HOMILIA DG-TO-C31
JO, ZAQUEU (Lc 19,1-10)

Hi ha quelcom que no rutlla en la meva vida, però no sé què és. Quelcom que em bloqueja per dins i no em deixa viure a ple pulmó, una insatisfacció de fons callada i sorda.

M'han arribat rumors de Jesús i em pregunto si ell no pot fer alguna cosa al respecte. Ho ha fet amb d'altres, ¿per què no amb mi?

Però no són més que il·lusions. Em nego a fugir endavant. Seria genial que les vaques volessin, però per molt que jo ho desitgi, les vaques no volen.

Encara que, ben pensat, no perdo res per provar. Hi ha massa gent i se’m tornarà a escapar. Si el vull veure he de prendre una decisió i posar els mitjans. Ja. Ara. No demà.

Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... He de fer una correguda, m’he d’avançar, he de córrer el risc de quedar-me sol i de fer el ridícul, sortir per un moment del ramat, deixar d’anar allà on va "Vicente".

La gentada m'impedeix de veure Jesús, l’ambient general és més aviat un obstacle, has d’enfilar-te per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal.

Per a superar aquestes inèrcies socials tan fortes, he de fer un sobreesforç, un gest clar i visible, exagerat, com el d'enfilar-se a un arbre. ¿Quin és el meu arbre? ¿Quin és el gest “exagerat” que em pot ajudar a donar el pas? ¿M'arrisco a donar la nota?

L’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar.

El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs, el que més s'avingui amb mi, el que em quedi més a prop...

He de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta.

És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de mil maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hi hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... ¿t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta casa.