Aquest és el text que vaig llegir al final de la celebració dels meus últims vots a la Companyia de Jesús a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida, el dissabte 26 de setembre (un dels moments més consoladors de la meva vida xD!)
Podeu imaginar l’intens sentiment que m’envaeix en aquests moments, al veure-us a tots aplegats aquí en ocasió dels meus últims vots, tant a la família de sang com a la gran família ignasiana. Ara voldria ser capaç de donar raó de perquè estic avui aquí fent els últims vots a la Companyia de Jesús, què és el que m’ha dut fins aquí?
Se m’han ocorregut una sèrie de raons que he agrupat en quatre grups:
Primer grup: estic aquí perquè un dia mirant el Crucificat vaig veure l’expressió més ferma i transparent de l’Amor encarnat. Estic aquí perquè he cregut que aquest Amor manifestat en Jesucrist és Déu i que Déu és aquest amor. Sí, un Déu viu que es desviu per donar vida, o el que és el mateix, un Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Per a mi, la frase de Sant Pau als Gàlates que us he posat al recordatori dels últims vots no és simplement una frase pietosa que es posa per fer bonic, sinó la raó més profunda de la meva vida: “aquesta vida present la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Aquesta és la primera i principal raó de perquè estic avui aquí.
Segon grup: estic aquí perquè, de ben petit, la meva mare m’ensenyà que molt més important que parlar de Déu era parlar-li a Déu, en la intimitat d’una pregària senzilla i entranyable. També perquè vaig anar a petar per casualitat al col•legi dels jesuïtes de Sant Ignasi de Sarrià; perquè vaig conèixer al germà Marcet i em va impactar el seu testimoni humil. Perquè més tard, entrant ja en l’adolescència, vaig trobar-me amb el Jóse Montobbio, un altre jesuïta que em va mostrar un Jesús adult que em convidava al seguiment i al compromís. Estic aquí perquè vaig voler prendre’m seriosament el sagrament de la confirmació i no com un acte rutinari que calia fer per inèrcia social. Estic també aquí perquè en va impactar fortament el martiri de Monseñor Romero, així com l’assassinat dels sis jesuïtes i les dues dones de la UCA de El Salvador, per ser fidels a l’amor preferencial de Jesús pels més pobres. Estic aquí perquè l’Alexis i el Jaume, amics de l’ànima, es van lligar la manta al coll per marxar al noviciat dels jesuïtes dos anys abans que jo i em van insinuar així un camí possible també per a mi.
Tercer grup: estic aquí perquè al llarg d’aquests dinou anys he anat aprenent a ser jesuïta i m’he trobat a mi mateix en aquest aprenentatge. Podria haver estat arquitecte (l’Enric Comas assegura que tenia bona fusta), pare de família, jugador de bàsquet (!)... qui sap? Però he estat jesuïta. I ho he estat passant per Saragossa, l’Hospitalet, Albània, El Salvador, el Clot, Sant Cugat, el Raval, París, Brooklyn, Lleida, Xile... He aprés a ser jesuïta en aquesta Companyia i amb aquests companys que m’han tocat en gràcia, i mai millor dit, perquè és gràcies a ells que sóc millor persona del que era abans. Estic aquí gràcies a ells i a la seva infinita paciència en suportar-me, en acompanyar-me... en estimar-me. I gràcies sobretot també a tots vosaltres que m’heu ensenyat a ser jesuïta per als altres, que heu estirat de mi mateix, que m’heu exigit el millor i que m’heu donat molt més del que m’heu exigit.
Quart grup: finalment, estic aquí perquè vull continuar aquesta història d’ara endavant, tot el temps que Déu em vulgui donar de vida. I ho voldria fer apropiant-me del jurament que Ruth li va fer a la seva sogra Noemí quan aquesta insistia que l’abandonés i se’n tornés a casa seva: “No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar”. Estic aquí perquè aquesta és la meva barca i vull seguir remant, encara que a estones faci aigües, encara que de vegades ens costi de trobar el rumb enmig de la tempesta, encara que sigui una barca més petita i més humil que la d’abans, però també més lleugera. I ho faig esperant que d’altres s’animin també a seguir aquesta mateixa aventura en el futur, com l’Eusebi que porta un any al noviciat, o com el Joan que comença avui mateix el seu noviciat a Sant Sebastià, una aventura tan arriscada com apassionant que pot omplir a vessar tota una vida.
Per acabar, deixeu-me que us digui que us estimo molt i que em sento immerescudament estimat de tots vosaltres, per això no puc més que donar-vos les gràcies i donar gràcies a Déu (i permeteu-me que ho digui en les mateixes paraules d’Ignasi de Loiola) “por tanto bien recibido, para que yo, enteramente reconociendo, pueda en todo amar y servir a su divina majestad”.
Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.
