HOMILIA DG-QR-A01
NO ENS DEIXIS CAURE (Mt 4,1-11)

Jesús va ser temptat, i si em traguessin aquest passatge de l'evangeli se'm faria més difícil de creure en ell. La temptació és la mateixa, la seva i la nostra, el que no és el mateix és la resposta. I penseu que un dia es pot suportar, dos o tres a més estirar, però ¿quaranta? Deixeu-me que us faci la crònica d’una temptació, d’un dia al desert, només d'un dia.

Al desert, comences per sentir-te de cop molt lluny del món i de la gent. Pots fugir de tot, però no pots fugir de l'ànsia de fugir. Desconcerta sentir de cop aquest rebuig, aquest fàstic, aquest cansament de tot i de tots. Tot ho trobes inconsistent, fals, poca substància.

Et sents amb ganes de trencar, de protestar, de menysprear. I penses: “Redéu de Déu, després de tot el que he fet per tu, no podries donar-me a mi una mica més que als altres?”. I t’agafen ganes de fer teu el nou lema del Barça. O de fer com el Jaume, un noi de tercer d'ESO, que s'ha deixat cresta i s'ha cosit d'imperdibles la jaqueta, els llavis i les sabates.

Unes ganes irresistibles de maltractar els bons sentiments, la concòrdia, el bon rotllo, quina ràbia! Ganes de callar i posar mala cara, de no respondre, de no trucar, de fer-te odiar. De tancar-te, de soterrar-te, de vestir-te de sac i de convertir-te en una ombra, en una queixa, en una moció a la totalitat d’aquesta existència aparatosa i vana.

Odies el món i els seus valors tous, els falsos profetes de telenovel·la, la pornografia sentimental amb la seva cridòria histèrica i buida, la vida sense combat, només amb puntades de peu i escopinades, només amb crits, insults i gestos exagerats davant la càmera. Odies no ser bo i haver de posar al mal temps bona cara. Odies aquesta disfressa d'ovella que no et deixa mostrar els ullals i la peülla per sota de la llana.

¿D'on ve tot aquest malestar, així, en tromba, desmesurat, sense avisar? ¿De quines profunditats? ¿Com és que hem arribat a banalitzar d’aquesta manera el mal i la seva força devastadora? La temptació és això: sentir el mal a dins, i no a fora, enganxat a l’ànima com una "bomba-lapa".

No som bons, Senyor, tu ho saps. De vegades fem coses bones, gràcies a tu, quan deixem de posar-te pals a les nostres rodes. Però tenim molta brossa acumulada i has de travessar molts estrats, alguns de molt endurits, per arribar a la roca on tu vas posar, fa temps, els fonaments de la teva casa. La resta són paraules dolces, fines argúcies del temptador per enganyar-nos.

Aquell mateix que va enganyar Adan i Eva, fent passar com una justa reivindicació el que no era més que enveja i desconfiança. Aquell mateix que avui ens enganya a nosaltres, fent-nos creure que les pedres són pans, a veure si ens deixem les dents a la primera queixalada, quan en comptes de fe demanem proves i en comptes de llibertat, miracles.

Fent-nos creure, també, que la cornisa del Temple és per a fer puenting, sense corda ni xarxa, mostrant-nos al món en un fastuós espectacle i demanant a Déu que beneeixi les nostres aspiracions mundanes. Fent-nos creure, finalment, que tot el món serà nostre si ens fem més amples els filacteris i més lluentes les sotanes; i que seran nostres els reialmes si ens agafem més fort al púlpit i cridem més fort que els altres.

Senyor, no ens deixis caure a la temptació i deslliura'ns de qualsevol mal. Amen.