dissabte, 11 de novembre de 2006

HOMILIA DG-TO-B32
LA VIUDA POBRE (Mc 12,38-44)


Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha quedat una cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre que una viuda pobre tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix de riure i nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

L'Informe Mundial Sobre Desenvolupament Humà 2006, elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), ens explica un acudit diferent, aquest és de mal gust: cinc-centes persones molt riques, devoren els béns de quatre-centes setze milions de viudes que no tenen més que dues monedes de les més petites per a viure.

Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té...

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt... A més, resulta que de tot el que tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat postissa. Isaïes ho diu molt finament: «Per què m’oferiu tants sacrificis? ...Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? ...No porteu més ofrenes inútils... les detesto! ...em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...»


De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Ja! Això sí que és bo, dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi, una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Déu somriu. La veritat és el somriure de Déu. Jesús congela la imatge del món i recol·loca les coses, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que està a dalt, i fa baixar el que està a baix.

Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobre de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No trobem Déu quan tenim el pot i la gerra plens a vessar, sinó quan ens manca com allò que necessitem per viure.

En un món on Déu sembla que només serveix per a justificar guerres d’una banda o atemptats de l’altra...
En un món on Déu és el darrer recurs que els queda als bufons sense imaginació per a fer mofa...
En un món on Déu és el boc expiatori de les frustracions de tots els nostres somnis pressuposadament emancipadors...
En un món on Déu és l’expressió d’allò que sobra, la resultant de dividir 500 entre 416 milions (la xifra de l'absència de Déu en el món no és 666, sinó 0,0000012)...

En un món així... aquesta broma no fa gràcia.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li donem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens sobra. Si li donem tot allò que necessitem per a viure, Déu omple a vessar la nostra esperança de vida. Aquest és l’acudit: Déu vol ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no es paga amb molts diners, es paga amb dues monedes de les més petites. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials. Un Déu que se surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.