HOMILIA DG-TO-C30
EL COMPLIDOR I EL PECADOR (Lc 18,9-14)

Dos homes van pujar al temple a pregar:
l'un era complidor i l'altre pecador.
El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo.
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack!
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries.
Faig tot el que puc, però no és fàcil, saps?
Molta gent no fa cas de tu
i després s'estranyen de com els van les coses.
- Si és que la gent... com és!
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer.
Ah, posats a demanar:
mira si pots arreglar el tema aquell dels pobres que hi ha al carrer
i que no vinguin a captar a la porta de l'església.
- Realment, sóc un desastre.
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina i confia en nosaltres.
Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense vosaltres?

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te,
estic tan buit,
ni una bona acció, sóc massa covard
ni una bona paraula, estic massa trist
ni un bon pensament, estic massa abatut
el meu amor és miserable i la meva fe és ridícula
- Dóna-me’ls!
Però què et puc donar?
Les ganes de que s’acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls!
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls!
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls!
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls!
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls!
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne dels Cels!

HOMILIA DG-TO-C29
¡QUINA VIUDA MÉS PESADA! (Lc 18,1-8)

Fa tres anys un equip de metges va posar en marxa un projecte destinat a trobar una vacuna contra la malària. L’equip del Doctor Pedro Alonso va trucar de forma insistent a les portes d’un món que sembla que es fa el sord i va aconseguir que se li fes justícia. Van aconseguir la cooperació conjunta de l’Agència Espanyola per la Cooperació Internacional, representant del món públic; del Departament de Malalties Tropicals de l’Hospital Clínic, representant del món científic; de la multinacional farmacèutica Glaxo, representant del món empresarial; i de la Fundació Bill Gates, representant del món privat. ¿Què té a veure això amb la paràbola? Anem per parts.

En la pell del jutge

El jutge no creu en la justícia, creu només en el seu benestar personal. Pel seu benestar personal (per treure’s de sobre aquella pesada) està disposat fins i tot a fer justícia, encara que això suposi anar en contra dels seus principis.

La finalitat de l'equip del Doctor Alonso era clara: aconseguir una vacuna eficaç contra la malària que sigui accessible a aquells que estan exposats a la malaltia, es a dir, una gran majoria de nens africans sense poder adquisitiu. Sembla just, és just, està claríssim, ningú no en dubta. Ara bé, que sigui just no vol dir que sigui evident ni immediat en el nostre món. Sense una viuda que toqui amb insistència a la porta del món científic, del món públic, del món empresarial, del món privat... no s’aconsegueix res, només lamentació i passivitat.

Una viuda que no espera que el món canviï per aconseguir que es faci justícia. Una viuda que és conscient de la maldat del "sistema" i que, en comptes de fer la pataleta, no s'atura fins a obtenir d’aquest sistema "injust" la justícia que busca. D'aquesta manera, sense que el "sistema" ho sàpiga, la insistència de la viuda l'està canviant per dins, l'està obligant a ser millor.

En la pell de la viuda

La dona coneix bé el jutge i sap que és incapaç de fer-li justícia. Malgrat tot, ella està disposada a aconseguir el que vol… perquè és just. No creu en el jutge, creu en la justícia.

La viuda sap que, a força d’insistència, un món injust pot donar fruits de justícia. Aquesta viuda, ¿no ens recorda a algú? La veritable fe és una mica com aquesta viuda. La fe està segura del que espera, està convençuda d’allò que és just i sap esperar i insistir. Arrelada i sostinguda per la promesa divina, la fe anticipa d’alguna manera la justícia que espera.

Però al mateix temps, la fe sap que això no és immediat, que cal posar tots els mitjans a l’abast. La fe sap trucar a la porta amb insistència i, al mateix temps, la fe sap buscar els mitjans necessaris per tal de mantenir els braços alçats tot el temps que dura la batalla, com passava amb Moisès. La fe sap resistir i sap insistir. Un món injust pot donar fruits de justícia si hi ha la gent necessària per a resistir amb els braços alçats i si hi ha viudes suficients per a insistir trucant a la seva porta.

En la pell de Déu

Un Déu que escolta els clams d’aquells qui estimen la justícia, com ell l’estima. Però el Fill de l’Home, quan vingui, ¿trobarà persones que clamin justícia, de nit i de dia, per ells i pels altres, sense defallir?

Els cristians creiem que, fins i tot en el cas que no hi haguessin viudes suficients per a tocar a la porta del jutge sense entranyes i no hi hagués la gent necessària per mantenir aixecats els braços del profeta, fins i tot en aquest cas, hi ha encara una viuda que no cessa i un profeta que no ha baixat encara els braços. Jesucrist és la viuda que no deixa d’insistir a les portes d’un món sense entranyes. Jesucrist és el profeta que ha aixecat per sempre els braços a la creu i ningú no li podrà fer baixar.

Ho expressa molt bé la Pregària Eucarística I de la Reconciliació quan diu abans de la consagració: “Jesucrist, estenent els braços entre el cel i la terra, ha traçat el signe inesborrable de l’amor de Déu”. Ningú no podrà fer-li baixar els braços a Déu. Déu no deixarà mai d’insistir a les portes d’un món sense entranyes, enemic de la justícia. Ni que el Fill de l’home no trobés ningú amb fe a la terra, Déu no baixarà mai els braços.

La pregunta és, aleshores, ¿qui voldrà ajudar Déu a mantenir les mans aixecades? Els creients, ¿serem capaços d’aguantar dia i nit, al costat de Déu, a les portes d’un món que prefereix refugiar-se en el cinisme o la lamentació? ¿Què en dieu vosaltres?, “quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà aquesta fe a la terra?”

HOMILIA DG-TO-C28
EL DEUTE DE L'AGRAÏMENT (Lc 17,11-19)

Per a molts, la vida és un deute que algú ens ha de pagar. Aquest "algú" poden ser els pares, però també pot ser la realitat, el món, la societat, l'estat o déu. El fet és que, pel fet de néixer, ens deuen una vida digna, sana, reeixida, feliç i sense contrarietats: una vida subvencionada, una vida amb el certificat de Protecció Oficial. Aquest és el contracte i, si no, haver-nos demanat permís abans.

El primer desengany

De cop ens adonem que no hi ha ningú que respongui a les nostres reclamacions quan la vida no compleix les condicions del contracte. Poden ser uns pares que es separen, un fracàs amorós, una calvície que no retrocedeix o una cel·lulitis que no perdona, un daltabaix laboral, un amic que mor sobtadament, un fill que es droga... per mencionar només algunes de les "sorpreses" que esbocinen aquell contracte ideal del viure que havíem signat a contracor.

Dues actituds davant la vida

Aleshores ens adonem que no venim al món subvencionats i que la vida no té certificat de Protecció Oficial. Hem vingut nus al món i nus en marxarem. Davant d'aquesta "despullada veritat del viure", alguns reclamen la indemnització i, en cas de no aconseguir-la, es tornen desconfiats o amargs o cínics o més exigents encara o, fins i tot, arriben a rescindir unilateralment el contracte. Altres, en canvi, s'adonen que no és la vida la qui té un deute amb ells, sinó més aviat són ells els que tenen un deute amb la vida, un deute que només es pot pagar amb agraïment. ¿Què fa la diferència?

De la necessitat a l'agraïment

El nen petit canvia la relació amb els seus pares el dia que s’adona que aquests són quelcom més que una font de satisfacció de les seves necessitats, d’aliment, d’escalfor, d’afecte i de protecció. El dia que s’adona que els pares són persones, aleshores pot néixer una acció de gràcies. Més forta que la necessitat, és la gratuïtat i la gratitud. Sense deixar de banda la necessitat, però més enllà d’aquesta, hi ha l’agraïment.

En efecte, Jesús ens convida a no quedar-nos estancats en la queixa i la reclamació; a no quedar-nos tancats en la nostra indigència, en els nostres drets i en la nostra necessitat. Ens convida a viure la vida com un èxode continu de la necessitat a l’agraïment.

"Presenteu-vos als sacerdots"

Jesús convida als leprosos a fer aquest camí, aquest èxode de la necessitat a l’agraïment. Per això, la resposta de Jesús al crit dels leprosos és sorprenent: “presenteu-vos als sacerdots”. ¡Però per a presentar-se als sacerdots han d’estar curats! En el temps de Jesús, un leprós no podia presentar-se al sacerdot: era un impur i havia de mantenir-se al marge. Quan es produïa una curació, aleshores sí, el sacerdot ho testificava públicament i la persona es podia integrar a la societat. Jesús els convida a actuar com si estiguessin guarits, els convida a sortir del victimisme, a anar més enllà de la lamentació, a posar-se en camí vers la seva curació.

Curats, però no salvats

Tots deu leprosos es posen en camí vers la seva curació, però només un es posa en camí vers la seva "salvació". Només un dels leprosos "quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere" per donar gràcies. Els altres nou leprosos, han estat curats, però no han estat “salvats”, no han sortit del regne de la necessitat, de la vida com a deute que per fi algú s’ha dignat pagar. L’actitud pròpiament religiosa no és la petició; sinó l’agraïment.

“La teva fe t’ha salvat”

No només de la lepra, la teva fe agraïda t’ha salvat del victimisme, de la lamentació malaltissa. T’ha salvat de creure que, a la vida, tu ets el prestamista i un altre és el deutor. No ets tu qui fa un favor als altres o a Déu pel fet de viure, no és la vida la que té un deute amb tu, no, més aviat ets tu que tens un deute amb la vida i amb aquell que la dóna per tu cada dia.

Només un de cada deu s'adona d'aquest miracle. Si ets un d'aquests deu, si tens la immensa fortuna d'adonar-te que has estat guarit, aleshores torna enrere glorificant Déu amb grans crits, prosterna't als peus de Jesús amb el front fins a terra i no et cansis de donar-li gràcies. Potser algun dels altres nou ho veu i fa el mateix.

HOMILIA DG-TO-C27
UNA FE QUE FIA (Lc 17,5-10)

Li vaig preguntar al germà Andrés: "Andrés, ¿tú eres feliz?" I em va respondre: "Mira, no me lo he planteado nunca, yo hago lo que creo que Dios me pide y lo demás es cosa suya." Santa i sana actitud del servent bo i fidel. Li vaig fer la mateixa pregunta ara fa cosa de deu anys a la Niña Julia del barri de La Chacra, feliçment esmentada en altres homilies: "Niña, ¿usted es feliz?" Transcric el que recordo de la seva resposta: "Qué cosas a preguntar, Padrecito, yo no sé pues, vamos para adelante mientras el Señor nos de fuerzas... y ahora, si me permite, voy a llevarle unas tortillas a Niña Barrios que ya no sale de la champita."

El parany de la felicitat

Em permeto qüestionar un dels dogmes més arrelats de la nostra cultura popular contemporània, aquell que defensa que el més important a la vida és ser feliç. Em recolzo en l'evangeli d'avui, però també en una autora contemporània, l'escriptora índia que va guanyar el darrer premi "Booker" amb la seva novel·la "El legado de la pérdida". Kiran Desai deia en una entrevista que mai no havíem estat tan obsessionats per la felicitat i mai no ens havíem sentit tan infeliços. L'escriptora qüestiona l'obsessió moderna per obtenir felicitat a qualsevol preu, oblidant així que darrera totes les pèrdues, per irremeiables que siguin, també s'hi pot amagar una valuosa herència que cal aprendre a reconèixer.

En el fons, la nostra idea de felicitat és un parany. Ser feliç consisteix, segons aquesta idea, en mantenir-se en un estat d'eterna infància, en allargar la sensació agradable que deixa un caramel al paladar. Es tracta d'una felicitat que cal retenir, aferrats com estem a sensacions passades que se'ns escolen entre els dits. Felicitat com a pura sensació, barrejada amb la il·lusió de que la sensació sigui permanent. Però la sensació, per naturalesa, és fugissera i efímera. Una felicitat efímera no pot ser l'horitzó de tota una vida. La felicitat no pot ser la condició de les nostres opcions vitals, sinó, en tot cas, una conseqüència que pot derivar-se d'elles en un grau i una forma que nosaltres no podem determinar mai a l'avançada.

Un horitzó de plenitud

Les coses les fem perquè tenen sentit, perquè ens sentim cridats, perquè és el nostre deure i és de justícia, i no perquè ens fan feliços. Fins i tot les coses que valen molt la pena, ens fan feliços avui i desgraciats demà. Que li preguntin sinó a qualsevol esportista: avui estàs a la glòria i demà et sembla que estàs en la misèria, però no per això deixa de tenir sentit la teva dedicació a l'esport; no per això deixa d'omplir-te allò que has triat. Qui fa les coses per a ser feliç, a la llarga, ni troba la felicitat ni és capaç de donar-la.

Alguns diuen que cal parlar de plenitud, més que de felicitat. La felicitat és una sensació, però la plenitud és un estat i una convicció. La felicitat ve i se'n va, però la plenitud roman, la certesa serena de que estàs fent allò que has de fer i que estàs servint unes persones, un projecte, una causa que has fet teva, girin com girin els vents i les sensacions. I això no per rigidesa, sinó per confiança.

Fiar a Déu

Amb la fe passa el mateix. La nostra fe sovint és més menuda que un gra de mostassa, que ja és dir. És una fe que no fia, fins i tot a Déu li exigim que pagui a l’avançada: "primer dóna'ns felicitat i potser després et fiarem." Així no hi ha qui cregui.

Un amic "ateu" em deia: "demano la fe i no m’arriba." A mi em sortia de dir-li: "Potser demanes la fe sense fe. Dius que vols creure, però no creus que pots creure." El gra de mostassa potser no és encara creure, sinó creure que puc creure, i per això ho demano.

Una amiga "creient" em comentava: "jo li reso sovint a Déu, però darrerament m'ha fallat un parell de vegades." Em vaig veure empès a dir-li: "si que portes els comptes amb precisió, potser et sobra "fe" i et falta confiança, potser la teva fe es gran, però encara no l'has plantada." La llavor de la fe ha de morir molt abans de donar fruit.

El gra de mostassa, tant per l'ateu que vol creure com pel creient que diu creure, consisteix en donar-li crèdit a Déu i fiar-lo: "ja pagarà quan li vagi bé i de la manera que vulgui." Quan et diuen això en una botiga, t'entren unes ganes boges de tornar-hi, ¿o no?

HOMILIA DG-TO-C26
ELOGI DEL PURGATORI (Lc 16,19-31)

La paràbola del pobre Llàtzer i el ric epuló ens presenta la mort com el moment de la veritat, perquè "no hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer" (Lc 8,17). Més enllà de la mort, "tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats" (Lc 12,3). Al moment definitiu, serem jutjats a la llum d’un amor que és veritat; no una veritat judicial, sinó una veritat amb entranyes (que pot arribar a ser molt més “forta” que la judicial).

Viu i deixa morir

El ric epuló no va al lloc dels turments per ser mala persona; de la mateixa manera que Llàtzer no va al sí d’Abraham per ser bona persona. El ric pot ser un bon home, amic dels seus amics, generós, esplèndid... i va de patac a la fornal. Llàtzer pot ser un rònec, amargat, rondinaire, desconfiat i desagraït, però Abraham mateix l’acull a la seva falda. El problema no és ser més o menys bona persona.

Aleshores, ¿quin és el problema? És un problema d’esclerocardia, de tenir el cor necrosat i les entranyes obturades. És un problema de ceguesa: el ric no veu Llàtzer, no perquè sigui curt de vista, sinó perquè no vol veure la seva misèria i el seu dolor. És un problema de negligència, la seva ceguesa no és congènita, sinó selectiva.

El lema del ric epuló és “viu i deixa viure” i amb això es justifica. Però de fet aquest lema es converteix en “viu i deixa morir”. El problema no és viure bé, el problema és tancar el cor i les entranyes a aquells que viuen malament. La festa de la vida es converteix aleshores en “l’orgia dels vividors” (Am 6,4-7): uns pocs "mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables", mentre molts altres malviuen de les engrunes que cauen de la seva taula.

Els efectes purificadors del foc

Arribant al país dels morts (el Sheol), el ric epuló alça els ulls i veu Llàtzer per primer cop. Per fi, assegut a la falda d'Abraham, el reconeix com a germà. L'home veu, en la infinita tendresa d'Abraham, el negatiu del patiment infinit que Llàtzer ha sofert en vida. Aquell que jeu a la falda d'Abraham, és el mateix que jeia sota la seva taula. Sabia que hi havia algú allà sota la taula, barrejat amb els gossos, però no sabia quina cara tenia. Els pobres fan tots la mateixa cara.

El foc de la misèria que va nafrar el cos de Llàtzer, ara nafra el seu propi cos. El ric epuló sent el patiment de Llàtzer en la seva pròpia carn. Ara descobreix com era d'immensa, en vida, la fossa que el separava de la falda d’Abraham. Tancant el seu cor al patiment de Llàtzer, l'home ric ha fabricat un infern.

Però la veritat amb entranyes és un foc que purifica i la millor proba dels efectes purificadors del foc ens la forneix el mateix ric epuló: "Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans." El record dels germans és el primer pas en la línia de superar un abisme que sembla infranquejable. Els ulls s'han obert i emergeix un món que sembla nou. El purgatori no és l'avantsala de l'infern, sinó el llindar del cel.

La veritat amb entranyes

Em va impressionar el procés de pacificació de Sud-àfrica, liderat pel bisbe Desmond Tutu. La condició imposada als botxins de l'apartheid per a ser amnistiats consistia en reconèixer tot el que havien fet, amb pèls i senyals, davant les seves víctimes, confrontats a la seva mirada. Aquest era el seu judici: ser confrontats a les mirades carregades amb l’infern que ells mateixos havien provocat, amb l’infern que ells mateixos havien ignorat. Sentir la pena i el sofriment de les víctimes, com a pas necessari per a la purificació i la reconciliació.

Algú proposava que l'infern, per a Hitler, consistiria en veure passar davant d’ell totes i cada una de les seves víctimes. Els milions de morts, de ferits, d’empresonats, els seus familiars, etc... Aguantar la mirada de tots i cada un d’ells i sentir en el seu cor el patiment i el dolor de cada un d’ells. Rebre la mirada de la veritat amb entranyes com a única purificació possible.

Elogi del purgatori

Això ens ho podem aplicar a la nostra modesta escala. Només la veritat amb entranyes ens fa veritablement lliures. Per això necessitem el purgatori, la purificació que, tot i que comença ara, va més enllà de la mort. Perquè la misericòrdia de Déu és molt més poderosa que la mort, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap llibertat humana que resisteixi la força transformadora de la veritat amb entranyes, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap cor, per necrosat que estigui, que pugui resistir la força purificadora d’aquesta mirada.

Per això (i només per això), per molt que l’infern existeixi (¿qui seria capaç de negar-ho, tan a prop que sentim l'escalfor de les seves flames?), tenim dret a creure que, finalment, estarà buit.

HOMILIA DG-TO-C25
RIQUESES ENGANYOSES (Lc 16,1-13)

Impressiona la imaginació i el talent que som capaços d'esmerçar per tal d'administrar riqueses enganyoses: diners, propietats, èxits, renom... Enganyoses encara que siguin bones: qualificació professional, coneixements científics, sensibilitat artística... En fi, tot allò que forma part del ric patrimoni de la humanitat en la seva versió més digna. El problema no està, doncs, en la riquesa, sinó en el que té d'enganyós.

Posem un exemple

En Borja frega els 35 anys i és un crack en el sector informàtic, ha creat una empresa puntera que ha obtingut una quota de mercat espectacular en molt poc temps. En deu anys ha assolit la fita màxima, això sí, treballant totes les hores i més. Tothom li ho reconeix i això li produeix una gran satisfacció. Ha administrat bé uns talents i ara frueix del benefici. Fins aquí la riquesa.

En aquests deu anys en Borja també s'ha casat, ha tingut dos fills, no ha parat per casa, la dona li ha demanat el divorci i ara pot veure els seus fills un cap de setmana cada quinze dies. Mentre servia amb deler un senyor en descurava l'altre. "No hi ha per tant, ho feia per ajudar la família... Dóna'm una segona oportunitat, Blanca." És massa tard, el mal administrador no se'n adona fins que ho ha perdut tot: "Una segona no, Borja, vols dir una desena oportunitat... d'ara endavant no podràs administrar els meus béns." Fins aquí l'engany.

El mateix o més...

No us preneu això com un al·legat feminista, només és un exemple, com el de Jesús, però posat al dia. Ens sol passar una mica com el Borja: malbaratem els béns de més valor a canvi de riqueses enganyoses. Jesús lloa un home que, ni que sigui quan es veu amb l'aigua al coll, actua en sentit contrari: decideix malbaratar uns béns enganyosos per a guanyar-se uns de més valor. Canvia riquesa per amistat, és evident que ho fa tramposament i amb la riquesa d'un altre, però Jesús no lloa la trampa, sinó la intenció; no lloa el desfalc, sinó la prudència, l'astúcia.

La mateixa imaginació, la mateixa energia, el mateix olfacte, la mateixa astúcia has d'esmerçar en tenir cura de la teva parella i dels teus fills, que en adquirir el paquet d'accions més prometedor. El mateix rigor, la mateixa intel·ligència, el mateix interès, la mateixa dedicació has d'esmerçar en nodrir la teva fe, que en preparar l'exposició del teu treball final de carrera. El mateix temps, la mateixa intensitat, el mateix orgull, la mateixa sensibilitat has d'esmerçar en acollir el famolenc (de pa o de sentit) a casa teva, que en presentar un curtmetratge a un concurs internacional. La mateixa o més. Si no vols que la riquesa es desfaci i et quedi només l'engany.

HOMILIA DG-TO-C24
NO HI HA PÈRDUES COL·LATERALS (Lc 15,1-32)


L'infern s'assembla a una sala d'objectes perduts on mai ningú no s'hi acosta a reclamar res. Desolador. Al cel, en canvi, no hi ha departament de "subjectes perduts", perquè tot allò que estava perdut, per petit i insignificant que fos, ha estat retrobat. D'aquí l'alegria.

El cel és el cor de Déu en expansió per l'alegria que experimenta quan un que estava perdut és retrobat. L'infern, en canvi, és el cor de Déu encongit per un de sol que s'extravia. Sístole i diàstole del cor de Déu.

Sístole i diàstole

Déu és la possibilitat sempre oberta per a l'home de fer el pas de la pèrdua al retrobament, de l'angoixa a l'alegria, de la mort a la vida. En Jesús, la humanitat ha fet aquest pas (aquesta "pasqua") d'una vegada i per sempre. Ell és el fill que s'havia perdut i ha estat retrobat. En ell, tots els fills perduts, per perduts que semblin, han estat retrobats. En ell, tots hem estat retrobats per un Déu que estima fins a la temeritat. D'aquí l'alegria.

Però no hi ha autèntica alegria sense agonia. Sístole i diàstole; expansió, però també contracció. L'agonia provocada per la possibilitat, sempre oberta per la llibertat humana, de que el retrobament no arribi finalment a produir-se. Déu assumeix aquesta agonia com a pròpia. Podria no fer-ho; podria eliminar aquesta agonia eliminant la llibertat; però d'un cop es carregaria l'amor i, amb l'amor, es carregaria també l'alegria.

Jesús a la creu, mireu l'agonia de l'amor de Déu. Varillon ho diu molt millor: "L'home continua sent lliure davant la creu. El respecte de Déu per la llibertat de l'home va fins a l'extrem. El rebuig de l'home és possible: d'aquí l'agonia del seu Pare al més secret de la seva intimitat." Hem d'aprendre a sentir paraules gruixudes a propòsit de Déu, si no volem que la nostra fe es quedi anorèxica.

Al cel, tots els retrobaments

I és que per a Déu no hi ha pèrdues col·laterals. Tota pèrdua, per petita i marginal que sembli, és un terrabastall. L'univers sencer es col·lapsa si es perd un sol d'aquests petits. Si creiem en un Déu que no dóna mai ningú per perdut, tampoc nosaltres no podem donar mai ningú per perdut.

Tanmateix, la nostra experiència ens diu que molts es perden i, per molt que posem tot de la nostra part, no arribem mai a retrobar-los. Nosaltres potser no, però confiem que Déu sí. Al cel, tots els retrobaments. Al cel retrobarem tot allò que nosaltres donàvem per perdut, però Déu no. D'aquí l'alegria.

Diem que l'energia no es perd, només es transforma; ¿per què no hauríem de dir el mateix de l'amor, que és infinitament més poderós que l'energia? L'amor no es perd i no dóna res per perdut. Déu és aquest amor que no es perd, sinó que es transforma, ens transforma.

Mireu "Arrels": ¿quants d'aquells que lluiten per deixar la droga o l'alcohol, recauen? Potser la majoria; però, de tant en tant, un que se'n surt, i no sabeu quina alegria! Doncs això.

HOMILIA DG-TO-C23
ÉS MASSA DUR (Lc 14,25-33)

El Joan diu que l'homilia del Camino de Santiago era massa dura. No que no li agradés o no hi estigués d'acord, però que la troba massa dura. L'evangeli d'avui també és massa dur, no que no m'agradi o no hi estigui d'acord, però el trobo massa dur.

No faré un panegíric en favor de la duresa evangèlica. No m'atreveixo. ¿Qui sóc jo per a gloriar-me de la duresa del seguiment de Jesús? La Rosario em diu: "Home, tu ets jesuïta, ho has deixat tot, has estimat més Jesús que el pare, la mare, l'esposa i els fills..." Ai, Rosarillo! Va haver un temps en que jo també m'ho creia i portava la medalla penjada; però ja no sé què se n'ha fet d'aquella medalla.

No ens enganyem

Tanmateix, prefereixo que no m'enganyin. Jesús engresca, però no enganya. ¿Vols seguir-me? Doncs primer calcula. No t'emocionis massa, atura't, fes recompte, amb realisme (que és el mateix que dir amb modèstia): ¿com estic de forces?, ¿fins a on estic disposat a arribar?, ¿què és el que realment em mou?, ¿quina data de caducitat tenen les meves motivacions?, ¿què passarà quan passi el pessigolleig inicial?

No tot és rauxa, radicalisme, cremar les naus, tirar la casa per la finestra... en el seguiment de Jesús. També hi entra el seny. No per prudència, sinó per ambició. Hi ha un seny que frena, però hi ha un seny que precedeix el salt, que mesura la distància, que calcula l'impuls i fixa amb precisió l'objectiu. Es tracta de no quedar-se a mig camí.

¿Val o no val la pena?

¿És massa dur? Potser sí, però el tema no és aquest, el tema és si val la pena. ¿Vols arribar d'un salt a l'altra banda del riu, amb totes les seves promeses, o prefereixes mirar-t'ho a través dels prismàtics? Quan creus que una cosa val la pena, et seus a calcular si les oportunitats compensen els riscos, i si decideixes tirar endavant, no hi ha recança. Jesús vol això: que seguis i facis els teus càlculs, no per a desanimar-te, sinó perquè no facis curt.

En Pau ha tornat de Libèria després de dos anys treballant amb el Servei Jesuïta per als Refugiats. Està una mica descol·locat, fora de lloc, desconcertat. És dur. Ell va fer els seus càlculs: quin és el lloc més estret, quanta tirada he d'agafar, on posaré el peu per impulsar-me..., però després va com va, diferent al que tu havies calculat. Ara bé, pregunteu-li si el salt ha valgut o no la pena. Pregunteu-li si, ara que coneix el resultat, hagués deixat de fer el que ha fet perquè era massa dur.

¿Sabeu el què és realment massa dur?

No les meves recances, els meus dubtes, les meves perplexitats, les meves inconsistències... el que és realment massa dur són els milers de refugiats que fugen de la por, de la gana, de la guerra; el que és realment massa dur són les dones que moren cada any per maltractament, els nens que són abusats sexualment, els joves que s'adonen massa tard que la droga no és un joc; el que és realment massa dur és, no el que Jesús diu a l'evangeli, sinó el que els homes fem, massa sovint, amb el món i amb la vida humana, aquest món i aquesta vida que Jesús va estimar tan forassenyadament.

¿És que potser no devia asseure’s, Jesús, a fer els seus càlculs? ¿És que no li devia semblar massa dur? Segur que sí, però, gràcies a Déu i sortosament per a nosaltres, va agafar tirada i no va frenar a l'últim moment.

HOMILIA DG-TO-C22
MONSIEUR HIRONDELLE (Lc 14,7-14)

Monsieur Hirondelle és l’amo de l’Hotel de les Estrelles, l’Eden Roc, a la Ville de Cannes, un dels racons més luxosos i amb més glamour del planeta. En ell s’hi allotgen les estrelles del cel·luloide durant els dotze dies que dura el Festival de Cannes. La Suite Royale costa quatre mil euros al dia, sense complements. Ho vaig veure als "30 minuts" de TV3.

Mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit

El Senyor Oreneta, això és el vol dir el cognom d’aquest bon home, és un charmant monsieur que sap combinar exquisidament els pantalons clars amb les americanes llampants. Sap com s’han d’agafar les ulleres amb la ma dreta mentre es petoneja castament una estrella “mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.” Un exemple destacable del “savoir faire” que cal per dirigir l’hotel més encisador de la costa blava: “jo els segueixo el joc, ells volen viure la il·lusió de ser els únics, de viure en un món modelat al seu caprici, doncs a l’Eden Roc els concedim aquesta il·lusió.” L’Eden Roc és un món on tots són primers i no hi ha darrers, voilà le charme! Pagar-se una suite en aquest hotel comporta aquest privilegi: tenir assegurat el primer lloc a taula, tenir garantit que no hi ha ningú més honorable que tu i estar segur que ningú no vindrà a prendre’t el primer lloc al darrer minut.

S’escollien els millors llocs

Nosaltres no anirem mai a l’Eden Roc, i encara menys gaudirem d’una nit a la Suite Royale, però com ens agrada tenir un Monsieur Hirondelle que ens mantingui viva la il·lusió de ser els únics i els primers! No cal anar a Cannes per trobar un bon Senyor Oreneta, el tenim a la parròquia, a la feina, a l’escola, a casa... Com ens agrada que es destaqui el servei que fem a la parròquia; com ens agrada quedar sempre per sobre del nostre rival, vull dir company, de feina; com ens agrada que algú de fora de l’escola els recordi als de dins el molt que valem... Fins i tot a casa exigim que se’ns concedeixi la medalla d’honor pels serveis prestats a la pàtria... potestat. És normal, ¿qui no té dret, de tant en tant, a reclamar atenció, reconeixement, exclusivitat? ¿Qui no té dret a un Monsieur Hirondelle, mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit?

No et posis al primer lloc

Però Jesús ens commina a humiliar-nos si volem ser enaltits. ¿Què vol dir humiliar-se? Humiliar-se no és abaixar-se artificialment, no és fer-se l’humil, no és menjar ostres a l’Eden Roc en un racó en comptes de fer-ho a la taula principal, ves, que menjar ostres a l’Eden Roc és menjar ostres a l’Eden Roc ni que sigui assegut al wàter. Humiliar-se és una altra cosa. Humiliar-se és preguntar qui és l’últim i posar-se a la cua, sense colar-se i sense rebufar per fer veure que tens pressa a vere si et deixen passar. Humiliar-se és empènyer des del darrer lloc als que ja no tenen força ni esma per pujar. I fer festa.

He estat de vacances i he tingut temps de mirar documentals. Em va impactar molt un documental sobre la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid, la de les rosquilles, perquè ens entenguem. Deixant de banda els “excessos litúrgics”, la seva acollida dels pobres, esguerrats, coixos i cecs i tots aquells que no ho poden recompensar fa un tuf d’evangeli que et deixa l’ànima esponjada i el cor encongit. A Sant Ignasi ens hi acostem tímidament, molt tímidament.

Cedeix-li el lloc

¿Què tenen en comú la parròquia San Carlos Borromeo i l’Hotel Eden Roc? Doncs mira, que a tots dos llocs només hi ha primers, no hi ha darrers. A l’Hotel de les Estrelles no hi ha darrers perquè no hi poden entrar. A la parròquia no hi ha darrers perquè els tenen reservats els primers llocs. El Senyor Oreneta converteix la il·lusió d’uns pocs en realitat durant dotze dies. La parròquia de San Carlos converteix la crua realitat de molts en il·lusió diària de la comunitat que els acull i els acompanya. I ho fa honestament, sense mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit. Mira, no, no estàs fabulosa, estàs fotuda, ben fotuda, perquè els últims en aquest món estan fotuts, ben fotuts. Però aquí, mentre tu ho vulguis, tindràs un lloc a taula i la nostra casa serà la teva casa, y ahora ayúdame a pelar cebollas.

Amic, puja més amunt

Allà fora, és la jungla, tens raó i a la jungla no hi ha orenetes. Però tu “aixeca’t, coloma meva, bonica meva, i vine, perquè l’hivern, ho veus?, ja ha passat, la pluja s’ha esvaït i se n’ha anat.” Ara queda el pitjor, que és el millor: passar el mono, refer les forces, buscar feina, sentir-se no jutjat, fer cua a l’oficina d’immigració, assumir que has perdut dotze anys al talego, lluitar per la condicional, creure que és possible, esquivar la cantonada de l’infern... i al girar trobar el rostre del Quique, del Javi, de la Mari, de la Senyora Conchi... que segueixen allà, malgrat tu vagis i vinguis, marxis i tornis, amb els braços oberts, sí, encara que no amb mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.

¿Qui els paga, aquesta bona gent?, et preguntes, ¿qui els recompensa? ¿Qui paga al Javi, que cobra menos él como cura que yo en los Traperos de Emaús i que tiene cinco chavales en el piso? ¿Qui? Pregunta-li a Monsieur Hirondelle, si ell et diu qui ha pagat la Suite Royale aquesta nit, jo et diré qui li paga al Javi tot el que els seus amics li deixen a deure cada nit, mon Chérie.

HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.

Senyor Andrés

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.

Niña Julia

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.

I tanta gent...

I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?

Jo, fins i tot

I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

HOMILIA DG-TO-C20
PER AMOR DE DÉU (Lc 12,49-57)

Vinc de fer el Camino de Santiago amb un grup d'alumnes del Col·legi Claver. Vint joves de quinze i setze anys. Ens ho hem passat molt bé, sens dubte, molts volen repetir. Hem rigut, hem jugat, hem caminat, ens hem banyat en platges fluvials, hem fet el sopar sense socarrimar l'arròs, hem dormit a l’antiga biblioteca d’un monestir cistercenc, hem celebrat l’eucaristia en la capella privada dels monjos, ens hem cansat i ens ha cremat el sol, hem omplert una tela groga de vivències i de noms, hem cantat, eufòrics, al bell mig de la plaça de l’Obradoiro, hem contemplat el Botafumeiro en acció, hem comprat souvenirs i hem sopat a Casa Manolo per vuit Euros. Tot molt bé.

Però, no sé perquè, jo no acabo d’estar satisfet del tot. Bé, sí que ho sé. Permeteu-me que dediqui l’homilia d’avui a explicar perquè no estic del tot satisfet del Camino de Santiago, ja veureu com té molt a veure amb l’evangeli d’avui.

No estic del tot satisfet

Vaig al gra. No estic satisfet perquè tinc la sensació que ens hem quedat a les portes del més important. No estic satisfet perquè som experts en nedar i guardar la roba. No estic satisfet perquè guardem sempre una carta sota la màniga, per por o per mandra o per les dues coses alhora. No estic satisfet perquè ens escalfem per fora, però no ens cremem per dins. Sí, riem, fem broma, llancem ganyips al cap de l’altre, fem la melé als matalassos... però ningú no sap que els meus pares s’han separat, ningú no sap que quan em trec el vestit de pallasso em sento nu per fora i buit per dins, ningú no sap que l’altra nit vaig plorar d’agraïment, ningú no sap que al camino m’he sentit estimat pel que sóc i no pel que tinc, ningú no sap que l’altre dia, durant l’eucaristia, vaig sentir quelcom que no havia sentit mai.

No estic satisfet perquè ja s’ha acabat el camino i hi ha massa coses que ningú no sap i potser no sabrà mai, no per res, simplement perquè volem nedar sense mullar-nos massa, perquè volem volar sense despentinar-nos, perquè volem estimar sense cremar-nos. Algun dels nois em retreia un dia: “Marc, és que tu ets massa radical.” Segurament volia dir que ho vull tot o res, que no em conformo amb poc, que exigeixo el que no s’ha plantat i vull collir el que no s’ha sembrat. Té raó i segurament aquesta és la causa de la meva insatisfacció. Hauria de conformar-me amb menys, d’adaptar-me al que hi ha, d’acceptar que el Camino de Santiago sigui una ruta d’estiu com les altres.

Déu és la raó

Però no puc, sóc incapaç, és com si al Fernando Alonso li diguessin que no pot passar de cent vint, o com si al BB King li diguessin que ha de tocar una guitarra només de tres cordes, o com si a Jesús li diguessin que la creu és només per portar-la penjada del coll com un amulet. ¿Oi que no?

Déu no és per a mi una experiència més, entre d’altres, que s’esgota un cop consumida. Déu no és com el meu grup de música favorit, no és com prendre un kebab quan em ve el caprici, no és com un partit de futbol en un polisportiu per a nosaltres sols, ni tan sols és com un bany gratuït a les fonts termals d’Ourense. Déu no és com tot això, per molt bo que tot això sigui. Déu està en tot això, però és molt més que tot això.

Déu, i a veure si m’explico, és la raó de que jo, a les portes dels quaranta anys, estigui passant dotze dies amb vosaltres, mal menjant i mal dormint, camí del sepulcre d’un bon home que va morir fa dos mil anys per amor a Jesucrist. ¿Fort? Doncs, és així. Déu és la raó de que jo sigui feliç fent això, malgrat no estigui del tot satisfet. És la raó de que jo m’aixequi cada dia una hora abans i em vagi a dormir una hora després que vosaltres, que feu tant el ronso quan sona el despertador a dos quarts de set del matí. Déu és la raó de que jo estigui convençut que, malgrat no estar satisfet del tot, el Camino ha estat per a tots vosaltres una experiència fundant que donarà els seus fruits al seu temps, independentment de que jo els vegi o no. Déu és la raó de que jo senti pau al fons del cor, malgrat hi hagi guerra a la superfície; la raó de que jo prefereixi el foc a l’aigua, i l’aigua freda a l’aigua tèbia, i la brasa ardent a l’encens aromàtic, i llençar-me al riu i perdre la roba abans que mirar-m’ho tot des de la riba amb un posat altiu, però trist. Déu és la raó i el seu amor és la força, l’empenta i tot.

Per amor de Déu

“Aleshores, ¿ho fas per amor a Déu i no a nosaltres?” Però, ¿per qui us teniu? Les millors coses a la vida, i les més perdurables, es fan per amor a Déu o no es fan. Jo diria, més que per amor a Déu, es fan per amor de Déu, per l’amor que ell ens té: és per la força d’aquest amor que jo us estimo a vosaltres, si no, ¿de què? Vosaltres que teniu vint i cinc anys menys que jo, que esteu carregats de punyetes, que deixeu la pela del plàtan tirada de qualsevol manera, que perdeu els mitjons a cada alberg, que us passeu una hora i mitja repetint obsessivament la mateixa cançoneta, que us llenceu sobre la vostra xocolata preferida com si us anés la vida, no sigui que algú se m’avanci i em quedi sense. ¿Per què penseu que els vostres pares ho suporten tot això, i coses infinitament pitjors que han de suportar de vosaltres cada dia, si no és per amor de Déu, per un amor que va molt més enllà del gust o el disgust, de la gana o la desgana, del bon humor o el mal humor?

Permeteu-me que us digui una cosa que potser fa una mica de mal, però que algú us l’ha de dir algun dia, pel vostre bé: no teniu ni idea del que és estimar, vosaltres que us creieu experts en la matèria. Tothom us repeteix que esteu a l’edat de l’amor i que mai més tornareu a sentir un amor tan pur i incandescent. ¡Mentida! No són més que mentides per afalagar-vos i perquè compreu samarretes i colònies. La veritat és que no teniu ni idea i que tot just comenceu a tastar les beceroles de l’amor, l’amor que crema i fa mal, l’amor que talla i esporga, l’amor que sap esperar, l’amor que es dóna en silenci, l’amor que, incomprensiblement, pot arribar a engendrar odi i incomprensió i desconfiança i divisió... com li va passar a Jesús, ell sí, l'amor més pur i incandescent que arribareu a conèixer mai, Déu vulgui que hi arribeu.

Dit això, tornaria a fer el Camino amb vosaltres demà mateix, perquè us estimo i estic carregat de records inesborrables, perquè crec i confio en vosaltres més que en mi mateix, perquè m'he fixat i he vist moltes coses que pocs han vist, "darrera un arbre, darrera un braç, darrera un ull que em mira al coll i em fa plorar", perquè sé llegir entre línies i entre riures i entre cops i entre parèntesi; en definitiva, tornaria, i tornaré, a fer el Camino perquè "la vida té molta tela, perquè la vida és com el camí de Compostela."

HOMILIA DG-TO-C19
GRÀCIES A LA FE (Hb 11,1-19)

La vida és un buf. Més ben dit, nosaltres som un buf, passem ràpid, “com l’herba que s’espiga al matí i a la tarda s’asseca.” No espereu una homilia decaiguda, tot el contrari. Precisament, perquè tenim consciència de com és de fràgil i fugissera la vida, necessitem, amb una urgència atroç, conèixer, no només de què estem fets, sinó perquè hem estat fets. Necessitem raons que expliquin el què, però encara més necessitem motius que expliquin el perquè.

El perquè de tot plegat

La fe religiosa es preocupa, des de temps immemorials, d’esbrinar “el perquè de tot plegat”, mirant de donar raons i motius per passar, amb el màxim de sentit, aquesta vida fràgil i fugissera. La modernitat ha relativitzat una tasca tan fonamental, titllant-la d’infantil, d’ingènua i d’obsoleta. I així ens llueix el pèl. ¡Com si poguéssim prescindir d’un sentit global del viure! ¡Com si fos una futesa el fet de poder compartir i celebrar col·lectivament un univers de sentit que ens esperoni i ens esperanci!

Una cosa així no s’improvisa, un univers de sentit no es pot generar al voltant d’una taula de creatius d’una empresa publicitària. "Montserrat" no s’improvisa, perquè ens entenguem. Són molts anys d’història, d’estudi, de pregària, de compromís, de disciplina, d’ora et labora, d’amor i de fe. Al voltant d’una taula de creatius s’engendren succedanis que enganyen l’ànsia de sentit, però no la satisfan.

Viure té sentit

Abraham, en canvi, ens diu que viure té sentit perquè Déu el va fer sortir del seu país i el va portar a una terra que regalima llet i mel. Diu que viure té sentit perquè, malgrat la seva vellesa i l’esterilitat de la seva dona, Déu li va donar un fill i va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com les estrelles del cel.

Jesús ens diu que viure té sentit perquè l’amo torna a casa a l’hora menys pensada i, en comptes de fer-se servir, ens fa seure a taula a nosaltres, els criats, i es posa a servir-nos un a un, com si nosaltres fóssim els amos i ell el criat.

Pere Crisòleg, mireu quina meravella, ens diu que viure té sentit perquè “per tu el cel irradia amb el fulgor variat del sol, de la lluna i de les estrelles; per tu la terra té el color de les flors, dels boscos i dels fruits; per tu ha estat creada, en l’aire, en els camps i en les aigües, una multitud bella i admirable d’éssers vius, per a evitar que una solitud trista confongués el goig dels temps nous.”

¿O no?

Algú va dir un dia que la vida no té sentit i, no sé perquè, ens el vam creure. Jo diria que tenim instal·lat aquest pressupòsit al moll de l’os de la nostra infraestructura moral. Vivim, consumim, treballem, investiguem, estimem, moltes vegades, com si la vida no tingués sentit i calgués apurar desesperadament la poca sàvia que se li pot esprémer.

Si acceptem aquest pressupòsit, aleshores està clar que la fe és una farsa, un pal·liatiu de la cruesa despullada de la vida, amb un punt d’ingenuïtat que la fa encara més insuportable. Els creients ens hem aplicat la lliçó i ens hem deixat qüestionar per una sospita, fins a cert punt, justificada. Ens ha tocat canviar, esporgar, purificar, hem passat la crisi i n’hem sortit colpits i purificats.

Mestres de la sospita contemporània

Ara potser ha arribat el moment de que siguin vostès, mestres de la sospita contemporània, els qui es deixin colpir per la sospita de la fe. Potser no els anirà del tot malament passar pel tamís de la crítica i la desmitologització. Sí, ¡desmitologitzar l'ateisme! A nosaltres ens ha costat suor i llàgrimes, però hem superat la prova. Confiança, vostès també en seran capaços i, creguin-me, quedaran molt alleugerits.

I em refereixo, per exemple, al metge que practica la medicina com una pura tècnica aplicada al cos humà, reduït a un conjunt més o menys harmònic de reaccions químiques i mecàniques.

O a l’artista convençut que Déu no existeix més enllà del seu pinzell i fora dels límits de la seva genialitat.

O al funcionari que espera de la vida el mateix que espera de la feina: que no l’emmerdin massa i que arribin les vacances amb la paga doble.

O l’adolescent que classifica els altres en funció de la satisfacció potencial dels seus capricis i que, un cop usats, els llença com si fossin clínex.

La vida té sentit... i té gust

A tots aquests petits mestres de la sospita contemporània els hem d’animar a passar per la crisi del sentit. ¿I si la vida tingués sentit? ¿I si “gràcies a la fe” les seves vides donessin un tomb, com les d’Abraham i Sara, pares d’una humanitat arrelada en la fe i no en la sospita?

La sospita pot ser un estadi convenient, sempre que no sigui permanent. Viure perpètuament instal·lats en la sospita, això és l’infern. I Jesús va baixar també als inferns de la sospita per rescatar-nos-hi. Per ell sabem que, gràcies a la fe, posseïm anticipadament allò que esperem, encara que no ho veiem. Per ell sabem que, gràcies a la fe, la vida no només té sentit, també té gust.

HOMILIA DG-TO-C18
VANITY FAITH (Coh 1,2;2,21-23)

Si jo fos sociòleg, tingués talent i ganes de fer-me un nom, escriuria un llibre que portaria aquest títol tan vanitós: “Teen World.” Vivim en un món adolescent, més ben dit, un món que s’ha instal·lat confortablement en l’adolescència. Fellini ho veié i se’n feia creus: “malalta societat aquella que té com a criteri de veritat l’opinió d’un jove de quinze anys.” L’adolescència s’ha convertit en l’etapa paradigmàtica de la vida de l’home. Treballo dotze hores al dia i dos-cents dies l’any amb adolescents i, com podeu suposar, me’n faig creus.

Un món adolescent

En un món adolescent com el nostre, la vanitat és una actitud curosament conreada. Uns la promouen i altres la gestionen, però tots, d’una manera o d’una altra, en som víctimes. La vanitat és cosina germana del caprici, del desig compulsiu, de la immediatesa. Ho vull ja i ho vull d’aquesta manera. La germana adolescent d’un amic em va confessar un dia les seves aspiracions de futur amb aquestes paraules: “Jo vull escriure un llibre que tingui èxit.” Li vaig respondre: “D’acord, però ¿un llibre sobre què?” I ella: “No ho sé, però que tingui èxit.” Heus ací la vanitat, tal qual, sense impureses.

Uns creients adolescents

Adverteixo que existeix el que podríem anomenar el món de la “Vanity Faith”, emulant la cèlebre revista “Vanity Fair”, però en versió creient. En efecte, també hi ha una manera vanitosa de ser creient. És el món dels “Teen Beleivers”, els creients adolescents.

Tenim moltes proves d’una gran proliferació de “teen believers” en l’actualitat. Per exemple, l’actual boom de literatura pseudoreligiosa, tipus “El Código Da Vinci”, deu el seu èxit a aquest col·lectiu. La gran acceptació que tenen els documentals de temàtica científico-religiosa, com “L’evangeli de Judas” o “La tomba de Jesús”, també dóna bona fe d’aquesta proliferació. L’altre dia, en una conversa de sobretaula, vam apuntar els ingredients que ha de tenir una novel·la o un documental si vol entrar en l’àmbit de la “Vanity Faith”:

- Qüestionar el celibat de Jesús: impossible que un home jueu, a la seva edat, no tingués dona. Impossible també que un home tan autèntic i psicològicament tant equilibrat com ell, no tingués relacions sexuals i no practiqués el sexe tàntric.

- Fer sortir Maria Magdalena com la gran marginada per la misogínia i el patriarcalisme eclesiàstic que ha dominat amb mà de ferro la història del cristianisme.

- Un robatori o un assassinat o una violació o un frau... el que sigui, però al Vaticà (tant se val si la trama de la novel·la està ubicada a l’època medieval, quan el Vaticà no existia, ningú no para esment a aquests detallets).

- Un secret molt ben guardat que si es descobreix desmuntarà algun dels principals dogmes de la fe cristiana. En aquest punt, ajuda molt si es fa servir algun evangeli apòcrif i una mena d’Indiana Jones que el descobreix amagat, atenció, als prestatges de la Biblioteca Pública de Palautordera (que es l’àmbit en el qual es poden consultar els evangelis apòcrifs avui en dia, tot i que els “teen believers” encara creuen que estan amagats als arxius secrets del Vaticà).

Vanitat i res més que vanitat

Perdoneu el to una mica lleuger de l’homilia d’avui, però estem a ple estiu i els textos d’avui són del morro fort, així que no va malament una mica de lleugeresa. M’han corregit fraternalment el meu to, a vegades, un punt cínic. Demano disculpes, però ja veieu en què queda avui el meu propòsit d’esmena. Però és que, com deia el Qohèlet, "tot és vanitat i res més que vanitat." Certament, hom es pregunta sovint on ens porta tanta pressa i què quedarà de tot plegat. ¿Per què escarrassar-s’hi tant, al cap i a la fi, per tant poca cosa?

¿Per què ningú no ens diu aquesta veritat que hem d’anar a llegir quasi d’amagatotis a l’evangeli: “els béns no ens poden assegurar la vida”? Convé no oblidar coses com aquesta, convé algú que ens ho recordi de tant en tant, convé exercitar-se constantment contra la vanitat i la banalitat. La vanitat busca la complexitat i el recargolament, però mireu si la veritat pot arribar a ser simple: “Tothom que reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu... passa els dies en el desfici i de nit el seu cor no descansa.”

Ja podem posar cabassos de sorra al damunt que al final la veritat acaba per surar a la superfície i, aleshores, ens adonem de fins a quin punt tot el que hem acumulat en aquest graner era "vanitat i res més que vanitat." Afortunadament, mai no és massa tard.

HOMILIA DG-TO-C17
SANTA IMPERTINÈNCIA (Lc 11,1-13)

"No sé si crec o no crec o què crec quan dic que crec i a qui crec, si alguna cosa crec que crec, catacrec." Fa uns dies parlàvem del "catacrec" de la fe en un sentit ben diferent. Aquell era un sentit positiu, creatiu; aquest és el sentit negatiu, monòton, repetitiu i estèril.

¡Quant de temps perdut esperant un signe del cel que ens faci creure o clarament no creure! Hi ha molta gent que ni creu ni vol creure ni falta que li fa. Poden passar així, sense creure en Déu, tota la vida, amb una relativa pau i serenitat i amb una més que acceptable felicitat. És clar que sí. Hi ha creients que semblaria que això els sap greu, com si necessitessin de la infelicitat dels no creients per a justificar la seva fe. Ho sento, però això de la fe no és com el futbol, on les desfetes del teu rival tenen sempre regust de victòria. Feble, aquesta fe, i rònega.

Crec perquè crec

La fe s'aprèn exercint-la, és a dir que a creure s'aprèn creient. En això de la fe no hi ha ni dreceres ni cursos intensius de trenta hores ni pal·liatius de més que dubtosa eficàcia. Si la fe té sentit o no, no es decideix en una nit d'insomni o discutint en una tertúlia de sobretaula, es decideix en tota una vida creient. Perquè la fe no és primàriament una deducció, sinó una adhesió. M'adhereixo a Déu i a una manera determinada d'anar fent camí cap a Ell. I endavant! Com qui puja un cim, ara una pedra i després un matoll, ara una brisa i més tard un paisatge, ara ensopego i després un glop d'aigua. I el cim com una promesa, certa, però més amunt.

Quan deixes de perdre temps i de malbaratar energies precioses en els preàmbuls del "crec catacrec": com serà i si em cansaré o si plourà i potser em perdré o si és lo meu o no és lo meu o potser demà..., deia, quan deixes aquests preàmbuls tan llefiscosos, comença l'aventura i, de cop, el dubte deixa de ser un obstacle i es converteix en un incentiu. I trobes que et canses, efectivament, ¿i què esperaves? I resulta que passen coses, no totes bones, però improvises i te'n surts, i aquella lliçó val més que tots els discursos, perquè ets tu qui l'aprèn sense ningú que te la dicti. I surts guanyant, perquè amb Déu sempre surts guanyant, malgrat pugui semblar que a estones perds. I si no, no és Déu.

Fins a la impertinència

Fins i tot, arriba que et plantes, com Abraham, amb elegància, però amb contumàcia: "¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?" Això no ho entenc i no ho crec de Vós, Senyor, "mai de la vida, Vós que judiqueu el món, ¿us podríeu desentendre de la justícia?". I comences a regatejar amb Déu, cinquanta, quaranta-cinc, quaranta, trenta, vint, deu..., fins a la impertinència, perquè no entens i vols entendre i tens tot el dret i això també forma part del creure.

Com l'amic que a mitja nit toca a la porta del veí per demanar tres pans i, quan li donen llargues, o això li sembla, segueix bastonejant la porta fins que li obren i li donen allò que necessitava. Com deia l'Antonio amb el seu estil precís: "para ganárselo hay que currárselo." O amb altres paraules: "el que costa poc, val poc", també en el terreny de la fe i del sentit de la vida. Volem sentit sense insistència i felicitat sense “impertinència”, i això no és possible.

Ara que estic de colònies m'adono de com pot arribar a ser d'impertinent un nen per tal d'obtenir una futesa; ¡quant més no ho hauríem de ser nosaltres per tal d'obtenir allò que Déu ens promet i que és molt més que necessari per a viure: el seu esguard i el seu somriure!

HOMILIA DG-TO-C16
ELOGI DE LA VIDA CONTEMPLATIVA (Lc 10,38-42)


El text de Marta i Maria m’ha donat l’ocasió de fer una cosa que fa temps que tinc necessitat de fer. Sí, vull fer l’elogi de la vida religiosa contemplativa, vaja, dels monjos i les monges, perquè ens entenguem. I veureu perquè.

¿Quin sentit té?

Partiré d’un comentari típic i tòpic que surt tant de la boca dels ateus com dels creients: “no entenc quin sentit té tancar-se tota la vida en un convent per pregar, amb la quantitat de coses bones que es poden fer i amb la quantitat de necessitats que hi ha en el món, no sé, en comptes de tancar-se entre quatre parets, podrien anar de missioners a l’Àfrica...”

Em venen ganes de respondre, una mica a la brava: “si tanta necessitat hi ha, ¿per què no te’n vas tu a l’Àfrica?”. Resulta que els monjos i les monges perden la vida i el temps pregant en un monestir, ¿i tu no la perds treballant vuit hores en una oficina i passant els estius a Salou? ¡Estem fets tots plegats una bona colla de Martes, atrafegats per tot i apassionats per res!

El sentit és Déu

Rebobino una mica. Reprodueixo un fragment d’una discussió que vaig tenir l’altre dia amb un bon amic ateu. Deia ell: “puc acceptar que hi ha l’Ésser que ho engloba tot, l’Absolut si tu vols; el que no puc acceptar és que aquest Absolut tingui una voluntat que m’afecti personalment a mi, minúscula i insignificant partícula de l’univers. No només em sembla irracional, sinó absurd.”

Responia jo: “Tens tota la raó, segons els paràmetres cartesians de la raó, hauria de ser així; però no ho és. L’experiència humana de Déu segueix uns altres camins. Ja sigui per connaturalitat o per trencament, resulta que un dia et trobes creient en aquesta voluntat que se’t manifesta com a providència i proximitat. De cop sents, amb una certesa, no irracional, sinó transracional (que incorpora la raó i més que la raó), que l’univers no és un lloc inhòspit, sinó que està habitat, jo diria amarat, per una presència que el precedeix. Les coses tenen sentit i no només explicació, i jo com preferit entre totes elles, elevat a una dignitat que només l’Amor pot justificar.”

L'experiència humana de Déu

Jesús parlava d’aquesta experiència de Déu amb termes i nocions humanes, és clar, les úniques que tenim i podem comprendre. Per molt que Déu no sigui humà, l'experiència que nosaltres podem tenir d'ell sí que ho és i, si no se n'avergonyeix ell, ¿ens n'hauríem d'avergonyir nosaltres? ¿Què faria l’home si Déu s’ajupís per parlar-li amb el seu propi llenguatge? S’ajupiria també per escoltar-lo, ¿no? Doncs això és el que fa Maria, i el que fan també, a la seva manera, els monjos i les monges que passen la seva vida tancats en un monestir. No només ells, quedi clar, però ells d’una manera especial. Signe preciós d’una humanitat que escolta la paraula que Déu li adreça a cau d’orella.

Estimar és entretenir-se...

L'amor no és necessari, és imprescindible, i ¿què és l'amor sinó "entretenir-se" (tenir-se mútuament) amb l'altre? ¿Qui gosaria dir que el pare o la mare perden el temps amanyagant el seu nadó? Doncs, el mateix. La vida religiosa contemplativa és una forma d'entretenir-se en aquesta relació entranyablement cordial que Déu estableix amb nosaltres.

Els monjos i les monges representen aquella part de nosaltres que s’entreté amb l’essencial i ens recorda quin és el sentit i la gràcia de tot el que fem. Ells són, com diu la Germana Glòria Nogué del Monestir de Vallbona de les Monges, els qui “preserven la serenitat del món.” (LV, La Contra, 28 de juny de 2007) Ells i elles són una alarma en senyal d’alerta per tal d'advertir-nos com resulta d’estèril estar “preocupats i neguitosos per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.”

...en la sola cosa necessària

Ells i elles són com l’alzina de Mambré per a una humanitat que, com Abraham, està “asseguda a la porta de la tenda, quan la calor és més forta.” Gràcies a ells podem reconèixer els tres visitants desconeguts i rebre’ls a casa perquè refacin les forces i hi dipositin la seva promesa: “la teva esposa tindrà un fill.” Elles i ells ens recorden que la nostra humanitat està prenyada i el seu futur és gràvid, com Sara, malgrat la seva avançada edat i el seu escepticisme.

Ells i elles són signe d’una humanitat que, com Maria, s’ajup als peus d’aquest Fill per escoltar-lo i fer de les seves paraules les nostres delícies. Ells i elles són encara, i esperem que per molt de temps, la garantia de que aquesta sola cosa necessària “no ens serà mai presa.”

HOMILIA DG-TO-C15
¿QUI SÓN ELS ALTRES? (Lc 10,25-37)


“Estima els altres”, d'acord, però ¿qui són “els altres”? Els enemics ¿són "els altres"? Els immigrants ¿són "els altres"? Els caps rapats ¿són "els altres"? El meu veí insuportable ¿és "dels altres"? Els meus defectes físics ¿són “els altres”? ¿Qui són “els altres”?

Hi ha una pel·lícula d'Alejandro Amenábar que porta per títol "Els Altres". En aquesta pel·lícula, els altres són els morts, aquells que estan a les antípodes dels vius. Ni que la figura sigui una mica forçada, serveix per dir que els altres són aquells que estan a les meves antípodes, aquells que em fan creuar la línia, que em fan desviar del camí, que m'entretenen en el moment més inoportú... Quan dic això, m'encongeixo, ¡jo que tendeixo tant descaradament a escapolir-me dels problemes que em posen els altres! Està tan clar que sóc com el sacerdot o com el levita, però tan clar, que fins i tot em ruboritzo de pensar que alguna vegada m'he arribat a identificar amb el bon samarità... L'ignorant és insolent, que deia el savi.

L’amor aproxima

Jesús ens proposa un figura massa elevada, no diré impossible, però sí molt difícil. El samarità és una vara situada per sobre dels sis metres: s’hi arriba amb perxa i encara. Quantes vegades no haurien meditat, i potser predicat, el sacerdot i el levita, aquesta frase de la Llei: “No rebutgis el qui et demana perquè ho necessita, no giris la cara al pobre.” (Sir 4,4) El sacerdot i el levita, a la seva manera, feien com nosaltres: s’omplien la boca de solidaritat, tolerància, pluralitat, integració, diversitat... però a l’hora d’ajupir-se trobaven una bona raó per escapolir-se.

Hi ha qui tradueix "els altres" com "el pròxim". Aquesta traducció seria incompleta si entenguéssim “el pròxim” com el germà, l’amiguete, el guapu, el colegui. Per això no caldria un manament, fins i tot als assassins més despietats els cau la baba davant el seu fillet. La traducció potser més completa del manament seria: "estima els altres (els allunyats) de tal manera que esdevinguin pròxims". L'amor aproxima: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Un lloc disponible per l’Altre

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: "Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre." Per a què l'altre s'acosti, tu t'has d'allunyar una mica. Aquest és el sentit de la segona part de la frase: "estima't a tu mateix com si fossis un altre", com si haguessis de creuar el carrer, com si no estiguessis en primer pla, com si hi hagués un altre abans que tu, algú a qui li reserves el lloc per quan arribi el torn. Una de les condicions de possibilitat de l’amor cristià és que aquest “primer lloc” no estigui ocupat per un mateix, sinó que estigui disponible per l’altre.

Ara bé, i permeteu-me que faci una certa apologia, ¿com puc estimar "els altres", si no estimo, per sobre de tot, a "l'Altre", aquell que preserva el valor absolut de l’estrany, del llunyà, de l’estranger, aquell que es situa a les antípodes del meu amor propi i que posa a prova constantment la meva capacitat d'estimar? Déu és aquest primer lloc alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc. Déu em recorda que sóc un sacerdot estressat o un levita apressat, i que per donar massa importància a algunes coses estic oblidant la fonamental, millor dit, la estic esquivant, li estic donant l'esquena i passant culpablement de llarg. Com a mínim, no t'enganyis.

Veritat i vanitat

Avui està en boca de tothom que no hi ha Veritat, amb majúscula: quina gran Mentida, amb majúscula! Diem que cadascú té la seva veritat, amb minúscula: quina gran Vanitat, amb majúscula! ¿Qui té, doncs, la veritat? Pregunta capciosa i tramposa. La Veritat no es té, la Veritat s’estima, es busca i es creu. No sóc jo qui jutja la Veritat, jo sóc jutjat per ella. Jo sóc reu en el tribunal de la Veritat i no jutge: quin greu error creure el contrari, total perquè sé fer cançons, pel·lícules, càlculs infinitesimals o assajos en un laboratori... ¡quanta vanitat! No és veritat que jo tingui “la meva veritat”, l’únic que jo tinc és la meva vanitat i encara.

¿Qui té, doncs, la Veritat? El sacerdot i el levita, senzillament la defugen per seguir entretinguts en la seva mentida, disfressada de pressa, de feina, de mandra... El samarità ni té la veritat ni pretén tenir-la, però, a diferència dels altres, la reconeix en l’home ferit i es deixa jutjar per ella: “tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.” Ja està, així de simple: reu en el tribunal de la Veritat amb el veredicte d’innocència, és a dir, de benaurança: “Feliços els qui passen al costat de l’altre i no canvien de vorera.”

HOMILIA DG-TO-C14
MORIR D’ÈXIT (Lc 10,1-12.17-20)

Li va passar fa un any al Reial Madrid, i els culés vinga a riure. Aquest any ens ha passat a nosaltres i no vegis com s'han despatxat. Però és que aquesta lliçó és d’aquelles que no s’acaben d’aprendre mai. L’èxit embriaga i aquesta és la seva condició; no pots aturar l’eufòria; no pots posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins que la cosa peta. És com pretendre beure vodka sense parar i no embriagar-se: hi ha qui té més resistència, però, més tard o més d’hora, tothom cau.

També tu, gran manitú

Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, van caure. ¿Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat? ¿Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Darfur, amb una motxilla de 30 litres, unes sandàlies del Decathlon i un llibre de Benedetti? ¡També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

¿No ho sabies o no volies saber-ho? ¡Com afalaga que algú reconegui la teva generositat! ¡Com infla que algú ponderi el teu gest solidari! ¡Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar afalagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, el teu coratge, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual, la teva consciència expandida, la teva sagacitat artística... ¡També tu, gran manitú, pots morir d’èxit!

¿Aigualir la festa?

Jesús, en canvi, no descansa, no es relaxa. ¿Per què s’entesta a trencar l’encant d’un moment com aquest? ¿Per què no es lliura sense impediments a la contemplació de la meravellosa perspectiva que et dóna el zenit? ¿Per què no es deixa embriagar per les aromes dionisíaques que la vida destil·la de tant en tant?

Potser Nietzsche tenia raó: el cristianisme és una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. “Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”, els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, ¿es pot demanar res més? ¡Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

¿No serà que...?

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort d’èxit. La causa i els efectes del nostre èxit passat, ¿no són potser la causa i els efectes del nostre fracàs present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

Potser ens hem alegrat desmesuradament de coses relativament importants i hem oblidat l’única raó que pot fer veritable i eterna la nostra alegria. ¿No serà que li hem pres massa sovint a l’Esperit el rol de sembradors, negligint el rol de segadors que ens corresponia? ¿No serà que ens havíem construït graners a la nostra mida i no a la mida de l’Esperit? ¿No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? ¿No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que “la collita és abundant”? ¿No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

Odette Toulemonde

He llegit a “La Contra” una entrevista a Eric-Emmanuel Schmitt, escriptor i cineasta molt apreciat per mi. Acaba d’estrenar una pel·lícula que toca de petac aquest tema. La relació entre un escriptor d’èxit, víctima de la displicència que engendra la claca mal digerida, i una dona feliç, senzillament perquè ha tret el nas darrera els núvols i ha vist que el seu nom estava escrit en lletres majúscules: “Odette Toulemonde”.

És una paràbola deliciosa d’aquesta veritat tan evangèlica: l’èxit és com les drogues, embriaga, però a la llarga mata. Només hi ha un èxit que no mata, l’èxit de descobrir això que l’Eric-Emmanuel va descobrir un bon dia, perdut al mig del desert: “Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.” I, afegeixo jo, “la alegria es volver a encontrar esta fe.”