HOMILIA DG-PQ-B03
PEIX (Lc 24,35-48)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat tenen quelcom de sorprenent i d’inquietant alhora: no és suficient amb una sola aparició, sinó que en calen moltes. Jesús s’apareix vàries vegades i sembla que cada vegada els agafa amb els pixats al ventre.

La fe en el Ressuscitat no és evident, és molt fràgil i necessita d’una gran insistència per part seva. Jo desconfio una mica d’aquells que et parlen del Ressuscitat com si l’haguessin vist fent cua a la caixa del supermercat.

El text d’avui és molt gràfic al respecte: “mireu-me les mans i els peus... palpeu-me... doneu-me un tall de peix a la brasa... i que més caldrà que faci perquè cregueu que sóc jo, i no un fantasma?”.

Nosaltres, com els deixebles, seguim esglaiats i sorpresos, dient-nos els uns als altres: “serà ell?, serà veritat?”. I, mentrestant, aquí ens tens, esperant que passi alguna cosa, explicant-nos històries antigues, remenant misèries amb una vara.

És ara que vens tu a capgirar la fràgil pau d’aquest capvespre? És ara, a les nostres velleses, que hem de tornar al nomadisme del desert, a viure en tendes i a reunir-nos entorn de la foguera?

Ens han cremat la pleta, Senyor, la vella i majestuosa pleta que ens havíem construït a expenses teves. S’han dispersat les ovelles, i no sabem per on començar. Per què ens costa tant d’entendre que som un ramat transhumant, que viu al desert i passa la nit arrecerat al voltant de fogueres improvisades.

Per què ens costa tant d’entendre que ja no hem d’ensarronar les ovelles amb paraules meloses perquè tornin a la pleta? No hi ha pleta, senyors, només una nit estelada i una foguera. El llenguatge del desert és dur com les roques i tallant com el vent.

Ja no som la dona del Cèsar, que a més de ser honesta ho ha de semblar. Ja no som el "sistema" ni l’hem d’apuntalar. Ja no ens cal guardar les formes, ni arrodonir les estelles. Ja podem parlar de nou com els profetes, que no tenien res i no ho temien perdre.

Però no som herois, Senyor. Et necessitem a tu ben a prop, al voltant de la foguera. Et necessitem a tu no d’oïdes o en belles cançons, a tu en persona, a tu “en carn i ossos”, menjant amb nosaltres l’únic que et podem oferir: un tall de peix a la brasa. Et necessitem a tu ressuscitat. És molt demanar?

Si vens tu i ens envies, Senyor, t’asseguro que hi anirem: sense casa, sense barca, sense pleta, sense paraules manses... però hi anirem. Només això, Senyor, no ens cal res més... només tu i un tall de peix a la brasa.

HOMILIA DG-PQ-B02
CRIT (Jn 20,19-31)

El fe cristiana no és un optimisme, una mena de "subidón" existencial que fa que s’acabin els problemes i només vegis el costat bonic de la vida... Tampoc no és un pessimisme. He conegut gent amb una fe ben pregona en la resurrecció, que encarava la mort des d’actituds psicològicament molt diferents: uns amb una gran serenitat, altres amb una profunda angoixa. Tant els uns els altres eren igualment cristians. L’actitud psicològica davant la vida i la mort queda afectada per la fe, però no ve necessàriament determinada per ella.

D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.

El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.

Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.

Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.

HOMILIA B-FS-PASQUA
FOC (Jn 20,1-9)

“Fire”, que vol dir “foc” en anglès, és el lema de la Pasqua Jove que té lloc al Claver per sisè any consecutiu. Ens situem al bell mig d’un món en runes, i busquem entre les cendres la brasa viva que pot revifar el foc apagat del món. Dijous, remenant les cendres, descobrim Jesús als peus dels deixebles, encenent en ells el foc d’una vida lliurada per amor. Divendres, la seva creu s’alça entre les runes com el testimoni corprenedor de les dimensions d'aquest amor. Necessitarem dos nits per a comprendre que l’amor amb què Déu ens estima té l’alçada, la profunditat, la llargària i l’amplitud de la creu de Jesucrist. Al matí del tercer dia, de les brases de la creu revifarà un foc que no s’apagarà mai, un foc que encén altres focs... de nou.

Us explico breument la lletra de l'himne que he composat amb aquest motiu: Quatre estrofes ens presenten les vivències de dijous (Treu, treu... del cau la teva banya...), divendres (Cau, cau... enmig de gent estranya), dissabte (Neu, neu... fonent a cada banda) i diumenge (Foc, foc... la nit ja no m’enganya). Dues estrofes corals ens intercalen l'experiència de diversos personatges de l'antiga aliança (Abraham, Moisès, David i Jonàs) i la nova aliança (Simó, Zaqueu, Tomàs...) que han deixat que s'encengui el foc del Senyor en les seves vides. Finalment, la tornada ens situa a nosaltres davant d'aquest foc que crema i no consumeix, aquest foc que encén altres focs... de nou.

[CLICA AQUÍ SI EL VOLS ESCOLTAR]

Treu, treu... del cau la teva banya
Treu, treu... obstacles del camí
Creu, creu... espurnes que no enganyen
Seu, seu i escolta aquesta veu

Abraham va marxar de casa
Moisès va travessar el desert
David passà la nit de guàrdia
Jonàs es moria de set

Cau, cau... enmig de gent estranya
Cau, cau... s’aixeca i de nou cau
Brau, brau... li dóna un cop de canya
Cau, cau... sense trobar la pau

MY HEART IS… ON FIRE
[TINC EL COR... EN FLAMES]
SPARKLING LIGHT ON ME
[LA LLUM ESCLATA EN MI]

DESITJO… CREMAR-ME
FONDRE LES MEVES PORS

UN VENT FRED… CONGELA
PERÒ NOSALTRES CREMEM

ESPURNES… D’UN SOL FOC
QUE ENCÉN UNS ALTRES FOCS… DE NOU

Neu, neu... fonent a cada banda
Niu, niu... ja ha començat l’estiu
Viu, viu... qui no arrisca no guanya
Viu, viu... respira, estima, viu

Simó per ell deixà les xarxes
Zaqueu va repartir els seus béns
Tomàs ficà el dit a la nafra
Jesús els revifà la fe

Foc, foc... la nit ja no m’enganya
De cop... el món se’m fa petit
Sóc, Sóc... foguera incendiària
Foc, foc... el món està cremant

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.

HOMILIA DG-QR-B05
MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)

La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.

Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.

Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.

Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.

Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.

Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.

Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.

Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.

I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.

HOMILIA DG-QR-B04
DE NIT (Jn 3,14-21)

Nicodem va anar de nit a trobar Jesús.

El nostre món s’omple de Nicodems que surten a buscar Déu de nit, perquè no el poden trobar de dia.

De nit, quan ningú no els veu, d’amagatotis.

De nit, perquè se n’avergonyeixen. Què diria Freud del seu infantilisme? Què pensaria Nietzsche de la seva feblesa? Què opinaria Marx de la seva alienació? Què dirien els falsos companys diürns?

De nit, perquè no estan segurs de voler-lo trobar. Potser perdrien una bona coartada, la millor, per a justificar tots els retards, totes les promeses frustrades i tots els dogmes fallits de la modernitat més rància.

De nit, perquè és sempre de nit que han sentit, inesperat, el presagi d’una presència que els embolcalla. Perquè és sempre de nit que han estat temptats de creure, d’abandonar-se i de confiar, de cedir a l’inadmissible.

De nit, perquè el Fill de l’home va ser enlairat de nit. Enlairat, perquè tots els que el volen trobar l’hagin de buscar. Enlairat, perquè el puguin veure ni que sigui de nit, ni que sigui de lluny.

Perquè és de nit que Déu estima tant el món, un món que no el reconeix de dia.

Perquè és de nit que Déu surt a buscar tots aquells que s’han perdut de dia.

Perquè és de nit que s’agraeix més la Llum, tan diferent a la llum del dia.

Perquè és de nit que Nicodem va sortir a buscar l'Amic Nocturn.

I perquè es de nit que el va trobar, lluny de la sospita i el judici de tots els seus falsos companys diürns.

HOMILIA DG-QR-B03
QUARANTA SIS (Jn 2,13-25)

Jesús treu fora del temple tota la corrua de venedors i canvistes que s’hi amuntegaven. "Tots", diu el text. I no hem de pensar en les quatre paradetes de souvenirs i fruits de la terra que hi ha a Montserrat. El Temple de Jerusalem era una immensa estructura dedicada als sacrificis rituals, amb un pati porxat i emmurallat que feia uns cent cinquanta mil metres quadrats, amb més de deu mil sacerdots organitzats en torns al llarg de l’any i amb una proporció elevadíssima dels habitants de Jerusalem que vivien, directa o indirectament, del moviment econòmic generat pel temple.

El gest de Jesús no va ser interpretat com l'enrabiada d’un sonat, sinó com el gest profètic d’un possible Messies. Als bojos se’ls lligava i se’ls expulsava de la ciutat. Lluny de fer això, a Jesús li adrecen una pregunta molt intencionada: “quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Només els profetes donen senyals, i només un veritable profeta pot donar un senyal messiànic com el que sembla voler donar Jesús, ja què només el Messies tenia autoritat sobre el temple.

I Jesús, que s’havia negat altres vegades a donar un signe que no fos el de Jonàs, aquest cop els en dóna un de sorprenent: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". I ells, que no s’arronsen, li engeguen: "Fa quaranta sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?". Més que una discussió religiosa, això sembla una olimpíada matemàtica.

"Quaranta sis" és tot un símbol. "Quaranta" és la xifra de l’alliberament, de la travessia pel desert, sang, suor i llàgrimes a dojo, el terreny de la història plena de conflictes, d’anades i reculades. "Sis" són els dies destinats al treball, els dies de l’afany humà.

Quaranta anys al desert són afany inútil i una trampa mortal, si no és perquè Déu ens ha fet sortir i ens ha posat l'alliberament com a tasca. Com diu la lectura del llibre de l’Èxode: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi".

Sis dies són afany inútil sense el setè dia, el dia del repòs i de la lloança, tal com podem llegir al mateix fragment: "durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu".

"Quaranta sis" és doncs el símbol de l’incomplet, de l’inacabat, de la pols sense l’alè, de la matèria sense l’esperit, de l’home sense Déu. A la construcció del Temple, li falta una cosa, la més important, sense la qual el Temple no té sentit... al temple li falta Déu mateix. A aquest temple li falta la seva raó de ser, sense Déu el temple es converteix en un mercat, en un fútil holocaust on es consumeix tot l’afany inútil de l’home. Foc d’argelagues.

Nosaltres també ens hauríem de preguntar si a totes les nostres estructures humanes, des del nostre sistema econòmic fins a la família, des de la nostra parròquia fins la nostra comunitat de veïns..., no els manca la seva raó de ser, l’esperit que les anima i els dóna un horitzó i un sentit. Ens hauríem de preguntar si les nostres vides estan animades per aquella sàvia que fa que els nostres gestos no es limitin a exterioritzar un malestar, sinó que proposin una alternativa millor, avancin un nou estat de coses, siguin alliberadors de les persones i de les societats, construeixin humanitat i Regne de Déu. I ho sàpiguen celebrar.

A l’home li calen quaranta sis anys per construir un temple amb data de caducitat. A Jesús, i aquest és el senyal, li basten tres dies per bastir un temple sòlid i etern, el temple del seu cos, el temple de la seva humanitat viscuda com a servei que es gasta per amor als altres, com a vida lliurada i ressuscitada. Un temple així no s’ensorra mai.

HOMILIA DG-QR-B02
PROVA (Gn 22,1-18)

Amb Abraham comença la història de la fe. I quina història!

Déu no fa més que demanar-li coses estranyes i prometre-li coses impossibles. Abraham vivia tan tranquil en una terra fèrtil i civilitzada com era Ur de Caldea, i Déu li demana que ho deixi tot per marxar cap a una terra desconeguda i pobre. Primera prova... superada.

Després de prometre-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, resulta que la seva dona era estèril. Era per desanimar-se, no? Però, Abraham, que ho aguanta tot, mira endavant i pot més l’estimació que la descendència. Segona prova... superada.

Quan ja s’havia resignat a morir sense hereu directe, resulta que Déu fa néixer Isaac de les entranyes mortes de Sara. Abraham ha tingut temps i ocasions abundants per acostumar-se a les sortides genials d’un Déu imprevisible. I va entenent que això de la fe té molt a veure amb el que sembla impossible, com l’amor. Tercera prova... superada.

Però, per si no n’hi havia prou, Déu li demana que sacrifiqui aquell fill que li havia donat en el temps de descompte. No vull imaginar-me el que li devia passar pel cap a Abraham, tot i que per fora semblava resignadíssim. Venen ganes de dir-li: “però, Abraham, que no te’n adones?, una cosa és ser un bon home i una altra ser un babau, que és el teu fill!, que la fe té uns límits, desperta!”

Aquesta última prova, aïllada de la resta de la vida d’Abraham, resulta absurda i escandalosa. Però si la considerem com l’última etapa d’un llarg procés, aleshores, comença a tenir sentit. Perquè la fe sempre està de proves, sempre és al taller, sempre és provisional, sempre funciona amb imatges parcials, amb projeccions idolàtriques que s’han de desmuntar. La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança, des del primer dia fins al darrer.

La prova té sempre quelcom de desmesurat, d’absurd, d’excessiu; però resulta que la vida està carregada de proves i la fe forma part de la vida. La fe és sempre una fe provada, com la vida, o no és fe. Una fe “a prova de proves” és una fe infantil, depenent, cega, no lliure. Alguns diuen que la fe és la millor assegurança a tot risc, que és una fugida del món, que és un refugi confortable contra les inclemències del temps. Parlen per parlar!

Abraham va anar aprenent que gràcies a la fe pots esperar que la terra erma doni fruit, que la dona estèril doni un hereu i que el fill sacrificat doni descendència. Que ja és esperar! I Déu va deixar el millor pel final: Abraham va aprendre, al límit del que és tolerable, que la fe, gràcies a la prova, no és un sacrifici, sinó una festa. Com la vida. Uf!

HOMILIA DG-QR-B01
CRISI (Mc 1,12-15)

Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables.

Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.

Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.

A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.

A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.

A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.

A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.

A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.

La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.

I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.

HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

HOMILIA DG-TO-B05
DAVANT LA PORTA (Mc 1,21-28)

Què succeeix el dia 7 de gener davant la porta del Corte Inglés? Per què hi ha un munt de gent que passa la nit al ras esperant que obrin la porta a les 10 del matí? Què busca tota aquesta gent? Efectivament, es tracta de les rebaixes. La gent busca trobar els seus productes favorits a meitat de preu.

Què tenia Jesús que "tothom el buscava"? Què esperem nosaltres de Jesús quan ens apilem davant la seva porta? No busquem també trobar els nostres productes favorits a meitat de preu? Un seguiment a meitat de preu; un compromís a meitat de preu; una fe a meitat de preu; una plenitud a meitat de preu...

La recerca de la felicitat per la via ràpida és eficaç a curt termini, però resisteix molt malament el pas del temps i, sobretot, no resisteix la prova. Jesús és ben conscient dels límits del desig humà quan espera resultats immediats i a meitat de preu. No existeix una felicitat veritable a meitat de preu.

Els "dimonis" són aquells que volen tenir lligat l’home a una felicitat rebaixada que ells van dosificant a discreció, amb la voluntat de crear dependència i submissió. Jesús ho sap i per això no els deixa parlar. Els “dimonis” et posen al davant una porta gegant i ben atractiva, el problema és que no porta enlloc. En canvi, la porta de Jesús és una porta estreta.

Per què marxa Jesús d’aquell poble en l'apoteosi del seu èxit? Jesús no pot curar les malalties de tothom, no pot expulsar tots els dimonis, no pot arreglar d’un cop de recepta els problemes de tota la gent. Jesús no va venir a obrir un dispensari (els dispensaris els hem d'obrir nosaltres!), sinó a anunciar que el Regne de Déu és a l'altra banda de la porta. No de la porta gegant, sinó de la porta estreta.

Busquem un Déu "Nescafé", només pels bons moments? Un Déu "Paracetamol", 500 grams contra el mal de cap? Si és així, potser ens hem equivocat de porta.

HOMILIA DG-TO-B03
AMB AUTORITAT (Mc 1,21-28)

A la gent de l'època de Jesús li passava el mateix que ens passa a nosaltres: estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançoneta rutinària i buida, el mateix discurs populista, tan ampul·lós per fora com buit per dins, aquesta hilarant inflació de paraules, bla, bla, bla.

Estem acostumats a que el polítics parlin com a polítics, els capellans com a capellans, els futbolistes com a futbolistes, els actors com actors... Quan de cop hi ha algú que es salta el guió i parla de forma diferent al rol que li pertoca, crida l’atenció.

Imagineu un polític que diu el que pensa i que no calcula el cost en número de vots de les seves paraules. O un capellà que reconegui en públic la seva feblesa. O un futbolista que faci una reflexió intel·ligent sobre el sentit de la vida. O un actor famós que es jugui el paper de la seva vida per denunciar una situació injusta... Poden agradar més o menys les seves paraules, però segur que criden l’atenció, i probablement la gent estigui més disposada a creure-se-les.

Jesús deia paraules d’aquest tipus sobre l’home, sobre Déu, sobre el sentit de la vida, sobre la Llei jueva, sobre la misericòrdia i la justícia... Per això la gent se l'escoltava i es meravellava de la seva autoritat. Jesús no s'ha guanyat l'autoritat a l'Escola Oficial de Rabís, sinó a l'Escola Extraoficial de la Vida. En aquesta escola ell ha après que les paraules han de ser certificades pels actes i que una paraula pot reclamar-se de Déu quan realitza allò que Déu és: justícia i misericòrdia.

Jesús ha estat capaç de tornar-li la llum al rostre a una prostituta; ha estat capaç de convertir un publicà corrupte en un lluitador per la justícia; ha estat capaç de convertir uns homes porucs i curts d'horitzons en uns apòstols despresos i exemplars. I un currículum com aquest impressiona a qualsevol, especialment als esperits malignes, perquè veuen perillar el negoci.

D'on traurem nosaltres l'autoritat per dir a tots aquells, especialment als més joves, que semblen posseïts per la desgana existencial, embafats de tenir-ho tot tan a l’abast, tan centrat en la seva pròpia satisfacció immediata i lliure de compromisos...: “calla i surt d’aquest home”? Si no ens veiem capaços, podem demanar-li l’autoritat necessària a Aquell què ens la pot i ens la vol donar.

HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)

Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?

Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.

La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.

Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.

La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.

Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.

Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.

HOMILIA DG-TO-B02
EUREKA! (Jn 1,35-42)

En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.

Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?

Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.

Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.

Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.

Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".

HOMILIA B-BAPTISME DEL SENYOR
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)

Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"
Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:

En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.

Joan predicava... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.

Jesús ve de Galilea... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.

Joan el batejà... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.

Joan no se sentia digne... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.

Jesús surt de l’aigua... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.

El cel s’esquinçà... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.

Aquest és el meu fill... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.

En tu m’he complagut... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!

HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)

Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.

Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.

“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.

Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...

Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...

Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.

HOMILIA B-SAGRADA FAMÍLIA
RIURE (Lc 2, 22-40)

El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.

Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)

L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.

En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.

El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.

La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".

Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...

Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.

Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.

HOMILIA DG-AD-B03
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.

Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.

Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?

HOMILIA DG-AD-B01
VETLLEU (Mc 13,33-37)

Déu ens fa responsables de la seva “casa”, per això convé que marxi. Convé que els pares marxin de tant de tant de casa, perquè els fills se’n facin responsables. Fins que els pares no marxen de casa no ens adonem de tot el que suposa la vida domèstica: tenir la roba neta, el plat a taula, la sala escombrada i la pols netejada... Convé que l'amo marxi perquè experimentem la responsabilitat que implica la veritable llibertat.

NO DORMIU
Hi ha circumstàncies en les què, per molta son que tinguem, no podem adormir-nos, com per exemple quan estem conduint. Si ens ve la son al volant, obrim la finestra, posem la ràdio, ens posem a cantar, ens fem pessigolles... el que sigui perquè no podem cedir a la son, ens hi va la vida. Molt sovint ens arrossega la son també en la nostra vida cristiana, és molt difícil mantenir-se despert, cedim a la temptació de deixar-nos arrossegar per la corrent. Diu un amic meu que "l'home vell té una salut de ferro" i jo afegeixo que és com el fill de l'anunci dels turrons "El Almendro" que pot trigar més o menys, però "vuelve a casa por Navidad".

NO SABEU
Per què aquesta obsessió per saber “el dia i l'hora”? Potser per controlar Deu i tenir-lo sotmès al nostre calendari, a la nostra agenda? Ens semblem a aquell alumne que estudia només per aprovar, el dia abans de l’examen i encara gràcies. Quin desastre quan el professor li posa un examen sorpresa! Quan estimes allò que estudies no et preocupa el dia ni l’hora, estàs preparat en qualsevol moment. Els deixebles, potser només seguien Jesús per aprovar? Estaven disposats a estudiar només el dia abans de l’examen? Nosaltres, som cristians que aspirem a l’aprovat justet, estudiant el dia abans?

TORNARÀ
No sabem “quan”, però sabem que tornarà, n’estem segurs. No podem fer càlculs, no podem avançar ni endarrerir... però sabem que vindrà perquè, d’alguna manera, ja ha vingut. Jesús és la prova que Déu ja ha vingut, i que ha vingut per quedar-s’hi. Jesús és l’esperat adveniment de Déu a la humanitat. No sabem “quan”, però sabem “qui”. La vinguda de Déu a la humanitat no té lloc en un temps, sinó en una persona: en Jesús, l’Alfa i l’Omega, Déu ha vingut, està venint i vindrà definitivament a nosaltres.