HOMILIA DG-TO-B03
AMB AUTORITAT (Mc 1,21-28)
A la gent de l'època de Jesús li passava el mateix que ens passa a nosaltres: estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançoneta rutinària i buida, el mateix discurs populista, tan ampul·lós per fora com buit per dins, aquesta hilarant inflació de paraules, bla, bla, bla.
Estem acostumats a que el polítics parlin com a polítics, els capellans com a capellans, els futbolistes com a futbolistes, els actors com actors... Quan de cop hi ha algú que es salta el guió i parla de forma diferent al rol que li pertoca, crida l’atenció.
Imagineu un polític que diu el que pensa i que no calcula el cost en número de vots de les seves paraules. O un capellà que reconegui en públic la seva feblesa. O un futbolista que faci una reflexió intel·ligent sobre el sentit de la vida. O un actor famós que es jugui el paper de la seva vida per denunciar una situació injusta... Poden agradar més o menys les seves paraules, però segur que criden l’atenció, i probablement la gent estigui més disposada a creure-se-les.
Jesús deia paraules d’aquest tipus sobre l’home, sobre Déu, sobre el sentit de la vida, sobre la Llei jueva, sobre la misericòrdia i la justícia... Per això la gent se l'escoltava i es meravellava de la seva autoritat. Jesús no s'ha guanyat l'autoritat a l'Escola Oficial de Rabís, sinó a l'Escola Extraoficial de la Vida. En aquesta escola ell ha après que les paraules han de ser certificades pels actes i que una paraula pot reclamar-se de Déu quan realitza allò que Déu és: justícia i misericòrdia.
Jesús ha estat capaç de tornar-li la llum al rostre a una prostituta; ha estat capaç de convertir un publicà corrupte en un lluitador per la justícia; ha estat capaç de convertir uns homes porucs i curts d'horitzons en uns apòstols despresos i exemplars. I un currículum com aquest impressiona a qualsevol, especialment als esperits malignes, perquè veuen perillar el negoci.
D'on traurem nosaltres l'autoritat per dir a tots aquells, especialment als més joves, que semblen posseïts per la desgana existencial, embafats de tenir-ho tot tan a l’abast, tan centrat en la seva pròpia satisfacció immediata i lliure de compromisos...: “calla i surt d’aquest home”? Si no ens veiem capaços, podem demanar-li l’autoritat necessària a Aquell què ens la pot i ens la vol donar.
divendres, 30 de gener del 2009
divendres, 23 de gener del 2009
HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)
Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?
Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.
La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.
Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.
La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.
Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.
Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)
Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.
La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.
Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.
La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.
Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.
Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.
divendres, 16 de gener del 2009
HOMILIA DG-TO-B02
EUREKA! (Jn 1,35-42)
En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.
Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?
Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.
Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.
Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.
Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".
EUREKA! (Jn 1,35-42)
En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.
Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?
Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.
Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.
Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.
Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".
divendres, 9 de gener del 2009
HOMILIA B-BAPTISME DEL SENYOR
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)
Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"
Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:
En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.
Joan predicava... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.
Jesús ve de Galilea... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.
Joan el batejà... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.
Joan no se sentia digne... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.
Jesús surt de l’aigua... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.
El cel s’esquinçà... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.
Aquest és el meu fill... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.
En tu m’he complagut... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)
Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:
En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.
Joan predicava... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.
Jesús ve de Galilea... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.
Joan el batejà... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.
Joan no se sentia digne... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.
Jesús surt de l’aigua... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.
El cel s’esquinçà... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.
Aquest és el meu fill... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.
En tu m’he complagut... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!
divendres, 2 de gener del 2009
HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)
Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.
Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.
“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.
Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...
Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...
Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)
Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.
“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.
Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...
Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...
Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.
divendres, 26 de desembre del 2008
HOMILIA B-SAGRADA FAMÍLIA
RIURE (Lc 2, 22-40)
El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.
Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)
L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.
En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.
El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.
La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".
Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...
Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.
Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.
RIURE (Lc 2, 22-40)
El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.
Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)
L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.
En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.
El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.
La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".
Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...
Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.
Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.
divendres, 12 de desembre del 2008
HOMILIA DG-AD-B03
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)
El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.
El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.
Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.
Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.
Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.
Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)
El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.
El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.
Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.
Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.
Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.
Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?
dissabte, 29 de novembre del 2008
HOMILIA DG-AD-B01
VETLLEU (Mc 13,33-37)
Déu ens fa responsables de la seva “casa”, per això convé que marxi. Convé que els pares marxin de tant de tant de casa, perquè els fills se’n facin responsables. Fins que els pares no marxen de casa no ens adonem de tot el que suposa la vida domèstica: tenir la roba neta, el plat a taula, la sala escombrada i la pols netejada... Convé que l'amo marxi perquè experimentem la responsabilitat que implica la veritable llibertat.
NO DORMIU
Hi ha circumstàncies en les què, per molta son que tinguem, no podem adormir-nos, com per exemple quan estem conduint. Si ens ve la son al volant, obrim la finestra, posem la ràdio, ens posem a cantar, ens fem pessigolles... el que sigui perquè no podem cedir a la son, ens hi va la vida. Molt sovint ens arrossega la son també en la nostra vida cristiana, és molt difícil mantenir-se despert, cedim a la temptació de deixar-nos arrossegar per la corrent. Diu un amic meu que "l'home vell té una salut de ferro" i jo afegeixo que és com el fill de l'anunci dels turrons "El Almendro" que pot trigar més o menys, però "vuelve a casa por Navidad".
NO SABEU
Per què aquesta obsessió per saber “el dia i l'hora”? Potser per controlar Deu i tenir-lo sotmès al nostre calendari, a la nostra agenda? Ens semblem a aquell alumne que estudia només per aprovar, el dia abans de l’examen i encara gràcies. Quin desastre quan el professor li posa un examen sorpresa! Quan estimes allò que estudies no et preocupa el dia ni l’hora, estàs preparat en qualsevol moment. Els deixebles, potser només seguien Jesús per aprovar? Estaven disposats a estudiar només el dia abans de l’examen? Nosaltres, som cristians que aspirem a l’aprovat justet, estudiant el dia abans?
TORNARÀ
No sabem “quan”, però sabem que tornarà, n’estem segurs. No podem fer càlculs, no podem avançar ni endarrerir... però sabem que vindrà perquè, d’alguna manera, ja ha vingut. Jesús és la prova que Déu ja ha vingut, i que ha vingut per quedar-s’hi. Jesús és l’esperat adveniment de Déu a la humanitat. No sabem “quan”, però sabem “qui”. La vinguda de Déu a la humanitat no té lloc en un temps, sinó en una persona: en Jesús, l’Alfa i l’Omega, Déu ha vingut, està venint i vindrà definitivament a nosaltres.
VETLLEU (Mc 13,33-37)
Déu ens fa responsables de la seva “casa”, per això convé que marxi. Convé que els pares marxin de tant de tant de casa, perquè els fills se’n facin responsables. Fins que els pares no marxen de casa no ens adonem de tot el que suposa la vida domèstica: tenir la roba neta, el plat a taula, la sala escombrada i la pols netejada... Convé que l'amo marxi perquè experimentem la responsabilitat que implica la veritable llibertat.
NO DORMIU
Hi ha circumstàncies en les què, per molta son que tinguem, no podem adormir-nos, com per exemple quan estem conduint. Si ens ve la son al volant, obrim la finestra, posem la ràdio, ens posem a cantar, ens fem pessigolles... el que sigui perquè no podem cedir a la son, ens hi va la vida. Molt sovint ens arrossega la son també en la nostra vida cristiana, és molt difícil mantenir-se despert, cedim a la temptació de deixar-nos arrossegar per la corrent. Diu un amic meu que "l'home vell té una salut de ferro" i jo afegeixo que és com el fill de l'anunci dels turrons "El Almendro" que pot trigar més o menys, però "vuelve a casa por Navidad".
NO SABEU
Per què aquesta obsessió per saber “el dia i l'hora”? Potser per controlar Deu i tenir-lo sotmès al nostre calendari, a la nostra agenda? Ens semblem a aquell alumne que estudia només per aprovar, el dia abans de l’examen i encara gràcies. Quin desastre quan el professor li posa un examen sorpresa! Quan estimes allò que estudies no et preocupa el dia ni l’hora, estàs preparat en qualsevol moment. Els deixebles, potser només seguien Jesús per aprovar? Estaven disposats a estudiar només el dia abans de l’examen? Nosaltres, som cristians que aspirem a l’aprovat justet, estudiant el dia abans?
TORNARÀ
No sabem “quan”, però sabem que tornarà, n’estem segurs. No podem fer càlculs, no podem avançar ni endarrerir... però sabem que vindrà perquè, d’alguna manera, ja ha vingut. Jesús és la prova que Déu ja ha vingut, i que ha vingut per quedar-s’hi. Jesús és l’esperat adveniment de Déu a la humanitat. No sabem “quan”, però sabem “qui”. La vinguda de Déu a la humanitat no té lloc en un temps, sinó en una persona: en Jesús, l’Alfa i l’Omega, Déu ha vingut, està venint i vindrà definitivament a nosaltres.
dissabte, 15 de novembre del 2008
HOMILIA DG-TO-A33
EL RISC DE REBRE (Mt 25,14-30)
Un home torna a casa després d'un llarg viatge. Abans de marxar havia repartit els seus béns entre els seus tres servents. Dos d'ells els havien fet produir i el tercer havia amagat els béns sota terra.
En aquella època, quan algú emprenia un viatge llarg, mai no estava segur de poder tornar. Prenent el risc de tal viatge, l’amo pren també el risc de repartir els seus béns, a fons perdut. L’amo confia els seus béns, sense garantia de recuperar-los mai. La marxa de l’amo és doncs l’ocasió d’un do aparentment sense condició.
Quina és, doncs, la diferència entre els dos primers servents i el tercer? Els dos primers prenen els diners i "van de seguida a negociar-hi", tal i com farien si els diners fossin seus. Per a ells, no és un dipòsit provisional el han rebut del seu amo, sinó un do definitiu que els pertany. Acullen el do i el fan fructificar. L’amo va arriscar confiant en ells, doncs ells també són capaços d’arriscar.
En canvi, el tercer rep els diners com un dipòsit provisional que un dia o altre haurà de ser retornat. Segurament, hauria preferit no rebre res del seu amo. Els diners són per a ell un regal enverinat. No són un do, sinó una càrrega. Voldria no haver rebut aquests diners i per això "guardà en un amagatall els diners del seu amo". No vol ni veure’ls.
Ara potser entenem una mica millor la duresa final de la paràbola. Podem dir que "l’administrador dolent i gandul" es trobava, des del començament, a les fosques. No acceptar el do com el que és, a saber, quelcom rebut gratuïtament i que convida a la responsabilitat joiosa, això és estar a les fosques. Guardar els talents sota terra per por de perdre’ls, això són els plors i el cruixir de dents. Viure encongit per por d’arriscar la vida, això és que mata l’esperit i ofega la felicitat.
Perquè tot do implica un doble risc: el risc de qui fa el do i el risc de qui el rep. Sense risc no hi ha do, sense do no hi ha alegria, sense alegria no hi ha vida.
EL RISC DE REBRE (Mt 25,14-30)
Un home torna a casa després d'un llarg viatge. Abans de marxar havia repartit els seus béns entre els seus tres servents. Dos d'ells els havien fet produir i el tercer havia amagat els béns sota terra.En aquella època, quan algú emprenia un viatge llarg, mai no estava segur de poder tornar. Prenent el risc de tal viatge, l’amo pren també el risc de repartir els seus béns, a fons perdut. L’amo confia els seus béns, sense garantia de recuperar-los mai. La marxa de l’amo és doncs l’ocasió d’un do aparentment sense condició.
Quina és, doncs, la diferència entre els dos primers servents i el tercer? Els dos primers prenen els diners i "van de seguida a negociar-hi", tal i com farien si els diners fossin seus. Per a ells, no és un dipòsit provisional el han rebut del seu amo, sinó un do definitiu que els pertany. Acullen el do i el fan fructificar. L’amo va arriscar confiant en ells, doncs ells també són capaços d’arriscar.
En canvi, el tercer rep els diners com un dipòsit provisional que un dia o altre haurà de ser retornat. Segurament, hauria preferit no rebre res del seu amo. Els diners són per a ell un regal enverinat. No són un do, sinó una càrrega. Voldria no haver rebut aquests diners i per això "guardà en un amagatall els diners del seu amo". No vol ni veure’ls.
Ara potser entenem una mica millor la duresa final de la paràbola. Podem dir que "l’administrador dolent i gandul" es trobava, des del començament, a les fosques. No acceptar el do com el que és, a saber, quelcom rebut gratuïtament i que convida a la responsabilitat joiosa, això és estar a les fosques. Guardar els talents sota terra per por de perdre’ls, això són els plors i el cruixir de dents. Viure encongit per por d’arriscar la vida, això és que mata l’esperit i ofega la felicitat.
Perquè tot do implica un doble risc: el risc de qui fa el do i el risc de qui el rep. Sense risc no hi ha do, sense do no hi ha alegria, sense alegria no hi ha vida.
dimarts, 11 de novembre del 2008
HA MORT EL ROCA
Ha mort el meu estimat amic i company.
No m'ha esperat.
Jo el volia tornar a abraçar i comentar en directe la bona ratxa del Barça.
Però no ha estat possible.
Tenia un càncer i Déu li ha volgut estalviar el patiment.
Roca, em pregunto si vas veure el 4 gols de l'Eto'o.
Va ser un bon homenatge pòstum.
Però tu m'has ficat a mi molts més gols que l'Eto'o.
Em vas ficar el gol de l'autenticitat, amb la teva patxoca carregada d'humanitat.
Em vas ficar el gol de la saviesa, amb la teva cultura de peus a terra.
Em vas ficar el gol de la tendresa, amb la teva entranyable simpatia.
Em vas deixar el gol de l'amistat, amb les converses i les bromes i la pitança.
Em vas ficar el gol de la humilitat, amb la teva disponibilitat absoluta i sense afectacions.
Em vas ficar el gol de la fe, amb la teva confiança fins al final.
I m'has ficat, per sota les cames, el gol de l'enyorança, amb aquest pes que deixa en el meu cor la teva absència.
Set a zero, Roca, quina pallissa!
M'has guanyat el partit i el cor, company de l'ànima.
Déu et beneeixi i t'acompanyi en aquest darrer viatge.
Que puguis rebre, sense biombos, la claror de la seva mirada.
Que contemplis, per fi, la veritat de tot i se t'ompli de llibres el cor.
Que Déu netegi tota la pols que duguis enganxada.
I que la joia de la festa eterna ompli aquest camp nou de riallades.
Ha mort el meu estimat amic i company.
No m'ha esperat.
Jo el volia tornar a abraçar i comentar en directe la bona ratxa del Barça.
Però no ha estat possible.
Tenia un càncer i Déu li ha volgut estalviar el patiment.
Roca, em pregunto si vas veure el 4 gols de l'Eto'o.
Va ser un bon homenatge pòstum.
Però tu m'has ficat a mi molts més gols que l'Eto'o.
Em vas ficar el gol de l'autenticitat, amb la teva patxoca carregada d'humanitat.
Em vas ficar el gol de la saviesa, amb la teva cultura de peus a terra.
Em vas ficar el gol de la tendresa, amb la teva entranyable simpatia.
Em vas deixar el gol de l'amistat, amb les converses i les bromes i la pitança.
Em vas ficar el gol de la humilitat, amb la teva disponibilitat absoluta i sense afectacions.
Em vas ficar el gol de la fe, amb la teva confiança fins al final.
I m'has ficat, per sota les cames, el gol de l'enyorança, amb aquest pes que deixa en el meu cor la teva absència.
Set a zero, Roca, quina pallissa!
M'has guanyat el partit i el cor, company de l'ànima.
Déu et beneeixi i t'acompanyi en aquest darrer viatge.
Que puguis rebre, sense biombos, la claror de la seva mirada.
Que contemplis, per fi, la veritat de tot i se t'ompli de llibres el cor.
Que Déu netegi tota la pols que duguis enganxada.
I que la joia de la festa eterna ompli aquest camp nou de riallades.
diumenge, 2 de novembre del 2008
HOMILIA A-FIELES DIFUNTOS
EL PISO PILOTO (Lc 24,1-9)
Cuando uno acude en busca de vivienda a un condominio que está en fase de construcción, visita el “PISO PILOTO”. Un guía le muestra la vivienda y uno se hace una primera idea de lo que será más tarde su propia casa.
La lectura del libro del Apocalipsis nos dice que Dios tiene una "morada piloto" entre los hombres y esa morada es Cristo: imagen y modelo de la morada definitiva. Él nos hace de guía y nos pasea por las estancias de la casa de su Padre para que nos vayamos acostumbrando a ella.
Nos muestra la habitación donde se secan todas las lágrimas, la estancia donde se alivian todas las penas, el salón donde se atienden todas las quejas, el hall donde se consuelas todos los dolores, la sala donde se sacian toda la sed humana de sentido y de plenitud.
El apostol Pablo nos insiste que Cristo es el primero de todos, al anfitrión, el que va delante nuestro para prepararnos una estancia en la morada de Dios. Él, que fue la morada de Dios entre los hombres, ha inaugurado la morada de los hombres en Dios… por Él todos entraremos definitivamente para quedarnos en ella.
Construyan su casa terrenal, no la descuiden, pero háganlo con los ojos puestos en la morada eterna. Que esa morada sea su único y verdadero modelo, su morada piloto. Esa morada, recuerden, en que todas las lágrimas son enjuagadas, todas las penas aliviadas, todas las quejas atendidas, todos los dolores consolados, y toda sed saciada con el Agua de la vida. Esa es la morada piloto, no se equivoquen de condominio.
De eso nos previene, precisamente, el Evangelio. Lucas nos advierte que a menudo nos equivocamos de dirección, vamos a visitar el condominio equivocado. Nosotros lo buscamos en el sepulcro y esa no es su morada. Él no está ahí, no está entre los muertos, sino entre los vivos.
Buscamos a Dios en el dinero, en el éxito, pero también en la seguridad y el exclusivismo (mi Dios, mi salvación, mi virtud, mi recompensa…). Y así ponemos todo el afán en construirnos nuestra morada en un sepulcro, que por blanqueado y majestuoso que sea… no es más que un sepulcro.
Y una última cosa: nuestro condominio no está acabado hasta que estemos todos los vecinos. El condominio no está completo mientras haya lágrimas por secar, penas por aliviar, quejas por atender, dolores por consolar y sed por saciar. En este condominio, la construcción de la morada del vecino me incumbe tanto como la mía propia.
Ese es el sentido de la comunión de los santos, podríamos decir “el condominio de los santos”, de los que ya recibieron su morada y de los que todavía la esperamos; de los que trabajan desde el cielo y los que trabajamos en la tierra en la construcción de ese gran condominio que es la morada de Dios.
Que María, la que cedió el terreno para la construcción del condominio, nos ayude a conseguirlo.
EL PISO PILOTO (Lc 24,1-9)
Cuando uno acude en busca de vivienda a un condominio que está en fase de construcción, visita el “PISO PILOTO”. Un guía le muestra la vivienda y uno se hace una primera idea de lo que será más tarde su propia casa.La lectura del libro del Apocalipsis nos dice que Dios tiene una "morada piloto" entre los hombres y esa morada es Cristo: imagen y modelo de la morada definitiva. Él nos hace de guía y nos pasea por las estancias de la casa de su Padre para que nos vayamos acostumbrando a ella.
Nos muestra la habitación donde se secan todas las lágrimas, la estancia donde se alivian todas las penas, el salón donde se atienden todas las quejas, el hall donde se consuelas todos los dolores, la sala donde se sacian toda la sed humana de sentido y de plenitud.
El apostol Pablo nos insiste que Cristo es el primero de todos, al anfitrión, el que va delante nuestro para prepararnos una estancia en la morada de Dios. Él, que fue la morada de Dios entre los hombres, ha inaugurado la morada de los hombres en Dios… por Él todos entraremos definitivamente para quedarnos en ella.
Construyan su casa terrenal, no la descuiden, pero háganlo con los ojos puestos en la morada eterna. Que esa morada sea su único y verdadero modelo, su morada piloto. Esa morada, recuerden, en que todas las lágrimas son enjuagadas, todas las penas aliviadas, todas las quejas atendidas, todos los dolores consolados, y toda sed saciada con el Agua de la vida. Esa es la morada piloto, no se equivoquen de condominio.
De eso nos previene, precisamente, el Evangelio. Lucas nos advierte que a menudo nos equivocamos de dirección, vamos a visitar el condominio equivocado. Nosotros lo buscamos en el sepulcro y esa no es su morada. Él no está ahí, no está entre los muertos, sino entre los vivos.
Buscamos a Dios en el dinero, en el éxito, pero también en la seguridad y el exclusivismo (mi Dios, mi salvación, mi virtud, mi recompensa…). Y así ponemos todo el afán en construirnos nuestra morada en un sepulcro, que por blanqueado y majestuoso que sea… no es más que un sepulcro.
Y una última cosa: nuestro condominio no está acabado hasta que estemos todos los vecinos. El condominio no está completo mientras haya lágrimas por secar, penas por aliviar, quejas por atender, dolores por consolar y sed por saciar. En este condominio, la construcción de la morada del vecino me incumbe tanto como la mía propia.
Ese es el sentido de la comunión de los santos, podríamos decir “el condominio de los santos”, de los que ya recibieron su morada y de los que todavía la esperamos; de los que trabajan desde el cielo y los que trabajamos en la tierra en la construcción de ese gran condominio que es la morada de Dios.
Que María, la que cedió el terreno para la construcción del condominio, nos ayude a conseguirlo.
dissabte, 9 d’agost del 2008
Hola amics!
Estic a punt de començar el mes d'Exercicis Espirituals.
Sí, allò que fem durant unes horetes a la Mitjana durant el cap de setmana, doncs durant trenta dies i sense dir ni mu. Com diu la Txaro, després hauré de fer classes de logopèdia.
Quan anavem pel desert d'Atacama, el guia italià que ens acompanyava va dir en un moment donat: "es increible cuanta vida hay en el desierto!". Nosaltres tendim a pensar que al desert no hi ha vida, però res més allunyat de la realitat. El desert és ple d'animalets, animalots i animalats, ple d'herbetes i herbotes, ple d'aigua, sí d'aigua... Però s'ha de saber buscar, el lloc, el moment, el temps, s'ha de tenir la paciència necessària que demana el desert.
Doncs amb el silenci passa com amb el desert, està ple de sons, paraules, música, sorolls, històries, sentiments, però ben ple, ple a vessar, insospitadament ple. Me'n vaig al silenci i espero tenir prou coratge com per treure'm els taps.
Pregueu perquè li faci més lloc a Déu a la meva vida i perquè m'atreveixi a compartir-la més a fons amb tots vosaltres.
Mentrestant podeu mirar l'àlbum de fotos actualitzat.
Una forta abraçada,
Marc
Estic a punt de començar el mes d'Exercicis Espirituals.
Sí, allò que fem durant unes horetes a la Mitjana durant el cap de setmana, doncs durant trenta dies i sense dir ni mu. Com diu la Txaro, després hauré de fer classes de logopèdia.
Quan anavem pel desert d'Atacama, el guia italià que ens acompanyava va dir en un moment donat: "es increible cuanta vida hay en el desierto!". Nosaltres tendim a pensar que al desert no hi ha vida, però res més allunyat de la realitat. El desert és ple d'animalets, animalots i animalats, ple d'herbetes i herbotes, ple d'aigua, sí d'aigua... Però s'ha de saber buscar, el lloc, el moment, el temps, s'ha de tenir la paciència necessària que demana el desert.
Doncs amb el silenci passa com amb el desert, està ple de sons, paraules, música, sorolls, històries, sentiments, però ben ple, ple a vessar, insospitadament ple. Me'n vaig al silenci i espero tenir prou coratge com per treure'm els taps.
Pregueu perquè li faci més lloc a Déu a la meva vida i perquè m'atreveixi a compartir-la més a fons amb tots vosaltres.
Mentrestant podeu mirar l'àlbum de fotos actualitzat.
Una forta abraçada,
Marc
diumenge, 20 de juliol del 2008
HOMILIA DG-TO-A16
EL BLAT I EL JULL (Mt 13,24-30)
Déu té bona oïda, capta sons que queden fora de la nostra òrbita, ultrasons, intrasons, sons tan profunds que ni tan sols nosaltres mateixos arribem a sentir. Sentim gemecs, però no sabem ben bé què diuen. Sant Pau ens diu que l'Esperit és el descodificador d’aquests gemecs que els nostres radars són incapaços de desxifrar.
¿D'on venen aquests gemecs? La humanitat gemega perquè ha estat ferida i la ferida li fa mal, perquè té desitjos que ningú no sembla capaç de satisfer, perquè anhela una plenitud que sembla molt lluny del seu abast, tan lluny, sempre tan lluny... perquè vol una cosa i fa la contrària, perquè estima i odia, perquè basteix avui una torre i l'ensorra l'endemà... I la nostra vida és aquest aiguabarreig de bo i de dolent, tot barrejat, sense saber massa bé on comença l'un i acaba l'altre.
Déu ho sap i Déu ho estima malgrat tot. Com a bon sembrador, té paciència i sap esperar, sap quin és el moment de la sega, quin el moment de separar bo i dolent... fins aleshores té cura del seu camp de blat on hi creix també el jull. No és un Déu passiu, és un Déu pacient. Déu no beneeix el jull, sap que hi és i és conscient de la seva força destructiva, però no l'extirpa per bé del blat, perquè no es perdi ni un bri ni una espiga. Per això Déu espera, per això no es deixa portar per l'ànsia, el maniqueisme de bons i dolents, el puritanisme que voldria tenir-ho tot ben separat, els bons a la dreta i els dolents a l'esquerra.
¿Li ha sortit malament a Déu la creació? No, li ha sortit bé, li ha sortit lliure... i no ha tallat la seva llibertat quan n’ha fet mal us, perquè si Déu talla la llibertat, talla l’amor. I quan algú ha sembrat jull enmig del blat, Déu ha estimat encara més el seu camp, Déu n'ha esperat encara més, Déu s'hi ha compromès encara més.
Déu escolta els gemecs del blat, gemecs de creixement, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i sap que donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores podrà separar l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa.
EL BLAT I EL JULL (Mt 13,24-30)
Déu té bona oïda, capta sons que queden fora de la nostra òrbita, ultrasons, intrasons, sons tan profunds que ni tan sols nosaltres mateixos arribem a sentir. Sentim gemecs, però no sabem ben bé què diuen. Sant Pau ens diu que l'Esperit és el descodificador d’aquests gemecs que els nostres radars són incapaços de desxifrar. ¿D'on venen aquests gemecs? La humanitat gemega perquè ha estat ferida i la ferida li fa mal, perquè té desitjos que ningú no sembla capaç de satisfer, perquè anhela una plenitud que sembla molt lluny del seu abast, tan lluny, sempre tan lluny... perquè vol una cosa i fa la contrària, perquè estima i odia, perquè basteix avui una torre i l'ensorra l'endemà... I la nostra vida és aquest aiguabarreig de bo i de dolent, tot barrejat, sense saber massa bé on comença l'un i acaba l'altre.
Déu ho sap i Déu ho estima malgrat tot. Com a bon sembrador, té paciència i sap esperar, sap quin és el moment de la sega, quin el moment de separar bo i dolent... fins aleshores té cura del seu camp de blat on hi creix també el jull. No és un Déu passiu, és un Déu pacient. Déu no beneeix el jull, sap que hi és i és conscient de la seva força destructiva, però no l'extirpa per bé del blat, perquè no es perdi ni un bri ni una espiga. Per això Déu espera, per això no es deixa portar per l'ànsia, el maniqueisme de bons i dolents, el puritanisme que voldria tenir-ho tot ben separat, els bons a la dreta i els dolents a l'esquerra.
¿Li ha sortit malament a Déu la creació? No, li ha sortit bé, li ha sortit lliure... i no ha tallat la seva llibertat quan n’ha fet mal us, perquè si Déu talla la llibertat, talla l’amor. I quan algú ha sembrat jull enmig del blat, Déu ha estimat encara més el seu camp, Déu n'ha esperat encara més, Déu s'hi ha compromès encara més.
Déu escolta els gemecs del blat, gemecs de creixement, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i sap que donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores podrà separar l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa.
dijous, 10 de juliol del 2008
VIATGE AL DESERT
Amics, sento l'interrupció temporal de les homilies.
Molt havia parlat de desert, però jo mai no havia estat.
He passat una setmana al desert d'Atacama, al nord de Xile
i més que paraules us deixo algunes fotos que podeu trobar
en aquest àlbum web:
http://picasaweb.google.es/mvilarassau.
Espero anar actualitzant de tant en tant les fotos,
de manera que ens sentim una mica més a prop en la distància.
Una abraçada a tots.
Amics, sento l'interrupció temporal de les homilies.
Molt havia parlat de desert, però jo mai no havia estat.
He passat una setmana al desert d'Atacama, al nord de Xile
i més que paraules us deixo algunes fotos que podeu trobar
en aquest àlbum web:
http://picasaweb.google.es/mvilarassau.
Espero anar actualitzant de tant en tant les fotos,
de manera que ens sentim una mica més a prop en la distància.
Una abraçada a tots.
divendres, 27 de juny del 2008
HOMILIA A-SANT PERE I SANT PAU
QUI DIU LA GENT QUE SÓC JO (Mt 16,13-19)
Qui diu la gent que sóc, jo?
Uns diuen que ets un kamikaze de l’Altíssim,
un ingenu somiador que es va estavellar
fent cabrioles entre el cel i la terra.
Un jugador que ho va apostar tot a una carta
que no hi és a la baralla.
Qui diu la gent que sóc, jo?
Uns diuen que ets un Rei com no n’hi ha d’altre
però no del teu Regne, sinó del seu.
Han cobert la teva nuesa amb una túnica daurada,
han posat diamants a la teva corona, en lloc d’espines,
i han perdonat els teus excessos ara que ja no parles.
Qui diu la gent que sóc, jo?
Altres diuen que ets un superhome,
més aviat un semidéu que anava a un pam de terra
i que ho coneixia tot per endavant.
Un que, per donar exemple,
va fer veure que patia quan el van crucificar.
I vosaltres qui dieu que sóc?
Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.
Doncs escolteu el que jo us dic:
Cal que pateixi molt el Fill de l’home,
tothom l’ha de rebutjar, ha de ser mort
i al cap de tres dies, ressuscitarà.
Qui vulgui salvar la vida, la perdrà;
però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.
QUI DIU LA GENT QUE SÓC JO (Mt 16,13-19)
Qui diu la gent que sóc, jo?
Uns diuen que ets un kamikaze de l’Altíssim,
un ingenu somiador que es va estavellar
fent cabrioles entre el cel i la terra.
Un jugador que ho va apostar tot a una carta
que no hi és a la baralla.
Qui diu la gent que sóc, jo?
Uns diuen que ets un Rei com no n’hi ha d’altre
però no del teu Regne, sinó del seu.
Han cobert la teva nuesa amb una túnica daurada,
han posat diamants a la teva corona, en lloc d’espines,
i han perdonat els teus excessos ara que ja no parles.
Qui diu la gent que sóc, jo?
Altres diuen que ets un superhome,
més aviat un semidéu que anava a un pam de terra
i que ho coneixia tot per endavant.
Un que, per donar exemple,
va fer veure que patia quan el van crucificar.
I vosaltres qui dieu que sóc?
Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.
Doncs escolteu el que jo us dic:
Cal que pateixi molt el Fill de l’home,
tothom l’ha de rebutjar, ha de ser mort
i al cap de tres dies, ressuscitarà.
Qui vulgui salvar la vida, la perdrà;
però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.
divendres, 20 de juny del 2008
HOMILIA DG-TO-A12
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)
Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.
El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.
Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.
Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.
S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.
Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.
La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.
Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)
Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.
Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.
Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.
S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.
Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.
La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.
Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.
divendres, 13 de juny del 2008
HOMILIA DG-TO-A11
VIURE DE FRANC (Mt 9,36-10,8)
Tenim moltes maneres i molt sofisticades de passar factura a Déu pels serveis prestats. Ningú no fica els diners en un negoci que no té la viabilitat garantida i són pocs els sonats que fan inversions a fons perdut. És francament dur això de donar de franc, què vols que et digui? Que ho hem rebut de franc? Potser sí, però tampoc no es tracta de fer el pallús, que “lo que se da no se quita”.
Una manera de passar factura és la de l’Anna, que va deixar de creure en Déu perquè no va alliberar la seva mare del càncer que va acabar amb la seva vida. Amb el respecte infinit que mereix una situació tan dolorosa com aquesta, l’Anna ha volgut passar factura a un déu insolvent i, és clar, li ha acabat retirant el crèdit. Cal buscar la solvència d’un Déu que és vida, no perquè ens estalvia la mort, sinó perquè ens la fa viure amb sentit. D’acord, és dur, ningú no diu el contrari, però si no acceptem que la vida es rep de franc, difícilment aprendrem a donar-la també de franc.
O la del Ricard, que no sap si fer la confirmació perquè no creu en un déu que no et pot donar allò que li demanes, llavors de què serveix creure en Déu? Amb tots els respectes, Ricard, potser ha arribat l’hora de mirar de confirmar la fe en un Déu que no és Papà Noel, sinó el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Potser la preparació de la confirmació és l’ocasió ideal per a plantejar-se, abans que les respostes, quines són les bones preguntes, aquelles que amb el temps i una canya ens poden conduir a les bones respostes. Això és dur, potser sí, però encara és més dur viure d’il·lusions o viure desil·lusionat.
O la del Marc, que aparentment no ha cobrat res per haver-se fet jesuïta, però que reclama contínuament un plus de sentit, de felicitat, de consolació, de seguretat... pel fet d’haver arriscat aparentment més que els altres. Amb tots els respectes, amic meu, què tal si aprenem a fer, no només allò que ens agrada, sinó a fer que ens agradi allò que fem? Dius que és dur? Potser sí, però potser ha arribat el moment d’escoltar la “cara B” de la vocació, aquella que no viu de grans projectes que tenen molt de projecció ideal i poc de disponibilitat, aquella que viu l’oportunitat present com si fos l’única i l’oportunitat futura com si fos present.
O la manera de passar factura de tots els segadors que obliden que treballen a compte d'un altre i que ni el camp ni la llavor no els pertanyen. El segador treballa perquè no es perdi el fruit que ha sembrat un altre i perquè aquest fruit serveixi d'aliment als altres. Com deia Samuel Ruiz, bisbe de Xiapes: "el catequista no es quien siembra, sino quien ayuda a recoger lo que el Espíritu ha sembrado". No us resulta això profundament alliberador? D'ansietats, d’impaciències, d’ambigüitats. Hem de fer tot el que és a les nostres mans, res més i res menys, la resta és tasca de l'Esperit. És dur quan oblidem això i ens entestem a collir patates allà on l’Esperit ha sembrat carxofes.
No serà que volem cobrar per allò que no hem fabricat i rebre per allò que no hem donat? No serà que ens costa tant donar de franc perquè som incapaços de reconèixer que abans ho hem rebut de franc? No serà que vivim tristament i a mitges perquè en comptes de viure de franc, vivim com el “cobrador del frac”?
VIURE DE FRANC (Mt 9,36-10,8)
Tenim moltes maneres i molt sofisticades de passar factura a Déu pels serveis prestats. Ningú no fica els diners en un negoci que no té la viabilitat garantida i són pocs els sonats que fan inversions a fons perdut. És francament dur això de donar de franc, què vols que et digui? Que ho hem rebut de franc? Potser sí, però tampoc no es tracta de fer el pallús, que “lo que se da no se quita”.Una manera de passar factura és la de l’Anna, que va deixar de creure en Déu perquè no va alliberar la seva mare del càncer que va acabar amb la seva vida. Amb el respecte infinit que mereix una situació tan dolorosa com aquesta, l’Anna ha volgut passar factura a un déu insolvent i, és clar, li ha acabat retirant el crèdit. Cal buscar la solvència d’un Déu que és vida, no perquè ens estalvia la mort, sinó perquè ens la fa viure amb sentit. D’acord, és dur, ningú no diu el contrari, però si no acceptem que la vida es rep de franc, difícilment aprendrem a donar-la també de franc.
O la del Ricard, que no sap si fer la confirmació perquè no creu en un déu que no et pot donar allò que li demanes, llavors de què serveix creure en Déu? Amb tots els respectes, Ricard, potser ha arribat l’hora de mirar de confirmar la fe en un Déu que no és Papà Noel, sinó el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Potser la preparació de la confirmació és l’ocasió ideal per a plantejar-se, abans que les respostes, quines són les bones preguntes, aquelles que amb el temps i una canya ens poden conduir a les bones respostes. Això és dur, potser sí, però encara és més dur viure d’il·lusions o viure desil·lusionat.
O la del Marc, que aparentment no ha cobrat res per haver-se fet jesuïta, però que reclama contínuament un plus de sentit, de felicitat, de consolació, de seguretat... pel fet d’haver arriscat aparentment més que els altres. Amb tots els respectes, amic meu, què tal si aprenem a fer, no només allò que ens agrada, sinó a fer que ens agradi allò que fem? Dius que és dur? Potser sí, però potser ha arribat el moment d’escoltar la “cara B” de la vocació, aquella que no viu de grans projectes que tenen molt de projecció ideal i poc de disponibilitat, aquella que viu l’oportunitat present com si fos l’única i l’oportunitat futura com si fos present.
O la manera de passar factura de tots els segadors que obliden que treballen a compte d'un altre i que ni el camp ni la llavor no els pertanyen. El segador treballa perquè no es perdi el fruit que ha sembrat un altre i perquè aquest fruit serveixi d'aliment als altres. Com deia Samuel Ruiz, bisbe de Xiapes: "el catequista no es quien siembra, sino quien ayuda a recoger lo que el Espíritu ha sembrado". No us resulta això profundament alliberador? D'ansietats, d’impaciències, d’ambigüitats. Hem de fer tot el que és a les nostres mans, res més i res menys, la resta és tasca de l'Esperit. És dur quan oblidem això i ens entestem a collir patates allà on l’Esperit ha sembrat carxofes.
No serà que volem cobrar per allò que no hem fabricat i rebre per allò que no hem donat? No serà que ens costa tant donar de franc perquè som incapaços de reconèixer que abans ho hem rebut de franc? No serà que vivim tristament i a mitges perquè en comptes de viure de franc, vivim com el “cobrador del frac”?
divendres, 6 de juny del 2008
HOMILIA DG-TO-A10
VINE AMB MI (Mt 9,9-13)
Quan t’adones que allò en què havies posat les teves ànsies existencials (digues-li diners, digues-li nihilisme, digues-li bons pectorals, digues-li vibracions tel·lúriques, digues-li seguretat) no és més que un placebo amb data de caducitat, toques fons i et dius: “bé, això és el que la vida dóna de sí, quina decepció, però de què serveix lamentar-se?, ara m’asseuré a la meva taula d’impostos i seguiré remenant els mateixos rals, qui diu un dia diu un any”. Et resignes i et fas a l'idea d’anar passant, sense esperar res, assegut a la teva cadira fins a quedar ben incrustat. I vet ací que et tornes un usurer, del teu temps, del teu espai, de les teves manies, dels teus èxits i de la teva petita gàbia d’on ja no pots sortir i on ningú no hi pot entrar.
Aquesta podria ser la situació de Leví en el moment que arrenca l’acció en el fragment de l’evangeli d’avui (mireu-lo com compta els cèntims al marge esquerre del quadre de Caravaggio!): assegut a la seva taula d’impostos, cobejat pels seus pocs “amics” i detestat pels seus molts enemics. I és que Leví era un usurer, però no només de diners, això és el de menys, era un usurer de sentit, de felicitat, de generositat i d’esperança. Esperava tan poc, que només esperava diners. Els diners són la fugida endavant de qui no gosa esperar res més a la vida. Els diners són l’últim refugi del desesperat, són la resignació i, probablement, la venjança d’aquell que ha fracassat en tots els altres fronts. És per això que l’ofici de Leví era tan menyspreat, no només perquè li feia el joc a l’invasor romà, sinó perquè consagrava als diners una existència desesperada.
El marge esquerra de la vida està ple de gent asseguda amb el cap cot i comptant quartos, com Leví en aquesta meravellosa imatge. Però mai no és massa tard, mai no és massa avall, la vida no és un fotograma congelat, vivim sempre al llindar de la conversió, per molt instal·lats que estem en la nostra cadira existencial. Déu és així, quan nosaltres estem de tornada, ell encara està per estrenar.
De cop, esclata el llampec, aquesta línia recta, en diagonal, que separa l’ombra de la llum, directa, precisa, que uneix d’un sol tret el rostre de Jesús, la seva mà estesa, la mà dels dos vells assenyalant i el cap de Leví acotxat i despistat. Aquest moment precís marca una frontera, un capgirament radical de tots els esquemes, una revolució en tres paraules: “Vine amb mi”. L’experiència va ser tan forta que li va canviar la vida i també el nom: "ja no et diràs Leví, sinó Mateu".
No us hi heu fixat? El pecador, el dolent, el marginat, aquell per qui ningú no dóna ni un ral... quan algú s’hi fixa i li diu “vine amb mi”, respon amb una disponibilitat i un entusiasme totals. En canvi, el bo, el just, el primer de la classe... està tan acostumat a que el sol·licitin i el facin jugar, que quan li diuen “vine amb mi”, hi va, però arrossegant els peus i perdonant la vida al seu voltant. I és que “el metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts”.
I nosaltres, estem bons o estem malalts? Anem sobrats o necessitats? Esperançats o resignats?
Fem la prova: Imagino que Jesús estén la mà cap a mi, em fa aixecar els ulls amb la força del seu esguard, i em diu, entre sobri i suplicant: “Vine amb mi”. Com reacciono?
Me’l miro i dic, “vols callar, que ja m'he tornat a descomptar”?
Penso, “ara no, potser demà”?
Dubto, “és a mi o al del meu costat”?
Contesto, “d’acord, però m'he de llegir bé el contracte abans de signar”?
O bé, m’aixeco de la cadira i, sense dir res, sense ordenar els meus afers, sense signar papers, sense dubtar, contra tota esperança, com Abraham, contra tot pronòstic, com Mateu, com un miracle, com Caravaggio, com la veritat més nua i inexorable: “el que jo vull és amor i no ofrena de víctimes... el que jo vull és amor i no existències resignades o còmodament instal·lades, no m’importa el currículum, sinó les ganes”.
VINE AMB MI (Mt 9,9-13)
Quan t’adones que allò en què havies posat les teves ànsies existencials (digues-li diners, digues-li nihilisme, digues-li bons pectorals, digues-li vibracions tel·lúriques, digues-li seguretat) no és més que un placebo amb data de caducitat, toques fons i et dius: “bé, això és el que la vida dóna de sí, quina decepció, però de què serveix lamentar-se?, ara m’asseuré a la meva taula d’impostos i seguiré remenant els mateixos rals, qui diu un dia diu un any”. Et resignes i et fas a l'idea d’anar passant, sense esperar res, assegut a la teva cadira fins a quedar ben incrustat. I vet ací que et tornes un usurer, del teu temps, del teu espai, de les teves manies, dels teus èxits i de la teva petita gàbia d’on ja no pots sortir i on ningú no hi pot entrar.
Aquesta podria ser la situació de Leví en el moment que arrenca l’acció en el fragment de l’evangeli d’avui (mireu-lo com compta els cèntims al marge esquerre del quadre de Caravaggio!): assegut a la seva taula d’impostos, cobejat pels seus pocs “amics” i detestat pels seus molts enemics. I és que Leví era un usurer, però no només de diners, això és el de menys, era un usurer de sentit, de felicitat, de generositat i d’esperança. Esperava tan poc, que només esperava diners. Els diners són la fugida endavant de qui no gosa esperar res més a la vida. Els diners són l’últim refugi del desesperat, són la resignació i, probablement, la venjança d’aquell que ha fracassat en tots els altres fronts. És per això que l’ofici de Leví era tan menyspreat, no només perquè li feia el joc a l’invasor romà, sinó perquè consagrava als diners una existència desesperada.
El marge esquerra de la vida està ple de gent asseguda amb el cap cot i comptant quartos, com Leví en aquesta meravellosa imatge. Però mai no és massa tard, mai no és massa avall, la vida no és un fotograma congelat, vivim sempre al llindar de la conversió, per molt instal·lats que estem en la nostra cadira existencial. Déu és així, quan nosaltres estem de tornada, ell encara està per estrenar.
De cop, esclata el llampec, aquesta línia recta, en diagonal, que separa l’ombra de la llum, directa, precisa, que uneix d’un sol tret el rostre de Jesús, la seva mà estesa, la mà dels dos vells assenyalant i el cap de Leví acotxat i despistat. Aquest moment precís marca una frontera, un capgirament radical de tots els esquemes, una revolució en tres paraules: “Vine amb mi”. L’experiència va ser tan forta que li va canviar la vida i també el nom: "ja no et diràs Leví, sinó Mateu".
No us hi heu fixat? El pecador, el dolent, el marginat, aquell per qui ningú no dóna ni un ral... quan algú s’hi fixa i li diu “vine amb mi”, respon amb una disponibilitat i un entusiasme totals. En canvi, el bo, el just, el primer de la classe... està tan acostumat a que el sol·licitin i el facin jugar, que quan li diuen “vine amb mi”, hi va, però arrossegant els peus i perdonant la vida al seu voltant. I és que “el metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts”.
I nosaltres, estem bons o estem malalts? Anem sobrats o necessitats? Esperançats o resignats?
Fem la prova: Imagino que Jesús estén la mà cap a mi, em fa aixecar els ulls amb la força del seu esguard, i em diu, entre sobri i suplicant: “Vine amb mi”. Com reacciono?
Me’l miro i dic, “vols callar, que ja m'he tornat a descomptar”?
Penso, “ara no, potser demà”?
Dubto, “és a mi o al del meu costat”?
Contesto, “d’acord, però m'he de llegir bé el contracte abans de signar”?
O bé, m’aixeco de la cadira i, sense dir res, sense ordenar els meus afers, sense signar papers, sense dubtar, contra tota esperança, com Abraham, contra tot pronòstic, com Mateu, com un miracle, com Caravaggio, com la veritat més nua i inexorable: “el que jo vull és amor i no ofrena de víctimes... el que jo vull és amor i no existències resignades o còmodament instal·lades, no m’importa el currículum, sinó les ganes”.
divendres, 30 de maig del 2008
HOMILIA DG-TO-A09
SOBRE LA ROCA (Mt 7,21-27)
Tothom coneix la faula dels tres porquets. Tres germans del gènere porcí han de construir-se una casa que els protegeixi del llop. El mandrós la construeix de palla, el conformista de fusta i el prudent la construeix de totxanes. Evidentment, les dues primeres s’ensorren i només la tercera resisteix l’embat de la fera. La moral és alliçonadora: només els diligents salven la casa.
La paràbola que ens proposa Jesús avui a l’evangeli no té res a veure amb la faula dels tres porquets, per molt que sovint l’hem interpretat en la mateixa línia. Mentre la faula posa l’accent en la casa, en l’obra del constructor, Jesús posa l’accent en la roca, en el terreny que serveix d’assentament a la casa. La diferència és molt significativa.
En el primer cas, no sortim del moralisme de bons i dolents, de perfectes i imperfectes. Jesús, en canvi, ens diu: “feu la casa tan sòlida com pugueu, però no oblideu que l’important és la roca”. La casa ja pot ser de formigó armat, disseny hi-tech, setze habitacions i jacuzzi, que, si ha estat bastida sobre la sorra, caurà igual com si fos de palla. Encara pitjor, perquè farà molt més d'espetec al caure.
No es tracta de ser uns cutres i de construir la casa de qualsevol manera, aquesta també seria una lectura esbiaixada. La casa importa: pot ser més gran o més petita, més acollidora o menys, més sòlida o menys. I no és el mateix una cosa que l’altra. De fet, la casa del porquet diligent va servir de refugi als altres dos brètols quan les seves es van ensorrar. No és veritat que Jesús faci l’elogi de la indolència.
El que sí fa Jesús és alertar-nos contra el puritanisme i l’elitisme moral, contra la impostura dels qui es creuen bons i miren els altres amb menyspreu. Això és sorra. Les nostres construccions, més tard o més d’hora, amb més espetec o menys, passen. Per molt ben construïdes que estiguin, al final, s’ensorren. El que no passa i no s’ensorra és la Roca sobre la qual poden estar assentades.
No és la perfecció moral, intel·lectual o física la que ens fa perdurables. No són els nostres criteris ni les nostres estadístiques. No són les nostres paraules, ni que siguin molt religioses, les que aguanten la casa. Fins i tot un lloro aprèn a dir “Senyor, Senyor” si algú li ho ensenya.
El que ens aguanta és la seva voluntat i les seves paraules. I el que ens fa perdurables no és dir-les, sinó complir-les. I quines són les seves paraules? Només hem de llegir els tres capítols que precedeixen el fragment d’avui, en l’evangeli de Mateu. En efecte, el Sermó de la Muntanya és la roca ferma que pot donar consistència perdurable a la nostra casa. Si construïm al damunt d'aquestes paraules, sigui com sigui de gran, d'espaiosa i de bonica la nostra casa, resistirà els embats del vent i la crescuda de la riuada.
SOBRE LA ROCA (Mt 7,21-27)
Tothom coneix la faula dels tres porquets. Tres germans del gènere porcí han de construir-se una casa que els protegeixi del llop. El mandrós la construeix de palla, el conformista de fusta i el prudent la construeix de totxanes. Evidentment, les dues primeres s’ensorren i només la tercera resisteix l’embat de la fera. La moral és alliçonadora: només els diligents salven la casa.La paràbola que ens proposa Jesús avui a l’evangeli no té res a veure amb la faula dels tres porquets, per molt que sovint l’hem interpretat en la mateixa línia. Mentre la faula posa l’accent en la casa, en l’obra del constructor, Jesús posa l’accent en la roca, en el terreny que serveix d’assentament a la casa. La diferència és molt significativa.
En el primer cas, no sortim del moralisme de bons i dolents, de perfectes i imperfectes. Jesús, en canvi, ens diu: “feu la casa tan sòlida com pugueu, però no oblideu que l’important és la roca”. La casa ja pot ser de formigó armat, disseny hi-tech, setze habitacions i jacuzzi, que, si ha estat bastida sobre la sorra, caurà igual com si fos de palla. Encara pitjor, perquè farà molt més d'espetec al caure.
No es tracta de ser uns cutres i de construir la casa de qualsevol manera, aquesta també seria una lectura esbiaixada. La casa importa: pot ser més gran o més petita, més acollidora o menys, més sòlida o menys. I no és el mateix una cosa que l’altra. De fet, la casa del porquet diligent va servir de refugi als altres dos brètols quan les seves es van ensorrar. No és veritat que Jesús faci l’elogi de la indolència.
El que sí fa Jesús és alertar-nos contra el puritanisme i l’elitisme moral, contra la impostura dels qui es creuen bons i miren els altres amb menyspreu. Això és sorra. Les nostres construccions, més tard o més d’hora, amb més espetec o menys, passen. Per molt ben construïdes que estiguin, al final, s’ensorren. El que no passa i no s’ensorra és la Roca sobre la qual poden estar assentades.
No és la perfecció moral, intel·lectual o física la que ens fa perdurables. No són els nostres criteris ni les nostres estadístiques. No són les nostres paraules, ni que siguin molt religioses, les que aguanten la casa. Fins i tot un lloro aprèn a dir “Senyor, Senyor” si algú li ho ensenya.
El que ens aguanta és la seva voluntat i les seves paraules. I el que ens fa perdurables no és dir-les, sinó complir-les. I quines són les seves paraules? Només hem de llegir els tres capítols que precedeixen el fragment d’avui, en l’evangeli de Mateu. En efecte, el Sermó de la Muntanya és la roca ferma que pot donar consistència perdurable a la nostra casa. Si construïm al damunt d'aquestes paraules, sigui com sigui de gran, d'espaiosa i de bonica la nostra casa, resistirà els embats del vent i la crescuda de la riuada.
divendres, 23 de maig del 2008
HOMILIA A-CORPUS CHRISTI
SENSE NECESSITAT (Jn 6,51-58)
És que no es pot lluitar per un món més just sense necessitat de complicar-se la vida? És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat de que em preguntin sempre el mateix. I jo què sé. Suposo que sí, que es pot fer tot allò sense necessitat de fer tot això. El problema no està en la pregunta, sinó en la motivació de fons. No serà, potser, que volem fer les coses “sense necessitat” de viure a fons les seves conseqüències? Per què fem les coses? Només per “necessitat”? Per a mi, no és una qüestió de “necessitat”, sinó de "copiositat". Però cadascú veurà.
Parlàvem l'altre dia a classe de si la nostra societat emmascara o no el sofriment. Una alumna em deia que no, que ella veu la gent més feliç que mai, que mai no havia rigut tant, que es pot viure sense necessitat d’amargar-se. Només faltaria. Riure està molt bé i tant de bo ho puguem fer tota la vida i en totes les circumstàncies. Certament, hem de riure molt, però hem de riure bé, i jo molt em temo que sovint riem per no plorar, que sovint riem per mirar de convèncer-nos que podem viure només de pa.
Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan el record del flaire dels alls i les cebes d’Egipte es feia més fort que mai, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que el poble va exclamar: “Man-hu?”, és a dir, “què és això?” I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.
L’amor opera una singular unió entre la carn i la sang. El cristianisme és la radical expressió d’aquesta conjunció copulativa. Jesús no és l’aut (o), sinó l’et (i): no és la carn o la sang, sinó la carn i la sang. Pregunteu-li a Ell si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat d’allò, a veure què us respon. Us mirarà amb cara de peix i us dirà: -“sense necessitat?; però què vol dir “sense necessitat”?-. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta.
No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure’l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament a la Granja d’Escarp? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?
SENSE NECESSITAT (Jn 6,51-58)
És que no es pot lluitar per un món més just sense necessitat de complicar-se la vida? És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat de que em preguntin sempre el mateix. I jo què sé. Suposo que sí, que es pot fer tot allò sense necessitat de fer tot això. El problema no està en la pregunta, sinó en la motivació de fons. No serà, potser, que volem fer les coses “sense necessitat” de viure a fons les seves conseqüències? Per què fem les coses? Només per “necessitat”? Per a mi, no és una qüestió de “necessitat”, sinó de "copiositat". Però cadascú veurà.El paÉs que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? Potser sí. Segur que es pot obtenir un tipus de pa artificial sense necessitat de passar per tot aquest procés traumàtic. Potser té gust i forma de pa, però no estic segur de que sigui pa.
Parlàvem l'altre dia a classe de si la nostra societat emmascara o no el sofriment. Una alumna em deia que no, que ella veu la gent més feliç que mai, que mai no havia rigut tant, que es pot viure sense necessitat d’amargar-se. Només faltaria. Riure està molt bé i tant de bo ho puguem fer tota la vida i en totes les circumstàncies. Certament, hem de riure molt, però hem de riure bé, i jo molt em temo que sovint riem per no plorar, que sovint riem per mirar de convèncer-nos que podem viure només de pa.
El mannàÉs que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podia l’home conrear el desert i fer florir l’erm sense necessitat de Déu i el seu auxili? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap mannà? El mannà és, per excel·lència, l’aliment que Déu dóna quan la terra ja no el pot donar. És l’excés, la sobreabundància, allò que sobresurt inesperadament quan, esgotats de caminar, comencem a pensar si no podríem haver guanyat la nostra llibertat sense necessitat de patir set i passar fam?
Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan el record del flaire dels alls i les cebes d’Egipte es feia més fort que mai, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que el poble va exclamar: “Man-hu?”, és a dir, “què és això?” I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.
La carn i la sangPer a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat: la carn és el suport físic i la sang és la vida que l’anima. Joan expressa, en aquest llenguatge semític que era el seu, que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).
L’amor opera una singular unió entre la carn i la sang. El cristianisme és la radical expressió d’aquesta conjunció copulativa. Jesús no és l’aut (o), sinó l’et (i): no és la carn o la sang, sinó la carn i la sang. Pregunteu-li a Ell si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat d’allò, a veure què us respon. Us mirarà amb cara de peix i us dirà: -“sense necessitat?; però què vol dir “sense necessitat”?-. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta.
No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure’l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament a la Granja d’Escarp? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)