HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.

Senyor Andrés

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.

Niña Julia

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.

I tanta gent...

I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?

Jo, fins i tot

I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

HOMILIA DG-TO-C20
PER AMOR DE DÉU (Lc 12,49-57)

Vinc de fer el Camino de Santiago amb un grup d'alumnes del Col·legi Claver. Vint joves de quinze i setze anys. Ens ho hem passat molt bé, sens dubte, molts volen repetir. Hem rigut, hem jugat, hem caminat, ens hem banyat en platges fluvials, hem fet el sopar sense socarrimar l'arròs, hem dormit a l’antiga biblioteca d’un monestir cistercenc, hem celebrat l’eucaristia en la capella privada dels monjos, ens hem cansat i ens ha cremat el sol, hem omplert una tela groga de vivències i de noms, hem cantat, eufòrics, al bell mig de la plaça de l’Obradoiro, hem contemplat el Botafumeiro en acció, hem comprat souvenirs i hem sopat a Casa Manolo per vuit Euros. Tot molt bé.

Però, no sé perquè, jo no acabo d’estar satisfet del tot. Bé, sí que ho sé. Permeteu-me que dediqui l’homilia d’avui a explicar perquè no estic del tot satisfet del Camino de Santiago, ja veureu com té molt a veure amb l’evangeli d’avui.

No estic del tot satisfet

Vaig al gra. No estic satisfet perquè tinc la sensació que ens hem quedat a les portes del més important. No estic satisfet perquè som experts en nedar i guardar la roba. No estic satisfet perquè guardem sempre una carta sota la màniga, per por o per mandra o per les dues coses alhora. No estic satisfet perquè ens escalfem per fora, però no ens cremem per dins. Sí, riem, fem broma, llancem ganyips al cap de l’altre, fem la melé als matalassos... però ningú no sap que els meus pares s’han separat, ningú no sap que quan em trec el vestit de pallasso em sento nu per fora i buit per dins, ningú no sap que l’altra nit vaig plorar d’agraïment, ningú no sap que al camino m’he sentit estimat pel que sóc i no pel que tinc, ningú no sap que l’altre dia, durant l’eucaristia, vaig sentir quelcom que no havia sentit mai.

No estic satisfet perquè ja s’ha acabat el camino i hi ha massa coses que ningú no sap i potser no sabrà mai, no per res, simplement perquè volem nedar sense mullar-nos massa, perquè volem volar sense despentinar-nos, perquè volem estimar sense cremar-nos. Algun dels nois em retreia un dia: “Marc, és que tu ets massa radical.” Segurament volia dir que ho vull tot o res, que no em conformo amb poc, que exigeixo el que no s’ha plantat i vull collir el que no s’ha sembrat. Té raó i segurament aquesta és la causa de la meva insatisfacció. Hauria de conformar-me amb menys, d’adaptar-me al que hi ha, d’acceptar que el Camino de Santiago sigui una ruta d’estiu com les altres.

Déu és la raó

Però no puc, sóc incapaç, és com si al Fernando Alonso li diguessin que no pot passar de cent vint, o com si al BB King li diguessin que ha de tocar una guitarra només de tres cordes, o com si a Jesús li diguessin que la creu és només per portar-la penjada del coll com un amulet. ¿Oi que no?

Déu no és per a mi una experiència més, entre d’altres, que s’esgota un cop consumida. Déu no és com el meu grup de música favorit, no és com prendre un kebab quan em ve el caprici, no és com un partit de futbol en un polisportiu per a nosaltres sols, ni tan sols és com un bany gratuït a les fonts termals d’Ourense. Déu no és com tot això, per molt bo que tot això sigui. Déu està en tot això, però és molt més que tot això.

Déu, i a veure si m’explico, és la raó de que jo, a les portes dels quaranta anys, estigui passant dotze dies amb vosaltres, mal menjant i mal dormint, camí del sepulcre d’un bon home que va morir fa dos mil anys per amor a Jesucrist. ¿Fort? Doncs, és així. Déu és la raó de que jo sigui feliç fent això, malgrat no estigui del tot satisfet. És la raó de que jo m’aixequi cada dia una hora abans i em vagi a dormir una hora després que vosaltres, que feu tant el ronso quan sona el despertador a dos quarts de set del matí. Déu és la raó de que jo estigui convençut que, malgrat no estar satisfet del tot, el Camino ha estat per a tots vosaltres una experiència fundant que donarà els seus fruits al seu temps, independentment de que jo els vegi o no. Déu és la raó de que jo senti pau al fons del cor, malgrat hi hagi guerra a la superfície; la raó de que jo prefereixi el foc a l’aigua, i l’aigua freda a l’aigua tèbia, i la brasa ardent a l’encens aromàtic, i llençar-me al riu i perdre la roba abans que mirar-m’ho tot des de la riba amb un posat altiu, però trist. Déu és la raó i el seu amor és la força, l’empenta i tot.

Per amor de Déu

“Aleshores, ¿ho fas per amor a Déu i no a nosaltres?” Però, ¿per qui us teniu? Les millors coses a la vida, i les més perdurables, es fan per amor a Déu o no es fan. Jo diria, més que per amor a Déu, es fan per amor de Déu, per l’amor que ell ens té: és per la força d’aquest amor que jo us estimo a vosaltres, si no, ¿de què? Vosaltres que teniu vint i cinc anys menys que jo, que esteu carregats de punyetes, que deixeu la pela del plàtan tirada de qualsevol manera, que perdeu els mitjons a cada alberg, que us passeu una hora i mitja repetint obsessivament la mateixa cançoneta, que us llenceu sobre la vostra xocolata preferida com si us anés la vida, no sigui que algú se m’avanci i em quedi sense. ¿Per què penseu que els vostres pares ho suporten tot això, i coses infinitament pitjors que han de suportar de vosaltres cada dia, si no és per amor de Déu, per un amor que va molt més enllà del gust o el disgust, de la gana o la desgana, del bon humor o el mal humor?

Permeteu-me que us digui una cosa que potser fa una mica de mal, però que algú us l’ha de dir algun dia, pel vostre bé: no teniu ni idea del que és estimar, vosaltres que us creieu experts en la matèria. Tothom us repeteix que esteu a l’edat de l’amor i que mai més tornareu a sentir un amor tan pur i incandescent. ¡Mentida! No són més que mentides per afalagar-vos i perquè compreu samarretes i colònies. La veritat és que no teniu ni idea i que tot just comenceu a tastar les beceroles de l’amor, l’amor que crema i fa mal, l’amor que talla i esporga, l’amor que sap esperar, l’amor que es dóna en silenci, l’amor que, incomprensiblement, pot arribar a engendrar odi i incomprensió i desconfiança i divisió... com li va passar a Jesús, ell sí, l'amor més pur i incandescent que arribareu a conèixer mai, Déu vulgui que hi arribeu.

Dit això, tornaria a fer el Camino amb vosaltres demà mateix, perquè us estimo i estic carregat de records inesborrables, perquè crec i confio en vosaltres més que en mi mateix, perquè m'he fixat i he vist moltes coses que pocs han vist, "darrera un arbre, darrera un braç, darrera un ull que em mira al coll i em fa plorar", perquè sé llegir entre línies i entre riures i entre cops i entre parèntesi; en definitiva, tornaria, i tornaré, a fer el Camino perquè "la vida té molta tela, perquè la vida és com el camí de Compostela."

HOMILIA DG-TO-C19
GRÀCIES A LA FE (Hb 11,1-19)

La vida és un buf. Més ben dit, nosaltres som un buf, passem ràpid, “com l’herba que s’espiga al matí i a la tarda s’asseca.” No espereu una homilia decaiguda, tot el contrari. Precisament, perquè tenim consciència de com és de fràgil i fugissera la vida, necessitem, amb una urgència atroç, conèixer, no només de què estem fets, sinó perquè hem estat fets. Necessitem raons que expliquin el què, però encara més necessitem motius que expliquin el perquè.

El perquè de tot plegat

La fe religiosa es preocupa, des de temps immemorials, d’esbrinar “el perquè de tot plegat”, mirant de donar raons i motius per passar, amb el màxim de sentit, aquesta vida fràgil i fugissera. La modernitat ha relativitzat una tasca tan fonamental, titllant-la d’infantil, d’ingènua i d’obsoleta. I així ens llueix el pèl. ¡Com si poguéssim prescindir d’un sentit global del viure! ¡Com si fos una futesa el fet de poder compartir i celebrar col·lectivament un univers de sentit que ens esperoni i ens esperanci!

Una cosa així no s’improvisa, un univers de sentit no es pot generar al voltant d’una taula de creatius d’una empresa publicitària. "Montserrat" no s’improvisa, perquè ens entenguem. Són molts anys d’història, d’estudi, de pregària, de compromís, de disciplina, d’ora et labora, d’amor i de fe. Al voltant d’una taula de creatius s’engendren succedanis que enganyen l’ànsia de sentit, però no la satisfan.

Viure té sentit

Abraham, en canvi, ens diu que viure té sentit perquè Déu el va fer sortir del seu país i el va portar a una terra que regalima llet i mel. Diu que viure té sentit perquè, malgrat la seva vellesa i l’esterilitat de la seva dona, Déu li va donar un fill i va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com les estrelles del cel.

Jesús ens diu que viure té sentit perquè l’amo torna a casa a l’hora menys pensada i, en comptes de fer-se servir, ens fa seure a taula a nosaltres, els criats, i es posa a servir-nos un a un, com si nosaltres fóssim els amos i ell el criat.

Pere Crisòleg, mireu quina meravella, ens diu que viure té sentit perquè “per tu el cel irradia amb el fulgor variat del sol, de la lluna i de les estrelles; per tu la terra té el color de les flors, dels boscos i dels fruits; per tu ha estat creada, en l’aire, en els camps i en les aigües, una multitud bella i admirable d’éssers vius, per a evitar que una solitud trista confongués el goig dels temps nous.”

¿O no?

Algú va dir un dia que la vida no té sentit i, no sé perquè, ens el vam creure. Jo diria que tenim instal·lat aquest pressupòsit al moll de l’os de la nostra infraestructura moral. Vivim, consumim, treballem, investiguem, estimem, moltes vegades, com si la vida no tingués sentit i calgués apurar desesperadament la poca sàvia que se li pot esprémer.

Si acceptem aquest pressupòsit, aleshores està clar que la fe és una farsa, un pal·liatiu de la cruesa despullada de la vida, amb un punt d’ingenuïtat que la fa encara més insuportable. Els creients ens hem aplicat la lliçó i ens hem deixat qüestionar per una sospita, fins a cert punt, justificada. Ens ha tocat canviar, esporgar, purificar, hem passat la crisi i n’hem sortit colpits i purificats.

Mestres de la sospita contemporània

Ara potser ha arribat el moment de que siguin vostès, mestres de la sospita contemporània, els qui es deixin colpir per la sospita de la fe. Potser no els anirà del tot malament passar pel tamís de la crítica i la desmitologització. Sí, ¡desmitologitzar l'ateisme! A nosaltres ens ha costat suor i llàgrimes, però hem superat la prova. Confiança, vostès també en seran capaços i, creguin-me, quedaran molt alleugerits.

I em refereixo, per exemple, al metge que practica la medicina com una pura tècnica aplicada al cos humà, reduït a un conjunt més o menys harmònic de reaccions químiques i mecàniques.

O a l’artista convençut que Déu no existeix més enllà del seu pinzell i fora dels límits de la seva genialitat.

O al funcionari que espera de la vida el mateix que espera de la feina: que no l’emmerdin massa i que arribin les vacances amb la paga doble.

O l’adolescent que classifica els altres en funció de la satisfacció potencial dels seus capricis i que, un cop usats, els llença com si fossin clínex.

La vida té sentit... i té gust

A tots aquests petits mestres de la sospita contemporània els hem d’animar a passar per la crisi del sentit. ¿I si la vida tingués sentit? ¿I si “gràcies a la fe” les seves vides donessin un tomb, com les d’Abraham i Sara, pares d’una humanitat arrelada en la fe i no en la sospita?

La sospita pot ser un estadi convenient, sempre que no sigui permanent. Viure perpètuament instal·lats en la sospita, això és l’infern. I Jesús va baixar també als inferns de la sospita per rescatar-nos-hi. Per ell sabem que, gràcies a la fe, posseïm anticipadament allò que esperem, encara que no ho veiem. Per ell sabem que, gràcies a la fe, la vida no només té sentit, també té gust.

HOMILIA DG-TO-C18
VANITY FAITH (Coh 1,2;2,21-23)

Si jo fos sociòleg, tingués talent i ganes de fer-me un nom, escriuria un llibre que portaria aquest títol tan vanitós: “Teen World.” Vivim en un món adolescent, més ben dit, un món que s’ha instal·lat confortablement en l’adolescència. Fellini ho veié i se’n feia creus: “malalta societat aquella que té com a criteri de veritat l’opinió d’un jove de quinze anys.” L’adolescència s’ha convertit en l’etapa paradigmàtica de la vida de l’home. Treballo dotze hores al dia i dos-cents dies l’any amb adolescents i, com podeu suposar, me’n faig creus.

Un món adolescent

En un món adolescent com el nostre, la vanitat és una actitud curosament conreada. Uns la promouen i altres la gestionen, però tots, d’una manera o d’una altra, en som víctimes. La vanitat és cosina germana del caprici, del desig compulsiu, de la immediatesa. Ho vull ja i ho vull d’aquesta manera. La germana adolescent d’un amic em va confessar un dia les seves aspiracions de futur amb aquestes paraules: “Jo vull escriure un llibre que tingui èxit.” Li vaig respondre: “D’acord, però ¿un llibre sobre què?” I ella: “No ho sé, però que tingui èxit.” Heus ací la vanitat, tal qual, sense impureses.

Uns creients adolescents

Adverteixo que existeix el que podríem anomenar el món de la “Vanity Faith”, emulant la cèlebre revista “Vanity Fair”, però en versió creient. En efecte, també hi ha una manera vanitosa de ser creient. És el món dels “Teen Beleivers”, els creients adolescents.

Tenim moltes proves d’una gran proliferació de “teen believers” en l’actualitat. Per exemple, l’actual boom de literatura pseudoreligiosa, tipus “El Código Da Vinci”, deu el seu èxit a aquest col·lectiu. La gran acceptació que tenen els documentals de temàtica científico-religiosa, com “L’evangeli de Judas” o “La tomba de Jesús”, també dóna bona fe d’aquesta proliferació. L’altre dia, en una conversa de sobretaula, vam apuntar els ingredients que ha de tenir una novel·la o un documental si vol entrar en l’àmbit de la “Vanity Faith”:

- Qüestionar el celibat de Jesús: impossible que un home jueu, a la seva edat, no tingués dona. Impossible també que un home tan autèntic i psicològicament tant equilibrat com ell, no tingués relacions sexuals i no practiqués el sexe tàntric.

- Fer sortir Maria Magdalena com la gran marginada per la misogínia i el patriarcalisme eclesiàstic que ha dominat amb mà de ferro la història del cristianisme.

- Un robatori o un assassinat o una violació o un frau... el que sigui, però al Vaticà (tant se val si la trama de la novel·la està ubicada a l’època medieval, quan el Vaticà no existia, ningú no para esment a aquests detallets).

- Un secret molt ben guardat que si es descobreix desmuntarà algun dels principals dogmes de la fe cristiana. En aquest punt, ajuda molt si es fa servir algun evangeli apòcrif i una mena d’Indiana Jones que el descobreix amagat, atenció, als prestatges de la Biblioteca Pública de Palautordera (que es l’àmbit en el qual es poden consultar els evangelis apòcrifs avui en dia, tot i que els “teen believers” encara creuen que estan amagats als arxius secrets del Vaticà).

Vanitat i res més que vanitat

Perdoneu el to una mica lleuger de l’homilia d’avui, però estem a ple estiu i els textos d’avui són del morro fort, així que no va malament una mica de lleugeresa. M’han corregit fraternalment el meu to, a vegades, un punt cínic. Demano disculpes, però ja veieu en què queda avui el meu propòsit d’esmena. Però és que, com deia el Qohèlet, "tot és vanitat i res més que vanitat." Certament, hom es pregunta sovint on ens porta tanta pressa i què quedarà de tot plegat. ¿Per què escarrassar-s’hi tant, al cap i a la fi, per tant poca cosa?

¿Per què ningú no ens diu aquesta veritat que hem d’anar a llegir quasi d’amagatotis a l’evangeli: “els béns no ens poden assegurar la vida”? Convé no oblidar coses com aquesta, convé algú que ens ho recordi de tant en tant, convé exercitar-se constantment contra la vanitat i la banalitat. La vanitat busca la complexitat i el recargolament, però mireu si la veritat pot arribar a ser simple: “Tothom que reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu... passa els dies en el desfici i de nit el seu cor no descansa.”

Ja podem posar cabassos de sorra al damunt que al final la veritat acaba per surar a la superfície i, aleshores, ens adonem de fins a quin punt tot el que hem acumulat en aquest graner era "vanitat i res més que vanitat." Afortunadament, mai no és massa tard.

HOMILIA DG-TO-C17
SANTA IMPERTINÈNCIA (Lc 11,1-13)

"No sé si crec o no crec o què crec quan dic que crec i a qui crec, si alguna cosa crec que crec, catacrec." Fa uns dies parlàvem del "catacrec" de la fe en un sentit ben diferent. Aquell era un sentit positiu, creatiu; aquest és el sentit negatiu, monòton, repetitiu i estèril.

¡Quant de temps perdut esperant un signe del cel que ens faci creure o clarament no creure! Hi ha molta gent que ni creu ni vol creure ni falta que li fa. Poden passar així, sense creure en Déu, tota la vida, amb una relativa pau i serenitat i amb una més que acceptable felicitat. És clar que sí. Hi ha creients que semblaria que això els sap greu, com si necessitessin de la infelicitat dels no creients per a justificar la seva fe. Ho sento, però això de la fe no és com el futbol, on les desfetes del teu rival tenen sempre regust de victòria. Feble, aquesta fe, i rònega.

Crec perquè crec

La fe s'aprèn exercint-la, és a dir que a creure s'aprèn creient. En això de la fe no hi ha ni dreceres ni cursos intensius de trenta hores ni pal·liatius de més que dubtosa eficàcia. Si la fe té sentit o no, no es decideix en una nit d'insomni o discutint en una tertúlia de sobretaula, es decideix en tota una vida creient. Perquè la fe no és primàriament una deducció, sinó una adhesió. M'adhereixo a Déu i a una manera determinada d'anar fent camí cap a Ell. I endavant! Com qui puja un cim, ara una pedra i després un matoll, ara una brisa i més tard un paisatge, ara ensopego i després un glop d'aigua. I el cim com una promesa, certa, però més amunt.

Quan deixes de perdre temps i de malbaratar energies precioses en els preàmbuls del "crec catacrec": com serà i si em cansaré o si plourà i potser em perdré o si és lo meu o no és lo meu o potser demà..., deia, quan deixes aquests preàmbuls tan llefiscosos, comença l'aventura i, de cop, el dubte deixa de ser un obstacle i es converteix en un incentiu. I trobes que et canses, efectivament, ¿i què esperaves? I resulta que passen coses, no totes bones, però improvises i te'n surts, i aquella lliçó val més que tots els discursos, perquè ets tu qui l'aprèn sense ningú que te la dicti. I surts guanyant, perquè amb Déu sempre surts guanyant, malgrat pugui semblar que a estones perds. I si no, no és Déu.

Fins a la impertinència

Fins i tot, arriba que et plantes, com Abraham, amb elegància, però amb contumàcia: "¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?" Això no ho entenc i no ho crec de Vós, Senyor, "mai de la vida, Vós que judiqueu el món, ¿us podríeu desentendre de la justícia?". I comences a regatejar amb Déu, cinquanta, quaranta-cinc, quaranta, trenta, vint, deu..., fins a la impertinència, perquè no entens i vols entendre i tens tot el dret i això també forma part del creure.

Com l'amic que a mitja nit toca a la porta del veí per demanar tres pans i, quan li donen llargues, o això li sembla, segueix bastonejant la porta fins que li obren i li donen allò que necessitava. Com deia l'Antonio amb el seu estil precís: "para ganárselo hay que currárselo." O amb altres paraules: "el que costa poc, val poc", també en el terreny de la fe i del sentit de la vida. Volem sentit sense insistència i felicitat sense “impertinència”, i això no és possible.

Ara que estic de colònies m'adono de com pot arribar a ser d'impertinent un nen per tal d'obtenir una futesa; ¡quant més no ho hauríem de ser nosaltres per tal d'obtenir allò que Déu ens promet i que és molt més que necessari per a viure: el seu esguard i el seu somriure!

HOMILIA DG-TO-C16
ELOGI DE LA VIDA CONTEMPLATIVA (Lc 10,38-42)


El text de Marta i Maria m’ha donat l’ocasió de fer una cosa que fa temps que tinc necessitat de fer. Sí, vull fer l’elogi de la vida religiosa contemplativa, vaja, dels monjos i les monges, perquè ens entenguem. I veureu perquè.

¿Quin sentit té?

Partiré d’un comentari típic i tòpic que surt tant de la boca dels ateus com dels creients: “no entenc quin sentit té tancar-se tota la vida en un convent per pregar, amb la quantitat de coses bones que es poden fer i amb la quantitat de necessitats que hi ha en el món, no sé, en comptes de tancar-se entre quatre parets, podrien anar de missioners a l’Àfrica...”

Em venen ganes de respondre, una mica a la brava: “si tanta necessitat hi ha, ¿per què no te’n vas tu a l’Àfrica?”. Resulta que els monjos i les monges perden la vida i el temps pregant en un monestir, ¿i tu no la perds treballant vuit hores en una oficina i passant els estius a Salou? ¡Estem fets tots plegats una bona colla de Martes, atrafegats per tot i apassionats per res!

El sentit és Déu

Rebobino una mica. Reprodueixo un fragment d’una discussió que vaig tenir l’altre dia amb un bon amic ateu. Deia ell: “puc acceptar que hi ha l’Ésser que ho engloba tot, l’Absolut si tu vols; el que no puc acceptar és que aquest Absolut tingui una voluntat que m’afecti personalment a mi, minúscula i insignificant partícula de l’univers. No només em sembla irracional, sinó absurd.”

Responia jo: “Tens tota la raó, segons els paràmetres cartesians de la raó, hauria de ser així; però no ho és. L’experiència humana de Déu segueix uns altres camins. Ja sigui per connaturalitat o per trencament, resulta que un dia et trobes creient en aquesta voluntat que se’t manifesta com a providència i proximitat. De cop sents, amb una certesa, no irracional, sinó transracional (que incorpora la raó i més que la raó), que l’univers no és un lloc inhòspit, sinó que està habitat, jo diria amarat, per una presència que el precedeix. Les coses tenen sentit i no només explicació, i jo com preferit entre totes elles, elevat a una dignitat que només l’Amor pot justificar.”

L'experiència humana de Déu

Jesús parlava d’aquesta experiència de Déu amb termes i nocions humanes, és clar, les úniques que tenim i podem comprendre. Per molt que Déu no sigui humà, l'experiència que nosaltres podem tenir d'ell sí que ho és i, si no se n'avergonyeix ell, ¿ens n'hauríem d'avergonyir nosaltres? ¿Què faria l’home si Déu s’ajupís per parlar-li amb el seu propi llenguatge? S’ajupiria també per escoltar-lo, ¿no? Doncs això és el que fa Maria, i el que fan també, a la seva manera, els monjos i les monges que passen la seva vida tancats en un monestir. No només ells, quedi clar, però ells d’una manera especial. Signe preciós d’una humanitat que escolta la paraula que Déu li adreça a cau d’orella.

Estimar és entretenir-se...

L'amor no és necessari, és imprescindible, i ¿què és l'amor sinó "entretenir-se" (tenir-se mútuament) amb l'altre? ¿Qui gosaria dir que el pare o la mare perden el temps amanyagant el seu nadó? Doncs, el mateix. La vida religiosa contemplativa és una forma d'entretenir-se en aquesta relació entranyablement cordial que Déu estableix amb nosaltres.

Els monjos i les monges representen aquella part de nosaltres que s’entreté amb l’essencial i ens recorda quin és el sentit i la gràcia de tot el que fem. Ells són, com diu la Germana Glòria Nogué del Monestir de Vallbona de les Monges, els qui “preserven la serenitat del món.” (LV, La Contra, 28 de juny de 2007) Ells i elles són una alarma en senyal d’alerta per tal d'advertir-nos com resulta d’estèril estar “preocupats i neguitosos per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.”

...en la sola cosa necessària

Ells i elles són com l’alzina de Mambré per a una humanitat que, com Abraham, està “asseguda a la porta de la tenda, quan la calor és més forta.” Gràcies a ells podem reconèixer els tres visitants desconeguts i rebre’ls a casa perquè refacin les forces i hi dipositin la seva promesa: “la teva esposa tindrà un fill.” Elles i ells ens recorden que la nostra humanitat està prenyada i el seu futur és gràvid, com Sara, malgrat la seva avançada edat i el seu escepticisme.

Ells i elles són signe d’una humanitat que, com Maria, s’ajup als peus d’aquest Fill per escoltar-lo i fer de les seves paraules les nostres delícies. Ells i elles són encara, i esperem que per molt de temps, la garantia de que aquesta sola cosa necessària “no ens serà mai presa.”

HOMILIA DG-TO-C15
¿QUI SÓN ELS ALTRES? (Lc 10,25-37)


“Estima els altres”, d'acord, però ¿qui són “els altres”? Els enemics ¿són "els altres"? Els immigrants ¿són "els altres"? Els caps rapats ¿són "els altres"? El meu veí insuportable ¿és "dels altres"? Els meus defectes físics ¿són “els altres”? ¿Qui són “els altres”?

Hi ha una pel·lícula d'Alejandro Amenábar que porta per títol "Els Altres". En aquesta pel·lícula, els altres són els morts, aquells que estan a les antípodes dels vius. Ni que la figura sigui una mica forçada, serveix per dir que els altres són aquells que estan a les meves antípodes, aquells que em fan creuar la línia, que em fan desviar del camí, que m'entretenen en el moment més inoportú... Quan dic això, m'encongeixo, ¡jo que tendeixo tant descaradament a escapolir-me dels problemes que em posen els altres! Està tan clar que sóc com el sacerdot o com el levita, però tan clar, que fins i tot em ruboritzo de pensar que alguna vegada m'he arribat a identificar amb el bon samarità... L'ignorant és insolent, que deia el savi.

L’amor aproxima

Jesús ens proposa un figura massa elevada, no diré impossible, però sí molt difícil. El samarità és una vara situada per sobre dels sis metres: s’hi arriba amb perxa i encara. Quantes vegades no haurien meditat, i potser predicat, el sacerdot i el levita, aquesta frase de la Llei: “No rebutgis el qui et demana perquè ho necessita, no giris la cara al pobre.” (Sir 4,4) El sacerdot i el levita, a la seva manera, feien com nosaltres: s’omplien la boca de solidaritat, tolerància, pluralitat, integració, diversitat... però a l’hora d’ajupir-se trobaven una bona raó per escapolir-se.

Hi ha qui tradueix "els altres" com "el pròxim". Aquesta traducció seria incompleta si entenguéssim “el pròxim” com el germà, l’amiguete, el guapu, el colegui. Per això no caldria un manament, fins i tot als assassins més despietats els cau la baba davant el seu fillet. La traducció potser més completa del manament seria: "estima els altres (els allunyats) de tal manera que esdevinguin pròxims". L'amor aproxima: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Un lloc disponible per l’Altre

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: "Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre." Per a què l'altre s'acosti, tu t'has d'allunyar una mica. Aquest és el sentit de la segona part de la frase: "estima't a tu mateix com si fossis un altre", com si haguessis de creuar el carrer, com si no estiguessis en primer pla, com si hi hagués un altre abans que tu, algú a qui li reserves el lloc per quan arribi el torn. Una de les condicions de possibilitat de l’amor cristià és que aquest “primer lloc” no estigui ocupat per un mateix, sinó que estigui disponible per l’altre.

Ara bé, i permeteu-me que faci una certa apologia, ¿com puc estimar "els altres", si no estimo, per sobre de tot, a "l'Altre", aquell que preserva el valor absolut de l’estrany, del llunyà, de l’estranger, aquell que es situa a les antípodes del meu amor propi i que posa a prova constantment la meva capacitat d'estimar? Déu és aquest primer lloc alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc. Déu em recorda que sóc un sacerdot estressat o un levita apressat, i que per donar massa importància a algunes coses estic oblidant la fonamental, millor dit, la estic esquivant, li estic donant l'esquena i passant culpablement de llarg. Com a mínim, no t'enganyis.

Veritat i vanitat

Avui està en boca de tothom que no hi ha Veritat, amb majúscula: quina gran Mentida, amb majúscula! Diem que cadascú té la seva veritat, amb minúscula: quina gran Vanitat, amb majúscula! ¿Qui té, doncs, la veritat? Pregunta capciosa i tramposa. La Veritat no es té, la Veritat s’estima, es busca i es creu. No sóc jo qui jutja la Veritat, jo sóc jutjat per ella. Jo sóc reu en el tribunal de la Veritat i no jutge: quin greu error creure el contrari, total perquè sé fer cançons, pel·lícules, càlculs infinitesimals o assajos en un laboratori... ¡quanta vanitat! No és veritat que jo tingui “la meva veritat”, l’únic que jo tinc és la meva vanitat i encara.

¿Qui té, doncs, la Veritat? El sacerdot i el levita, senzillament la defugen per seguir entretinguts en la seva mentida, disfressada de pressa, de feina, de mandra... El samarità ni té la veritat ni pretén tenir-la, però, a diferència dels altres, la reconeix en l’home ferit i es deixa jutjar per ella: “tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.” Ja està, així de simple: reu en el tribunal de la Veritat amb el veredicte d’innocència, és a dir, de benaurança: “Feliços els qui passen al costat de l’altre i no canvien de vorera.”

HOMILIA DG-TO-C14
MORIR D’ÈXIT (Lc 10,1-12.17-20)

Li va passar fa un any al Reial Madrid, i els culés vinga a riure. Aquest any ens ha passat a nosaltres i no vegis com s'han despatxat. Però és que aquesta lliçó és d’aquelles que no s’acaben d’aprendre mai. L’èxit embriaga i aquesta és la seva condició; no pots aturar l’eufòria; no pots posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins que la cosa peta. És com pretendre beure vodka sense parar i no embriagar-se: hi ha qui té més resistència, però, més tard o més d’hora, tothom cau.

També tu, gran manitú

Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, van caure. ¿Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat? ¿Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Darfur, amb una motxilla de 30 litres, unes sandàlies del Decathlon i un llibre de Benedetti? ¡També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

¿No ho sabies o no volies saber-ho? ¡Com afalaga que algú reconegui la teva generositat! ¡Com infla que algú ponderi el teu gest solidari! ¡Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar afalagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, el teu coratge, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual, la teva consciència expandida, la teva sagacitat artística... ¡També tu, gran manitú, pots morir d’èxit!

¿Aigualir la festa?

Jesús, en canvi, no descansa, no es relaxa. ¿Per què s’entesta a trencar l’encant d’un moment com aquest? ¿Per què no es lliura sense impediments a la contemplació de la meravellosa perspectiva que et dóna el zenit? ¿Per què no es deixa embriagar per les aromes dionisíaques que la vida destil·la de tant en tant?

Potser Nietzsche tenia raó: el cristianisme és una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. “Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”, els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, ¿es pot demanar res més? ¡Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

¿No serà que...?

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort d’èxit. La causa i els efectes del nostre èxit passat, ¿no són potser la causa i els efectes del nostre fracàs present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

Potser ens hem alegrat desmesuradament de coses relativament importants i hem oblidat l’única raó que pot fer veritable i eterna la nostra alegria. ¿No serà que li hem pres massa sovint a l’Esperit el rol de sembradors, negligint el rol de segadors que ens corresponia? ¿No serà que ens havíem construït graners a la nostra mida i no a la mida de l’Esperit? ¿No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? ¿No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que “la collita és abundant”? ¿No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

Odette Toulemonde

He llegit a “La Contra” una entrevista a Eric-Emmanuel Schmitt, escriptor i cineasta molt apreciat per mi. Acaba d’estrenar una pel·lícula que toca de petac aquest tema. La relació entre un escriptor d’èxit, víctima de la displicència que engendra la claca mal digerida, i una dona feliç, senzillament perquè ha tret el nas darrera els núvols i ha vist que el seu nom estava escrit en lletres majúscules: “Odette Toulemonde”.

És una paràbola deliciosa d’aquesta veritat tan evangèlica: l’èxit és com les drogues, embriaga, però a la llarga mata. Només hi ha un èxit que no mata, l’èxit de descobrir això que l’Eric-Emmanuel va descobrir un bon dia, perdut al mig del desert: “Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.” I, afegeixo jo, “la alegria es volver a encontrar esta fe.”

HOMILIA DG-TO-C13
CATACREC (Lc 9,51-62)

Jesús va ser un pèssim publicista. Va començar bé: cops d'efecte, miracles, bany de multituds, una posada en escena impecable. Però en el moment del màxim benefici potencial va començar a cometre errades imperdonables, si atenem a les lleis més elementals del màrqueting.

Tres intents, tres pifiades

Primera pifiada: el primer que necessita un producte per a fer-se un lloc en el mercat és un bon eslògan. Una frase breu, frapant, directa al fetge. Una declaració d'intencions que connecti amb les aspiracions dels seus compradors potencials: "Sigues tu mateix", "Per a gent com tu", "Perquè tu ens interesses"... Ara mireu quin és l'eslògan que escull Jesús: "les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap". Quanta raó tenia santa Teresa: "Senyor, no m’estranya que tinguis tan pocs amics, tal com els tractes..."

Segona pifiada: per si el missatge no havia quedat prou clar, Jesús engega un altre lema d'aquests que fan història: "deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu." ¿Us imagineu la cara que se li devia posar al pobre home que, amb tota la bona fe, li va demanar d'anar primer a enterrar el seu pare? ¿Quin Regne de Déu es pot anar a anunciar amb aquestes premisses? Abans dubtàvem, però ara estem segurs: Jesús no vol que el segueixin.

Tercera pifiada: encara no havíem recuperat l'esma després de la darrera estocada que Jesús entra directament a matar: "ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu." “Pues vale!” I ho dic en castellà, perquè no ho ser dir en arameu. Ja em direu quines piruetes exegètiques s'han de fer per tal de donar sentit a un text com aquest, a no ser que es reconegui l'evidència: el que vol Jesús és espantar la gent.

O potser no...

Ja entenc que si deixo les coses així no tornareu a llegir l'homilia, i amb tota la raó. M’agraden els textos “difícils” de l’evangeli, perquè t’obliguen a sortir de tu mateix. Són aquests fragments que alguns voldrien retallar per tal de convertir l’evangeli en un llibre compatible amb l’educació per a la ciutadania. No tinc res contra aquest tipus d’educació, però cal dir en veu ben alta que l’evangeli no és un manual de bona conducta i de màximes edificants, sinó una Bona Nova de salvació.

L'evangeli sempre té sentit, potser no és el sentit que jo li voldria trobar, però és un sentit amb el qual jo estic convidat a entrar en sintonia, des de la conversió del cor i les actituds. Espero que la següent reflexió us ajudi a sintonitzar amb el text d'avui.

El "catacrec" de la fe

Amb aquests tres eslògans, en aparença tan desafortunats, Jesús sembla que ens vol fer entrar en conflicte amb tot allò que ens dóna estabilitat i seguretat: la llar (el cau, el niu), les arrels (enterrar el pare) i la família (dir adéu als de casa). ¿Però, per què? Jesús vol que ens adonem de tot el que està en joc si volem ser deixebles seus, per això ens porta als límits de la nostra existència i ens convida a prendre la temperatura real del nostre seguiment. La fe no està en renyida amb la necessitat d’un niu, però ¿què passa quan el seguiment de Jesús ens deixa a la intempèrie? El seguiment no va contra les arrels, però ¿què passa si el seguiment de Jesús trenca les cadenes que sovint ens lliguen al passat? L’evangeli no és contrari a la família, però ¿què passa quan "els de casa" comencen a fer xantatge emocional a propòsit del nostre compromís cristià?

Tot això potser no us ha arribat mai, tant de bo, però ¿què passa si un dia us hi trobeu? Jesús sembla que vol aconseguir que es trenqui alguna cosa, que la nostra fe, potser massa ingènua i circumstancial, faci un "catacrec". Ens podríem preguntar si la nostra fe ha fet un “catacrec”. ¿Quin fet, quina paraula, quina persona, quina experiència... han marcat un abans i un després en la nostra fe? Allò que ens ha fet dir: “Ara ja no creiem pel que tu dius; nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món”, altrament dit, “contigo pan y cebolla.”

Sense aquest “catacrec” la nostra fe és com una flor que encara no s’ha obert, com un ou que encara no s’ha trencat per deixar sortir el pollet. Podem seguir Jesús a distància, podem identificar-nos els diumenges amb el seu missatge, podem engrescar-nos una estona amb el seu projecte... però la pujada a Jerusalem és costeruda i està plena de sots. ¿Què passarà quan aquell grup tan ferm es dissolgui? ¿Què farem quan aquell catequista tan genial marxi a l’Àfrica? ¿Què quedarà de la nostra pregària estil Taizé quan la feina o els fills refredin les escalfors de l’encens? Sense “catacrec” no quedarà més que la marca que deixa en la pols un objecte quan ja no hi és.

HOMILIA DG-TO-C12
APRENDRE A DESESPERAR (Lc 1,57-66.80)

S'ha de dir Joan

No sé a què ve tant d’enrenou, total perquè el pare del nen decideix que no portarà el seu nom. Vés quina cosa, i més ara que els fills, en comptes de portar el nom del pare, porten el nom del darrer finalista de “Operación Triumfo” o del concursant més pintoresc de “Factor X.” En aquella època, però, alguna de grossa devia de passar per a trencar amb un costum tan arrelat. Elisabeth sembla decidida: el nen no es dirà com el pare ni com cap altre membre de la família, sinó “Joan”. Zacaries li dóna la raó. Un cop més, és la dona la que mana i l’home el qui va al darrera, malgrat sembli tenir la darrera paraula.

La imatge del fill és una bona paràbola de l’esperança. Abans que el fill no arribi, ja li tenim assignat el nom, la foto, el currículum i quasi que la núvia. ¿Com s’explica si no aquesta mena d’obsessió compulsiva dels pares perquè els seus fills facin anglès, alemany, judo, clarinet i informàtica en jornades extraescolars que res no tenen a envejar de les de l’executiu més estressat? Afortunadament, la vida ens fa desesperar de totes aquestes falses esperances que havíem projectat sobre el nostre fill i ens ensenya a esperar d’una forma més despresa i gratuïta. El nostre fill té personalitat i vida pròpia més enllà de les nostres expectatives i cal que la pugui desenvolupar al seu ritme i al seu temps.

Es va quedar mut

Amb els plans de Déu passa una mica el mateix: per aprendre a esperar, s’ha de desesperar primer. Igual que Zacaries, nosaltres també hem de passar nou mesos sense poder parlar, nou mesos en silenci aprenent a rebre de Déu el que ell ens vol donar. Zacaries, després de tant de temps sense rebre un fill, ja havia baixat les mans: “si Déu no em diu el que jo vull sentir, quan ho vull sentir i com ho vull sentir... és que ja no té res a dir-me.” Zacaries, a diferència del vell Simeó, ja no esperava de Déu cap novetat. Quan ens succeeix això, la nostra fe es converteix en una rutina i la nostra pregària en un monòleg.

Jo em pregunto si Déu no ens està portant als cristians al llindar de la promesa, en la mida que ens porta al llindar de la desesperació. Déu ens està ensenyant a desesperar de les nostres expectatives pel que fa al nostre futur. Estem encara en la fase de la confusió, és cert, i no ens falten símptomes: el col·lapse institucional, els pals de cec, el desencís, l’aferrament a allò que hem estat... L’obsessió quasi malaltissa de la Conferència Episcopal Espanyola d’estar present a tort i a dret en el debat públic ni que sigui a cop de manifestació i d’objecció de consciència, ¿no denota una negació de la pèrdua per la via de l’autoafirmació obsessiva? (que em perdonin els psicòlegs... i els senyors Bisbes).

Qui espera, desespera

I que consti el següent: hi ha una forma narcisista de desesperar, que és el que han fet bona part dels creients desesperats de Déu, de l’Església o del món: una mena de rendició a l’evident, una resignació carregada de raons, una retirada vergonyant, una nova forma de monòleg autocomplaent. Quants no han deixat la vida religiosa, la militància cristiana, la vida espiritual, la pràctica de la fe... perquè ja no compensava, perquè tenia més força la inèrcia ambiental que la seva set de Déu i l'amor del seu Regne. Aquell qui espera, igual que aquell qui estima, desespera. ¿O què ens pensàvem?

¿Què serà aquest infant?

Déu ens convida a desesperar sense baixar els braços ni el talent ni el bon humor. Ens ha promès una criatura nova i, vés per on, nosaltres no ens l'hem acabat de creure: "som vells i la nostra dona és estèril, ¿què ens vens a dir?". I tu insisteixes, però ens imposes silenci durant nou mesos:
"Deixeu de parlar i apreneu a escoltar;
"Deixeu de dir que “sempre s’ha fet així”, i apreneu una nova manera de fer;
"Deixeu d’imposar-me el nom d’abans, el nom familiar, i deixeu que jo imposi un nom nou, desconegut, inèdit;
"Deixeu de lamentar que la criatura no hagi sortit com vosaltres volíeu, i comenceu a preguntar-vos admirativament: “¿Què serà aquest infant?”

Perquè, us agradi més o menys, aquest infant porta l’anunci del vostre esdevenidor, ell és el precursor del Messies Salvador. Espereu-lo com si fos, no el primer dia, sinó el dia abans del primer dia, sí, el dia de la desesperació, sense el qual totes les vostres expectatives són incertes i les vostres esperances il·lusòries.

HOMILIA DG-TO-C11
SÓC SANT (Lc 9,36-50)

L’Oriol m’ha dit que sóc un sant: “no és per dir, de debò, Marc, ets un sant”. No he sabut què respondre, hem rigut i endavant. En un cas així, ¿què has de dir? “No, no diguis tonteries, no hi ha per tant...”, és tan evident que no hi ha per tant que sembla absurd fins i tot contradir-ho. Podria fàcilment omplir una sala de gent disposada a avalar que, en efecte, de santes no en tinc ni les intencions.

Déu pot treure sants de les pedres

Però no és això el que importa en aquest cas, l’important és que l’Oriol, pels motius que sigui, ha vist en mi un “sant”. I el més interessant és que l’Oriol no deia cap mentida. L’Oriol, sense ser-ne massa conscient, estava dient una veritat més fonda del que ell mateix era capaç de captar: per a Déu jo sóc el que seré, és a dir, sant. Vet ací la veritat que l’Oriol ha captat com de passada: Déu és capaç de fer emergir la santedat del no-res.

Malgrat l’aguda consciència de pecat que Déu m’ha volgut donar, i en gran part degut a ella, sempre ha dominat en mi el convenciment de que si Déu s’ha proposat que jo sigui sant, ho seré. I mireu que no dic “bona persona”, sinó “sant”, en hebreu “qaddosh”, que vol dir separat, preferit, estimat. Déu m’estima a la infinita potència de l’amor i això és infinitament més fort que el meu pecat. És aquest amor desmesurat el que em farà sant i no el fet de conservar l’historial immaculat. I si en teniu dubtes, anem a l’episodi de l’evangeli d’avui.

La santa dona pecadora

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "el món sencer no és tan preciós com el dia en què aquest llibre fou donat a Israel, tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa dona pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.” Aleshores, Jesús provoca el Simó complidor que hi ha en nosaltres perquè es reconegui en la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...”

Ser cristià és precisament això: fer el trajecte que porta de Simó a la dona; del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida d'aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús. Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat.

Sants, és a dir, reconciliats

Sí, sants, com el rei David que va fer matar Uries per tapar l'adulteri que havia comès amb la seva dona Betsabé; però que, ara, un cop reconciliat, pot dansar i cantar davant l'Arca de l'Aliança, exposant-se a que els seus súbdits el prenguin per un sonat.
Sí, sants, com Pau de Tars que perseguia els deixebles de Jesús i mirava complagut com lapidaven al diaca Esteve; però que, ara, un cop reconciliat, pot dir aquestes paraules que sonen tan forassenyades: "Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi."
Sí, sants, com aquesta dona que, per moltes bestieses que hagués fet, difícilment hauria igualat les de David i les de Pau; però que, ara, un cop reconciliada, pot cometre encara la "bestiesa" de mirar de correspondre amb la seva humana mesura la divina desmesura d’un amor que no té preu.

¿Enteneu ara perquè l’Oriol tenia raó quan deia que sóc sant? L’Oriol, sense saber-ho, ha vist el que Déu veu. Sovint els altres són els ulls amb què Déu ens mira. Són aquests ulls els què ens fan sants. La divina capacitat de reconèixer la gràcia entre la cendra, d’escoltar l’íntim alè de vida que batega encara sota les runes. Per a Déu sóc sant i l’Oriol és el millor postulador de la meva causa. Amen.

HOMILIA DG-FS-C-CORPUS CHRISTI
DONEU-VOS VOSALTRES MATEIXOS COM A MENJAR (Lc 9,11-17)

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. L’evangeli ens diu això i moltes altres coses que són tant o més importants que aquesta. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre amb uns paràmetres diferents si no volem reduir el text a una moralina edificant. L’evangeli ens dóna algunes pistes que poden resultar molt inspiradores.

Acomiadeu la gent

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé ¿i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El polític intenta regular aquest intercanvi, el cooperant intenta equilibrar-lo, l’activista intenta denunciar-ne els abusos. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però ¿ara què? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però ¿com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

L’evangeli ens convida a interpretar la frase en un sentit intensiu: “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar.” Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem. Qui es dóna, multiplica; malgrat sovint experimenti divisió. Qui es dóna, suma; malgrat sovint senti que això li resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia. ¿Què és el que celebrem sinó tots els diumenges? Només qui s'alimenta d'Ell, pot arribar a ser aliment com Ell.

Feu-los seure en grups de cinquanta

No hauríem de tractar la necessitat dels altres en bloc, ni la pobresa en el món com una entitat abstracta. No hauríem de tractar els pobres com a col·lectiu homogeni, com si es tractés d’entitat metafísica i sense rostre. Quan fem això acabem instrumentalitzant els pobres al servei de les nostres derives ideològiques o d’una bona voluntat carregada d’ansietat i de precipitació. Quan considerem la gent en blocs de més de cinquanta, deixen de ser gent i comencen a ser un número. En un grup de cinquanta descobrirem que un ha menjat fa poc, que l’altre porta tres dies sense fer-ho, que un altre amaga un peix a la butxaca i que el del seu costat està esperant el bon moment per prendre-li, etc. En grups de cinquanta la paraula circula igual que l'aliment, ens escoltem, ens coneixem i podem convertir les polítiques estratègiques en peixos, vacunes, llibres, abraçades o pous d'aigua, segons la necessitat de cadascú.

Alçà els ulls al cel

Hi ha gent que considera que això no fa falta, que el que cal és transformar les estructures, revertir els processos històrics que consoliden les raons de la pobresa, i la resta són romanços. Són aquesta gent que fa segles que ens regalen idees genials sobre com canviar el món sense canviar ells mateixos.
Jesús no és d’aquesta gent, ell que va sotragar més que ningú les estructures del seu món i del nostre. El gest que fa Jesús abans de repartir el pa és alçar els ulls al cel, gest que repetirà a la creu abans de lliurar l’esperit. Alceu els ulls al cel, doncs, i demaneu a Déu que us doni allò que només ell pot donar: la força que no surt dels braços, sinó de les entranyes en forma de compassió i de misericòrdia; la força no només per a entrar, sinó, sobretot, per a sortir de vosaltres mateixos; la força d’escoltar la necessitat de l’altre sense humiliar-lo; la paciència, la fortalesa i la humilitat que cal per a lluitar contra la pobresa i la injustícia en el nostre món; i demaneu també la capacitat i el coratge de donar-ne gràcies i celebrar la vida lliurada i multiplicada fins a l’escreix.

HOMILIA DG-FS-C-SANTÍSSIMA TRINITAT
EL CÀSTING DE DÉU (Jn 16,12-15)

Diuen que van convocar un càsting de Déu. Es van presentar molts candidats i un cop passades les dures proves de selecció van seleccionar tres aspirants per a la fase final: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

El Pare va argumentar d’aquesta manera:

"Tothom sap que la primera i més important qualitat de Déu és la de ser creador. Quan preguntes a qualsevol sobre Déu el primer que et diu és que Déu és un Ésser suprem, creador, que governa misteriosament l’univers i que el sosté amb el seu braç poderós. Un Déu just i magnànim, que castiga fins la tercera generació, però que perdona fins a mil generacions. Un Déu que no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. Un Pare amb entranyes de misericòrdia, lent per al càstig i ric en l’amor, amatent amb les seves criatures, i que no deixa de tenir un costat maternal. ¿Què més es pot demanar?"

El Fill va argumentar d’aquesta manera:

"¿Què queda d’un pare sense un Fill? Un fill t’obliga a deixar-te de punyetes, ja no ets el melic del món. Un Déu Pare pot quedar molt lluny i molt per sobre de les seves criatures. ¿Com sabrà què els passa per dins? ¿Com coneixerà de prop les seves alegries i els seus patiments? ¿De quina manera li afectarà la seva mort si ell no l’ha tastada mai? Un Déu així té el perill de sobrevolar la realitat sense trobar mai el terreny perfecte on plantar la seva tenda. Déu ha de plantar la seva tenda enmig dels homes si vol esdevenir realment el seu Pare. Déu s’ha de fer carn de la seva carn si vol tenir fills i no només servidors o adoradors."

L’Esperit Sant va argumentar d’aquesta manera:

"Està molt bé que Déu sigui Pare i que Déu sigui Fill, però ¿com pot arribar aquest Déu a habitar en el cor dels homes? Un Déu que no transformi els homes des de dins no deixa de ser un Déu tancat en ell mateix. ¿De quina manera aquest amor que es tenen el Pare i el Fill pot arribar a totes les seves criatures? ¿Com evitar que Pare i Fill es quedin embadalits l’un en l’altre, mentre la humanitat resta com un espectador passiu, mirant-s’ho des de fora i des de baix? Només l’Esperit Sant pot fer que aquest amor entre el Pare i el Fill surti enfora i s’escampi sobre tot allò que no és Déu. Només l’Esperit Sant pot escampar les llavors d’aquest amor per tota la creació. Només l’Esperit Sant pot regar després aquesta creació fecundada per la llavor divina a fi que doni fruit i el doni en abundància."

Un veredicte sorprenent

Tots tres tenien raó, tots tres havien presentat arguments molt poderosos i convincents, ¿com decidir un únic guanyador? ¿quin dels tres triar? Diuen que després d’una llarga i profunda deliberació, el jurat va arribar a un consens sorprenent, ja què mai s’havia donat el cas: van decidir de concedir el premi ex-aequo als tres finalistes. Tres candidats i un sol premi, tres aspirants i un sol guanyador, tres persones i un sol Déu... Pare, Fill i Esperit Sant. Amen.

HOMILIA DG-FS-C-PENTECOSTA
DE BABEL A JERUSALEM (Ac 2,1-11)

¿Com parlar de l’Esperit Sant? A l’Escriptura, se’l compara amb unes llengües de foc, amb un vent impetuós, amb un so que ve del cel, amb un foc interior, amb una deu d’aigua viva... Necessitem imatges per expressar allò que està més enllà de tota imatge: l’alè de Déu que fa bategar el cor del nostre món. El relat dels Fets dels Apòstols ens recorda un altre conegut relat de l’Antic Testament: la construcció de la torre de Babel.

La humanitat a Babel

A Babel, tothom parlava la mateixa llengua. Els habitants d’aquella ciutat decideixen emprendre la construcció d’una torre que arribi fins el cel. Sembla que Déu té almenys dues raons mirar d’impedir-ho.

Primera, perquè no ens podem ficar Déu a la butxaca amb construccions faraòniques. La humanitat s’equivoca quan posa tot el seu afany a fer-se un duplicat de la porta del cel, anem errats quan volem obtenir per dret o per mèrit allò que ens correspon per do. Adam i Eva van caure a la seva manera en la mateixa temptació: un Déu previsible, un Déu al nostre servei, un Déu a l’abast.

Segona, perquè la unió no la fa el fet que siguem tots iguals, tots uniformats, tots amb la mateixa llengua, la mateixa cultura, el mateix color de pell... A Déu no li agraden els projectes visionaris que li volen emmenar la plana, que pretenen redissenyar una humanitat perfecta, sense fissures, sense la molesta tara de la diversitat. Déu prefereix l’aparent desordre d’una humanitat en camí a l’ordre postís d’una humanitat uniformada. A Babel, Déu desafia la humanitat per tal que camini vers la unitat a través del reconeixement de la seva diversitat. Déu emplaça la humanitat a fugir de la il·lusió d’una paraula monocroma i a descobrir la rica policromia d’una paraula plena de matisos.

La humanitat a Jerusalem

A Jerusalem, els deixebles fan de pal de paller d’una nova humanitat convocada per una Paraula plena de matisos. L’aparent desordre d’una humanitat en camí es dóna cita aquell dia a Jerusalem: gent que prové “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel” es troben a Jerusalem aquell dia per a sentir, cadascú en la seva pròpia llengua, aquesta Paraula plena de matisos.

A Babel, enmig de la confusió, cadascú escoltava la seva llengua com si fos aliena. En canvi, a Jerusalem, cadascú escolta la llengua de l’altre com si fos la seva pròpia. Heus ací el miracle d’una paraula no segrestada, una paraula lliure, una paraula que és com una ventada violenta que penetra i omple tota la casa, una paraula com unes llengües de foc que no pots agafar amb les mans perquè et cremaries.

A Babel, moltes paraules eren segrestades per una sola llengua; a Jerusalem, una sola paraula s’expressa en totes les llengües. ¿Què és el que fa possible aquest gir radical? ¿Quin és el camí que ens porta de Babel a Jerusalem?

De Babel a Jerusalem

A Babel, la humanitat vol ficar la diversitat humana en una sola torre que arribi fins el cel. La humanitat eternament referida a ella mateixa com un absolut. Déu impedeix que la humanitat s’esllavissi per aquest pendent vertiginós. ¡Un món ple de llombrígols! ¡Quin vertigen! Sembrant la confusió, Déu evita aquesta delirant caiguda de l’home vers sí mateix.

A Babel, es construeix una torre que, paradoxalment, porta la humanitat cap avall; a Jerusalem, en canvi, es destrueix una “torre” que porta la humanitat cap amunt. La humanitat enaltida de Babel no resisteix la visió de la humanitat crucificada a Jerusalem. Jesús crucificat fa impossible tot intent d’elevar la humanitat sobre ella mateixa en forma piramidal. Jesús crucificat és la confusió definitiva de tots els nostres projectes de construir una humanitat a ras de cel.

A Babel, la humanitat té una sola llengua on estan enllaunades totes les paraules; a Jerusalem, en canvi, ens és donada una Paraula on totes les llengües s’hi reconeixen. Jesús crucificat i ressuscitat és la paraula que l’Esperit pronuncia en totes les llengües i que cadascú pot escoltar en la seva pròpia. Jesús crucificat i ressuscitat és la Paraula que fa possible proclamar les grandeses de Déu en totes les llengües, sense que això suposi haver de lamentar ni les petiteses humanes ni la seva exuberant diversitat.

Una sola Paraula per totes les llengües, un sol Esperit per tots els carismes, un sol camí que porta la humanitat de la dispersió a la unitat i de la confusió a la comunió. Jesús crucificat i ressuscitat és el camí que porta la humanitat de Babel a Jerusalem.

HOMILIA DG-PQ-C07 L’ASCENSIÓ DEL SENYOR
SIGUES NÚVOL, MY FRIEND (Ac 1,1-11; Lc 24,46-53)

Després de tres anys i quaranta dies d’haver conviscut amb els deixebles, Jesús se’n va, endut per un núvol. ¿Què vol dir això? ¿Quin és el sentit d’aquest fi de festa?

¿Una cortina de fum?

Per a alguns, com l’André, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós. Un cop acabada la funció, cau el teló, punt i final. No espereu res més perquè no hi ha res més, tornem a la crua realitat. Déu s’ha mostrat i ara torna al seu amagatall. Déu juganer, amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que desapareix quan més el necessiten. Si és Déu, ¿per què no es mostra d'una vegada i deixa de jugar a la puteta i la Ramoneta (amb perdó)? Si és Déu i ens estima, ¿com és que té tantes coses a amagar-nos? ¿És un envejós? Això no seria digne de Déu. Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol, ¿no serà la cortina de fum que serveix de tapadora a un Déu inexistent?

Un núvol, no una nebulosa

El núvol de l’ascensió no és d’aquest tipus de núvol. És el núvol que planava sobre les aigües abismals el primer dia de la creació, com un presagi de l’acte diví que havia de separar la llum de les ombres, l’ordre del caos i la paraula del silenci. És el núvol que va conduir els jueus pel desert... És el núvol a l’interior del qual Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se’n el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: “aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo”... És el núvol de l’Ascensió... I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps...

Conclusió immediata: l’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, sinó revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Tot el contrari d’una cortina de fum o d’un teló que baixa. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

El núvol de la shekinà

Encara més. Aquest núvol porta un nom en hebreu: la “shekinà”, és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada a la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions. Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem ensopegar i mirant només la terra podem quedar miops. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Segona conclusió: es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu sempre tan esplendorosa. Jesús ressuscitat no s’amaga en el núvol de la divinitat per quedar-se més amunt i més lluny dels homes, sinó per quedar-se més a prop i més endins del que mai havia estat... Sant Lleó Magne diu el següent: “Crist, quan va davallar al món, no abandonà el Pare i, quan pujà al cel, no abandonà els deixebles”, i afegeix encara “Crist va començar d’una manera inefable a ser més present, ara, quan ho era per la divinitat, que abans, quan ho era per la humanitat.” Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Sigues núvol, my friend

Encara una darrera conclusió: en el núvol, Déu només es deixa entreveure, no es deixa fàcilment representar. L’home vol tenir Déu a l’abast, vol modelar-lo amb les seves mans, com es modelen l’or i la plata, o els diners i les imatges tridimensionals, que pel cas no hi ha massa diferència. Déu no aprecia massa les imatges que l’home fa, perquè Déu aprecia massa la imatge que l’home és. Nosaltres no hem de fer-nos imatges de Déu, sinó que hem d’esdevenir la seva imatge, el tabernacle de la seva presència en el món. Aquest és el missatge que volen fer entendre els homes vestits de blanc als deixebles: "Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel." No busqueu Déu en el núvol, sigueu vosaltres el núvol de la presència de Déu en el món.

Parafrasejant un recent spot publicitari diríem: “no miris el núvol, sigues tu el núvol, my friend.”

HOMILIA DG-PQ-C06
ELOGI DE LA DISTÀNCIA (Jn 14,23-29)

Me’n vaig...

Al Josep Maria i la Teresa els marxa un fill a estudiar a Barcelona el curs vinent. És el primer fill que els marxa de casa. No els resulta fàcil de fer-se a la idea, no estan acostumats a tanta distància, porten tants anys junts... Igual que Jesús i els deixebles: portaven tant de temps junts, compartint-ho tot, que ara costa d’assumir la distància. Tanmateix “si m’estimeu, us alegrareu de que marxi”. ¿I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït, de l’amor adolescent a l’amor adult. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només a cop passat es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït. De la intimitat del cenacle, al brogit de la plaça pública. De la presència càlida del mestre, a la seva absència punyent, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, com una llavor que cal assaonar amb delicadesa. Érem deixebles i ara som apòstols, enviats en el seu nom.

...però tornaré

Una asímptota és una corba que tendeix infinitament a una tangència que no arriba mai. Vivim en una societat asimptòtica, que tendeix a l'infinit, tot i sabent que a l'infinit no hi ha res. Em comentava avui el Manolo que ha sortit un disc dur amb capacitat d'un Terabyte, és a dir, mil Gigabytes. Abans d’ahir un Giga ens semblava una immensitat inesgotable... I agafeu-vos perquè després del Terabyte ve el Petabyte - Exabyte - Zettabyte - Yottabyte - Kibibyte - Mebibyte - Gibibyte - Tebibyte - Pebibyte - Exbibyte - Zebibyte - Yobibyte… La corba és vertiginosa. ¿I què es pot fer amb un Terabyte? Doncs emmagatzemar més música, més vídeos, més fotos, més jocs, més programes, més imatges... ¿Per què? No hi ha perquè; la pregunta correcta és ¿fins a quant? i la resposta és fins a l'infinit.

La nostra fe no és asimptòtica. Tendim a Jesucrist. Ell és l'infinit amor de Déu manifestat en una carn finita i mortal. La seva història ens pertany com a penyora i com a promesa. Com a penyora d'una vida que ha vençut la mort a força d'estimar. Com a promesa d'una plenitud que ja comença a fermentar la nostra història. Jesucrist és l'Alfa i l'Omega, l'origen i l'horitzó de les nostre vides finites i mortals. Ja ha vingut, però tornarà. No hi ha millor i més breu compendi de la nostra esperança.

¿Quan tornarà? No és tracta de saber el dia i la hora, no és una qüestió de calendari, és una qüestió de plenitud. Esperem la glorificació de la humanitat sencera, és a dir, la humanitat que s'emmiralla en Déu i li diu: "Tu m'estimes, ergo sóc". El punt més elevat de l’evolució humana no és l’home cibernètic, macrobiòtic o psicotrònic, sinó l’home que estima fins a l’extrem. Jesús és el punt més elevat de l’evolució humana i esperem que algun dia tots hi arribarem, no asimptòticament, sinó definitivament.

Per això, encara que cadascú de nosaltres defalleixi, l’Església no defalleix, perquè està fonamentada en la lenta i pacient pedagogia del Ressuscitat que ha preparat la seva Església per a la distància i li ha donat l’Esperit Sant per anar preparant el seu retorn gloriós. Enmig de l’aparent foscor de les nostres vides, l’Esperit Sant ens dóna la creativitat necessària per interpretar el missatge de Jesús en cada moment històric i ens dóna la força per a portar-ho a la pràctica. I tot això sense estalviar-nos desavinences ni discussions, perquè la comunió és el fruit d’un amor que, lluny de fagocitar la distància, la reconeix i la converteix en el seu terreny propici. Va passar al concili de Jerusalem l’any cinquanta i va tornar a passar ara fa quaranta anys al Concili Vaticà II. ¿Qui gosa pensar que no pot tornar a passar en els nostres dies?

HOMILIA DG-PQ-C05
LA MEVA MARE (Jn 13,31-35)

La meva mare està malalta, pateix d’una malaltia incurable: l’edat. És allò que passa quan el passat és inversament proporcional a la memòria. La cosa és tan greu que sovint no em reconeix, em mira amb uns ulls buits i pregunta qui sóc, a mi, ¿us ho imagineu?, el seu fill, nascut de les seves entranyes. És dur, però és la meva mare i me l’estimo.

A la meva mare li cau la bava per la comissura dels llavis, jo la hi netejo i li faig broma: “bavosa, més que bavosa.” Jo plorava quan era petit, ella ara m’esbronca, però és la meva mare i me l’estimo. Cada vegada que l’acompanyo a l’ambulatori, recordo les hores que va passar ella a la sala d’espera del dentista quan jo era petit, intento fer el recompte però no em quadren els números, sempre surto perdent.

A estones la meva mare recupera sobtadament la lucidesa i diu unes coses que surten de vés a saber quin racó de l’ànima: "¿et penses que sóc tòtila o què? ¿creus que no me n’adono?" i comença a parlar amb una clarividència que em deixa corprès. Amb ella aprenc coses que no aprenc en els llibres, perquè és la meva mare i me l’estimo.

Sovint, m’entretinc a recórrer els replecs de la seva pell flonja i m’hi reconec en tots i cada un d’ells, el replec de la tendresa, el replec de la constància, el replec del servei, el replec del consell... les seves mans són un llibre sagrat, amb capítols i versets, que m'han transmès la vida com una bona notícia. Malgrat estigui una mica rebregada, és la meva mare i me l’estimo.

Sí, l’Església és la meva mare, per això quan els meus amics em diuen que la porti a una residència, que allà la tindran ben cuidada i que jo no estaré tan lligat, total, ella no se n’adona de res, els responc que ni puc ni vull deixar-la, perquè sense ella perdo la memòria i el seu sentit, perdo la història i el seu brogit, perquè és la meva mare i me l’estimo.

El Sisco em va dir una frase l'altra dia què, passada per l'evangeli d'aquest diumenge, m'ha inspirat aquesta homilia. La veritat és que la frase en sí no té res d'especial, jo diria que és d'una obvietat espaordidora, però vet ací que m'ha fet pensar i, més que res, m'ha fet pregar: "Marc, l'Església fa aigües." El Sisco té raó, l'Església, en el nostre món emancipat, autònom i laic fa aigües. El canvi de paradigma està sent especialment cru per l'Església catòlica en aquestes latituds que en diem occidentals, ¿per què no hauríem de reconèixer-ho amb una relativa serenor? Ara, més que mai, notem la sotragada, perquè la sotragada la notes més quant més atrotinat està el vehicle.

Doncs sí, amic Sisco, ara començo a estimar més que mai l'Església com a mare, ara que no tinc cap més coartada, ara que sembla que fa aigües per tots costats. Per tots costats, menys per un. Des dels inicis, l'Església és la mare que ha guardat i ha proclamat fidelment el manament de l'amor, el seu tresor més preuat, l'únic que la salvarà de totes les seves misèries. Només això justifica la seva existència i només això n'assegura la seva pervivència malgrat ara faci aigües.

No convé fer llenya de l'arbre caigut, quan el tronc amaga rebrots que poden brostar amb una sàvia que sempre és nova. Hem de fer tot el possible per a fer creïble i respectable la nostra fe i la nostra Església, és ben cert, però ara més que mai estem obligats a confrontar-nos amb l’única estratègia que és realment eficaç i que resisteix totes les sotragades per fortes que semblin: "per l'estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus."

L'Església, la meva mare, pot ser vella, però el manament que la sosté és ben nou.