divendres, 3 de novembre de 2006

HOMILIA DG-TO-B31
EL MANAMENT DE L’AMOR (Mc 12,28-34)

Avui em proposo respondre a la següent pregunta: pot ser l’amor objecte d’un manament? No és l’amor, pura i simplement, una feliç reacció química que es produeix en el nostre cervell?
Anem per parts.

Se’ns acusa als cristians de càndids, de creure que estimar més enllà del propi interès és possible en aquest món, de pensar que voler i poder són una mateixa cosa. Se’ns acusa de ser massa tous, massa ingenus, massa idealistes. Aquestes crítiques tenen una part de raó, per què no reconèixer-ho? Sovint, quan no sabem com justificar la nostra fe, tirem de beta del comodí de l’amor, que sempre queda bé. Així sortim del pas. D’aquesta manera, hem arribat a endolcir la nostra fe fins a fer-la molts cops embafadora. Frases com “Déu ens estima”, “Déu és amor”... han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més banals. Els capellans també hi tenim bona part de culpa en aquesta banalització de l’amor cristià. Una banalització que, amb la canonització que la nostra societat fa de l’adolescència, ha assolit uns nivells vertiginosos.

Valgui l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: “Els diré: Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. Quan anava a començar l’homilia, es va sentir una veu del fons de l’església que, amb sorna, repetia: “Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. D’allò que és tremendament simple, convé parlar amb més propietat i amb més moderació que mai!

Contra l’adolescentització de l’amor, l’amor barato, l’amor de rebaixes, l’amor ocasional que no deixa marques, innocu, incolor, indolor, inodor... L’amor és fomudament difícil, fomudament dur, fomudament incòmode i fomudament dérangeant, com diuen els francesos. L’amor ens treu de polleguera, literalment, ens treu dels nostres punts de suport, de les nostres certeses inamovibles, dels nostres fràgils equilibris pseudo-orientals, de les nostres comoditats porugues i desencantades. Com deia Sant Ignasi, l’amor, el de debò, ens treu del nostre propi desig, voler i interès, i això és fomudament fomut.

§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als pares que acaben de perdre un fill de 18 anys en un accident de moto i, en calent, han de respondre si consenten a donar els seus òrgans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als jueus i als palestins que han perdut familiars en el conflicte i que segueixen apostant malgrat tot per la pau, tot suportant les ires dels seus conciutadans que no els perdonen que els seus fills vagin al mateix col·legi o que juguin en el mateix equip de futbol o que toquin en la mateixa orquestra.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la cooperant francesa que decideix no abandonar Kandahar, malgrat l’han abandonat ja totes les agències estrangeres, davant la imminent ocupació de la ciutat per part dels talibans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... al missioner que segueix inventant maneres de recuperar la persona que jau sota les runes del nen soldat que va ser obligat a matar el pare i la mare a Sierra Leone.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la parella que, després de 25 anys de matrimoni, amb els fills ja crescudets, es decideixen a reviscolar una estimació que roman soterrada sota un munt de rutina, de silencis, d’automatismes, de retrets, de passos en fals...
Pregunteu a les persones adequades, a aquelles que us poden parlar de l'amor amb propietat.


Amb tot això, pot ser l’amor objecte d’un manament?
És clar que sí i més que cap altra cosa! Manament vol dir aprenentatge i projecte: aprenc a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L’amor pot ser, per tant, objecte d’un manament, perquè l’amor autèntic és exigent. L’amor és més que un sentiment, és un convenciment. Ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. Estaríeu d’acord si diguéssim que el sentit de la nostra vida és estimar cada vegada més, cada vegada millor? Doncs, si estem d’acord amb aquest projecte de vida, ara hem de veure com ho duem a terme, com ho posem en pràctica? Cal que l’amor passi de ser un principi general a ser una realitat concreta. El manament és la dimensió realista de l’amor.

L’amor és un munus suavissimus, un manament suavíssim, una dolça exigència. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar més en les obres que en les paraules, i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta abnegació i molta determinació. Però és suavíssim perquè aquesta força ens ve de Déu, ens ve del seu mateix amor, de la força i la determinació amb què Ell ens ha estimat primer.

Se’ns ha repetit molt sovint, que el primer és estimar els altres i després, en tot cas, ja vindrà l’amor a Déu, com si l’amor a Déu fos secundari i prescindible. Estimar Déu vol dir estimar el seu amor, la manera i la radicalitat amb què Déu estima. En aquest sentit, l’amor a Déu és l’ànima de l’amor humà. Sense l’amor a Déu, els nostres amors flaquegen i perden l’ànima, acaben fàcilment convertits en una caricatura de si mateixos.

L’amor a Déu fa molt més exigent i radical l’amor humà. Estem cridats a estimar-nos com Déu ens estima, aquesta és la raó de que l’amor pugui i hagi de ser objecte d’un manament. Només si Déu ho mana, l’amor veritable és possible en el nostre món; perquè, tots ho sabem, Déu et dóna d’avançada allò que després et de-mana. Un amor que no aspira a Déu, en primer i en darrer terme, és un amor mutilat de la seva arrel i del seu cimal. Déu ens ha estimat de tal manera que els nostres amors humans han estat cridats a judici, sí, cridats a judici! Sortosament per a nosaltres, Déu ha emès, en Jesús, el seu veredicte... i el seu veredicte és inapel·lable.