VANITAT

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.