al llindar d'una alegria inefable... tothom, poc o molt, gemega.

Déu escolta els gemecs del blat, vinguin d'on vinguin, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores separarà l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa. Llavors el qui ha cregut ho celebrarà i el qui no, alliberat també del jull, si ho vol, podrà pregar.

CRISPETES

HOMILIA DG-TO-A15 (Mt 13,1-9)

Si li preguntes a un nen d'on surten les crispetes, tens moltes possibilitats que et digui que surten de la màquina que hi ha a les sales de cinema. I té raó, surten com 'xurros', què dic jo?, els xurros s'havien de fregir i encara prenien el seu temps. Les crispetes rajen en surtidor, incontinents, com instigades pel dimoni. No heu somiat mai que èreu engolits per un tsunami de crispetes ? Els qui netegen les sales de cinema a les hores punta, segur que ho han somiat més d'una vegada.

Doncs bé, en el món que hi ha més enllà de les sales de cinema, el paradigma de les crispetes no serveix per a quasi res, encara que estiguis temptat de creure que serveix per a quasi tot. Les coses veritablement bones i valuoses a la vida no rajen en surtidor només en apretar un botó. Els diners costen de guanyar, els crèdits costen de fiar, el treball costa d'aconseguir, els fills costen de criar, la família costa de mantenir, els exàmens costen de superar, la vocació costa de nodrir, els malalts costen de guarir, els toxicòmans costen de rehabilitar, els atribolats costen de consolar, els ofesos costen de reconciliar.

Costen el que costen, poden costar 30, 60 ó 100, depèn del moment, de la persona, de la prova... però costen alguna cosa: un esforç, un temps, un talent, un amor, una fidelitat, un compromís, una alegria, una constància. I perquè costen, el fruit que donen té un valor: 30, 60, 100, depèn del moment, de la persona i de l'amor que hi ha posat. Sigui com sigui, és un fruit que dura i nodreix molt més que les crispetes.

Quin és el fruit que ha produït en tu la Paraula de Déu? Va, no et facis el ronso, segur que n'ha produït algun, ni que sigui minúscul. Si no fos així no estaries ara mateix llegint aquesta homilia, oi? No busquis coses massa elevades: un passatge que encara et ronda, una homilia que t'ha quedat gravada, la promesa d'un sentit que comences a intuir...

Si hi ha un fruit, per minúscul que sigui, que has après a reconèixer, vol dir que la Paraula de Déu està fecundant el terreny de la teva vida quasi sense que te n'adonis. Aquest fruit 'minúscul' és la senyal de que la llavor ha començat a germinar en tu i que, si tens cura del terreny i li poses molt d'amor, tard o d'hora produirà el seu fruit, 30, 60 ó 100, tant se val, perquè « la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda. » (Is 55,11)

Aquesta promesa, encara que costi de creure, té molta més força que la màquina de fer crispetes.

SENZILLS

HOMILIA DG-TO-A14 (Mt 11,25-30)

Em sento profundament cansat i afeixugat; per això l'evangeli d'aquest diumenge és per a mi com un bàlsam. Estic cansat dels efectes secundaris del tractament, que són com una 'gota malaia'. Els granets i les picors m'acompanyen sempre, com una alarma que es dispara constantment i no pots aturar. A estones em passa que no m'acabo de reconèixer i, tanmateix, sóc ben bé jo, només que desdibuixat o, millor, sota els efectes d'una llum desconeguda.

Per això, ara que començo els Exercicis Espirituals, suplico que entrin en la meva pregària els "senzills". M'encomano a ells. La dona que renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els aixuga amb els seus cabells, vull que sigui la meva intercessora. Vull lloar i servir el Senyor com ho va fer ella. ¿Què seria la sanació al costat de veure el món i les persones amb els seus ulls?

Em sento anímicament tan lluny dels "senzills", Senyor. Tinc massa títols, sermons, mèrits, projectes, lloances... per a presentar-me ara buit de tot això. Has deixat que se m'infli massa el currículum i no li has ensenyat prou al meu ego a desinflar-se. No sé lloar-te sense un mínim de mitjans i de prestigi. No sé reverenciar-te sense el mínim de perspectiva que dóna la alçada. No sé servir-te sense guants. No sé somriure sense tenir res a les butxaques. No sé presentar-me com tu, « muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. » (Za 9,9-10)

Per això em resulta tan urgent encomanar-me al "senzills" que et coneixen sense utilitzar-te. En aquesta nova etapa de la meva vida, ajuda'm a cedir el pas als altres sense retirar-me, a donar suport, a fer companyia, a vigilar la reraguarda. Ajuda'm a passar a segona línia sense abaixar els braços i rebaixar els ànims. Ajuda'm a servir en silenci, sense afectació. Ajuda'm a no ser una càrrega pels altres, ni motiu de tristesa o causa de penombra. T'ho demano a Tu, Senyor, que no poses els ulls en qualsevol, sinó en « l'humil i abatut que s'estremeix en sentir les teves paraules. » (Is 66,1-2)

NO+ DE PA

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI (Jn 6,51-58)

És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat d'aquest tipus de preguntes que s'alimenten només de pa.

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap altre 'mannà'?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia, quan el sistema no canviava, quan totes les bones intencions semblaven caure en sac foradat... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que algú va exclamar: "Man-hu?", és a dir, "què és això?" I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat. L'evangeli de Joan ens diu que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

Pregunteu-li a Jesús si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar-ne l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat de fer allò, a veure què us respon. Us miraran amb cara de peix i us diran: - "sense necessitat"? però què vol dir "sense necessitat"? -. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan "sense necessitat", perquè la necessitat se’ls queda curta... com el pa.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure'l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament en tants forats? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem sobreviure nodrint-nos només de pa? No podríem ser cristians sense necessitat de "menjar la seva carn i beure la seva sang"? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

PER ENRECORDAR-SE

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

OXIGEN

HOMILIA A-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)

« Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Ja l'he desitjat així i tanmateix no l'he trobat? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’asfixia, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’oxigen que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què necessitaves l’oxigen, aleshores el trobaràs -. »


L'Esperit és això: l’oxigen que necessitem per a sentir-nos vius. L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’oxigen. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè no li falti l'oxigen, perquè respiri a ple pulmó. Podem estar segurs que no ens faltarà mai la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat.

És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar.

TENS QUARANTA DIES

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR (Ac 1,1-11)

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Imagina que et diguessin: "tens quaranta dies de vida", serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, 'els quaranta principals', perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per deixar l'acampada i posar-te a treballar de debò, no esperant que arribi el Messies amb el nou sistema sota el braç. Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre Ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'ha volgut trobar. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.

PANCARTES

HOMILIA DG-PQ-A06 (Jn 14,15-21)

Aquests dies d'acampades reivindicatives, han proliferat les pancartes amb frases que donen raó de les esperances de la gent que s'hi manifesta. Pots trobar els clàssics de sempre: "Sigues realista, demana l'impossible"; veritables exercicis de lirisme: "Si em roben els somnis, no et deixo dormir"; crua poètica urbana: "Revolución no es botellón"; lamentacions escatològiques: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou"; enginyoses referències a l'actualitat: "Tenemos Sol, queremos la luna", etc. No només hi ha indignació entre els acampats, hi ha també molta esperança, i la gent ofereix les seves raons "serenament i amb respecte", com aconsella Sant Pere a la seva epístola.

Està creixent simultàniament un moviment d'escarni de l'acampada. Quim Monzó ha engegat una campanya a twitter on el "ròdol burleta dels descreguts" fa munició de befa amb les pancartes i les esperances dels acampats. Un tuit convidava a la #acampadapedralbes demanant que portessin "glassons de gel pels gintònics", i aquest és el to. Què fàcil, què mesquí.

Hi ha una esperança càndida, com la del gurú que ofereix neteja de chacras a #acampadasol. O esperances que volen aprofitar "l'ocasió pastoral" de #acampadios per escriure un tuit religiós d'acció de gràcies. O una esperança més pujada d'hormones, o una esperança més pintoresca, o una esperança més anecdòtica. Hi ha també esperances directament bòrnies com la dels que proposen, aprofitant la remor de les aigües, de retirar simultàniament 155 Euros del banc per donar una lliçó a aquests "capitalistes que han provocat la crisi i s'estan enriquint amb els nostres diners".

Té un deix mil·lenarista tot això de les acampades. Multituds que s'ajunten per assistir a la fi del món entre tendes de campanya i assamblees generals. Esperen l'adveniment del Regne messiànic, la inauguració del nou món anhelat, que comença a ser no només possible sinó ben real. Ara sí, aquest sistema passa i arriba el sistema nou, el model alternatiu que tant havíem esperat.

Aquesta esperança no la comparteixo, sincerament, no perquè no ho vulgui sinó perquè no ho espero. No espero que un "canvi radical de sistema", gestat en l'assemblea dels essenis, millori de debò 'aquest' sistema. No espero que un col·lectivisme libertari sigui millor de debò que 'aquest' capitalisme liberal. No crec que l'Arcadi Oliveres tingui una millor notícia de debò que l'Steve Jobs per 'aquest' món.

Ara bé, jo també espero la fi del món i la vinguda definitiva del Messies. Jo també em sento orfe d'esperances seculars i demano ardentment que passi el món i arribi el teu Regne, Senyor. Jo també demano, en una gran pancarta, que ens enviïs "un altre Defensor perquè es quedi amb nosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir". I és per això, perquè em mou aquesta esperança, que miro de recolzar l'esforç de tanta gent que mira de fer cada dia més humà aquest sistema, cada dia més just i menys pervers aquest capitalisme, cada dia més universal i real aquesta esperança.

Jesús també va convocar multituds en grans acampades, també va repartir pa i peix per tothom, també va proclamar l'adveniment d'un regne nou. I també va suscitar entusiasme, indignació barrejada amb esperança. Però va tornar a les valls de la calma i al dia a dia on es produeixen també les desercions i les manipul·lacions ideològiques del missatge. Va baixar al món la seva gran esperança i la va plantar com una tenda de campanya. Li van trepitjar la tenda, van desallotjar l'acampada, les multituds es van disoldre, els 'més implicats' van fer veure que miraven a una altra banda..., però no li van escapçar l'esperança.

EVANGELI REAL JA

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

LLADRES

HOMILIA DG-PQ-A04 (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta saltant la tanca i entabanen les ovelles. Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen.

Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l’esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, que si no te'n vas de petac a l'escorxador.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que no hi ha res fora de la pleta que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests lladres són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Aquests els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i mai no retornen. Són els profetes de les faves contades, contades per ells, és clar.

No deixa de ser paradòjic que la pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és també la pleta més alienada. Com pot ser? Què és el que no hem acabat de fer bé? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta;
... si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir;
... si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom;
... si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana;
... si has tingut la sort de creure en aquest Pastor que ha donat la vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres;
... aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la porta segueixi tancada i a que els lladres segueixin saltant la tanca.

S'HA APAREGUT A SIMÓ

HOMILIA DG-PQ-A03 (Lc 24,13-35)

El dos deixebles d'Emaús tornen emocionats cap a Jerusalem per anunciar que han vist Jesús Ressuscitat. Però quan arriben a la comunitat es troben que no han estat els primers. El primer testimoni acreditat per la comunitat ha estat Simó: « Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.» Aquesta és l'acta de fundació del cristianisme i reposa en el testimoni d'un pescador.

A qui hauríem escollit nosaltres com a primer testimoni i com a vincle de comunió de la primera comunitat cristiana? Molt em temo que no hauríem escollit a Pere. Haguèssim buscat algú amb més bon currículum, amb més dots naturals de lideratge, amb més llums i més de la nostra corda. Però hi ha unanimitat, a Orient i a Occident, en reconèixer-li a Pere aquesta precedència. Ell és la primera baula d'aquesta cadena de testimonis que arriba fins a nosaltres.

El director de la pel·lícula "Déus i homes", Xavier Beauvois, quan li van preguntar si era catòlic, va respondre: « no ho sóc perquè no sóc capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà.» Vaig donar-li algunes voltes durant uns dies i al final em va semblar trobar la resposta, la meva resposta, és clar. I és que jo sí que he estat capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà, potser per això jo sí que em considero catòlic. I la resposta és Simó.

Simó Pere, és el vincle d'unió històric entre Jesús i l'Església, entre l'Evangeli i el Vaticà, dos mil anys després. O és que potser tu ho hauries fet millor ? Dit d'una altra manera, el que tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà és, dos mil anys després, el mateix que tenien en comú Jesús i Pere.

Si pogués parlar amb Beauvois li diria: "Xavier, amb qui t'identifiques més tu, amb Jesús o amb Pere?". "Amb Jesús", m'hauria respost sens dubte. Acte seguit li preguntaria: "Però a qui t'assembles més, a Jesús o a Pere?". Doncs, aquesta és també la diferència, amb dos mil anys d'història a les esquenes, entre l'Evangeli i el Vaticà. Jo també m'identifico amb l'Evangeli, però m'assemblo al Vaticà, encara que sigui un vaticà versió 'progre'.

Creiem i seguim Jesús Ressuscitat, però el creiem i el seguim gràcies a Simó. Hem conegut Jesús gràcies al testimoni de Simó, mantigut i transmès al llarg del temps, fins arribar fins a nosaltres. El que em fa creure no és la ideologia, la simpatia o la perfecció de Simó, sinó el seu testimoni. Per això el segueixo, el respecto, l'estimo... perquè va ser el primer en donar testimoni de Jesús Ressuscitat, i jo visc d'aquest testimoni.

Que no em treguin a Simó, si us plau, que no em treguin al pescador, ni que l'hagin acabat posant en un palau.

#TotsSomTomàs

HOMILIA DG-PQ-A02 (Jn 20,19-31)

Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó".
Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.

Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.

Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.

Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.

Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.

Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.

El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.

Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.

Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles.»

La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.

JUTGE DE VIUS I DE MORTS

HOMILIA A-FS-PASQUA (Ac 10,37-43)

La primera lectura del Actes dels Apòstols recull el discurs de Pere a casa de Corneli, un dels primers testimonis escrits de la predicació apostòlica de la primera església. És un compendi meravellós de la nostra fe, per la seva simplicitat. Pere conclou la predicació sobre Jesús amb aquestes paraules: « Ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.» Com que no sabem què fer normalment amb el judici, deixeu-me que m'hi entretingui.

No ens arribem a fer a la idea de la sort que hem tingut, i és que no ens podia haver tocat un jutge millor! La gent que ha passat per un judici sap de què estic parlant. Com també algú que ha de passar pel quiròfan espera que li toqui el millor doctor. O com l'equip de futbol que ha de jugar la final espera que li assignin el millor àrbitre. O com els pares que desitgen el millor tutor pel seu fill. O com aquell que ha de viatjar en avió un dia turbulent i pagaria el que fos per tenir el millor pilot.

A nosaltres ens ha tocat el millor jutge possible, perquè ningú sinó Jesucrist és capaç de jutjar com es mereix la història i la humanitat. Només el qui ha ofert la seva vida com a preu de rescat per tots els homes, pot ser constituït per Déu com a jutge de vius i de morts. Perquè suposo que no teniu cap dubte de que al final tots haurem de ser jutjats, oi? Si no fos així la vida seria un infern, i això que estàs fent ara llegint aquesta homilia no seria més que un passatemps sense cap finalitat.

I és que el problema no és si creus en Déu o no, per determinar si seràs o no jutjat, com si fos tan fàcil o tan immediat. El problema és quin jutge has escollit tu, a quin jutge sotmets els teus actes i la teva llibertat. Perquè és per 'aquest' jutge que seràs implacablement jutjat.

Si et sotmets al jutge de la vanitat que confina el cos davant d'un mirall, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'èxit a qualsevol preu i de cap manera acceptar el fracàs, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'existència lleugera, volant de flor en flor sense acabar d'aterrar mai, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat.

Jo em sotmeto a Jesucrist, mort per mi i ressuscitat, ell serà el jutge dels meus actes i del que hagi fet amb la meva llibertat. Per això estic tranquil, tot i ser conscient del mal ús que he fet de la meva llibertat. Per això tinc la consciència tranquila, perquè tot i sentir-me responsable i no voler defugir la pena pel meu pecat, la seva mort em justifica i la seva resurrecció abraça la meva consciència i li regala la certesa de la salvació.

Un amor com el seu només pot salvar, sempre que Ell sigui l'únic jutge a qui tu li sotmetis els teus actes i la teva llibertat.

« MACHE DICH »

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar! »

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.