HOMILIA DG-TO-B34
MIRADES QUE SALVEN (Mc 13,24-32)

Pilat i Jesús cara a cara. Dos “reis”, dos veritats, dos móns.

¿Qui jutja a qui?

Pilat segueix la llei d’aquest món, el món “real”, el món de la lluita pel poder, dels fràgils equilibris estratègics, del realisme polític, del pragmatisme maquiavèl·lic. Pilat és governador de la província romana de Judea, actua com correspon al seu rol, ha de garantir la pau en una província convulsa, molesta, emprenyadora per l’Imperi. Sap que té la soga al coll, el Cèsar li ha deixat les coses ben clares: un aldarull més, una revolta més... i rodarà el seu cap. Pilat és lúcid, ho veu amb meridiana claredat: en aquest món, Jesús no pot ser rei; en aquest món que ha investit Pilat d’autoritat, Jesús ha de morir.

En aquest món, l’autoritat s’erigeix sobre la por dels súbdits. Si no pots fer que t’estimin, fes almenys que et temin. Pilat està acostumat a veure la por en els ulls d'aquells que estan sotmesos al seu veredicte. Hi ha quelcom en la mirada de Jesús que incomoda Pilat. Jesús no té por. La mirada de Jesús comunica un poder i una força molt diferents al que Pilat està acostumat. Jesús mostra una serenitat, una llibertat, un “poder” que no semblen d’aquest món. La mirada desarmada i desarmant de Jesús es converteix en un mirall per a Pilat. Jesús es converteix en testimoni mut de la veritat, una veritat que parla per ella sola. No és Pilat qui jutja, sinó Jesús. No és Pilat qui dicta el veredicte, sinó Jesús. Només la veritat és sobirana.

Ara bé, Jesús jutja, salvant. La veritat només salva. La condemna és refusar la veritat que salva, negar-li la mirada, girar el cap i fer com qui mira cap a un altre lloc. La condemna és creure que la veritat no taca i que la puc esbandir rentant-me les mans. Hi ha moltes mirades sobiranes com la de Jesús, elles ens jutgen i ens poden salvar si ens deixem mirar, si no apartem la mirada, malgrat faci mal:

La mirada de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada per denunciar els crims de l’estat rus a Txetxènia.
La mirada de la pacifista nord-americana de 23 anys, Rachel Corrie, que va morir esclafada per una excavadora per oposar-se a la destrucció indiscriminada d’habitatges a la franja de Gaza.
La mirada del Germà Roger de Taizé, colpida per l’afany de la reconciliació en el cor d’una Europa convulsa per les separacions i les discòrdies.
La mirada del meu amic Mamadou, de la padrina del tercer quarta, d’aquell infant... que traspuen una serenitat que contrasta amb la meva ansietat per ser algú, per tenir més, per què no se’m noti...

Hi ha mirades que salven... com la de Jesús... deixem-nos jutjar per elles.