PANCARTES

HOMILIA DG-PQ-A06 (Jn 14,15-21)

Aquests dies d'acampades reivindicatives, han proliferat les pancartes amb frases que donen raó de les esperances de la gent que s'hi manifesta. Pots trobar els clàssics de sempre: "Sigues realista, demana l'impossible"; veritables exercicis de lirisme: "Si em roben els somnis, no et deixo dormir"; crua poètica urbana: "Revolución no es botellón"; lamentacions escatològiques: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou"; enginyoses referències a l'actualitat: "Tenemos Sol, queremos la luna", etc. No només hi ha indignació entre els acampats, hi ha també molta esperança, i la gent ofereix les seves raons "serenament i amb respecte", com aconsella Sant Pere a la seva epístola.

Està creixent simultàniament un moviment d'escarni de l'acampada. Quim Monzó ha engegat una campanya a twitter on el "ròdol burleta dels descreguts" fa munició de befa amb les pancartes i les esperances dels acampats. Un tuit convidava a la #acampadapedralbes demanant que portessin "glassons de gel pels gintònics", i aquest és el to. Què fàcil, què mesquí.

Hi ha una esperança càndida, com la del gurú que ofereix neteja de chacras a #acampadasol. O esperances que volen aprofitar "l'ocasió pastoral" de #acampadios per escriure un tuit religiós d'acció de gràcies. O una esperança més pujada d'hormones, o una esperança més pintoresca, o una esperança més anecdòtica. Hi ha també esperances directament bòrnies com la dels que proposen, aprofitant la remor de les aigües, de retirar simultàniament 155 Euros del banc per donar una lliçó a aquests "capitalistes que han provocat la crisi i s'estan enriquint amb els nostres diners".

Té un deix mil·lenarista tot això de les acampades. Multituds que s'ajunten per assistir a la fi del món entre tendes de campanya i assamblees generals. Esperen l'adveniment del Regne messiànic, la inauguració del nou món anhelat, que comença a ser no només possible sinó ben real. Ara sí, aquest sistema passa i arriba el sistema nou, el model alternatiu que tant havíem esperat.

Aquesta esperança no la comparteixo, sincerament, no perquè no ho vulgui sinó perquè no ho espero. No espero que un "canvi radical de sistema", gestat en l'assemblea dels essenis, millori de debò 'aquest' sistema. No espero que un col·lectivisme libertari sigui millor de debò que 'aquest' capitalisme liberal. No crec que l'Arcadi Oliveres tingui una millor notícia de debò que l'Steve Jobs per 'aquest' món.

Ara bé, jo també espero la fi del món i la vinguda definitiva del Messies. Jo també em sento orfe d'esperances seculars i demano ardentment que passi el món i arribi el teu Regne, Senyor. Jo també demano, en una gran pancarta, que ens enviïs "un altre Defensor perquè es quedi amb nosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir". I és per això, perquè em mou aquesta esperança, que miro de recolzar l'esforç de tanta gent que mira de fer cada dia més humà aquest sistema, cada dia més just i menys pervers aquest capitalisme, cada dia més universal i real aquesta esperança.

Jesús també va convocar multituds en grans acampades, també va repartir pa i peix per tothom, també va proclamar l'adveniment d'un regne nou. I també va suscitar entusiasme, indignació barrejada amb esperança. Però va tornar a les valls de la calma i al dia a dia on es produeixen també les desercions i les manipul·lacions ideològiques del missatge. Va baixar al món la seva gran esperança i la va plantar com una tenda de campanya. Li van trepitjar la tenda, van desallotjar l'acampada, les multituds es van disoldre, els 'més implicats' van fer veure que miraven a una altra banda..., però no li van escapçar l'esperança.

EVANGELI REAL JA

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

LLADRES

HOMILIA DG-PQ-A04 (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta saltant la tanca i entabanen les ovelles. Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen.

Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l’esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, que si no te'n vas de petac a l'escorxador.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que no hi ha res fora de la pleta que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests lladres són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Aquests els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i mai no retornen. Són els profetes de les faves contades, contades per ells, és clar.

No deixa de ser paradòjic que la pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és també la pleta més alienada. Com pot ser? Què és el que no hem acabat de fer bé? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta;
... si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir;
... si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom;
... si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana;
... si has tingut la sort de creure en aquest Pastor que ha donat la vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres;
... aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la porta segueixi tancada i a que els lladres segueixin saltant la tanca.

S'HA APAREGUT A SIMÓ

HOMILIA DG-PQ-A03 (Lc 24,13-35)

El dos deixebles d'Emaús tornen emocionats cap a Jerusalem per anunciar que han vist Jesús Ressuscitat. Però quan arriben a la comunitat es troben que no han estat els primers. El primer testimoni acreditat per la comunitat ha estat Simó: « Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.» Aquesta és l'acta de fundació del cristianisme i reposa en el testimoni d'un pescador.

A qui hauríem escollit nosaltres com a primer testimoni i com a vincle de comunió de la primera comunitat cristiana? Molt em temo que no hauríem escollit a Pere. Haguèssim buscat algú amb més bon currículum, amb més dots naturals de lideratge, amb més llums i més de la nostra corda. Però hi ha unanimitat, a Orient i a Occident, en reconèixer-li a Pere aquesta precedència. Ell és la primera baula d'aquesta cadena de testimonis que arriba fins a nosaltres.

El director de la pel·lícula "Déus i homes", Xavier Beauvois, quan li van preguntar si era catòlic, va respondre: « no ho sóc perquè no sóc capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà.» Vaig donar-li algunes voltes durant uns dies i al final em va semblar trobar la resposta, la meva resposta, és clar. I és que jo sí que he estat capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà, potser per això jo sí que em considero catòlic. I la resposta és Simó.

Simó Pere, és el vincle d'unió històric entre Jesús i l'Església, entre l'Evangeli i el Vaticà, dos mil anys després. O és que potser tu ho hauries fet millor ? Dit d'una altra manera, el que tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà és, dos mil anys després, el mateix que tenien en comú Jesús i Pere.

Si pogués parlar amb Beauvois li diria: "Xavier, amb qui t'identifiques més tu, amb Jesús o amb Pere?". "Amb Jesús", m'hauria respost sens dubte. Acte seguit li preguntaria: "Però a qui t'assembles més, a Jesús o a Pere?". Doncs, aquesta és també la diferència, amb dos mil anys d'història a les esquenes, entre l'Evangeli i el Vaticà. Jo també m'identifico amb l'Evangeli, però m'assemblo al Vaticà, encara que sigui un vaticà versió 'progre'.

Creiem i seguim Jesús Ressuscitat, però el creiem i el seguim gràcies a Simó. Hem conegut Jesús gràcies al testimoni de Simó, mantigut i transmès al llarg del temps, fins arribar fins a nosaltres. El que em fa creure no és la ideologia, la simpatia o la perfecció de Simó, sinó el seu testimoni. Per això el segueixo, el respecto, l'estimo... perquè va ser el primer en donar testimoni de Jesús Ressuscitat, i jo visc d'aquest testimoni.

Que no em treguin a Simó, si us plau, que no em treguin al pescador, ni que l'hagin acabat posant en un palau.

#TotsSomTomàs

HOMILIA DG-PQ-A02 (Jn 20,19-31)

Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó".
Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.

Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.

Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.

Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.

Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.

Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.

El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.

Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.

Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles.»

La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.

JUTGE DE VIUS I DE MORTS

HOMILIA A-FS-PASQUA (Ac 10,37-43)

La primera lectura del Actes dels Apòstols recull el discurs de Pere a casa de Corneli, un dels primers testimonis escrits de la predicació apostòlica de la primera església. És un compendi meravellós de la nostra fe, per la seva simplicitat. Pere conclou la predicació sobre Jesús amb aquestes paraules: « Ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.» Com que no sabem què fer normalment amb el judici, deixeu-me que m'hi entretingui.

No ens arribem a fer a la idea de la sort que hem tingut, i és que no ens podia haver tocat un jutge millor! La gent que ha passat per un judici sap de què estic parlant. Com també algú que ha de passar pel quiròfan espera que li toqui el millor doctor. O com l'equip de futbol que ha de jugar la final espera que li assignin el millor àrbitre. O com els pares que desitgen el millor tutor pel seu fill. O com aquell que ha de viatjar en avió un dia turbulent i pagaria el que fos per tenir el millor pilot.

A nosaltres ens ha tocat el millor jutge possible, perquè ningú sinó Jesucrist és capaç de jutjar com es mereix la història i la humanitat. Només el qui ha ofert la seva vida com a preu de rescat per tots els homes, pot ser constituït per Déu com a jutge de vius i de morts. Perquè suposo que no teniu cap dubte de que al final tots haurem de ser jutjats, oi? Si no fos així la vida seria un infern, i això que estàs fent ara llegint aquesta homilia no seria més que un passatemps sense cap finalitat.

I és que el problema no és si creus en Déu o no, per determinar si seràs o no jutjat, com si fos tan fàcil o tan immediat. El problema és quin jutge has escollit tu, a quin jutge sotmets els teus actes i la teva llibertat. Perquè és per 'aquest' jutge que seràs implacablement jutjat.

Si et sotmets al jutge de la vanitat que confina el cos davant d'un mirall, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'èxit a qualsevol preu i de cap manera acceptar el fracàs, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'existència lleugera, volant de flor en flor sense acabar d'aterrar mai, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat.

Jo em sotmeto a Jesucrist, mort per mi i ressuscitat, ell serà el jutge dels meus actes i del que hagi fet amb la meva llibertat. Per això estic tranquil, tot i ser conscient del mal ús que he fet de la meva llibertat. Per això tinc la consciència tranquila, perquè tot i sentir-me responsable i no voler defugir la pena pel meu pecat, la seva mort em justifica i la seva resurrecció abraça la meva consciència i li regala la certesa de la salvació.

Un amor com el seu només pot salvar, sempre que Ell sigui l'únic jutge a qui tu li sotmetis els teus actes i la teva llibertat.

« MACHE DICH »

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar! »

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.

EL MEU AMIC LLÀTZER

HOMILIA DG-QR-A05 (Jn 11,1-45)

Avui he somiat que era víctima de la violència. M'he desvetllat inquiet. Percebia perfectament l'odi en el rostre dels que em volien mal. I pitjor que l'odi, la indiferència pel meu patiment. Per això em trasbalsa tant l'actitud de Jesús a la creu: com podia perdonar aquells rostres, aquelles mirades d'odi, aquella crueltat gratuïta, aquell menyspreu, aquella insultant indiferència? Com? Em fa mal que l'amor sigui tan "feble", el voldria més fort, més inexpugnable.

No pot ser que es pugui destruir tan fàcilment, que matar sigui tan fàcil, que mentir sigui tan obvi, que extorquir sigui tan simple, que maltractar costi tan poc. Déu meu, per què ens has abandonat? Per què el mal té tants mitjans i el bé tan pocs? Per què la violència té tants afiliats i la misericòrdia tan pocs? Per què la injustícia té tants servidors i la bondat tan pocs? Per què la venjança té tants números i el perdó tan pocs? Déu meu, per què l'amor ens costa tant i la por tan poc?

« Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà ». Penso en el meu amic Llàtzer, en la seva suprema indigència al llit de l'hospital. El meu amic Llàtzer va anar a l'Àfrica com a religiós i va haver de tornar prematurament amb una greu afectació respiratòria. Per cada inhalació de cortisona un minut menys de vida... us ho imagineu? No, no us ho podeu imaginar. Potser, Senyor, si haguessis estat aquí, ara no patiria tant.

Alguns, tan carregats de bona fe com desencertats, li recomanen: « Ànims, Llàtzer, no acceptis els pal·liatius del dolor, pateix amb constància, Déu es complau en el teu patiment i vol que l'exhibeixis com un trofeu per edificar els altres ». Altres, en canvi, li diuen: « Ai, Llàtzer, no segueixis confiant en Déu, així et van les coses... si no haguessis marxat a l'África a fer l'heroi res d'això no t'estaria passant ». Però el meu amic Llàtzer els ha contestat:

« Quan miro al voltant i veig i sento les mans dels qui m'estimen, per ajudar-me a fer les coses més simples i essencials de la vida... Quan el dolor em sembla insuportable al mateix temps que m'enforteix... Quan sona el timbre de la porta i apareixen amics que són veritables companys de camí... Quan ploro confòs perquè les coses no van com les havia planejat... Quan somric als que m'envolten i gaudeixo de cada minut que visc tot i les circumstàncies... Quan el desànim m'allunya de l'esperança... Quan desitjo justícia i aposto per un món més sincer per a tots sense excepció... Quan alguns ignorants pensen que el sofriment no té sentit... Quan clareja el dia i, al costat d'Ell i amb Ell, prego i dono gràcies... Quan tot això passa, no em canso d'agrair-li lo afortunat que sóc, no em canso d'agrair-li que segueixi comptant amb mi, de la mateixa manera que ho va fer el primer dia. Em vaig lliurar a Ell amb totes les conseqüències i, com sempre, ho deixo tot a les seves mans. Hi ha un lloc millor? ».

No, amic Llàtzer, no hi ha un lloc millor que les seves mans, tots els altres llocs són provisionals. Les seves mans són el millor escut contra la violència, la indiferència i el menyspreu. Les seves mans són el millor remei contra el dolor i un dic contra la desesperació. Les seves mans poden obrir un sepulcre i fer sortir tots els morts que nosaltres hi hem ficat. Les seves mans, que no han anat mai al gimnàs, sostenen el món i l'impedeixen de caure en l'abisme que s'obre al seu davant. Sí, amic Llàtzer, tot això és possible per aquestes increïbles mans que ni tan sols la creu no ha pogut tancar.

« Ell és la resurrecció i la vida... ho creus, això? », perquè si tu t'ho creus, jo també.

JO, QUE ERA CEC, ARA HI VEIG

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».

NO M'OMPLE

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

ESTEREOGRAMA

HOMILIA DG-QR-A02 (Mt 17,1-9)

Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ».

Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?

Jo pensava...

Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

...

Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.

Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.

Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.

Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».

YUYU

HOMILIA DG-QR-A01 (Mt 4,1-11)

La Irene diu que ha mirat de pregar, però que quan es queda sola, en silenci, comença a pensar que hi ha algú que l'observa, i aquesta presència li fa "yuyu". Li fa por sentir-se a soles amb aquesta presència inquietant que no coneix. Ho entenc, és com trobar-se a soles amb un estrany, o com sentir-se observada a través d'un vidre opac. Terrible. La Irene no pot pregar perquè no es troba davant de Déu, sinó davant les seves pors infantils o davant les primícies dels seus pànics adults. Penso, tanmateix, que per alguna cosa es comença, ni que sigui el "yuyu".

Abans de continuar, una cosa ha de quedar clara: Déu no fa "yuyu", i si fa "yuyu" encara no és Déu. Dit això, la soledat sí que fa "yuyu", el misteri abisal de l'existència sí que fa "yuyu", la radical indigència humana sí que fa "yuyu", la intuició inquietant de la mort sí que fa "yuyu". I viure és també enfrontar-se a totes aquestes coses que fan "yuyu" i que, tard o d'hora, venen a visitar-nos buscant una resposta.

Comença la quaresma i Jesús se'n va al desert. A passar "yuyu", sí, perquè el desert fa "yuyu". Però ell hi va per trobar Déu al fons del seu "yuyu". Al desert t'hi trobes amb els teus dimonis, cara a cara amb el temptador, i no tens escapatòria. No pots pujar el volum del ipod, no pots connectar-te al facebook, no pots fumar-te un porro, no pots aïllar-te. T'hi has d'enfrontar, amb cap més alternativa que la confiança o la por, la Veritat o les aparences, Déu o el "yuyu".

En Joan i els seus companys m'han demanat si conec algun lloc per anar a fer un camp de treball a l'estiu. « Què bé, he pensat, algú que vol sortir al desert a vèncer el seu "yuyu" ». Han especificat si pot ser a l'estranger, i que es parli anglès, perquè així el practiquen, i si no és massa demanar que sigui econòmic, i de pas que sigui un país bonic perquè aprofitarien per a fer també uns dies de turisme. Llavors m'he adonat que volen nedar i guardar la roba. Volen una mica de desert, però sense el "yuyu". I és que algú amb molt mala idea els ha venut la idea de que es pot comprar el desert en una agència de viatges.

No es pot anar al desert si no hi vas disposat a perdre-ho tot. No s'hi pot anar si no confies que Déu pot guanyar la partida, malgrat tu perdis alguna mà. No hi pots anar si mai abans no t'has trobat sol i has reconegut la presència d'Algú l'amor del qual és infinitament més potent i demolidor que el teu "yuyu". Si això no ha succeït encara, deixa les agències de viatges low cost i surt corrents a buscar-ho.

1. Tanca't en silenci a pregar, sense que ningú no ho vegi, tu sol davant de Déu, encara que no el vegis, ell et veu a tu i això basta. No li demanis coses. Només demana-li a Ell: « Et vull a tu, Senyor, res més ».

2. Fes dejú. Renuncia a alguna cosa a la qual no estàs disposat a renunciar. Encara que només sigui per uns dies, fins que t'adonis que el que passa en el fons és que no estàs disposat a renunciar a ser tu el centre de tot i per això poses com excusa el teu temps, les teves idees, els teus gustos o els teus petits plaers.

3. Fes un servei que no afegeixi res al teu currículum. Els camps de treball a l'estranger estan molt bé però computen al currículum i la recompensa és molt superior a la despesa. Fes alguna cosa que no tingui recompensa, que ningú no agraeixi, que ningú no pugui aplaudir.

Si perseveres en aquestes bones pràctiques, el teu "yuyu" s'anirà transformant en confiança i en comptes de nedar i guardar la roba, nedaràs a ple pulmó i la por no et paralitzarà.

ROCA

HOMILIA DG-TO-A09 (Mt 7,21-27)

Òscar, estàs construint la teva casa sobre la sorra.
Jo no ho veig així.
Ho veuràs quan se t'ensorri.
I aleshores?
Aleshores buscaràs la roca.
I on és la roca?
No ho sé, l'hauràs de buscar.
Sí, però tu l'has trobada.
Sí, l'he trobada.
Aleshores?
Aleshores, troba-la tu.
Una pista?
La meva casa no és la teva casa ...
... ?
... però la meva roca pot ser la teva roca.
Per on començo?
Què tal si perfores el terra?
Cap avall?
Sí, cap avall.
A quants metres sota terra?
Els necessaris.
I si em canso?
...
I si m'avorreixo?
...
I si fracasso?
Aleshores segueix cavant.
Per què ho hauria de fer?
Vol dir que no ets lluny de la Roca.
Al llindar del fracàs?
No al llindar de la victòria?
Quina victòria?
La victòria de la Roca.
Ja em diràs!
Volies la roca?
Sí, però no a costa del meu fracàs.
No és el teu fracàs, és el fracàs de la sorra.

SANT O IDIOTA

HOMILIA DG-TO-A08 (Mt 6,24-34)

L'Evangeli d'aquest diumenge és dels que m'agradaria no "interpretar", acollir-lo tal qual, sense traduir-lo, sense adaptar-lo, al peu de la lletra. Aquells que així ho fan, o són sants o són idiotes.

La diferència entre el sant i l'idiota és que el primer no deixa anar l'arada mentre acull les paraules de Jesús. El sant segueix ocupant-se del que feia, això sí, sense preocupar-se, perquè sap a on va i quina força el guia. L'idiota, en canvi, escolta aquestes paraules i es despreocupa de l'arada.

Jesús ens adverteix que la riquesa és signe de neguit, però no en ella mateixa, sinó quan es posa en el lloc de Déu. Quan posem la riquesa en el primer lloc de la nostra vida, aleshores som víctimes del neguit. El neguit d'aconseguir-la, el neguit de conservar-la, el neguit d'augmentar-la...

La riquesa (l'aliment, el beure, el vestit) té sentit com a bé "penúltim", mai com a bé "últim". Té sentit si està orientada a un bé major, a un fi ulterior. I aquest bé últim per a Jesús no és altre que el Regne de Déu i la seva justícia, tota la resta està en funció d'això. Només aleshores dóna pau en comptes de neguit.

A la homilia de fa dues setmanes deia que potser « hem ensenyat les noves generacions a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible ». Dit d'una altra manera, els hem ensenyat a orientar-se en el mapa dels béns penúltims, sense saber com situar-los en l'univers dels béns últims. D'aquesta manera, ens allunyem del sant i ens acostem perillosament a l'idiota.

Sabran com divertir-se, com fer diners, com trampejar els neguits ordinaris, com despreocupar-se... però no sabran perquè fan tot això, no sabran quin sentit té, no podran celebrar-ho. No sabran com és que, de tant en tant, els envaeix aquest maleït neguit i no sabran què fer amb ell. Simplement buscaran silenciar-lo, amb altres neguits que semblen en principi més suportables, però que no fan més que amplificar-lo.

No els hauríem d'enganyar, hauríem d'atrevir-nos a dir-los de forma convincent que el Regne de Déu i la seva justícia és l'únic antídot capaç de convertir el neguit en pau i l'idiota en sant.

IMPOSSIBLE

HOMILIA DG-TO-A07 (Mt 5,38-48)

L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?

Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.

Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.

El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.

Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.

Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.

DONCS JO US DIC

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

SAL I LLUM

HOMILIA DG-TO-A05 (Mt 5,13-16)

Heu vist "De dioses y de hombres"? Heu vist com es transfigura la mirada d'aquells que han acceptat posar la llum en el portallànties? Heu vist com s'encén una llum enmig de les tenebres: què fràgil és mentre s'encén i què difícil és després apagar-la? Heu tastat el menjar quan ha rebut la sal, no dels herois, sinó de la vida modestament entregada?

Quanta gent hi ha que menja sense sal per prescripció mèdica: al principi és dur, però acaben per acostumar-se. Hi ha gent que treballa tot el dia amb llum artificial i acaben també per habituar-se. Em pregunto si no ens estem acostumant massa fàcilment al menjar insípid i a la llum artificial. Oblidarem el gust de la sal? Acabarem per preferir la llum dels neons a la llum natural?

Em pregunto si una vida com la dels monjos trapenses de Thibirine és encara comprensible per molts dels nostres contemporanis? Em pregunto si ho ha estat mai? Es pot entendre que una opció com la seva no és ni una bogeria ni un acte heroic? Es pot entendre la seva vida i la seva opció sense la sal i la llum de què parla Jesús a l'Evangeli?

Tant la sal com la llum estan al servei d’una altra cosa, fent que aquesta cosa tingui gust i forma. Déu és la sal i la llum del món, perquè ha donat gust i forma a aquesta humanitat nostra. Jesucrist és l'home condimentat per Déu, és Déu amb gust i forma humana. Ell ha estat posat al portallànties de la creu perquè faci llum a tots els qui són a la casa.

Voleu ser sal i llum? Feu com ell. No us convertiu en rehens d'aquella por que acaba fent insípides les vostres vides i amargues les dels altres. No convertiu la vostra casa en un castell inexpugnable on no poden entrar els enemics, però tampoc els amics i la gent necessitada.

Conec una noia penjada de les seves pors i els seus complexos, que ha confós la llum amb un fals miratge, una projecció adulterada de si mateixa, i comença a preferir el menjar insípid de les amistats fugaces i la llum artificial dels xats sense ànima. Hi ha camins que són de difícil retorn perquè, cansat de tant lluitar, acabes per acostumar-te. Li demano a Déu que li ompli de sal els ulls i de llum les entranyes.

INFORME SOBRE LES BENAURANCES

HOMILIA DG-TO-A04 (Mt 5,1-12)

Amics i socis, m’he dedicat a observar la nostra empresa i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar-nos a tots una plenitud difícil de quantificar, impossible d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció. No la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs. No la pobresa que es cultiva en els camps d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i tota quanta fàbrica clandestina amagada en els marges.

Em refereixo, en canvi, a la pobresa que s'arriba a estimar com si fos una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè tothom tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb els altres. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, molt abans que mirar d'explicar-lo. La pobresa que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

«La pau i la justícia no són barates. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara».

Què us sembla l’informe? Visionari? Extravagant? Amb la de tendències rares que han triomfat en el món empresarial, tot és possible, fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.

GALILEA I JERUSALEM

HOMILIA DG-TO-A03 (Mt 4,12-23)

Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i més a la Galilea dels pagans. L’Església sembla convidada en les nostres latituds a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se. Galilea i Jerusalem es necessiten com el foc a l'aire.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

Et queixes de Galilea? Et sembla massa oberta i disbauxada? Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana?

Et queixes de Jerusalem? Et sembla massa fosca i emmurallada? No t'adones que és la teva mare i que, sense ella, la teva paraula és queda orfe de missatge? Per què no et dediques a viure a fons el teu carisma en comptes de no fer més que criticar-la?

L’Església no és una partida d’escacs, negres contra blanques: ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules. No som d’Apol·ló ni de Pere, som de Crist, l'única cruïlla de tots els camins que uneixen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem desunits, a major escàndol dels pagans i a menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra tasca. Això és el que ens dóna consistència i ens agermana.

JO HO HE VIST

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.