TEMPESTA

HOMILIA DG-TO-B12 (Mc 4,35-41)

El mar és com les persones, no les coneixes del tot fins que s’emprenyen. Tothom sap que un mariner es gradua el dia després del primer temporal i que els galons del navegant són les tempestes que ha sobreviscut. Posats a escollir, tant el bon mariner com el dolent, prefereixen mil vegades una tempesta mortal que no pas una calma “chicha”, perquè si has de morir almenys que sigui lluitant.

La calma és pitjor i més mortal per a la nostra barca que no pas la tempesta. Ara per ara, tenim més perill de morir d’inanició que no pas de sotragada. Per això, benvinguda la tempesta que ens posa dempeus, primer, i de genolls, després: qualsevol cosa menys penjar les nostres lires als salzes ploraners!

Una bona tempesta és la millor ITV que podem passar, és l’informe més exhaustiu i més fiable

que es pot fer de l’estat general de la nau i la competència de la tripulació. La tempesta posa al descobert els veritables recursos i només deixa en peu els recolzaments ferms. La tempesta col·loca la nostra fe en estat d’emergència: la màxima atenció i el mínim dispendi (és a dir, les mínimes floritures).

Tot això per dir que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca, qui millor coneix la virulència del mar i els seus canvis d’humor. També és qui millor coneix la barca i les seves possibilitats de sobreviure a una tempesta. Per això, no s’immuta quan esclata el temporal i manté ell mateix una calma “chicha” que posa dels nervis als deixebles.

El bon capità sap quan ha d’estar despert i quan no, quan s’ha de fer present i quan ha de desaparèixer. La tripulació ha de ser capaç de capejar el temporal encara que ell dormi. La veritable fe es prova quan Déu dorm i no quan està despert, i si Déu ens fa un espai a proa és perquè l’ocupem nosaltres.

Jesús, amb el cap recolzat sobre un coixí, confortablement adormit a la popa del vaixell; mentre nosaltres, a proa, conduïm una nau que esberla com pot les onades, mirant de no quedar ennuegada. Costa de mantenir la calma i de vegades se’ns abonyega l’esperança, però molt millor això que tancar-se a port i viure només trampejant tempestes.

PRENEU-LO

B-FS-CORPUS CHRISTI (Mc 14,12-26)

M’ha impressionat la força d’aquesta ordre: “preneu-lo”. Jesús no diu “en voleu?”... “ve de gust?”... “qui vulgui que mengi”...; sinó “preneu-lo”.

N’havíem rebut moltes exhortacions pel que fa a Déu: busqueu-lo, obeïu-lo, seguiu-lo, demaneu-lo, penseu-lo, guanyeu-lo, mereixeu-lo, estimeu-lo... però “preneu-lo”? Mai no ens havien dit una cosa així de Déu. Déu, com un tros de pa que es deixa prendre i un got de vi que es dóna per beure!

El poble d’Israel havia ja fet experiència de la sorprenent proximitat de Déu: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”. En Jesús, aquesta proximitat es fa escandalosa: la paraula no són només unes lletres, sinó una persona, una vida; la paraula no és només per ser escoltada, sinó menjada; no és només per ser proclamada, sinó beguda. La paraula la tens als llavis i la pots menjar, la tens al cor i la pots beure; és un pa que alimenta i un vi que embriaga... Aquest és el Déu del qual Jesús diu: “preneu-lo”.

I això és quelcom més que una metàfora poètica, és una realitat física i històrica (i fixeu-vos que dic física i no biològica). Jesús no ens està explicant una paràbola com les altres paràboles: ell mateix és ara la paràbola. Quan Jesús mostra el pa i diu “preneu-lo”, està dient “preneu-me”, per això afegeix “això és el meu cos”.

Avui no celebrem la festa de l’altar, ni del calze i la patena, ni de la custodia... ni tan sols del pa i del vi... avui celebrem el cos i la sang de Crist, avui celebrem que Jesús va viure tota la seva vida girat cap a Déu i dient: “preneu-lo”. Per això, en el moment darrer i decisiu de la seva vida, es va poder girar cap els homes i va poder dir també (assenyalant en el pa el seu propi cos lliurat a la creu): “preneu-lo”.

Ningú com sant Joan Crisòstom ha explicat el sentit pregon d’aquesta festa del Corpus: “¿Deseas honrar el cuerpo de Cristo? No lo desprecies, pues, cuando lo encuentres desnudo en los pobres, ni lo honres aquí en el templo con lienzos de seda, si al salir lo abandonas en su frío y desnudez (...) ¿De qué serviría adornar la mesa de Cristo con vasos de oro si el mismo Cristo muere de hambre? Da primero de comer al hambriento, y luego, con lo que sobre, adornarás la mesa de Cristo.”

Agafa també tu el pa de la teva vida i digues: “preneu-lo”. Càritas és la resposta cristiana a aquesta invitació que Déu ens adreça en Jesús: “preneu-lo”. Els cristians són l'actualització constant en el món d’aquesta invitació que Déu ens fa, i Càritas és la traducció institucional d’aquesta invitació. Déu ens diu: “vosaltres aixequeu humilment les vostres vides i digueu, en el meu nom: “preneu-lo”.

LLAR DE FOC

HOMILIA B-FS-SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)

Tres cops l’any m’escapo amb tres companys jesuïtes a passar un cap de setmana a Els Andreus, la Masia de la meva família. Arribo al vespre i el primer que faig és encendre la llar de foc. Podeu imaginar la importància d’encendre la llar de foc? Significa tantes coses... totes de cop! Primer buido les restes de cendra acumulada, després poso paper de diari, branquetes fines i si hi ha sort alguna pinya seca, branquillons més gruixudets i un tronc més consistent (he de confessar que no sóc massa bo encenent llars de foc... manca de pràctica). Misto, atiador, paciència, molt d’amor, sovint més d’un intent... I, de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça, la vibració de la campana xuclant, la flama blava, taronja, blanca... La casa s’omple de records, és com si despertés la seva ànima adormida: els sofàs recobren la vida, els sifons decoratius comencen a parlar de tot el que han vist i sentit. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria familiar, la memòria entranyable dels racons i dels olors i del nostre nom.

Menys mal que tres cops l’any puc practicar el sagrament de la llar de foc, el ritus de la memòria entranyable. Al voltant d’aquest foc, els quatre companys obrim el cor i deixem que el foc encengui la memòria agraïda del que fem i del que som. Surten molts noms i algunes preocupacions, alegries, dificultats... El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, cada cop més properes i diàfanes... i sense necessitat d’alcohol! El foc de la llar et neteja l’ànima i et fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació. Sí, Senyor, jo sóc aquesta història que tu estimes més que no pas jo.

Molts agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de l’abstrussitat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dóna llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.

Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Ai d’aquelles llars que en comptes del foc, només poden encendre la tele o l’ordinador! Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella, perquè “a veure si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc”.

Com tenim nosaltres aquesta llar?

• Potser un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres... Potser no era un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya (posar primer rostoll, després branca, després tronc... i deixar que l’aire hi circuli!).
  
• Potser unes brases encara latents sota les cendres que cal encara reconèixer i deixar que l’Esperit les atiï de nou... És impossible apagar del tot aquest foc!
  
• Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi, sense cendra. Una espiritualitat elèctrica, que diu que “som pols d’estrelles en un oceà còsmic de llum on es fa transparent la nostra papallona interior...” Bla, bla, bla...
  

ALÈ

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23)

L’Esperit Sant és la ruah, l’alè, de Déu. L’alè és signe de moltes coses.

És signe de vida. L'alè és el primer senyal de vida i el darrer. La primera alenada és un plor i la darrera una exhalació. No tenim alè: som alè. El nostre cos sense l'alè diví que l'anima no és res més que un tros de carn trèmula. L'espiritualitat hebrea distingeix cinc components espirituals que animem la nostra vida material: Iejidà, Jaià, Neshamà, Ruah, Nefesh... Serveixi per adonar-nos de l'empobriment que suposa reduir la vida al cos i l'alè a la respiració.

És signe de proximitat. Quan sents l’alè d’algú vol dir que el tens enganxat al clatell. Podem sentir l’alè de Déu perquè Jesús ens l’ha enganxat al clatell. Jesús ens ha revelat que tenim la vida de Déu més a prop de nosaltres que la nostra pròpia vena jugular, com diu una coneguda dita de l’espiritualitat musulmana.

És signe d’esforç. Quan fas un esforç l'alè es fa més intens. Pau comparava l'amor a una cursa atlètica, i és que l’amor demana esforç, entrenament, perseverança. L'amor, si no és un joc, et pot deixar extenuat; però l’alè d'aquell que estima es renova constantment. L’Esperit va agafar el relleu que Jesús lliurà, exhaust, a la creu, i continua ara la carrera de Déu al nostre costat. Tu també has rebut el relleu i el seu alè t'empeny endavant.

És signe d’encoratjament. Els afeccionats donen alè al seu equip cridant, aplaudint, cantant. M’agrada que en castellà els afeccionats siguin “los hinchas”, és a dir aquells que bufen i alenen perquè l’equip s’infli i, d’aquesta manera, es faci gran i fort. Si l'afició és bona, “infla” quan les coses van bé, però també quan van malament. En aquest sentit, l’Esperit Sant és el millor “hincha” de la humanitat, el seu suport és incondicional, no es cansa mai d’animar el seu equip, “manque pierda”.

El Pare ha alenat l’Esperit en el vidre de la humanitat i el Fill ha fet una creu amb el dit. Gràcies a aquesta creu ens podem veure les cares a través del vidre entelat.

A LA DRETA

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

Feia d’escolanet del Bisbe Ricard Maria Carles a la parròquia de Sant Cugat quan es va fer públic el seu nomenament com a Cardenal. Mentre es desvestia a la sagristia, preveient l’allau de mitjans de comunicació que l’esperaven a fora de l’església, va agafar pel braç el seu cap de premsa i li va dir amb veu baixeta: “tu, no et moguis de la meva dreta”.

Els jueus traspassaven el dret de progenitura posant la ma dreta sobre el cap del fill gran. La dreta era la ma que s’aixecava solemnement quan es volia concertar un jurament. El costat dret era el costat més noble, el que servia per a saludar i per a abraçar i, si havien de donar un petó, ho feien a la galta dreta. Ningú no posaria mai a la seva dreta algú de qui no tingués plena confiança, algú amb qui no s’identifiqués plenament. Finalment, el creient es confiava a la dreta de Déu, perquè era la seva ma forta, la que servia per a sostenir i per a protegir.

Les lectures d'avui ens diuen que Jesús seu a la dreta de Déu. Això vol dir, en llenguatge bíblic, que gaudeix de la seva plena confiança i és el màxim exponent de la seva força (un crucificat que va proposar l'amor com a únic manament!). Déu té assegut a la seva dreta un home amb qui s’identifica plenament, un home que pot parlar legítimament en nom seu... i en nom nostre.

S’han presentat molts altres candidats per ocupar el seient que hi ha a la dreta de Déu: Sòcrates? Zarathustra? Mao? Gates? Messi? Hana Montana? Gandhi? Ningú?... Però de seient només n’hi ha un. Sense desmerèixer els altres, els cristians creiem que és Jesús qui ocupa aquest seient, perquè ningú com ell ha fet visible el rostre invisible de Déu.

Els cristians no sabem massa com és Déu, però hem conegut aquell que seu a la seva dreta. És per això que els cristians no sabem parlar de Déu sense parlar de Jesús, sense parlar d’aquell que seu a la seva dreta i s'hi emmiralla. Assegut a la seva dreta, Jesús és allò que veu, allò que sent, allò que toca: rostre, veu i carn de Déu.

LA PERXA

HOMILIA DG-PQ-B06 (Jn 15,9-17)

Això de l’amor és com el salt d’alçada, comences amb el llistó ben a baix i, poc a poc, l’has d’anar pujant. També l’amor demana un bon entrenament i una gran perseverança.

En l’entrenament de l’amor, els pares van col·locar el llistó al nivell més bàsic de l’amor “biològic”, l’amor pels teus, pels qui tenen la teva mateixa sang. 

De cop, apareixen els amics i eleven el llistó al nivell de l’amor “simpàtic”, l’amor de la sintonia afectiva, del reconeixement d’un altre que està fora del meu cercle i que me l’expandeix saludablement.

Si tot va bé, més tard arriba algú i col·loca el llistó al nivell de l’amor “filantròpic”: “estima els altres com a tu mateix”, “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”... Déu n’hi do! Ja no els estimo per conveniència, sinó per convicció; pel que els altres són, i no pel profit que en puc extreure.

Fins aquí el nivell estava alt, però ens hi podíem exercitar i anar fent progressos... com també regressions, per suposat.

Però resulta que ve Jesús i ens posa el llistó a un nivell estratosfèric, impossible per les nostres forces, increïblement alt: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

Ara la referència ja no és l’amor que ens devem a nosaltres mateixos, sinó l’amor que Jesús ens “deu”. Ja no és el nostre amor, sinó el seu. I això ja són figues d’un altre paner.

Ens estàvem entrenant pel salt d’alçada i resulta que Jesús ens ha posat el llistó al nivell del salt de perxa: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics”.

Però és que resulta que Jesús no ha donat la vida només pels amics, sinó també, i sobretot, pels “enemics”. És a dir, pels qui fugen, pels qui el neguen, pels qui el traeixen, pels qui l’insulten, pels qui l’ultratgen...

I ara, què hem de fer? No res, amics, no podem fer literalment res: res més que caure de genolls i mirar-lo a ell penjat tan amunt, admirant-nos de que algú com nosaltres hagi saltat tan alt.

Mirant l’alçada d’aquest llistó ens sembla impossible, però Déu ens promet que amb l’ajut de la perxa i tenint-lo a ell com entrenador, podem arribar-hi.

Jesús és la perxa que ens ajudará a passar per sobre d’un nivell estratosfèric, impossible, inassolible amb les nostres capacitats biològiques, simpàtiques i, fins i tot, filantròpiques.

Tenim el millor entrenador i tenim la perxa: ara ens toca a nosaltres no fallar als entrenaments.

HOMILIA DG-PQ-B05
SARMENTS (Jn 15,1-8)

Quin gust quan surts del perruquer! Quina delícia el clatell lliure i les orelles airejades! Quina sensació de net després d’afaitar-te o de depilar-se! Quina suavitat tan agradable!

Si la vinya tingués sentiments, experimentaria quelcom semblant quan el vinyater l’esporga i la neteja. Esporgar és tallar allò que sobra, que molesta, que embafa i que no deixa respirar. Esporgar no és mutilar, sinó airejar.

Així com el cabell creix més robust i la barba més poblada després de passar-hi la tisora, també les sarments creixen més fermes i els raïms més densos després d’una bona poda.

No teniu sovint la sensació d’estar com estancats, que no avanceu, que esteu bloquejats amb algun tema o amb alguna persona, com que us patina l’embragatge de la vida? Sol ser un signe de que no s’ha esporgat bé i a fons.

Quantes coses convé encara que siguin esporgades de la nostra vida: tantes coses que ens sobren i no ens deixen respirar. Però estem tan aferrats a elles que no les podem esporgar nosaltres mateixos. Necessitem les tisores amoroses del vinyater.

Perquè el vinyater no és un nen capriciós que talla sense criteri; ben al contrari, sap perfectament fins a on pot tallar i fins a on no, quin tall és productiu i quin tall seria esterilitzant. Perquè estima la cep, coneix les sarments i vol que donin molt de fruit.

Heu vist mai com queden els ceps de peladets després de la poda? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui arribar a donar fruit. I mireu si en donen! De la planta més rònega, seca, escarransida... surt el nèctar més fi i preuat de tots.

Llarga vida a les sarments que resten unides al cep després de la poda. D’elles colga el raïm que per al món es converteix en vi.

HOMILIA DG-PQ-B04
BON PASTOR (Jn 10,11-18)

Creiem en Jesucrist, el Bon Pastor que, quan van venir els llops, no va fugir, sinó que va donar la vida per amor a les seves ovelles.

Jesucrist és el Bon Pastor, no nosaltres. Nosaltres, com a molt, som aprenents de pastor: pastorets a l’escola del Bon Pastor, confiant que algun dia “serem semblants a ell”.

En aquesta escola rebem difícils i colpidores lliçons sobre pasturatge, com, per exemple, que el bon pastor coneix cada ovella pel seu nom i no les tracta mai a l’engròs.

O com que mereix més dedicació la més magre i no la més grassa, encara que doni menys llet i produeixi poca llana.

O com que les ovelles són ovelles, i les has d’estimar encara que no siguin del teu ramat.

O com que si estimes de debò les ovelles, arribat el moment decisiu, trobes la força per a enfrontar-te al llop, i que aquesta força és superior, fins i tot, a la por a perdre la pròpia vida.

En aquesta escola del Bon Pastor no tots aproven, no tots arriben fins al final i quasi tots repeteixen algun curs. Per què enganyar-nos?

Això sí, a l’escola del Bon Pastor tothom hi pot entrar de franc i no són sempre els més estudiosos els qui treuen les millors notes.

I el que et salva, al final, no són les notes ni les xuletes ni els diplomes. El que et salva al final és el Mestre, el seu Nom i portar-lo a la boca, ja no com un trofeu, sinó com un regal.

HOMILIA DG-PQ-B03
PEIX (Lc 24,35-48)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat tenen quelcom de sorprenent i d’inquietant alhora: no és suficient amb una sola aparició, sinó que en calen moltes. Jesús s’apareix vàries vegades i sembla que cada vegada els agafa amb els pixats al ventre.

La fe en el Ressuscitat no és evident, és molt fràgil i necessita d’una gran insistència per part seva. Jo desconfio una mica d’aquells que et parlen del Ressuscitat com si l’haguessin vist fent cua a la caixa del supermercat.

El text d’avui és molt gràfic al respecte: “mireu-me les mans i els peus... palpeu-me... doneu-me un tall de peix a la brasa... i que més caldrà que faci perquè cregueu que sóc jo, i no un fantasma?”.

Nosaltres, com els deixebles, seguim esglaiats i sorpresos, dient-nos els uns als altres: “serà ell?, serà veritat?”. I, mentrestant, aquí ens tens, esperant que passi alguna cosa, explicant-nos històries antigues, remenant misèries amb una vara.

És ara que vens tu a capgirar la fràgil pau d’aquest capvespre? És ara, a les nostres velleses, que hem de tornar al nomadisme del desert, a viure en tendes i a reunir-nos entorn de la foguera?

Ens han cremat la pleta, Senyor, la vella i majestuosa pleta que ens havíem construït a expenses teves. S’han dispersat les ovelles, i no sabem per on començar. Per què ens costa tant d’entendre que som un ramat transhumant, que viu al desert i passa la nit arrecerat al voltant de fogueres improvisades.

Per què ens costa tant d’entendre que ja no hem d’ensarronar les ovelles amb paraules meloses perquè tornin a la pleta? No hi ha pleta, senyors, només una nit estelada i una foguera. El llenguatge del desert és dur com les roques i tallant com el vent.

Ja no som la dona del Cèsar, que a més de ser honesta ho ha de semblar. Ja no som el "sistema" ni l’hem d’apuntalar. Ja no ens cal guardar les formes, ni arrodonir les estelles. Ja podem parlar de nou com els profetes, que no tenien res i no ho temien perdre.

Però no som herois, Senyor. Et necessitem a tu ben a prop, al voltant de la foguera. Et necessitem a tu no d’oïdes o en belles cançons, a tu en persona, a tu “en carn i ossos”, menjant amb nosaltres l’únic que et podem oferir: un tall de peix a la brasa. Et necessitem a tu ressuscitat. És molt demanar?

Si vens tu i ens envies, Senyor, t’asseguro que hi anirem: sense casa, sense barca, sense pleta, sense paraules manses... però hi anirem. Només això, Senyor, no ens cal res més... només tu i un tall de peix a la brasa.

HOMILIA DG-PQ-B02
CRIT (Jn 20,19-31)

El fe cristiana no és un optimisme, una mena de "subidón" existencial que fa que s’acabin els problemes i només vegis el costat bonic de la vida... Tampoc no és un pessimisme. He conegut gent amb una fe ben pregona en la resurrecció, que encarava la mort des d’actituds psicològicament molt diferents: uns amb una gran serenitat, altres amb una profunda angoixa. Tant els uns els altres eren igualment cristians. L’actitud psicològica davant la vida i la mort queda afectada per la fe, però no ve necessàriament determinada per ella.

D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.

El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.

Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.

Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.

HOMILIA B-FS-PASQUA
FOC (Jn 20,1-9)

“Fire”, que vol dir “foc” en anglès, és el lema de la Pasqua Jove que té lloc al Claver per sisè any consecutiu. Ens situem al bell mig d’un món en runes, i busquem entre les cendres la brasa viva que pot revifar el foc apagat del món. Dijous, remenant les cendres, descobrim Jesús als peus dels deixebles, encenent en ells el foc d’una vida lliurada per amor. Divendres, la seva creu s’alça entre les runes com el testimoni corprenedor de les dimensions d'aquest amor. Necessitarem dos nits per a comprendre que l’amor amb què Déu ens estima té l’alçada, la profunditat, la llargària i l’amplitud de la creu de Jesucrist. Al matí del tercer dia, de les brases de la creu revifarà un foc que no s’apagarà mai, un foc que encén altres focs... de nou.

Us explico breument la lletra de l'himne que he composat amb aquest motiu: Quatre estrofes ens presenten les vivències de dijous (Treu, treu... del cau la teva banya...), divendres (Cau, cau... enmig de gent estranya), dissabte (Neu, neu... fonent a cada banda) i diumenge (Foc, foc... la nit ja no m’enganya). Dues estrofes corals ens intercalen l'experiència de diversos personatges de l'antiga aliança (Abraham, Moisès, David i Jonàs) i la nova aliança (Simó, Zaqueu, Tomàs...) que han deixat que s'encengui el foc del Senyor en les seves vides. Finalment, la tornada ens situa a nosaltres davant d'aquest foc que crema i no consumeix, aquest foc que encén altres focs... de nou.

[CLICA AQUÍ SI EL VOLS ESCOLTAR]

Treu, treu... del cau la teva banya
Treu, treu... obstacles del camí
Creu, creu... espurnes que no enganyen
Seu, seu i escolta aquesta veu

Abraham va marxar de casa
Moisès va travessar el desert
David passà la nit de guàrdia
Jonàs es moria de set

Cau, cau... enmig de gent estranya
Cau, cau... s’aixeca i de nou cau
Brau, brau... li dóna un cop de canya
Cau, cau... sense trobar la pau

MY HEART IS… ON FIRE
[TINC EL COR... EN FLAMES]
SPARKLING LIGHT ON ME
[LA LLUM ESCLATA EN MI]

DESITJO… CREMAR-ME
FONDRE LES MEVES PORS

UN VENT FRED… CONGELA
PERÒ NOSALTRES CREMEM

ESPURNES… D’UN SOL FOC
QUE ENCÉN UNS ALTRES FOCS… DE NOU

Neu, neu... fonent a cada banda
Niu, niu... ja ha començat l’estiu
Viu, viu... qui no arrisca no guanya
Viu, viu... respira, estima, viu

Simó per ell deixà les xarxes
Zaqueu va repartir els seus béns
Tomàs ficà el dit a la nafra
Jesús els revifà la fe

Foc, foc... la nit ja no m’enganya
De cop... el món se’m fa petit
Sóc, Sóc... foguera incendiària
Foc, foc... el món està cremant

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.

HOMILIA DG-QR-B05
MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)

La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.

Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.

Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.

Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.

Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.

Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.

Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.

Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.

I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.

HOMILIA DG-QR-B04
DE NIT (Jn 3,14-21)

Nicodem va anar de nit a trobar Jesús.

El nostre món s’omple de Nicodems que surten a buscar Déu de nit, perquè no el poden trobar de dia.

De nit, quan ningú no els veu, d’amagatotis.

De nit, perquè se n’avergonyeixen. Què diria Freud del seu infantilisme? Què pensaria Nietzsche de la seva feblesa? Què opinaria Marx de la seva alienació? Què dirien els falsos companys diürns?

De nit, perquè no estan segurs de voler-lo trobar. Potser perdrien una bona coartada, la millor, per a justificar tots els retards, totes les promeses frustrades i tots els dogmes fallits de la modernitat més rància.

De nit, perquè és sempre de nit que han sentit, inesperat, el presagi d’una presència que els embolcalla. Perquè és sempre de nit que han estat temptats de creure, d’abandonar-se i de confiar, de cedir a l’inadmissible.

De nit, perquè el Fill de l’home va ser enlairat de nit. Enlairat, perquè tots els que el volen trobar l’hagin de buscar. Enlairat, perquè el puguin veure ni que sigui de nit, ni que sigui de lluny.

Perquè és de nit que Déu estima tant el món, un món que no el reconeix de dia.

Perquè és de nit que Déu surt a buscar tots aquells que s’han perdut de dia.

Perquè és de nit que s’agraeix més la Llum, tan diferent a la llum del dia.

Perquè és de nit que Nicodem va sortir a buscar l'Amic Nocturn.

I perquè es de nit que el va trobar, lluny de la sospita i el judici de tots els seus falsos companys diürns.

HOMILIA DG-QR-B03
QUARANTA SIS (Jn 2,13-25)

Jesús treu fora del temple tota la corrua de venedors i canvistes que s’hi amuntegaven. "Tots", diu el text. I no hem de pensar en les quatre paradetes de souvenirs i fruits de la terra que hi ha a Montserrat. El Temple de Jerusalem era una immensa estructura dedicada als sacrificis rituals, amb un pati porxat i emmurallat que feia uns cent cinquanta mil metres quadrats, amb més de deu mil sacerdots organitzats en torns al llarg de l’any i amb una proporció elevadíssima dels habitants de Jerusalem que vivien, directa o indirectament, del moviment econòmic generat pel temple.

El gest de Jesús no va ser interpretat com l'enrabiada d’un sonat, sinó com el gest profètic d’un possible Messies. Als bojos se’ls lligava i se’ls expulsava de la ciutat. Lluny de fer això, a Jesús li adrecen una pregunta molt intencionada: “quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Només els profetes donen senyals, i només un veritable profeta pot donar un senyal messiànic com el que sembla voler donar Jesús, ja què només el Messies tenia autoritat sobre el temple.

I Jesús, que s’havia negat altres vegades a donar un signe que no fos el de Jonàs, aquest cop els en dóna un de sorprenent: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". I ells, que no s’arronsen, li engeguen: "Fa quaranta sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?". Més que una discussió religiosa, això sembla una olimpíada matemàtica.

"Quaranta sis" és tot un símbol. "Quaranta" és la xifra de l’alliberament, de la travessia pel desert, sang, suor i llàgrimes a dojo, el terreny de la història plena de conflictes, d’anades i reculades. "Sis" són els dies destinats al treball, els dies de l’afany humà.

Quaranta anys al desert són afany inútil i una trampa mortal, si no és perquè Déu ens ha fet sortir i ens ha posat l'alliberament com a tasca. Com diu la lectura del llibre de l’Èxode: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi".

Sis dies són afany inútil sense el setè dia, el dia del repòs i de la lloança, tal com podem llegir al mateix fragment: "durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu".

"Quaranta sis" és doncs el símbol de l’incomplet, de l’inacabat, de la pols sense l’alè, de la matèria sense l’esperit, de l’home sense Déu. A la construcció del Temple, li falta una cosa, la més important, sense la qual el Temple no té sentit... al temple li falta Déu mateix. A aquest temple li falta la seva raó de ser, sense Déu el temple es converteix en un mercat, en un fútil holocaust on es consumeix tot l’afany inútil de l’home. Foc d’argelagues.

Nosaltres també ens hauríem de preguntar si a totes les nostres estructures humanes, des del nostre sistema econòmic fins a la família, des de la nostra parròquia fins la nostra comunitat de veïns..., no els manca la seva raó de ser, l’esperit que les anima i els dóna un horitzó i un sentit. Ens hauríem de preguntar si les nostres vides estan animades per aquella sàvia que fa que els nostres gestos no es limitin a exterioritzar un malestar, sinó que proposin una alternativa millor, avancin un nou estat de coses, siguin alliberadors de les persones i de les societats, construeixin humanitat i Regne de Déu. I ho sàpiguen celebrar.

A l’home li calen quaranta sis anys per construir un temple amb data de caducitat. A Jesús, i aquest és el senyal, li basten tres dies per bastir un temple sòlid i etern, el temple del seu cos, el temple de la seva humanitat viscuda com a servei que es gasta per amor als altres, com a vida lliurada i ressuscitada. Un temple així no s’ensorra mai.

HOMILIA DG-QR-B02
PROVA (Gn 22,1-18)

Amb Abraham comença la història de la fe. I quina història!

Déu no fa més que demanar-li coses estranyes i prometre-li coses impossibles. Abraham vivia tan tranquil en una terra fèrtil i civilitzada com era Ur de Caldea, i Déu li demana que ho deixi tot per marxar cap a una terra desconeguda i pobre. Primera prova... superada.

Després de prometre-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, resulta que la seva dona era estèril. Era per desanimar-se, no? Però, Abraham, que ho aguanta tot, mira endavant i pot més l’estimació que la descendència. Segona prova... superada.

Quan ja s’havia resignat a morir sense hereu directe, resulta que Déu fa néixer Isaac de les entranyes mortes de Sara. Abraham ha tingut temps i ocasions abundants per acostumar-se a les sortides genials d’un Déu imprevisible. I va entenent que això de la fe té molt a veure amb el que sembla impossible, com l’amor. Tercera prova... superada.

Però, per si no n’hi havia prou, Déu li demana que sacrifiqui aquell fill que li havia donat en el temps de descompte. No vull imaginar-me el que li devia passar pel cap a Abraham, tot i que per fora semblava resignadíssim. Venen ganes de dir-li: “però, Abraham, que no te’n adones?, una cosa és ser un bon home i una altra ser un babau, que és el teu fill!, que la fe té uns límits, desperta!”

Aquesta última prova, aïllada de la resta de la vida d’Abraham, resulta absurda i escandalosa. Però si la considerem com l’última etapa d’un llarg procés, aleshores, comença a tenir sentit. Perquè la fe sempre està de proves, sempre és al taller, sempre és provisional, sempre funciona amb imatges parcials, amb projeccions idolàtriques que s’han de desmuntar. La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança, des del primer dia fins al darrer.

La prova té sempre quelcom de desmesurat, d’absurd, d’excessiu; però resulta que la vida està carregada de proves i la fe forma part de la vida. La fe és sempre una fe provada, com la vida, o no és fe. Una fe “a prova de proves” és una fe infantil, depenent, cega, no lliure. Alguns diuen que la fe és la millor assegurança a tot risc, que és una fugida del món, que és un refugi confortable contra les inclemències del temps. Parlen per parlar!

Abraham va anar aprenent que gràcies a la fe pots esperar que la terra erma doni fruit, que la dona estèril doni un hereu i que el fill sacrificat doni descendència. Que ja és esperar! I Déu va deixar el millor pel final: Abraham va aprendre, al límit del que és tolerable, que la fe, gràcies a la prova, no és un sacrifici, sinó una festa. Com la vida. Uf!

HOMILIA DG-QR-B01
CRISI (Mc 1,12-15)

Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables.

Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.

Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.

A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.

A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.

A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.

A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.

A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.

La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.

I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.

HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

HOMILIA DG-TO-B05
DAVANT LA PORTA (Mc 1,21-28)

Què succeeix el dia 7 de gener davant la porta del Corte Inglés? Per què hi ha un munt de gent que passa la nit al ras esperant que obrin la porta a les 10 del matí? Què busca tota aquesta gent? Efectivament, es tracta de les rebaixes. La gent busca trobar els seus productes favorits a meitat de preu.

Què tenia Jesús que "tothom el buscava"? Què esperem nosaltres de Jesús quan ens apilem davant la seva porta? No busquem també trobar els nostres productes favorits a meitat de preu? Un seguiment a meitat de preu; un compromís a meitat de preu; una fe a meitat de preu; una plenitud a meitat de preu...

La recerca de la felicitat per la via ràpida és eficaç a curt termini, però resisteix molt malament el pas del temps i, sobretot, no resisteix la prova. Jesús és ben conscient dels límits del desig humà quan espera resultats immediats i a meitat de preu. No existeix una felicitat veritable a meitat de preu.

Els "dimonis" són aquells que volen tenir lligat l’home a una felicitat rebaixada que ells van dosificant a discreció, amb la voluntat de crear dependència i submissió. Jesús ho sap i per això no els deixa parlar. Els “dimonis” et posen al davant una porta gegant i ben atractiva, el problema és que no porta enlloc. En canvi, la porta de Jesús és una porta estreta.

Per què marxa Jesús d’aquell poble en l'apoteosi del seu èxit? Jesús no pot curar les malalties de tothom, no pot expulsar tots els dimonis, no pot arreglar d’un cop de recepta els problemes de tota la gent. Jesús no va venir a obrir un dispensari (els dispensaris els hem d'obrir nosaltres!), sinó a anunciar que el Regne de Déu és a l'altra banda de la porta. No de la porta gegant, sinó de la porta estreta.

Busquem un Déu "Nescafé", només pels bons moments? Un Déu "Paracetamol", 500 grams contra el mal de cap? Si és així, potser ens hem equivocat de porta.