JONÀS I LA TRASCENDÈNCIA

HOMILIA DG-TO-B03 (Jon 3,1-5.10)

«La paraula "Déu" no és vigent. Per Déu s'està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s'ha d'utilitzar poc. Apostem per la paraula "transcendència"... tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.» 

Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d'un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d'aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m'agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»

Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs... em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te'n vas pels carrers d'una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l'esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?

Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d'Enya!

Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l'obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s'estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s'ho mereixin.

Si ens haguéssim d'encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!

OPCIÓ MINORITÀRIA

HOMILIA DG-TO-B02 (Jn 1,35-42)

Fa cosa d'una setmana, el diari ARA publicava un bon reportatge entrevistant tres joves que han optat per la vida religiosa: un capellà de 33 anys, una religiosa del Cottolengo de la mateixa edat i un monjo de Poblet de 29 anys.

L'autora de l'article el presentava al twitter amb aquest comentari: «un reportatge sobre joves que han optat per la vida religiosa, una opció cada cop més minoritària.» Més enllà de l’article, que em va agradar molt, em sap greu quan es presenta la vida religiosa de la mateixa manera que s'exhibeix al zoo un exemplar d'una espècie a punt d’extingir-se. És evident que la vida religiosa és minoritària, sempre ho ha estat, però això és com dir que els astronautes són minoritaris en l'àmbit professional. Potser no caldria repetir-ho tant.

Qualsevol relat de vocació que vagi més enllà de la típica autojustificació, no parla tant d'un "compromís personal" sinó més aviat d'un encontre -d'una crida, encara que costi de comprendre- que han estat molt sovint inesperats i sempre determinants. El primer dels tres joves ho expressa dient que la seva «és la història d'una conversió... em vaig sentir estimat i des d'aquell dia tot va ser diferent.» Res més. Tota la resta és palla: que si li agrada Lady Gaga o que si ha anat a veure Tintin "com fa la gent normal". Només faltaria.

El segon és encara més concís: va anar a Poblet amb un amic capellà i «a partir d'aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo.» Sabeu què? no cal massa literatura per explicar una vocació: succeeix i punt, «el que es diu de més, ve del Diable», com diu el Mestre. Mireu si ho explica de senzill l'evangeli d'avui: en veure Jesús que passava, el Joan Baptista de torn, assenyalant-lo, em va dir: «Mira l'anyell de Déu»... i me n'hi vaig anar al darrera. Ho recordo perfectament, «eren les quatre de la tarda.» A partir d'aquí, si vols, justifica't una mica perquè la periodista tingui material per adobar-ho: «el monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat.» És clar.

El tercer relat potser és el més evident: «Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d'un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús.» Això vol dir que hi ha gent que es pensa que som marcians... Em recorda una mica al que passa amb les relacions entre Catalunya i Espanya: ens diuen que els catalans hem de fer pedagogia perquè se'ns entengui i, en el millor dels casos, se'ns toleri la extravagància identitària "cada cop més minoritària". Quan t'han perdonat tants cops la vida, al final, tires una mica pel dret, oi? Les arrels -com allò que t'enamora- es poden mostrar, es poden compartir, però només fins a cert punt es poden justificar.

Siguem sincers: és ben cert que a estones trobes a faltar la vida de parella, els fills, la lliure disposició dels teus diners, la teva caseta i el teu hortet. Fins i tot, hi ha èpoques en què aquesta falta pot arribar a ser molt dura...; però si la crida ha estat veritablement de Déu i ha estat Jesús qui t'ha dit «vine i ho veuràs»; si t'has decidit a seguir-lo perquè has vist on estava i t'hi has volgut quedar..., aleshores no t'importarà gaire si és o no una opció minoritària: miraràs de respondre modestament a Aquell que t'ha cridat i maldaràs per romandre al seu costat.

TRENCAR AIGÜES

HOMILIA-B-BAPTISME DEL SENYOR (Mc 1,7-11)

«Hi ha tot un moviment de mares que es mengen les placentes. Algunes llevadores asseguren que les mares es recuperen abans de l’esforç. Els defensors d’aquesta dieta expliquen que molts animals també ho fan. Fins i tot corren algunes receptes...» Perdoneu que comenci d'aquesta manera més aviat abrupta; es tracta d’una notícia que llegia la setmana passada en un diari digital català.

Puc tenir els meus dubtes sobre el gust de la placenta, però no tinc motiu per dubtar dels seus efectes benèfics. Ni l'embolcall que ens ha incubat abans de néixer ni el líquid que ens ha nodrit en l'etapa embrionària poden ser dolents. No és cert, com diuen els psicòlegs, que hi ha en nosaltres la nostàlgia d'un retorn a la placenta, a la vida amfíbia que dúiem dins el líquid amniòtic?

El trencament d'aigües és l'acte més traumàtic de la nostra existència; només superat per la mort. Si ens ho preguntessin abans de néixer, l'última cosa que voldríem és sortir a la llum. Ens pot la nostàlgia d'aquell medi amniòtic on la memòria encara no existia, ni el temps ens urgia, ni la mort ens esperava. No deixa de ser curiosa la proximitat fonètica que es dóna en grec entre "amnios", que vol dir "membrana", i "mneme", que vol dir memòria, d'on deriva "amnèsia", és a dir, oblit.

Lou Marinoff, a La Contra de LV, repetia una obvietat: «la principal causa de mortalitat és el naixement.» Doncs bé, el baptisme de Jesús ens adverteix que s'ha trencat la fràgil membrana que ens separa del naixement, del temps, del dolor i de la mort. La fràgil membrana que per tant ens separa de la vida.

Si volem néixer de nou -i la fe és el que ens promet- cal que la llum esgarriï la membrana que ens envolta i algú ens arrenqui de l'aigua amb una bona estrebada. Si no, encara hi seríem. La fe té alguna cosa d'estrebada enèrgica per part de Déu, perquè francament, si depengués de nosaltres…

El baptisme de Jesús és el trencament d'aigües de la humanitat, significat per l'esquinçament del cel, que fa possible la sortida a la llum de la seva memòria salvífica. I és que ens cal entendre que la fe no és la nostra capacitat de reconèixer Déu, sinó la invitació a deixar que Déu ens reconegui: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.» Quan això succeeix, ens oblidem definitivament de la placenta.

VISIÓ NOCTURNA

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

AMOR CARNAL

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos. Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva! 

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!

APÒSTATA

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

RETALLADES

HOMILIA DG-AD-B02 (Mc 1,1-8)

«Consoleu, consoleu el meu poble...» Amb aquestes paraules comença el tercer llibre d'Isaïes, la millor obra de la literatura escatològica universal, el més commovedor cant a l'esperança que s'hagi escrit mai. «Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li que s'ha acabat la crisi... ja heu rebut doble retallada pel vostre pecat...»

¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.

Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.

No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.

«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.» L'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.

ADVENT

HOMILIA DG-AD-B01 (Mc 13,33-37)

«Déu que s'amaga, Déu salvador.» Ningú no ha igualat el profeta Isaïes en precisió. El meu amic Marc no hi està d'acord: ¿un Déu que per salvar s'ha d'amagar? No té sentit, oi Marc?

Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.

Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?

«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.

I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.

Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.

LA CREU O L'ABSURD

HOMILIA DG-TO-A34 (Mt 25,31-46)

Avui celebrem la solemnitat de Crist rei, el Messies exaltat en una creu. Us vull parlar a propòsit d'un llibre que estic llegint i que està deixant en mi una profunda petjada. Es tracta d'«Incerta glòria», l'obra mestra d'en Joan Sales. M'ha impactat especialment el personatge d'en Juli Soleràs.

En Juli és com un ganivet esmolat a l'hora d'emetre judicis sobre la realitat: nu i lúcid com un diamant. El seu veredicte pel que fa a l'existència humana n'és una bona mostra: «venim de l'obscè i anem al macabre.» I davant d'aquesta constatació desangelada, quan un no esperaria més que el cinisme com a sortida, en Juli ens sorprèn amb una sentència encara més lapidària: «la creu o l'absurd.»

És el més breu i més exacte sumari de l'existència humana. Davant el vertígen infinit que produeix l'impacte del mal, de la malaltia, de la mort; davant la sensació d'estafa que vivim quan els amors més purs es contaminen; però també davant de tants testimonis d'una tendresa impossible enmig dels escenaris més macabres... no ens resten més que dues sortides honestes: la creu o l'absurd.

Només l'amor d'un Déu que no claudica davant la catàstrofe pot evitar que aquest món nostre s'enfonsi i que la nostra existència sigui un absurd. Només els súbdits d'un rei crucificat, encara que no ho sàpiguen, poden donar de menjar a l'afamat i de beure a l'assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt i l'empresonat... sense passar-li després a Déu (o als altres o a l'Estat o a la sort o a qui sigui...) la minuta del seu treball.

«¡Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! ... ¿No és això el cristianisme? ¿Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd, i estrany i absurd com és, és l'única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat, en espectacle obscè i macabre per redimir l'Obscè i el Macabre »

És això, amic Sales, és això.

EMPRENEDORS

HOMILIA DG-TO-A33 (Mt 25,14-30)

Abans en deien "empresaris", ara en diuen "emprenedors". Es tracta de gent que arrisca el seu capital o el capital d'un altre per convertir una bona idea en un benefici personal i social. En altres països aquest tipus de gent està molt ben valorada i el sistema polític més aviat els hi posa les coses fàcils perquè proliferin. Dic jo que pensen: si a aquests els hi va bé, hi haurà més gent amb feina i més recaptació en benefici de tothom.

Al nostre país, en canvi, els emprenedors estan molt mal vistos. De sortida, se'ls considera sospitosos. Se'ls acusa de buscar el lucre personal abans que el benefici social, se'ls estigmatitza com a potencials explotadors dels treballadors, se'ls carrega de tràmits farragosos, se'ls penalitza amb mil requeriments... Tot això i més, amb tal que no posin a produir els seus talents, no sigui que tots en sortim guanyant.

A casa nostra ens agrada més el funcionari. ¿Tens un talent?, doncs guarda'l ben embolicat i viu de les rendes dels altres. No arrisquis massa no sigui que ho perdis. ¿Per què fer-ho, d'altra banda, si pots viure subvencionat? Tanmateix, és cert que hi ha molts funcionaris que posen el seu talent al servei dels altres i miren que aquest servei sigui de la millor qualitat amb la major eficiència. Són funcionaris amb esperit emprenedor.

Dic tot això per evitar que ens passi el mateix amb la fe: que penalitzem l'emprenedor i afavorim el funcionari. Hi ha molt funcionari religiós i espiritual entre nosaltres. Molta fe gastada, sense sang, sense ganes d'arriscar gaire, buscant només el compliment dels mínims per tal de viure subvencionat i sense ensurts.

¿On tenim amagats els talents? Bé que hi són, ¡punyeta! Portem massa temps a les catacumbes i ens hi hem acabat acostumant. Hi ha molt de talent latent i encara massa poc de patent. El Senyor era un emprenedor i va voler economanar-nos aquest esperit de fer front a les dificultats amb tal de portar endavant la nostra "idea" fins a convertir-la en un benefici social.

Treiem-nos, doncs, les lleganyes dels ulls i deixem aquest esperit funcionarial que ens adorm la fe i mata en nosaltres l'esperit emprenedor que Jesús ens va manar.

TORXA ENCESA

HOMILIA DG-TO-A32 (Mt 25,1-13)

Timothy Radcliffe explica que a l'entrada d'una parròquia va ensopegar amb un póster vocacional que deia: «¿Què prefereixes: passar la nit en vetlla amb les cinc verges prudents o anar-te'n al llit amb les cinc imprudents?» Això és promoció vocacional i la resta són punyetes, oi?

No vull especular sobre el que faria al llit amb cinc verges imprudents, però el que sí sé és que no voldria estar dormint quan arribi el nuvi a mitja nit i em trobi amb la torxa apagada i sense oli per encendre-la de nou. Voldria ser dels que vetllen, dels que no deixen passar ni un segon d'aquest temps tan saturat d'unció (¡d'oli que crema!) que Déu ens regala cada dia perquè no deixem mai d'admirar-nos i de lloar-lo.

Ens espera tanta bellesa allà fora, tantes paraules amb sentit, tantes mans disposades a obrir-se per donar-se... Espero no ser mai un d'aquells nihilistes imprudents que sobrevolen aquest món nostre, enfotent-se de la innocència dels altres, sense trobar mai la terra propícia per posar-hi els peus i arrelar-se... sí, per embrutar-se.

Espero no ser mai d'aquells pontífexs imprudents que reparteixen assegurances de vida a baix cost a les bones ànimes, a canvi de no pensar, de no sentir, de no gaudir, de no embogir de joia a cada miracle quotidià... mentre descuiden el seu patí del darrere i deixen que se'ls ompli de males herbes la mirada.

Sí, jo vull passar la nit en vetlla, amb la torxa encesa i amb una bona reserva d'oli a la recambra, gaudint ja de la seva presència, esperant que arribi del tot i per quedar-se.

TÍTOLS

HOMILIA DG-TO-A31 (Mt 23,1-12)

Els títols ens diuen quin lloc ocupem dins el nostre àmbit social. És per això que un títol només té validesa a l'interior de la societat on ha estat emès. ¿Quants senegalesos, amb el títol d'ingeniers al seu país, estan treballant de manobres a casa nostra? ¿Quantes rumaneses, que serien reconegudes infermeres a la seva terra, estan fent aquí de cambreres?

Si vols fer valdre un determinat títol en un país que no sigui el teu, suposat que els convenis bilateral ho permetin, hauràs d'omplir molts papers fins que se't reconegui de forma oficial. Qui no hagi passat mai pel tràmit de les convalidacions, en l'àmbit que sigui, no acabarà de fer-se una idea de com pot arribar a ser de farragós i d'humiliant.

Jesús reconeix els nostres títols humans, però ens recorda que, al Regne de Déu, no es poden convalidar. El conveni bilateral diu: « Al capvespre de la vida, al límit no del temps sinó de l'eternitat, a l'escaire dels dies i les hores, en allò que fas i en el perquè ho fas... no et convalidaré els títols que em presentis, sinó l'amor que t'omple els llavis i els noms que et fan costat. »

Perdoneu l'estrebada lírica que m'ha donat, però ja m'enteneu, oi?

Sereu "mestres", sereu "pares", sereu "guies", sereu allò que vulgueu al vostre país... acumuleu tants títols com sigui necessari (d'alguna manera us heu d'anomenar); però no perdeu mai de vista que, per molta paperassa que ompliu, en el regne del Pare no compta més el mèrit que la necessitat, no et paguen les hores sinó el treball, no et convaliden el títol sinó l'amor que hi has posat, al capdavall.

REVOLUCIÓ

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia. 

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

XAVALLA

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.

CONVIDATS A NOCES

HOMILIA DG-TO-A28 (Mt 22,1-14)

Alguns potser ja heu passat per l'experiència d'elaborar la llista de convidats a noces. Deu ser com un repàs a l'àlbum de fotos de la nostra vida: « aquest no pot faltar; aquella em faria molta il·lusió; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte... »

Hi ha una primera llista en què hi apareixen els innegociables: pares, germans, testimonis, amics íntims... En la segona llista entra la gent propera, els companys de carrera, els amics de la parròquia i del grup de teatre. En la tercera, ja més a contracor, hi figuren els compromisos: el jefe de la feina, els amics dels pares i aquella tieta insuportable de Calldetenes.

Imagineu-vos, per una d'aquelles raons tan difícils d'imaginar, que aquests convidats rebutgessin la vostra invitació, començant pels més propers: « mira, fill, ho sentim molt, però no podem aprovar de cap manera la teva boda, no comptis amb nosaltres. » Els amics més íntims inventen excuses inversemblants i un d'ells us retorna la invitació feta miques dins un sobre reutilitzat. ¿Ens anem ficant en l'escena?

Però com que vosaltres esteu ben enamorats de la vostra parella, i esteu decidits a lligar-vos a ella en aliança eterna, i no esteu disposats a que res us amargui l'alegria i us aigualeixi la festa... doncs resulta que, en comptes de tancar-vos a casa a plorar la vostra desgràcia, penseu: « pitjor per ells, ells s'ho perden », i decidiu sortir al carrer i començar a repartir invitacions a tota persona que trobeu asseguda als bancs, regirant els containers, jugant la partida al bar, passejant el gos...

Comença la festa i allò està ple de gent que mai havia estat convidada a una boda com aquella i s'han posat les seves millors mudes, alguns han anat al rober d'Arrels a veure si els posaven ben guapos... Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecte i gent sense dents... però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s'ho bé.

En aquestes que trobes un paio amb xancletes i bermudes, -però tio, ¿que no saps que això és una boda? -Ja, veuràs, és que no sabia si venir, passava per aquí i he entrat només per mirar a veure què... -¿Has portat la invitació? -Sí, mira la porto aquí a la butxaca... -Tota rebregada? -És que, veuràs, jo ja crec una mica en que hi ha alguna cosa, però tant com per anar a la boda... -¿Saps què? això no és un espectacle, cap dels convidats ha vingut per compromís, m'entens, no vulguis aigualir la nostra alegria amb la teva indolència, fes el favor de marxar.

Penso jo a propòsit d'aquesta història: ens han convidat a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l'Aliança de Déu amb nosaltres... Tanmateix, quants convidats que esperaven una altra boda, quants convidats que s'ho miren des de la barrera; quants convidats més encuriosits que apassionats; quants convidats sense vestit de noces...

Joseph Ratzinger es preguntava en el seu primer llibre sobre Jesús: « ¿Com s'ha pogut arribar al cristianisme ensopit i ensopidor que veiem en els temps moderns i que coneixem per experiència pròpia? » Penso que és perquè durant massa temps ens hem confós pensant que en comptes d'unes noces ens havien convidat a un funeral.

SARA MAGO

HOMILIA DG-TO-A27 (Mt 21,33-43)

Al voltant de la concessió del premi nobel de literatura, els periodistes li van preguntar a Esperanza Aguirre què li semblava Saramago. L'anècdota diu que ella els va respondre: « ¿Cómo no? Sara Mago, gran escritora. »

No m'ha agradat mai aquest escriptor, i mira que he mirat de superar els meus prejudicis, però no hi ha hagut manera. L'altre dia, vaig trobar la resposta mentre llegia "Diario de un hombre pálido" de Juan Gracia Armendariz. En aquesta frapant patografia, com qui no vol la cosa, l'escriptor aconsegueix expressar el que jo no havia estat capaç:

« José Saramago se asoma al púlpito del mundo y dice, en relación a su última novela: "Soy implacable con la especie humana, que ha inventado a Dios". Uno se pregunta si este escritor, en realidad, no siente envidia porque la especie humana haya adorado a Dios, y no a él, que se expresa con severidad de Jehová. »

No sé perquè he pensat en ell llegint l'evangeli dels vinyaters homicides. Aquesta ràbia de Déu, aquesta dèria d'expulsar-lo de la vinya, de matar-lo. No nego que Saramago tingui algun talent com a escriptor, fins i tot, li he de reconéixer una certa noblesa moral en la seva fidelitat incondicional a la ideologia comunista, sostinguda amb la insistència malaia d'una jaculatòria beata.

Hi ha qui desenterra els morts per tornar-los a matar, com si no hi hagués prou amb la mort del viu per conjurar l'odi; també s'ha de procurar la mort del mort; la mort, fins i tot, del cadàver. La nostra societat ens convoca sovint a l'execució reiterada i malaltissa d'un cadàver. Matem Déu, però mai del tot; l'expulsem reiteradament de la vinya, però no hem pogut extirpar la nostalgia d'ell; convertim l'Església en un ginyol, però no ens la traiem definitivament del damunt. És com una mala herba que acaba sortint de nou i envaint-ho tot, espatllant la meravellosa horta d'una humanitat per fi alliberada de tota servitud religiosa.

Com deia una amiga meva: « Oh quina ràbia aquests ateus cosmopolites... » Aquesta obsessió deïcida em sembla tan ridícula i culpable com el fet de confondre l'insigne premi nobel amb una ignota Sara Mago. Potser ens passa que estem mirant d'eliminar el cadàver d'algú que no ha existit mai, més enllà de la nostra colossal ignorància. No ens ha d'estranyar, aleshores, que Déu ens tregui de les mans una vinya que s'estava perdent, i la doni a d'altres que sabran cultivar-la molt millor que nosaltres.

THE WIRE

HOMILIA DG-TO-A26 (Mt 21,28-32)

El meu amic Francesc em va dir l'altre dia una frase que li va escoltar a la nostra amiga Marisa, que segurament va escoltar d'algú altre: « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. »

És dolent ser un borratxo, però és pitjor menysprear una persona pel fet de ser-ho. No és bo prostituir-se, però és pitjor marginar algú pel fet de fer-ho. Amb la mateixa força que rebutja el pecat, Jesús acull el pecador. Aquesta és la força que atreia els pecadors a la conversió, la convicció de que ells eren més que el seu pecat, que algú acollia i estimava aquest fons que quedava sepultat sota l'estigma públic del pecat.

 Jesús posava els pecadors en contacte amb ells mateixos, amb aquella part d'ells mateixos que el pecat havia desfigurat. Jesús els configurava de nou, els tornava la veritable figura, la figura que Déu ha creat i estimat des de sempre i per sempre. Jesús, d'aquesta manera, els salvava de la mort que consisteix a identificar-se amb el pecat: « Tu no ets el teu pecat. »

Però Jesús no vol salvar només el "pecador", també vol salvar el "just". Jesús vol salvar el "just" de creure's en possessió de la seva justícia, d'identificar-se amb la seva bondat, oblidant així el qui és la font de tota justícia i de tota bondat. D'aquesta manera, Jesús salva aquesta persona de la mort del cor, de la necrocardia, que fa impossible la compassió.

No ens enganyem, segons com, resulta més difícil la conversió del "just" que la del "pecador". El pecador no té res a perdre i sí molt a guanyar, en canvi, el just té molt a perdre i creu que no té res a guanyar. Jesús ha confirmat molts cops en la seva vida aquesta diferència i és per això que s'atreveix a pronosticar que els pecadors passaran davant dels "justos" en el camí cap el Regne del Déu; no pel fet de ser pecadors, sinó pel fet d'estar més receptius.

Jesús traspassa les aparences perquè són enganyoses, tant les aparences de bé com les aparences de mal. Potser per això m'agrada tant la sèrie The Wire, on si una cosa queda clara és que « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. » Hi ha pols a totes les eres, per molt que no l'escombrin cap el mateix costat.

UN DENARI

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)

Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.

CALCULADORA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,21-35)

Hi ha qui viu com si no hagués de retre comptes mai a ningú. Això no és bo: infantilitza el subjecte i és la llavor de moltes injustícies. A la vida tots hem de retre comptes i no podem deixar de fer-ho posant la consciència com excusa. Els nostres actes tenen conseqüències reals en el món real i la consciència no m'excusa de la llei, tot i que sigui superior a la llei.

Dit això, Jesús no ens ha volgut deixar una llei més, sinó una manera de viure la llei, posant l'esperit al capdavant de la lletra. Quan Jesús diu « Heu sentit dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri », no està publicant un nou decret-llei sobre el divorci que hauran de seguir escrupolosament els seus seguidors, sinó que està posant la protecció del feble (en aquest cas la dona repudiada) per damunt de la lletra de la llei.

En aquest sentit, s'explica que l'esperit pugui arribar a contradir la lletra quan aquesta es queda curta. Els cristians haurem aleshores de seguir l'esperit malgrat això ens posi dramàticament en contradicció amb la lletra. Segueix sent veritat per als cristians que, més que el compliment escrupolós d'uns preceptes, estem cridats a progressar en el camí que ens assenyala l'únic precepte de l'amor. És per aquest progrés que haurem de retre comptes i no per la suma aritmètica dels actes concrets.

Dic això per tanta gent que es troba en l'Església sotmesa públicament a una lletra que aixafa l'esperit en comptes d'acollir-lo. Em preocupa que la voluntat d'evitar l'escàndol públic pugui arribar a ser més important que acollir i acompanyar el dolor privat: "mentre no se sàpiga..., feu com si no..., que no us vegin combregar en públic..." són expressions i consells que denoten un greu dèficit legal i una dubtosa salut moral.

La llei és bona i proposa un ideal, no siguem per tant victimistes quan, per les circumstàncies que siguin, ens trobem en desacord formal amb aquell ideal. Però no oblidem mai que la consciència és un principi superior i més sagrat que la llei i que, especialment en l'Església, això s'ha de notar.

Se'm fa difícil de justificar que un cristià persegueixi, llista de greuges en mà, als pobres que, comparats amb el seu deute descomunal, deuen només xavalla moral: "aquell està separat, aquella és una adúltera, aquells viuen en concubinat..." I tu què, desgraciat!, no veus que et posaran en mans del botxí fins que hagis pagat tot el deute?

Quan Jesús li diu a Pere que ha de perdonar el germà setanta vegades set, penso que convindrem tots que no li està dient que ha de demanar perdó exactament quatre-centes noranta vegades al germà si vol quedar justificat.

Si fos així, les parròquies no regalarien crucifixos als qui fan la confirmació, sinó calculadores.