EL FILL DE JOSEP

[HOMILIA C-TO-04DG (Lc 4,21-30)]

Elies i Eliseu, els dos grans profetes d'Israel, han de sortir fora d'Israel per a fer miracles. Déu els envia fora de casa, a Sarepta de Sidó i a Síria, per a actuar en el seu nom (al cap i a la fi, què són si no els miracles?). La gent de casa no està disposada a creure que "un dels seus" pugui fer miracles.

També el patriarca Josep va haver de marxar a Egipte, lluny de casa i lluny dels seus germans (els caps de les dotze tribus d'Israel) per a fer miracles. En aquest sentit, podríem considerar que aquests dos profetes són "fills de Josep"... com Jesús també ho era. Tots tenen en comú que són rebutjats pels de casa.

El text de l'evangeli situa Jesús a la sinagoga de Natzaret, el seu poble natal, i diu que ve de Cafar-Naüm, la competència. A Cafar-Naüm ha fet miracles, i a Natzaret, no. Per què? Perquè és el fill de Josep i tothom sap que el fill de Josep no fa miracles.

Reconèixer Déu en el fill de Josep, aquest és el gran tema, la gran pregunta. I també, si estem disposats a trobar-la, la gran resposta. Aquí a occident, a casa nostra, tampoc no estem disposats a acollir el fill de Josep. No ens creiem els miracles que diuen que fa a Cafar-Naüm i ens en riem. "Pobrets, diem tot cofois, a Cafar-Naüm encara creuen en els miracles".

Però fixem-nos, en l'etimologia de Cafar-Naüm: “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar... “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... És a dir, que el penediment sincer és acollit per Déu amb amor entranyable. Aquesta és l'arrel de tots els miracles que fa Jesús, per això sempre els rubrica de la mateixa manera: "els teus pecats et són perdonats, ves-te'n en pau". I és per aquesta precisa raó que, fora de “Kaphar-Naüm”, els miracles no són possibles.

Jo em pregunto per què no parlem d'aquestes coses quan parlem de Déu? Per què perdem tant de temps discutint estèrilment sobre si Déu és una projecció, una il·lusió, un trencaclosques o una bella idea? De debò, cada cop estic més cansat i més avorrit al respecte. Sempre demanant perdó per les intervencions desafortunades d'un bisbe, per les riqueses del Vaticà, pels terribles traumes sexuals que el cristianisme ha inflingit a occident... Sempre justificant-nos, sempre perdent el temps i l'energia davant algú que ni vol ni dol al respecte.

Qui és el Fill de Josep? I què vol dir que fa miracles aquí i no allà? Quins miracles? I en nom de qui? Aquestes són les preguntes interessants, les que porten a algun lloc, en comptes d'entreternir-nos donant voltes estúpidament a una roda que no gira.

Com diu el meu amic Ignasi, "no crec en Déu, el visc". Doncs això, home, vivim-lo, estimem-lo, busquem-lo... en el fill de Josep. I si no ho podem fer a casa, entre "els nostres", anem a Cafar-Naüm, a Sarepta o a Síria... encara que sigui sense papers... emigrem a les úniques terres on encara es fan miracles i on el fill de Josep segueix parlant de Déu com si de debò el conegués.

ELL, SÍ QUE POT

[HOMILIA C-TO-03 (Lc 4,14-21)]

Jesús va ser un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir.

Com ho va fer? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. I tot això sense assessor d’imatge i sense impostar la veu.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. Jesús fa el que promet i només promet el que fa. Per això la gent el creu.

Expliquen d'un vell ancià japonès que assistia fidelment a les catequesis que feia el Pare Arrupe, tot i que no entenia una sola paraula del que deia el missioner jesuïta. Quan aquest, estranyat, li va preguntar perquè no hi faltava mai, l'ancià va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

Però, no ens equivoquèssim! Jesús no ho va fer perquè fos més que humà o sobrehumà, sinó perquè era 'estranyament' humà. És aquesta 'estranya' humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim massa sovint a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa 'estranyament' humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser 'estranyament' humana, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes; una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Ara que tots tenim Haití gravat amb foc a la retina, cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

L'ÚLTIMA RONDA

[HOMILIA C-TO-O2 (Jn 2,1-11)]

Agombolats per una lleugera embriaguesa, apurant el poc que vi que ens queda encara a la copa... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una última ronda... i aquesta la pago jo”. Així ha succeït per a nosaltres: Jesucrist és el vi millor que Déu ha guardat per a l'última ronda.

L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi i, aleshores, només li queda l’aigua.

Les noces de Canà representen el pas de l'aigua al vi. La mare de Jesús, situada a la frontera d’aquest pas, verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill. Jesús aleshores respon bruscament a la seva mare: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre l'aigua i el vi?

El que hi ha entre l'aigua i el vi és l'amor infinit d'un Déu que guarda el millor vi per al final, i el treu quan ja donàvem la festa per acabada. El que hi ha entre l'aigua i el vi és la fe; i la fe no neix d'una mancança, sinó d'un excés. No creiem en Déu per veure si ens dóna allò que ens falta; creiem en Déu perquè ens ha donat tant que no ens en sabem avenir.

Quina diferència hi ha entre un món autosuficient, que no "necessita" de Déu, i un món embriagat de Déu que no cessa d'agrair-li l'existència? La mateixa diferència que hi ha entre l'aigua i el vi. Si no ens haguessin convidat a aquesta darrera ronda, potser no hauríem conegut la diferència. És per això que se'ns veu tan contents i semblem com embriacs.

Sí senyor, els cristians hem begut el vi de Jesucrist i ens hem embriagat de Déu.

XOPS

[HOMILIA C-BAPTISME DEL SENYOR (Lc 3,15-16.21-22)]

"En aquell temps, la gent vivia en l'expectació", esperant que Déu es mullés d'una vegada. Qui és el Messies? No serà Joan? Cal que seguim esperant encara? Quan ho sabrem? Quan et mullaràs, Senyor?

Doncs bé, Déu, per fi, s'ha mullat... i quin aiguat!

Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi... i et mulles així?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, calat fins a la medul·la per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, no ara ni d'aquesta manera: Déu s'ha llençat de cop a l'aigua i ens ha esquitxat. Com quan estàs assegut al marge de la piscina i de cop ve un d'aquells nens 'encantadors' que es llença fent la bomba al teu costat. Quedes tot xop i amb cara de tonto. Déu ha arribat així, discretament, d'estranquis, com diu la primera lectura: "no crida ni alça la veu, no es fa sentir...", a la cua dels pecadors, com un més, sense aixecar bandera. Però de cop ha fet "xof" i tots els qui estàvem pacíficament asseguts a la riba, hem quedat xops. Empapats de Déu, xops d'esperit, calats fins el moll de l'os.

Els cristians ortodoxes celebren avui l'Epifania, la manifestació de Déu en Jesús, la manifestació d'un Déu xop d'humanitat. Jesús va sortir xop del ventre de Maria, i avui torna a sortir xop del riu. Així com Maria trencà aigües per infantar Jesús, avui l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús és xop, nosaltres som xops, tot l'univers és xop de Déu i de la seva glòria.

DÉU ÉS ERGO EXISTEIX

[HOMILIA C-ND-02 (Jn 1-18)]

Existeix Déu, o no? Heus ací la pregunta trampa davant la qual molts esperits ensopeguen. L'existència de Déu com a problema a resoldre, com a dubte a respondre, com a obstacle a superar, com a enigma a aclarir. Abans de decidir-nos a creure en Déu, haurem de respondre a aquesta pregunta afirmativament, sembla evident, oi?

Doncs aquest és el problema: estem davant d'una pregunta que no es pot respondre abans de creure, sinó després. Qui sóc jo per decidir a priori si Déu existeix o no? Creure que Déu existeix pot ser, a tot estirar, una suggestió positiva, un convenciment raonable... però no una fe. Què passarà quan la suggestió perdi força, quan el convenciment flaqueji? Déu deixarà aleshores d'existir? Qué fluix!

Abans de comprar accions d'una determinada empresa hauré de tenir unes bones garanties de que l'empresa és solvent. Abans d'apostar a un cavall, m'hauré assegurat de que té possibilitats de guanyar la cursa. Abans de confiar el meu més preuat secret a un amic hauré d'estar convençut de la seva confidencialitat. Però abans de creure en Déu, no disposo de cap més garantia que la seva paraula, sostinguda per uns testimonis que la mantenen viva encara avui.

I és que Déu 'no' existeix, Déu és. La pregunta que correspon a Déu no és si existeix o no, sinó qui és i com és i on és... Aquestes són les preguntes que corresponen a Déu i que ens poden acostar o allunyar d'ell, segons com les responguem.

André Frossard, ateu, fill del fundador del Partit Comunista francès, explica com, entrant en una església, va recórrer amb la mirada a les persones que hi havia pregant i, de sobte, els seus ulls es van quedar fixos en la segona espelma a l'esquerra de la creu, "no en la primera, ni tampoc en la tercera, sinó en la segona..." I llavors va passar. Tot d'una va tenir una vivència de llum, de dolçor, d'ordre en l'univers, d'evidència de Déu, "l'evidència que és present, l'evidència que és persona, la persona d'Aquell al que fins un segon abans havia negat i al que els cristians anomenen Pare nostre." Un cop fora de la capella, un amic seu li va preguntar: "Què et passa?". "Sóc catòlic", va ser la resposta.

Vols saber de debò si Déu existeix? Viu com si Déu existís. Llegeix els evangelis com si Déu existís. Participa de l'eucaristia com si Déu existís. Confessa els teus pecats i rep la misericòrdia de Déu com si Déu existís. Admira't davant el misteri insondable que sosté l'univers com si Déu existís. Deixa't travessar per la mirada impossible del Crucificat com si Déu existís. Agenolla't per rentar els peus dels pobres com si Déu existís. Ofereix el teu temps i el teu talent sense demanar massa a canvi com si Déu existís... I quan t'impacientis, i no vegis res, i vulguis llençar la tovallola, persevera encara com si Déu existís. Més tard o més d'hora -no quan tu vulguis, no com tu vulguis, sinó quan i com Ell vulgui- Déu, que existeix, et mostrarà qui és, i com és, i on ha estat, esperant-te, des de sempre i per sempre.

Així de simple, així d'evident, així de fácil. Déu és, ergo existeix.

HOMILIA DE NADAL

Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.

Per fer llum hem de cremar... com les llànties.
La cera es consumeix.
L'oli s'evapora.
L'amor de Déu és ardent.

Per això, Déu va decidir cremar.
I va escollir una verge (una espelma per estrenar)
I als afores de la ciutat (que és freda i quasi no crema)
Al bosc (ple de rostolls)
Entre la palla (que de seguida crema)
I amb els pastors (que encara encenen fogueres perquè estan en vetlla i esperant)

I va cremar, i tant si va cremar: un infant en una menjadora!
Quin incendi!
Una mare en flames
i Josep cremant
i molts dubtes i molta expectativa,
per fi, il·luminats, cremant.

És Nadal: el Nadal que més il·lumina és el que crema.
I ens crema tanta llum artificial i tanta buidor.
I ens crema tanta emisió de gasos contaminants i tan poca escalfor.
I ens crema que dos senegalesos hagin mort aquesta nit perquè tenien fred i una mala calefacció.

Però, sobretot, ens crema Déu estimant tant.
I Jesús infant il·luminant els segles i totes les foscors.
I la possibilitat de donar-se, sense por.
I cantar nadales als ancians.
I pregar quan es fa fosc.
I totes les flames que il·luminen amb infinita tendresa a les sales d'espera dels hospitals.
I els àngels que vetllen els darrers instants d'aquells que ens estan deixant.

Ens crema Déu quan no l'entenem
i quan, de cop, l'entenem tant.
I ens encega aquesta petita llum tan gran
i aquesta llàntia fràgil tan descomunal.
I que la cera de la nostra vida es consumeixi
i que no sigui en va.

Perquè els cristians que més il·luminen són els que cremen i es consumeixen estimant.

Fa fred... és fosc... però és Nadal.
I estem cremant.

ELISABET

[HOMILIA C-AD-04 (Lc 1,39-45)]

Per a nosaltres els noms no són més que mots que serveixen per anomenar persones. Escollim el nom del nostre fill, generalment, perquè ens agrada, perquè ens sona bé, perquè és diferent i original. A la Bíblia els noms són més que mots, són paraules gràvides d'una història, són paraules carregades d'un sentit que es decanta sobre les persones com una benedicció i com una promesa.

L’escena de l'evangeli d'avui és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. Què vol dir "Elisabet"? Quin és el sentit d'aquest nom? Quina és la història que porta la cosina de Maria en el seu nom?

Si busquem l’arrel semítica del nom trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu).

El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia.

Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

SI EN TENS DOS

[HOMILIA C-AD-03 (Lc 3,10-18)]

La pregunta reina del Nadal és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a santa claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.

Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Afortunadament, el Nadal també és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Ara bé, això de donar està molt bé, és un primer pas, però encara no és el Nadal. Pensa que tu encara en tens dos i pots donar-ne un. N'hi ha que no en tenen més que un. Déu, per exemple, no en tenia dos, no en tenia més que un i l’ha donat: el seu Fill únic, l’estimat. Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat.

Nadal és donar-ne, però sobretot és donar-se. Quan hagis fet lo primer, deixa els teus mèrits de banda, acosta't en silenci al pessebre, inclina't davant l'Infant i adora'l. Llavors sí que serà Nadal.

TÚNELS I VIADUCTES

[HOMILIA C-AD-02 (Lc 3,1-6)]

El viaducte de Millau (França) és el més alt del món, amb una altura de 343 metres sobre el riu Tarn, i una longitud de 2.460 m. D'altra banda, el túnel més llarg del món es construirà a Suissa i tindrà una longitud de 57 quilòmetres. Quan l'home s'hi posa, no hi ha obstacle que valgui.

Déu arriba a tota velocitat i demana via lliure. Perquè Déu tingui via lliure en les nostres vides i en el nostre món, cal sobrevolar l'abisme i cal foradar molta pedra. Sobrevolem l'abisme quan tendim ponts entre dues ribes oposades i aparentment irreconciliables. La pedra es forada quan deixem que Déu travessi els escuts i les cuirasses que impedeixen la seva entrada.

Un parell d'exemples.

La Mercè, metgesa d'urgències, casada i amb dues filles ja emancipades, deixa la feina i la família per treballar de cooperant durant sis mesos en l'hospital de Goundi (Txad). Aquests viaductes no s'improvisen, el seu ha costat cinquanta anys. Molts gestos, molt d'amor callat, molt patiment acompanyat, molta pregària en silenci, molt de desig covat, provat, madurat, macerat, molta paciència i un sol Rostre en tots els rostres.

El Miquel no creu en Déu, però ha passat uns dies al monestir de Taizé. La pregària no fingida, els silencis, la soletat habitada, altres joves com ell, la música feta adoració... han aconseguit en tres dies el que no han aconseguit tots els discursos en cinc anys. Han aconseguit fer forat, atravessar la cuirassa, pulveritzar molta pedra: "com puc estar vivint una cosa en la què no crec?". Déu atravessa muralles quan li deixem una excletxa, i amb una sola càrrega de dinamita ho rebenta tot.

"Tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: es faran túnels i es construiran viaductes."

UN PLANÇÓ

[HOMILIA C-AD-01]
Estem acostumats a les correspòndencies lògiques: un hort amarat d'aigua florit de tomateres, per exemple. Però no heu vist mai un arbust eixint de la pared vertical d'una església antiga? O la força miraculosa d'un plançó brotant d'una soca de castanyer tallada i seca? És un contrast que sembla impossible.

El cristianisme neix, com la vida, d'un d'aquests contrastos que semblen impossibles. Un Messies sortit de Natzaret, on res no pot sortir de bo. Un Salvador gestat en el ventre virginal d'una nena. La Vida eterna brostant, com un plançó impossible, de la soca tallada i seca de la creu.

La preparació del Nadal és el conreu de l'expectativa en la nostra vida. Advent és adveniment, acollida de la vida que brolla allà on menys ho esperaves, com un plançó tendre, delicat, insolent.

Per això s'ha d'estar atent. Tot excés és un obstacle, un embotament dels sentits que han d'estar concentrats en el veure i el sentir. Com és que hem convertit Nadal en un excés? Excés del menjar, del beure, de la preocupació pels negocis, dels cors embafats i afeixugats.

Nadal ha perdut el seu mordent escatològic, ha perdut la tremolor, l'ai al cor, l'esverament per la novetat radical que arriba, l'expectativa febril, les contraccions i les suors de la inminència.

Nadal no és nit de pau, sinó de guerra. El pessebre no és un paisatge bucòlic, sinó un camp de batalla. Nadal no és la molsa, sinó la soca tallada i seca d'un món que s'entesta a no veure, a no sentir, mentre tants cauen i tants es queden al marge.

Nadal no és una tomaquera fruitant enmig d'un hort exhuberant, Nadal és un plançó fràgil, delicat, però insolent com la vida que només l'amor d'un Déu és capaç de fer brollar de la mort.

EL FAUNE INTERIOR

Hi ha personalitats dionisíaques, propenses a l'excés i al desvari, i personalitats apol·línies, geloses de l'ordre i el concert.

Dins d'una personalitat apol·línia hi ha sempre un Dionís amagat, un faune interior emmordassat que de tant en tant es deslliga i ho posa tot cap per vall vinga a fer saltironades.

De tant en tant, apareixen notícies rocambolesques de personalitats públiques, molt vinculades a l'ordre i la jerarquia, sorpreses en una festa sadomasoquista, o ficats en una xarxa de pedofília, o carregats de coca fins als colzes en una nit desenfrenada.

Però també sorprèn aquella persona mesurada i mosqueta morta que practica el vudú verbal a esquena dels seus adversaris i, en cinc minuts, els deixa cosits d'agulles fins als moll de l'os. D'on ha tret aquesta ràbia? de quines profunditats brolla aquesta inquina? Dionís riu, arrecerat al seu racó.

El faune interior no es deixa fàcilment domesticar, que per això és faune i no gatet. Hi ha qui s'aproxima ingènuament al faune com si fos un gatet mansoi i, és clar, a la primera de torn li arrenca la mà d'arrel.
Quin és el teu faune interior? Per on se't desboca la hibris? Per on es cola a casa teva la fascinació autodestructiva que exerceix en nosaltres el caos i l'excés?

No ens queda més remei que conèixer bé el nostre faune interior i aprendre a dialogar amb ell, en comptes de parlar-li sempre a crits; aprendre a domesticar més que a reprimir, a integrar més que a ocultar.

Conec persones que s'han rendit obertament al faune interior, amb l'excusa de que "si no pots vèncer l'enemic, uneix-te a ell". Però la realitat és que han acabat, no units, sinó destruïts per ell, que això és el que fan els enemics. I és que els faunes amaguen molta mala llet sota l'embadaliment que produeixen els seus salts ditiràmbics.

Conec altra gent que ha reprimit el faune a força de punys i cadenes, pagant el preu d'un rostre opac i un judici implacable. Es mostren orgullosos del seu trofeu, però són extremadament vulnerables davant els embats esporàdics de l'enemic, que els agafa sempre desprevinguts i me'ls deixa encara més rancuniosos i opacs.

Però conec també persones, encara que poques, que han aconseguit reconciliar-se amb aquest faune i guanyar-lo per la seva causa, que han aconseguit convèncer-lo de que es poden fer moltes altres coses amb aquesta força desmesurada i caòtica, més enllà de trencar vidres i fer estirabots.

TALENT

Hi ha coses que no ens costa de fer, que les fem sense dificultat i perdem la noció del temps quan les fem. Hi ha coses que no cauen sota les urpes d'aquella rància ideologia que ho supedita tot a la causa, fins i tot l’alegria. Estem obligats a fer també el que ens agrada i ens surt de dins. Cultivar el talent, poc o molt, és un deure que el món mereix de nosaltres i que no li podem negar.

Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.

Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.

L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.

mpressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]

L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.

Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.

Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.

PUNXADES

Qui no s'ha quedat tirat alguna vegada a la carretera per culpa d'una punxada?

Se m'ha punxat la roda del cotxe, de la bicicleta, la pilota de bàsquet i fins la barca pneumàtica. Se m'ha punxat l'estoreta inflable en ple camí de Santiago, el recolza colls inflable per a viatges llargs, l'ampolla del sabó dins de la maleta i, per descomptat, aquell globus gegant que em va comprar la mare a la festa major. Fins i tot, el Barça punxa quan menys t'ho esperes, per molt bé que estigui jugant.

Se m'ha punxat un somni quan més ho estava gaudint, una il·lusió se'm va punxar i em vaig venir avall, vaig deixar escapar un tren important en la meva vida per culpa d'una punxada i, en l'últim moment, la voluntat punxa quan se’m demana una cosa que no m'atreveixo a donar.

Cada punxada és un fiasco, per la impotència que et deixa el no poder-hi fer res ja. Li pots posar un pedaç i anar tirant un tram més enllà, però tard o d’hora l’has de canviar. Ja no és el mateix i mai res no queda igual.

La vida és així: té punxades que no sempre es poden evitar. El que passa és que vas aprenent a desinflar-te sense naufragar, a funcionar amb pedaços fins que et pots recuperar, a tirar endavant amb menys aire, però sense parar.

Però no totes les punxades són traumàtiques, també hi ha punxades que salven vides i punxades que serveixen per drenar zones inundades. Va ser gràcies a una punxada que un dia algú va descobrir que en el fons de la terra s'amagaven fonts d'aigua, o pous de petroli, o bosses de gas natural. Quantes riqueses personals han sortit a la superfície gràcies a una punxada!

Hi ha l'alleugeriment que sents quan algú et punxa una molesta ampolla que t’has fet al caminar. Tots sabem que, per donar sang, el primer que s’ha de fer és punxar. I les agulles del acupuntor punxant exactament allí on s'ha de punxar. Fins i tot, hi ha els punxa discos que es guanyen la vida a base de punxar.

Hi ha qui té l'art de punxar amb elegància una situació tensa quan estava a punt d'esclatar. Periodistes que punxen trames brutes i es juguen la vida per denunciar. Paraules que et punxen l'ànima, travessant la closca que les vol empresonar. Mirades que punxen i es queden clavades al cor, i ja no es poden desclavar. Hi ha punxades que salven, encara que punxin. Punxades per on surt l'aire i entra una cosa que s'assembla molt a la veritat.

APOSTES

Proliferen les apostes a Internet: misapuestas.com, apuestasdeportivas.com, apuestasinternet.net, quinielaonline.com, betfair.com, bwin.com, loteriasyapuestas.es, lotojuegos.com, iapuestas.com, 888.com, apuestalo.com, qweb.es, apuestashoy.com, onlinebookies.eu.

Us convido llavors a fer una aposta. Disposeu de 100 euros i els heu d’apostar d'alguna manera. Què en faríeu? Sou dels que diversifiquen o dels que arrisquen tot a un sol número? Faríeu cinc apostes de 20 € o una sola aposta de 100 €?

Diversificant, el risc es divideix per cinc, però també es divideix per cinc la satisfacció cas que guanyis. Concentrant a una sola aposta, tens moltes més possibilitats de perdre-ho tot, però i si guanyes? Si guanyes, ho guanyes tot.

Sigui com sigui, el que està clar és que disposem d'un capital limitat. Podem passar-nos la vida lamentant que és molt poc i no moure peça perquè, total, el que pots guanyar no compensa el risc de perdre-ho tot.

Hi ha qui aposta amb comptagotes, miniapostes sense risc en les que mai t'enganxes els dits i el que guanyes, ho segueixes invertint en altres apostes petites en les que mai no perds ni guanyes massa. Em pregunto si no vivim immersos en aquest model de miniapostes sense risc, miniapostes existencials on invertim el mínim, amb resultat immediat i cancel·lació exprés sense necessitat de passar per caixa, m'explico?

Hi ha qui, en canvi, ignora el capital que té i passa la vida apostant uns diners dels qual no disposa i que, tard o d'hora, li passa factura. No seria millor abandonar la il·lusió de viure una adolescència perenne? Mentre uns arrisquen inconscientment un capital que no és seu, altres pretenen una vida de Monopoli, on el diner és fals i les apostes duren només el que dura la partida.

Em pregunto si s’han acabat les grans causes i no ens queden més que aquestes petites apostes indolores. No és que les grans apostes siguin avui combatudes ideològicament, simplement sonen estrany, com vingudes d'un altre món, aptes només per a uns pocs herois que semblen marcats pel destí. És més, s'admira a aquells que ho aposten tot a un sol número i, en el fons, es voldria tenir com a ells una gran causa per invertir-hi la vida sencera. Però no es té.

Sigui com sigui, no hauríem d'enganyar-nos, són 100 € i no disposem d'un temps il·limitat per decidir què fem amb ells.

ELOGI ALS FUSIBLES

Els fusibles són uns dispositius que tenen la funció de protegir el sistema elèctric quan aquest pateix un excés de tensió, per tal d'evitar que es cremin els objectes que estan connectats a ell. El fusible provoca un accident "fictici", per fer que posem atenció a la amenaça real. D'aquesta manera, es crema el fusible i es salva el sistema. Funcionen com una alarma que ens adverteix d'un error greu que pot afectar seriosament a tot el conjunt si no se li presta atenció.

El nostre cos, per no anar més lluny, està ple de "fusibles" que salten quan perceben una amenaça. Quan amenaça l'estrès, per exemple, a uns els salta el "fusible" de l'estómac, provocant acidesa extrema, a altres els salta el "fusible" de l'esquena, provocant una contractura, a altres els salta el "fusible" del cabell, provocant la seva caiguda sobtada ... Es típic llavors prendre un antiàcid, gastar una fortuna en el fisioterapeuta o en un producte anti-caiguda, però sense posar atenció a la causa real que va provocar l'estrès. De res serveix canviar el fusible, si no arreglem el problema que ha causat la sobrecàrrega en el sistema, ja que aquest s'anirà reproduint periòdicament fins que el sistema col·lapsi definitivament.

També salten els fusibles en l'àmbit de les relacions humanes. Una persona que, sense pràcticament conèixer-la, em provoca un rebuig instintiu, potser m'està parlant d'un aspecte de mi mateix que no tinc ben integrat i que veig reflectit en aquella persona com en un mirall. O també quan no faig més que retreure'ls als altres els seus errors en l'amistat, pot tractar-se d'un fusible que em prevén d'un sentit de l'amistat massa centrat en mi mateix. Per descomptat, puc ignorar els fusibles i seguir atribuint el problema als altres, però llavors em perdo una ocasió única de millorar com a amic i com a persona.

Podem aplicar aquest mecanisme també a la vida de l'esperit. Posem un exemple: la sequedat en la vida espiritual no sempre és negativa i pot actuar com un "fusible de la gràcia". Per mitjà d'aquest fusible, Déu em pot estar advertint del risc d'apropiació de l'experiència espiritual. Després d'un temps de consolació, en el qual imperceptiblement començo a sentir-me amb dret a ella, no és estrany que passi un temps de sequedat, en què Déu em convida a desapropiar-me fins i tot de la consolació. Déu ens vol amb poc equipatge al seu costat i, de tant en tant, toca alleugerir la càrrega.

Podria funcionar un sistema sense fusibles? Estrictament, sí podria funcionar, però el risc de deixar el sistema sense protecció és massa elevat. Afortunadament, encara que normalment no els percebem, tenim els fusibles sempre de guàrdia, disposats a complir la seva comesa quan els excessos de tensió posin en perill el nostre sistema.

Llarga vida als fusibles!

COBRAMENT A DESTINACIÓ

La primera vegada que vas a estudiar a l'estranger, truques a casa pel sistema de cobrament a destinació. N'hi ha prou amb connectar amb l'operadora, donar-li el número de telèfon i esperar que la mare digui "accepto" quan l'operadora li pregunti: "Pepet demana conferència per cobrament a destinació, accepta la trucada?". És fàcil viure segons el sistema de cobrament a destinació, tens tots els beneficis (de la distància, de la independència, del contacte sense fregament) i cap cost.

Però és possible viure sempre segons aquest sistema? Durant un temps et penses que sí, que no hi ha res de més evident i més fàcil. A més, tothom et convida a viure segons aquest sistema: compra sense pagar, paga sense treballar, treballa sense suar, sua sense patir... El problema és quan et passen la factura, perquè, desenganyem-nos, totes les coses en aquest món s'acaben cobrant i sempre hi ha algú que les acaba pagant.

Volem carreteres i places públiques per cobrament a destinació. Volem estudis universitaris de qualitat per cobrament a destinació. Volem sanitat pública eficaç per cobrament a destinació. Volem que algú faci per nosaltres el "treball brut" en el terreny de la política per cobrament a destinació. Volem gent que tiri del carro de les nostres institucions, el nostre club, la nostra associació de veïns, la nostra parròquia... per cobrament a destinació. Volem tenir fills als quaranta, després d'haver viatjat molt, després d'haver sortit molt per les nits i d'haver-nos realitzat personalment, i encara els volem tenir per cobrament a destinació.

D'acord, seria genial, però no és possible. Quan truquis avui a la mare per veure com està el canari, per desfogar-te del mal dia que has tingut, perquè et faci algunes carantoines d'aquelles que aixequen l'ànim..., no t'oblidis de preguntar-li com li va a ella i de fer-li tu també algunes carantoines de les teves, i no t'oblidis tampoc de dir-li al final: "Mare, t'has fixat que avui no he trucat per cobrament a destinació? Avui la trucada la pago jo".

FONS RESERVATS

Hi ha un temps en què penses que les coses són blanques o negres, i que les grans opcions sempre es juguen entre tot o res. Fa vint anys, vaig sentir la urgència de donar-ho tot sense reservar-me res, i amb aquest propòsit vaig marxar al noviciat dels jesuïtes. I aquí estic, vint anys després, descobrint que, encara que el fons és autèntic, les coses no són tan simples ni les dicotomies tan nítides.

Ara que passo dels quaranta anys, vaig caient en el compte de que la diferència capital no és la que hi ha entre tot o res, sinó la que hi ha entre tot i gairebé tot. El problema no és tant el que dones -que pot ser molt i boníssim-, com el que et reserves -encara que sigui poc i insignificant-. És aquest "fons reservat" el que, de cop, et passa factura.

Un reconeix que ha viscut a fons, que s'ha lliurat generosament, que ha donat molt; però, tot i així, per poc honest que sigui amb ell mateix, descobreix com una resta d'insatisfacció encara no exorcitzat, una insubornable sensació que alguna cosa falta, que aquella carta que guarda dissimuladament sota la màniga ha d'entrar també en el joc, si no vol que li quedi fixada a la cara aquest somriure que mostra només la meitat de l'ànima.

I no em refereixo a aquestes reserves legítimes i fins i tot necessàries (si no vol confondre la donació amb l’aniquilació); em refereixo a aquestes reserves mesquines, aquesta xavalla existencial que guardem en una caixa, no com a provisió per a donar-se millor, sinó com a reserva per a no donar-se tant. Em refereixo al nostre temps sagrat, al nostre espai inviolable, a les nostres manies intocables, als nostres secrets irrevelables, als nostres petits vicis inconfessables, i també a les mentides que decidim creure'ns per blindar aquests "fons" de tota ingerència aliena i de tota conversió possible.

És llavors quan caus en el compte de que aquest tipus de reserves són trampes que ens tendim a nosaltres mateixos, com aquell que per por de caure en una trampa petita cau en una altra de més gran. Si algú et diu que als quaranta et desenganyes, no el creguis: no és que et desenganyis, sinó que ja no t'enganyes, que no és el mateix. Per descomptat, un pot seguir enganyat durant quaranta anys més, però no val la pena. Encara som a temps de posar aquesta xavalla existencial sobre la taula i afegir-la a la resta. Poc o molt, això és el que tenim i això és "tot" el que podem oferir. Potser no més, però tampoc menys.

LES RAONS DE LA MEVA VOCACIÓ

Aquest és el text que vaig llegir al final de la celebració dels meus últims vots a la Companyia de Jesús a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida, el dissabte 26 de setembre (un dels moments més consoladors de la meva vida xD!)

Podeu imaginar l’intens sentiment que m’envaeix en aquests moments, al veure-us a tots aplegats aquí en ocasió dels meus últims vots, tant a la família de sang com a la gran família ignasiana. Ara voldria ser capaç de donar raó de perquè estic avui aquí fent els últims vots a la Companyia de Jesús, què és el que m’ha dut fins aquí?

Se m’han ocorregut una sèrie de raons que he agrupat en quatre grups:

Primer grup: estic aquí perquè un dia mirant el Crucificat vaig veure l’expressió més ferma i transparent de l’Amor encarnat. Estic aquí perquè he cregut que aquest Amor manifestat en Jesucrist és Déu i que Déu és aquest amor. Sí, un Déu viu que es desviu per donar vida, o el que és el mateix, un Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Per a mi, la frase de Sant Pau als Gàlates que us he posat al recordatori dels últims vots no és simplement una frase pietosa que es posa per fer bonic, sinó la raó més profunda de la meva vida: “aquesta vida present la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Aquesta és la primera i principal raó de perquè estic avui aquí.

Segon grup: estic aquí perquè, de ben petit, la meva mare m’ensenyà que molt més important que parlar de Déu era parlar-li a Déu, en la intimitat d’una pregària senzilla i entranyable. També perquè vaig anar a petar per casualitat al col•legi dels jesuïtes de Sant Ignasi de Sarrià; perquè vaig conèixer al germà Marcet i em va impactar el seu testimoni humil. Perquè més tard, entrant ja en l’adolescència, vaig trobar-me amb el Jóse Montobbio, un altre jesuïta que em va mostrar un Jesús adult que em convidava al seguiment i al compromís. Estic aquí perquè vaig voler prendre’m seriosament el sagrament de la confirmació i no com un acte rutinari que calia fer per inèrcia social. Estic també aquí perquè en va impactar fortament el martiri de Monseñor Romero, així com l’assassinat dels sis jesuïtes i les dues dones de la UCA de El Salvador, per ser fidels a l’amor preferencial de Jesús pels més pobres. Estic aquí perquè l’Alexis i el Jaume, amics de l’ànima, es van lligar la manta al coll per marxar al noviciat dels jesuïtes dos anys abans que jo i em van insinuar així un camí possible també per a mi.

Tercer grup: estic aquí perquè al llarg d’aquests dinou anys he anat aprenent a ser jesuïta i m’he trobat a mi mateix en aquest aprenentatge. Podria haver estat arquitecte (l’Enric Comas assegura que tenia bona fusta), pare de família, jugador de bàsquet (!)... qui sap? Però he estat jesuïta. I ho he estat passant per Saragossa, l’Hospitalet, Albània, El Salvador, el Clot, Sant Cugat, el Raval, París, Brooklyn, Lleida, Xile... He aprés a ser jesuïta en aquesta Companyia i amb aquests companys que m’han tocat en gràcia, i mai millor dit, perquè és gràcies a ells que sóc millor persona del que era abans. Estic aquí gràcies a ells i a la seva infinita paciència en suportar-me, en acompanyar-me... en estimar-me. I gràcies sobretot també a tots vosaltres que m’heu ensenyat a ser jesuïta per als altres, que heu estirat de mi mateix, que m’heu exigit el millor i que m’heu donat molt més del que m’heu exigit.

Quart grup: finalment, estic aquí perquè vull continuar aquesta història d’ara endavant, tot el temps que Déu em vulgui donar de vida. I ho voldria fer apropiant-me del jurament que Ruth li va fer a la seva sogra Noemí quan aquesta insistia que l’abandonés i se’n tornés a casa seva: “No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar”. Estic aquí perquè aquesta és la meva barca i vull seguir remant, encara que a estones faci aigües, encara que de vegades ens costi de trobar el rumb enmig de la tempesta, encara que sigui una barca més petita i més humil que la d’abans, però també més lleugera. I ho faig esperant que d’altres s’animin també a seguir aquesta mateixa aventura en el futur, com l’Eusebi que porta un any al noviciat, o com el Joan que comença avui mateix el seu noviciat a Sant Sebastià, una aventura tan arriscada com apassionant que pot omplir a vessar tota una vida.

Per acabar, deixeu-me que us digui que us estimo molt i que em sento immerescudament estimat de tots vosaltres, per això no puc més que donar-vos les gràcies i donar gràcies a Déu (i permeteu-me que ho digui en les mateixes paraules d’Ignasi de Loiola) “por tanto bien recibido, para que yo, enteramente reconociendo, pueda en todo amar y servir a su divina majestad”.

SOTA EL SIGNE DE RUTH

Ruth i Orpà eren dues dones moabites, casades amb els dos fills de Noemí, dona jueva establerta en terra estrangera. Doncs bé, diu el relat bíblic que va morir el marit de Noemí i també els seus dos fills, quedant ella sola, amb les seves dues nores. Noemí va prendre llavors la decisió de tornar a la seva terra on algun familiar pogués emparar-la en la seva viduïtat. Va reunir les dues nores i les va alliberar de tota obligació familiar, animant-les a casar-se de nou i refer la seva vida. Amb llàgrimes als ulls i gran dolor al cor, Orpà va acceptar la raonable proposta i es va acomiadar de Noemí. Però Ruth no.

Amb una proverbial tossuderia, Ruth va fer una solemne promesa que queda als annals de la insensatesa humana: "No em demanis que et deixi i em separi de tu! Aniré a on tu vagis i viuré on tu visquis. El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Moriré on tu moris, i allà vull ser enterrada. Que el Senyor em castigui amb tota duresa si em separo de tu, a menys que sigui per la mort!"(Rt 1,16-17).

Tinc 40 anys, la qual cosa vol dir que estic a penes iniciant el tram llarg de la vida. Estic a temps de refer la meva vida, de "començar de nou". Podria abandonar la vida religiosa, que sembla llanguir a occident, i començar una altra aventura més refrescant. Noemí se m’acosta, afectuosa, i em diu: "Marc, gràcies pels serveis prestats, va estar molt bé mentre va tenir sentit, ara s'ha acabat. No et facis l'heroi, deixa que el vaixell vell s'enfonsi, d’altres s'han enfonsat abans, tu vés-te'n. No et sentis culpable, jo sóc la vídua, no tu, tu ets jove, tens l’espurna suficient per encendre un altre foc i no consumir-te sota les brases d'aquest. Apa, sigues raonable, no siguis insensat, vés-te'n".

A la vida no podem cometre més que una gran insensatesa i aquesta és la meva: em sento sota el signe de Ruth i no ho sento com una fatalitat, sinó com una benedicció. Conec bé a Orpà, i l'entenc. Però no vull deixar a Noemí, ella és la meva història, en el sentit més ple del terme: ella és el meu passat i el meu futur. Em vaig casar "amb el seu fill" i vaig quedar vinculat a ella, amb uns llaços que són més forts que la prudència.

Ruth i Noemí van continuar la seva història en terra de Judà, allà van ser acollides per Booz que va prendre a Ruth per esposa i Noemí per mare. Una història que va donar llum a "Obed, que va ser el pare de Jessé, i Jessé, el pare de David" (Rt 4,17). A mi m'apassiona aquesta història, no us penseu que ho faci mogut per un fals sentit de l'heroisme o per una visió romàntica del sacrifici personal. Jo vull seguir aquesta història, perquè sé que porta a bon port. He vist coses, no només aquí, també en altres llocs, he vist empremtes, he reconegut el pas vulnerable però ferm de molts altres que caminen també sota el signe de Ruth, i això m’omple d'ànim, de coratge i de consol.

EFATÀ

HOMILIA DG-TO-B23 (Mc 7,31-37)

Hi ha una sordesa que no es cura fàcilment: estem davant el miracle més feixuc de tots els que fa Jesús. La gent li demana una coseta ràpida, imposar les mans i a córrer; però sembla que, en aquest cas, no n’hi ha prou. Jesús s'enduu el sordmut tot sol, lluny de la gent, de l’espectacle i la propaganda, i comença amb ell una feinada. Li posa els dits a les orelles (com si volgués treure un tap), li toca la llengua (per destravar-la) i, després d’un gran esforç, marcat pel seu sospir, li diu una sola paraula: “Efatà”. La homilia més curta i més eficaç de la història.

Ja pots dir moltes paraules i totes boniques, que si no hi ha un treball previ fet amb les mans, apartat de la gent, de l’espectacle i la propaganda, les orelles del sord seguiran tapades i la llengua del mut seguirà travada. Serveix, en aquest punt, allò que es diu al metro o a l’autobús: “deixin sortir abans d’entrar”. Si volem que la paraula de Déu ens arribi com el que és, paraula capaç de salvar, primer hem de deixar sortir tot allò que li barra el pas. I no cal ser un crack per adonar-se de la quantitat de coses que avui en dia semblen bastir una barrera infranquejable.

Venen molt al cas, com a colofó, unes paraules de Sant Pere Claver, un altre home de paraula curta però eficaç. Al final d'una carta en la que descriu fil per randa tot el havien fet per acollir els esclaus negres que arribaven de Guinea en condicions infrahumanes, diu amb una candidesa esparverant: “d’aquesta manera estiguérem parlant-los, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres”.