dissabte, 18 de novembre de 2006

HOMILIA DG-TO-B33
COSES QUE NO PASSEN (Mc 13,24-32)

Pot arribar i arriba un moment a la vida en què tot s’enfosqueix i trontolla; pot arribar i arriba un moment en què el cel i la terra s’acaben... ¿què passa quan aquest moment arriba?

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles i els estols... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: “en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.” (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb la qual parla de la mort de Déu, la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Tant o més catastròfic i d’efectes igualment destructius pel futur de la humanitat, és el primer que el segon. Una casa sense sostre, sense finestres o sense xemeneia, mal que bé segueix sent una casa; però una casa sense fonament, col·lapsa. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però mal que bé segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’amor creador, l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

Nietzche, pare putatiu del neo-paganisme occidental, s’estiraria els cabells en veure la frivolitat amb què el nostre nihilisme ambiental de baixa estofa es pren el tema de la mort de Déu. El genial filòsof, en la figura del boig cec de la Gaia Ciència, s’ho va prendre molt més seriosament. ¿No tremoleu de pànic davant la perspectiva d’un món sense fonament, d’una existència abandonada a la vostra voluntat? ¿No sou presos per un vertigen aclaparador davant la tasca titànica de justificar de nou la vostra existència cada matí, sense cap més suport que el vostre humor, la vostra força de voluntat o el vostre optimisme congènit? O sou uns insensats o sou uns estúpids, ens diria. Un món sense Déu és un món lliurat al superhome, i l’home, per molt “súper” que sigui, té els peus de fang.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? Més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança, això sí que és decisiu, això sí que interessa: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, sóc incapaç de trobar una sola raó realment convincent per a justificar l’esperança en un món sense Déu, una sola raó capaç de donar resposta convincent a preguntes com aquestes:

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps? ¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança de que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Sincerament, no ho entenc.

1 comentari:

Francesc ha dit...

Faig un primer cop d’ull a la teva homilia i no puc fer altra cosa que imaginar-me com i en quin to parlaven els profetes a la seva gent. Puc imaginar-me l'efecte estimulant que les seves paraules, potents, enèrgiques, valentes produirien a uns oïdors apàtics, tancats i satisfets en el seu mundillo clos i diminut com una nou... Plis, plas, com un parell de bufetades que et desperten inesperadament i et fan treure el cap del somni en que estaves instal•lat.
Marc, no he pogut resistir d'expressar aquesta, la meva primera impressió. Vaig a rellegir la teva homilia i reflexionar amb les teves paraules.
La gent que pot assistir a les teves eucaristies és, sens dubte, molt afortunada.
Gràcies.

Francesc (Francesc XVR, que consti!)