HOMILIA DG-TO-A16
EL BLAT I EL JULL (Mt 13,24-30)

Déu té bona oïda, capta sons que queden fora de la nostra òrbita, ultrasons, intrasons, sons tan profunds que ni tan sols nosaltres mateixos arribem a sentir. Sentim gemecs, però no sabem ben bé què diuen. Sant Pau ens diu que l'Esperit és el descodificador d’aquests gemecs que els nostres radars són incapaços de desxifrar.

¿D'on venen aquests gemecs? La humanitat gemega perquè ha estat ferida i la ferida li fa mal, perquè té desitjos que ningú no sembla capaç de satisfer, perquè anhela una plenitud que sembla molt lluny del seu abast, tan lluny, sempre tan lluny... perquè vol una cosa i fa la contrària, perquè estima i odia, perquè basteix avui una torre i l'ensorra l'endemà... I la nostra vida és aquest aiguabarreig de bo i de dolent, tot barrejat, sense saber massa bé on comença l'un i acaba l'altre.

Déu ho sap i Déu ho estima malgrat tot. Com a bon sembrador, té paciència i sap esperar, sap quin és el moment de la sega, quin el moment de separar bo i dolent... fins aleshores té cura del seu camp de blat on hi creix també el jull. No és un Déu passiu, és un Déu pacient. Déu no beneeix el jull, sap que hi és i és conscient de la seva força destructiva, però no l'extirpa per bé del blat, perquè no es perdi ni un bri ni una espiga. Per això Déu espera, per això no es deixa portar per l'ànsia, el maniqueisme de bons i dolents, el puritanisme que voldria tenir-ho tot ben separat, els bons a la dreta i els dolents a l'esquerra.

¿Li ha sortit malament a Déu la creació? No, li ha sortit bé, li ha sortit lliure... i no ha tallat la seva llibertat quan n’ha fet mal us, perquè si Déu talla la llibertat, talla l’amor. I quan algú ha sembrat jull enmig del blat, Déu ha estimat encara més el seu camp, Déu n'ha esperat encara més, Déu s'hi ha compromès encara més.

Déu escolta els gemecs del blat, gemecs de creixement, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i sap que donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores podrà separar l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa.

VIATGE AL DESERT


Amics, sento l'interrupció temporal de les homilies.
Molt havia parlat de desert, però jo mai no havia estat.
He passat una setmana al desert d'Atacama, al nord de Xile
i més que paraules us deixo algunes fotos que podeu trobar
en aquest àlbum web:
http://picasaweb.google.es/mvilarassau.
Espero anar actualitzant de tant en tant les fotos,
de manera que ens sentim una mica més a prop en la distància.
Una abraçada a tots.

HOMILIA A-SANT PERE I SANT PAU
QUI DIU LA GENT QUE SÓC JO (Mt 16,13-19)


Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un kamikaze de l’Altíssim,
un ingenu somiador que es va estavellar
fent cabrioles entre el cel i la terra.
Un jugador que ho va apostar tot a una carta
que no hi és a la baralla.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un Rei com no n’hi ha d’altre
però no del teu Regne, sinó del seu.
Han cobert la teva nuesa amb una túnica daurada,
han posat diamants a la teva corona, en lloc d’espines,
i han perdonat els teus excessos ara que ja no parles.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Altres diuen que ets un superhome,
més aviat un semidéu que anava a un pam de terra
i que ho coneixia tot per endavant.
Un que, per donar exemple,
va fer veure que patia quan el van crucificar.

I vosaltres qui dieu que sóc?
Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.

Doncs escolteu el que jo us dic:

Cal que pateixi molt el Fill de l’home,
tothom l’ha de rebutjar, ha de ser mort
i al cap de tres dies, ressuscitarà.
Qui vulgui salvar la vida, la perdrà;
però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

HOMILIA DG-TO-A12
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)

Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.

El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.

Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.

Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.

S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.

La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.

Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.

HOMILIA DG-TO-A11
VIURE DE FRANC (Mt 9,36-10,8)

Tenim moltes maneres i molt sofisticades de passar factura a Déu pels serveis prestats. Ningú no fica els diners en un negoci que no té la viabilitat garantida i són pocs els sonats que fan inversions a fons perdut. És francament dur això de donar de franc, què vols que et digui? Que ho hem rebut de franc? Potser sí, però tampoc no es tracta de fer el pallús, que “lo que se da no se quita”.

Una manera de passar factura és la de l’Anna, que va deixar de creure en Déu perquè no va alliberar la seva mare del càncer que va acabar amb la seva vida. Amb el respecte infinit que mereix una situació tan dolorosa com aquesta, l’Anna ha volgut passar factura a un déu insolvent i, és clar, li ha acabat retirant el crèdit. Cal buscar la solvència d’un Déu que és vida, no perquè ens estalvia la mort, sinó perquè ens la fa viure amb sentit. D’acord, és dur, ningú no diu el contrari, però si no acceptem que la vida es rep de franc, difícilment aprendrem a donar-la també de franc.

O la del Ricard, que no sap si fer la confirmació perquè no creu en un déu que no et pot donar allò que li demanes, llavors de què serveix creure en Déu? Amb tots els respectes, Ricard, potser ha arribat l’hora de mirar de confirmar la fe en un Déu que no és Papà Noel, sinó el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Potser la preparació de la confirmació és l’ocasió ideal per a plantejar-se, abans que les respostes, quines són les bones preguntes, aquelles que amb el temps i una canya ens poden conduir a les bones respostes. Això és dur, potser sí, però encara és més dur viure d’il·lusions o viure desil·lusionat.

O la del Marc, que aparentment no ha cobrat res per haver-se fet jesuïta, però que reclama contínuament un plus de sentit, de felicitat, de consolació, de seguretat... pel fet d’haver arriscat aparentment més que els altres. Amb tots els respectes, amic meu, què tal si aprenem a fer, no només allò que ens agrada, sinó a fer que ens agradi allò que fem? Dius que és dur? Potser sí, però potser ha arribat el moment d’escoltar la “cara B” de la vocació, aquella que no viu de grans projectes que tenen molt de projecció ideal i poc de disponibilitat, aquella que viu l’oportunitat present com si fos l’única i l’oportunitat futura com si fos present.

O la manera de passar factura de tots els segadors que obliden que treballen a compte d'un altre i que ni el camp ni la llavor no els pertanyen. El segador treballa perquè no es perdi el fruit que ha sembrat un altre i perquè aquest fruit serveixi d'aliment als altres. Com deia Samuel Ruiz, bisbe de Xiapes: "el catequista no es quien siembra, sino quien ayuda a recoger lo que el Espíritu ha sembrado". No us resulta això profundament alliberador? D'ansietats, d’impaciències, d’ambigüitats. Hem de fer tot el que és a les nostres mans, res més i res menys, la resta és tasca de l'Esperit. És dur quan oblidem això i ens entestem a collir patates allà on l’Esperit ha sembrat carxofes.

No serà que volem cobrar per allò que no hem fabricat i rebre per allò que no hem donat? No serà que ens costa tant donar de franc perquè som incapaços de reconèixer que abans ho hem rebut de franc? No serà que vivim tristament i a mitges perquè en comptes de viure de franc, vivim com el “cobrador del frac”?

HOMILIA DG-TO-A10
VINE AMB MI (Mt 9,9-13)

Quan t’adones que allò en què havies posat les teves ànsies existencials (digues-li diners, digues-li nihilisme, digues-li bons pectorals, digues-li vibracions tel·lúriques, digues-li seguretat) no és més que un placebo amb data de caducitat, toques fons i et dius: “bé, això és el que la vida dóna de sí, quina decepció, però de què serveix lamentar-se?, ara m’asseuré a la meva taula d’impostos i seguiré remenant els mateixos rals, qui diu un dia diu un any”. Et resignes i et fas a l'idea d’anar passant, sense esperar res, assegut a la teva cadira fins a quedar ben incrustat. I vet ací que et tornes un usurer, del teu temps, del teu espai, de les teves manies, dels teus èxits i de la teva petita gàbia d’on ja no pots sortir i on ningú no hi pot entrar.

Aquesta podria ser la situació de Leví en el moment que arrenca l’acció en el fragment de l’evangeli d’avui (mireu-lo com compta els cèntims al marge esquerre del quadre de Caravaggio!): assegut a la seva taula d’impostos, cobejat pels seus pocs “amics” i detestat pels seus molts enemics. I és que Leví era un usurer, però no només de diners, això és el de menys, era un usurer de sentit, de felicitat, de generositat i d’esperança. Esperava tan poc, que només esperava diners. Els diners són la fugida endavant de qui no gosa esperar res més a la vida. Els diners són l’últim refugi del desesperat, són la resignació i, probablement, la venjança d’aquell que ha fracassat en tots els altres fronts. És per això que l’ofici de Leví era tan menyspreat, no només perquè li feia el joc a l’invasor romà, sinó perquè consagrava als diners una existència desesperada.

El marge esquerra de la vida està ple de gent asseguda amb el cap cot i comptant quartos, com Leví en aquesta meravellosa imatge. Però mai no és massa tard, mai no és massa avall, la vida no és un fotograma congelat, vivim sempre al llindar de la conversió, per molt instal·lats que estem en la nostra cadira existencial. Déu és així, quan nosaltres estem de tornada, ell encara està per estrenar.

De cop, esclata el llampec, aquesta línia recta, en diagonal, que separa l’ombra de la llum, directa, precisa, que uneix d’un sol tret el rostre de Jesús, la seva mà estesa, la mà dels dos vells assenyalant i el cap de Leví acotxat i despistat. Aquest moment precís marca una frontera, un capgirament radical de tots els esquemes, una revolució en tres paraules: “Vine amb mi”. L’experiència va ser tan forta que li va canviar la vida i també el nom: "ja no et diràs Leví, sinó Mateu".

No us hi heu fixat? El pecador, el dolent, el marginat, aquell per qui ningú no dóna ni un ral... quan algú s’hi fixa i li diu “vine amb mi”, respon amb una disponibilitat i un entusiasme totals. En canvi, el bo, el just, el primer de la classe... està tan acostumat a que el sol·licitin i el facin jugar, que quan li diuen “vine amb mi”, hi va, però arrossegant els peus i perdonant la vida al seu voltant. I és que “el metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts”.

I nosaltres, estem bons o estem malalts? Anem sobrats o necessitats? Esperançats o resignats?

Fem la prova: Imagino que Jesús estén la mà cap a mi, em fa aixecar els ulls amb la força del seu esguard, i em diu, entre sobri i suplicant: “Vine amb mi”. Com reacciono?

Me’l miro i dic, “vols callar, que ja m'he tornat a descomptar”?
Penso, “ara no, potser demà”?
Dubto, “és a mi o al del meu costat”?
Contesto, “d’acord, però m'he de llegir bé el contracte abans de signar”?

O bé, m’aixeco de la cadira i, sense dir res, sense ordenar els meus afers, sense signar papers, sense dubtar, contra tota esperança, com Abraham, contra tot pronòstic, com Mateu, com un miracle, com Caravaggio, com la veritat més nua i inexorable: “el que jo vull és amor i no ofrena de víctimes... el que jo vull és amor i no existències resignades o còmodament instal·lades, no m’importa el currículum, sinó les ganes”.

HOMILIA DG-TO-A09
SOBRE LA ROCA (Mt 7,21-27)

Tothom coneix la faula dels tres porquets. Tres germans del gènere porcí han de construir-se una casa que els protegeixi del llop. El mandrós la construeix de palla, el conformista de fusta i el prudent la construeix de totxanes. Evidentment, les dues primeres s’ensorren i només la tercera resisteix l’embat de la fera. La moral és alliçonadora: només els diligents salven la casa.

La paràbola que ens proposa Jesús avui a l’evangeli no té res a veure amb la faula dels tres porquets, per molt que sovint l’hem interpretat en la mateixa línia. Mentre la faula posa l’accent en la casa, en l’obra del constructor, Jesús posa l’accent en la roca, en el terreny que serveix d’assentament a la casa. La diferència és molt significativa.

En el primer cas, no sortim del moralisme de bons i dolents, de perfectes i imperfectes. Jesús, en canvi, ens diu: “feu la casa tan sòlida com pugueu, però no oblideu que l’important és la roca”. La casa ja pot ser de formigó armat, disseny hi-tech, setze habitacions i jacuzzi, que, si ha estat bastida sobre la sorra, caurà igual com si fos de palla. Encara pitjor, perquè farà molt més d'espetec al caure.

No es tracta de ser uns cutres i de construir la casa de qualsevol manera, aquesta també seria una lectura esbiaixada. La casa importa: pot ser més gran o més petita, més acollidora o menys, més sòlida o menys. I no és el mateix una cosa que l’altra. De fet, la casa del porquet diligent va servir de refugi als altres dos brètols quan les seves es van ensorrar. No és veritat que Jesús faci l’elogi de la indolència.

El que sí fa Jesús és alertar-nos contra el puritanisme i l’elitisme moral, contra la impostura dels qui es creuen bons i miren els altres amb menyspreu. Això és sorra. Les nostres construccions, més tard o més d’hora, amb més espetec o menys, passen. Per molt ben construïdes que estiguin, al final, s’ensorren. El que no passa i no s’ensorra és la Roca sobre la qual poden estar assentades.

No és la perfecció moral, intel·lectual o física la que ens fa perdurables. No són els nostres criteris ni les nostres estadístiques. No són les nostres paraules, ni que siguin molt religioses, les que aguanten la casa. Fins i tot un lloro aprèn a dir “Senyor, Senyor” si algú li ho ensenya.

El que ens aguanta és la seva voluntat i les seves paraules. I el que ens fa perdurables no és dir-les, sinó complir-les. I quines són les seves paraules? Només hem de llegir els tres capítols que precedeixen el fragment d’avui, en l’evangeli de Mateu. En efecte, el Sermó de la Muntanya és la roca ferma que pot donar consistència perdurable a la nostra casa. Si construïm al damunt d'aquestes paraules, sigui com sigui de gran, d'espaiosa i de bonica la nostra casa, resistirà els embats del vent i la crescuda de la riuada.

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI
SENSE NECESSITAT (Jn 6,51-58)

És que no es pot lluitar per un món més just sense necessitat de complicar-se la vida? És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat de que em preguntin sempre el mateix. I jo què sé. Suposo que sí, que es pot fer tot allò sense necessitat de fer tot això. El problema no està en la pregunta, sinó en la motivació de fons. No serà, potser, que volem fer les coses “sense necessitat” de viure a fons les seves conseqüències? Per què fem les coses? Només per “necessitat”? Per a mi, no és una qüestió de “necessitat”, sinó de "copiositat". Però cadascú veurà.

El pa

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? Potser sí. Segur que es pot obtenir un tipus de pa artificial sense necessitat de passar per tot aquest procés traumàtic. Potser té gust i forma de pa, però no estic segur de que sigui pa.

Parlàvem l'altre dia a classe de si la nostra societat emmascara o no el sofriment. Una alumna em deia que no, que ella veu la gent més feliç que mai, que mai no havia rigut tant, que es pot viure sense necessitat d’amargar-se. Només faltaria. Riure està molt bé i tant de bo ho puguem fer tota la vida i en totes les circumstàncies. Certament, hem de riure molt, però hem de riure bé, i jo molt em temo que sovint riem per no plorar, que sovint riem per mirar de convèncer-nos que podem viure només de pa.

El mannà

És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podia l’home conrear el desert i fer florir l’erm sense necessitat de Déu i el seu auxili? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap mannà? El mannà és, per excel·lència, l’aliment que Déu dóna quan la terra ja no el pot donar. És l’excés, la sobreabundància, allò que sobresurt inesperadament quan, esgotats de caminar, comencem a pensar si no podríem haver guanyat la nostra llibertat sense necessitat de patir set i passar fam?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan el record del flaire dels alls i les cebes d’Egipte es feia més fort que mai, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que el poble va exclamar: “Man-hu?”, és a dir, “què és això?” I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

La carn i la sang

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat: la carn és el suport físic i la sang és la vida que l’anima. Joan expressa, en aquest llenguatge semític que era el seu, que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

L’amor opera una singular unió entre la carn i la sang. El cristianisme és la radical expressió d’aquesta conjunció copulativa. Jesús no és l’aut (o), sinó l’et (i): no és la carn o la sang, sinó la carn i la sang. Pregunteu-li a Ell si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat d’allò, a veure què us respon. Us mirarà amb cara de peix i us dirà: -“sense necessitat?; però què vol dir “sense necessitat”?-. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure’l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament a la Granja d’Escarp? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT
TANT (Jn 3,16-18)

Mai no havia posat un simple adverbi com a títol d’una homilia. Que en dirien els entesos? Però és que jo trobo que aquest adverbi condensa com cap altre títol “l’essència del cristianisme”. El gran filòsof Ludwig Feuerbach es va equivocar quan va escollir aquest títol per un llibre en el qual feia una autòpsia magistral de les carències del cristianisme, però no de la seva essència.

Fixeu-vos com comença l’evangeli d’avui: “Déu va estimar tant el món...” De seguida, un té ganes de preguntar: “Tant, d’acord, però quant?”. Aquest és el tema. El cristianisme és la més radical exploració d’aquest “tant” que qualifica l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l’amor amb què Déu estima el món.

Déu estima tant?

Quina és la resposta, doncs? Quant estima Déu el món? La resposta és Jesucrist. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. Tant? Sí, tant. Però anem a veure què vol dir això amb una mica més de detall. Quines mostres de l’amor de Déu teníem abans de Jesucrist i seguim tenint ara al marge d’ell?

Els poetes parlen de la bellesa, els científics de la creació, els amics de l’amistat, els amants de l’amor, els ascetes de la meditació, els místics de la contemplació, tants i tants signes, tantes i tantes penyores que ens parlen inefablement d’un amor que les transcendeix i opera misteriosament en elles. Déu estima tant el món que es mostra en la bellesa de la creació i en la bondat de les criatures.

El món odia tant?

Però no tot s’acaba aquí. Els profetes parlen en la denúncia, els justos en la persecució, els pacífics en la discòrdia, els misericordiosos en la indigència... Perquè la bellesa, la creació, l’amistat i l’amor també es trenquen en un món que es capaç d’odiar tant. Odiar tant, d’acord, però quant? Aquest és també el tema. El cristianisme és, al mateix temps, la més radical exploració d'aquest “tant” que qualifica la crueltat i l’abominació, la iniquitat i l’horror de l’odi que el món és capaç de destil·lar.

Quina és la resposta, doncs? Quant és capaç d’odiar el món? La resposta és Jesucrist. El món pot arribar a odiar tant que és capaç de repudiar i de crucificar l’innocent de la manera més ignominiosa. L’amor de Déu incorpora els dos “tants”, l’un enfront de l’altre, l’amor davant l’horror, la salvació davant la catàstrofe, la vida eterna davant el col·lapse.

Sí, tant

Tenim alguns testimonis que han contemplat el desenllaç d’aquesta confrontació dramàtica al peu de la creu de Jesús: el centurió romà i el bon lladre. El primer va exclamar: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15,38); i el segon va demanar: “Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). Tots dos eren botxins, tots dos havien apurat el “tant” de l’odi en les seves vides, tots dos vivien resignats a la catàstrofe i sotmesos al col·lapse d’un món que ignora que Déu l’estima “tant”.

Tots dos van entendre, de cop, al peu de l’escenari on té lloc aquesta confrontació dramàtica entre el “tant” de l’amor i el “tant” de l’horror, que Déu havia resolt aquella fatal equació que ells donaven per perduda, en favor seu. L’impossible era possible, allò que ells s’havien encarregat de negar, d’anorrear, de contradir amb els seus actes, de cop es mostrava com l’única realitat consistent. Aquell a qui ells havien donat l’esquena durant tota la vida, ara els mirava a la cara. Van comprendre quant i fins a quin punt Déu estimava el món en el qual ells vivien condemnats i condemnant. Tots dos es van adonar que, veritablement, Déu és un Pare que dóna allò que més estima, el seu Fill únic, per mirar de salvar allò que “tant” estima.

I entenent això, el seu cor de pedra es va trencar per deixar anar un adverbi, el signe de l’admiració més profunda, el mot que condensa l’essència del cristianisme, la vibració sonora de l'Esperit en el món, la xifra gramatical de la salvació: “tant?”

Sí, tant.

HOMILIA A-PENTECOSTA
DÉU RESPIRA (Ac 2,1-11)

El terme hebreu que la Bíblia utilitza per parlar de l’Esperit és ruah que, literalment, vol dir vent impetuós i normalment s'aplica a l'alè, a l’aire que hom expulsa violentament per les narius fent un cop de diafragma quan està fatigat, irat, eufòric. El terme hebreu, ruah, expressa molt bé aquest sentit de respiració violenta, forta, intensa.

Ruah és també el vent que planava sobre les aigües caòtiques abans de la creació del món; el vent impetuós que es girà abans que el Senyor retirés les aigües del mar Roig perquè el seu poble hi passés a peu eixut; la ventada violenta que sacsejà la sala on els deixebles estaven reunits la diada de la Pentecosta. Així com una ventada sobtada i violenta fa presagiar la turmenta, el ruah fa presagiar l’acció de Déu.

Em manca l’aire

“Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Mestre, com puc saber si el meu desig és com vós dieu? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’inanició, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’aire que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què desitjaves l’aire, aleshores el trobaràs -.”

El ruah és això: l’aire que necessitem per a sentir-nos vius, la respiració violenta que es produeix als límits de la vida i de la mort, l'esma. Per això quan experimentem estats d’ànim extrems, respirem més ràpid i de forma més intensa, com si ens faltés l'esma. El plor del nen petit quan li entra aire per primer cop als pulmons, la respiració de l’atleta després de fer un esforç al límit de les seves forces, l’alè sincopat d’aquell que viu una emoció intensa.

Déu respira

L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’aire. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

El ruah és la vida en estat de màxima intensitat. L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la diada de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè respiri a ple pulmó, torna l’esma a aquells que l’havien perdut i a aquells que han fet un esforç al límit de les seves forces, comunica la seva vida als homes i dones que el busquen i el desitgen amb sinceritat de cor.

Som l'alè de Déu

Tenim garantit aquest do de la part de Déu. Podem estar segurs que no ens faltarà mai l’aire, que no perdrem mai l’esma, que podem comptar sempre amb la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat. És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar. I, si no ho som, ho hauríem de ser.

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR
QUARANTA DIES (Ac 1,1-11)

Noé va passar quaranta dies dins l'arca i va entendre quin era el sentit de la nova humanitat que s'inaugurava després de l'aiguat. Moisès va passar quaranta dies dins el núvol, a dalt de la muntanya, i va entendre quin era el sentit de la travessia pel desert, camí de la llibertat. Elies va caminar durant quaranta dies fins a la muntanya de Déu, l'Horeb, i allí va entendre que Déu no es fa present en els fenòmens extraordinaris, sinó en un ventijol suau. Jonàs va anunciar durant quaranta dies la destrucció de Nínive i després va entendre que Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.

Jesús va passar quaranta dies al desert i va entendre quin era el sentit de la seva vida i fins a on arribava l'amor del Pare. Els deixebles van passar quaranta dies amb el Ressuscitat i van entendre també quin era, a partir d’aquell moment, el sentit de les seves vides. Quaranta dies i prou, després, mans a la feina: a escampar la bona nova del Regne, a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins els límits més llunyans de la terra.

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Quaranta dies són també la vigília dels cinquanta dies, de la nova vida, del nou començament, de la vinguda tan esperada, de l’Esperit Sant: la presència nova de l’Absent entre nosaltres, l’esperança que es deixa estovar per l’aigua i s’esquerda com una llavor plena d’arrels que seran tronc i branques i fulles i fruit i noves llavors amb nova sàvia.

Imagina que et diguessin: “tens quaranta dies de vida”, serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, "els quaranta principals", perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'acompanya. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.

HOMILIA DG-PQ-A06
DONAR RAÓ DE L'ESPERANÇA (1Pe 3,15-18)

No voldria semblar pretensiós, però l’homilia d’avui és d’aquelles que, segons com, poden fer una mica de mal. Ho faig amb el desig sincer de que sigui un mal terapèutic i que se’n pugui extreure un bé major.

La segona lectura sol ser la lectura marginada a la missa, però és que avui Sant Pere la clava: "estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança; però feu-ho suaument i amb respecte". El nostre és un món necessitat d’esperança, malgrat faci aquesta cara de tedi i d’estar de tornada de tot. Ara bé, no està disposat a empassar-se qualsevol raó.

Si hi ha una raó que el nostre món no està disposat a empassar-se sota cap concepte, és la raó d’una església que esgrimeix encara l’argument d’autoritat i de preeminència social; la raó d’un concordat tant o més blindat que la constitució; la raó d’una pretesa “raó natural” que desestima per artificials totes les altres raons; la raó d’una “moral de principis” que no està disposada a dialogar sota cap concepte amb una realitat que funciona al marge d’aquests principis.

El món, ja fa temps, va decidir que era major d’edat i va demanar, primer a les bones i després a la brava, d’emancipar-se de la tutela de l’Església. L’Església lluny de reaccionar com el Pare de la paràbola es va posar molt nerviosa i porta uns quants segles barallant-se amb el fill pròdig, en comptes de sortir a esperar-lo a la porta de la casa. De quina esperança volem donar raó si no canviem radicalment d’actitud? D’esquenes al món, es poden donar coces, però no raons.

Ens pot agradar més o menys, però la nostra societat sembla estar majoritàriament d’acord en enviar-li aquest missatge a l’Església:

“Mira, agraïm les teves esmenes, escoltem les teves recances; però aquí decidim les coses per majoria parlamentària, segons la representació legítima que dóna la democràcia participativa, fins i tot les coses que afecten a la “llei natural” i a la “naturalesa objectiva de la realitat”. Si no vols perdre encara més la veu i el prestigi, t’hauràs d’anar acostumant a participar com un actor social més, amb el pes específic que et correspon, però no més. De moment, suportem les teves sortides de to, els teus tics magisterials i el teu flaire d’un altre temps. Ho fem per respecte, però cada cop costa més reprimir les ganes d’engegar-te. Sincerament, fora d’alguns energúmens que voldrien veure’t masegada i extingida, a la resta ens fa pena veure’t així. Voldríem veure’t renovada, participativa, àgil i rejovenida, però no sembles disposada. Esperem que algun dia t’adonaràs que aquest canvi és el millor per a tu i per a tots. Tant de bo no sigui massa tard”.

Hi ha alguns punts d’aquest discurs amb els què crec tenir raons de pes per a no estar d’acord, però no puc desqualificar-lo com si fos el discurs de quatre hooligans. Jo personalment no estic disposat a acceptar aquest ombrívol pronòstic: “el cristià del segle XXI o serà integrista o no serà”. Mireu que tendeixo a ser més aviat crític amb el progressisme ranci, però hi ha coses que s’ha de ser cec per a no adonar-se’n. És cert que l’Església no s’ha d’assimilar al món i no pot limitar-se a repetir el que el món ja creu saber, però l’Església està en el món i s’hi ha de fer present des de la seva particularitat, escoltant les raons dels altres i oferint raó de la seva esperança de forma creïble i respectuosa.

El món difícilment farà un pas enrere, però l’Església pot fer un pas endavant, hauria de poder-ho fer, ho ha fet en altres ocasions i ho pot fer ara. Els temps demanen urgentment un canvi en l’estructura feudalista de l’Església i una positiva adaptació al model de les societats democràtiques i pluralistes. Una adaptació no per diluir-se i perdre la seva identitat pròpia; una adaptació no per a sotmetre’s acríticament al món i als seus criteris; una adaptació no per a fer-se el modern i quedar bé; hauria de ser, en tot cas, una adaptació que ajudi a superar aquest “obstacle” institucional afegit que fa que sigui extraordinàriament més difícil de poder donar raó creïble de la pròpia esperança a aquells que la demanen.

Voldria fer-me ressò de l’exhortació de Sant Pere amb aquesta mena de manifest urgent: “no tinguem por, no ens refugiem en la fortalesa ni en la crítica sistemàtica, col·laborem a fer més creïble l’esperança que anima la nostra Església. Cadascú des del seu lloc, amb respecte però amb fermesa, ajudem a carregar la nostra gran esperança de bones raons: no de raons porugues, defensives i recriminatòries, sinó de raons creïbles, amables i profètiques”. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però les grans dificultats han estat sempre la llavor de les grans empreses. O no?

HOMILIA DG-PQ-A05
CAMÍ, VERITAT, VIDA (Jn 14,1-12)

Què és el camí de Santiago? És només Santiago com a punt d’arribada? Són només les etapes del camí? És només l’experiència viscuda al llarg del trajecte? Per poc que un hagi fet una experiència semblant, reconeixerà que són les tres coses, íntimament lligades. No hi ha camí sense destí; no hi ha destí sense l’experiència de cada etapa; no hi ha experiència si no estem disposats a caminar.

Jesús és com el camí de Santiago, les tres coses alhora: el destí cap el qual ens dirigim, el camí que hi duu i l'experiència que dóna vida al camí. Jesús és camí, veritat i vida.

Camí

Jesús no és com un GPS que es limita a indicar el camí més directe per arribar al Pare. Jesús no es limita a donar una informació “objectiva” sobre el camí i després espavila’t. Jesús mateix és el camí, i no una simple informació. Pots saber coses del camí abans de fer-lo, et pots informar, pots buscar a les guies, pots preparar les etapes, valorar les diferents opcions; però no pots conèixer el camí abans de fer-lo. El GPS no és el camí, Jesús sí.

Tomàs i Felip han consultat el GPS de Jesús, saben algunes coses sobre la seva persona, però segueixen força desorientats: “si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?”. I és que “saber” no és el mateix que “conèixer” (només heu de fixar-vos com s’utilitzen aquests verbs en el text per a copsar la diferència). Aquests deixebles “saben” algunes coses de Jesús, però potser encara no el “coneixen”: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Veritat

Un GPS et pot fallar, un plànol pot estar mal fet, però el camí no falla, si estàs disposat a fer-lo, a no ser que sigui un camí trampós, un parany. Jesús no és un parany, com alguns van estar temptats de creure després de la seva mort. Jesús ha anat al Pare, ha recorregut des del principi fins al final totes les etapes d’aquest camí, sense saltar-se’n cap, ni per suposat la definitiva, que ha estat la més dura.

L’experiència de la Resurrecció de Jesús es podria resumir en aquesta convicció: la mort de Jesús en creu no ha estat un parany, sinó l’etapa del camí que l’ha dut definitivament al Pare. És per això que Jesús ha esdevingut el camí humà cap a Déu. Nosaltres sabem del cert que qui va per aquest camí arriba al Pare, més tard o més d’hora, més conscient o menys, més accidentat o menys, però arriba al Pare: “qui m'ha vist a mi ha vist el Pare”.

Vida

I qui fa el camí comença a “veure” el destí cap el qual es dirigeix molt abans d’arribar-hi: el comença a assaborir, a pressentir, a desitjar, a experimentar els seus efectes en la pròpia carn... el comença no només a “veure”, sinó també a “viure”. El destí cap el qual ens dirigim deixa de ser un simple nom i comença a ser una història, personal i entranyable, en aquest cas, la història de Déu amb nosaltres i de nosaltres amb Ell.

Amb Jesús passem del “saber” al “conèixer” i del “veure” al “viure”, però això seria insuficient si no passéssim també del “viure” al “fer”: “qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare”. La promesa és increïble, ho sé, i l’empresa descomunal, però no som nosaltres qui ho diem, sinó ell, i si ho diu ell, va a missa.

HOMILIA DG-PQ-A04
EL PASTOR I ELS LLADRES (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta per algun forat de la tanca i esvaloten les ovelles. Venedors de fum, en diuen uns, la qüestió és que passen pel que no són i prometen el que no tenen. Què és el que diuen aquests lladres per enganyar les ovelles?

Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen. Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l'esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, però llana, en definitiva.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que fora de la pleta no hi ha res que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu bé tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i que mai no tornen: “mira Jesús, ho va intentar, anava de bon pastor, però va fracassar i la feinada va ser aleshores tornar a ficar dins la pleta totes les ovelles dispersades”.

Són els profetes de les quatre parets, de les faves contades, contades per ells, és clar. Els profetes del “tú sí que vales porque yo lo digo, en cambio, tú sí que no vales porque no eres amazing, que no ves que yo soy dios y tú un enano”.

La pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més modernitzada, la pleta més I+D, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és, al mateix temps, la pleta més alienada. Com pot ser? En què ens hem equivocat? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta; si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir; si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom; si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana; si has tingut la sort de conèixer aquest Pastor que ha donat la seva vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres, aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la pleta segueixi amb la porta tancada i a que les tanques segueixin foradades.

HOMILIA DG-PQ-A03
ENCARA NO EN TENIM PROU? (Lc 24,13-35)

És veritat que fa tres dies que vas marxar i que ja et comencem a oblidar. Hagués estat bé, però no ha estat. Tornem a casa, discutint pel camí, desconcertats, amb el regust amarg d’una cosa que s’ha acabat abans d’haver-se acabat. Hi ha un no sé què que no acabem de saber què. Tanmateix, amb això, no en tenim prou.

És veritat que camines amb nosaltres, encara que no et reconeixem. Com un foraster que ho pregunta tot, com si no sabessis res. Ho vols sentir de nou, dels nostres llavis: com estem, què ens passa per dins, què ens preocupa, què esperàvem, perquè no estem satisfets, què és el que no entenem... Et fas proper d’una forma tan discreta que, amb això, no en tenim prou.

És veritat que unes dones ens han dit, que uns testimonis ens han confirmat, que uns veïns ens han esverat, que uns companys de feina ens han descol·locat. Perquè diuen que és viu, perquè diuen que ha ressuscitat... però nosaltres no l’hem vist i, amb això, no en tenim prou.

És veritat que les Escriptures encenen unes brases amagades al fons del cor quan les poses a prop. És veritat que les Escriptures es comprenen d’una forma nova quan es llegeixen a la llum de la teva mort incomprensible... però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que quan tenim el cor escalfat i l’ànima assedegada, aleshores, tu fas el gest de marxar, com si anessis a passar de llarg. Ja sabem que no vols que sigui una escalfor passatgera ni una ruixada ocasional. Ara ja tenim clar que volem que restis, que et quedis amb nosaltres i que acabis el que has començat. I és per això que encara no en tenim prou.

És veritat que la teva forma de seure, de cedir el lloc a taula, de fer-nos sentir com a casa, de mirar de reüll el gibrell amb l’aigua, d’encomanar una pau que esvaeix tots els neguits i de fer-nos riure de les nostre pròpies cabòries com si fossin les d’un altre... És veritat que tot això té un no sé què de familiar i d’entranyable, però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que la teva manera de prendre el pa és diferent a totes les altres. La teva manera d’aclucar els ulls, sense afectacions, per donar-li les gràcies a l’hoste secret de l’ànima. La teva manera de partir el pa sense ferir-lo i de fer-lo circular com si fóssim cinc mil al voltant de la taula. Però, per molt que sembli mentida, encara no en tenim prou.


És veritat que quan et teníem a tu, entre nosaltres, quan els nostres ulls s’obrien, quan la resurrecció deixava de ser una hipòtesi i el Ressuscitat deixava de ser un fantasma, aleshores, has desaparegut i ens has deixat la imatge del teu rostre, més nítida que mai, gravada a l'ànima.



És per això que tornem a Jerusalem on ens esperen tots aquells i aquelles que ja han perdut la por. És per això que ara, ara sí, ja en tenim prou.

HOMILIA DG-PQ-A02
LA MARCA DELS CLAUS (Jn 20,19-31)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat són molt austers, no hi ha fenòmens paranormals, tot s’explica amb una gran simplicitat. Però es dóna una extraordinària insistència en un detall: al Ressuscitat, no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i el costat. Al Ressuscitat, se’l reconeix en la marca dels claus. Quan Maria Magdalena voldrà abraçar-lo, rebrà aquest advertiment: "nolli me tangere", és a dir, "deixa'm anar". No hi ha cap altra marca tangible del Ressuscitat que no sigui la marca dels claus.

Nosaltres volem tocar Déu en les postes de sol, en l’encens, en un bon vi, en una obra d’art... i certament que ens hi acostem; però sembla que hi hagi un "nolli me tangere" inscrit en totes les nostres experiències sensibles del transcendent. Ens acosten a Déu, però no el podem tocar; ens condueixen a ell, però se'ns escapa entre els dits quan més a prop el tenim. Potser perquè només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal. Vols tocar-lo? Busca la marca dels claus.

On podem trobar la marca dels claus en el nostre món? On és la marca que han deixat els claus en el cos del Ressuscitat? M'agradaria que m'ajudéssiu a buscar-la, perquè el meu radar té un abast molt reduït. Jo us ofereixo el resultat del meu escàner recent i vosaltres compartiu el vostre, us sembla bé?

On he trobat, doncs, la marca dels claus la darrera setmana?

La vaig trobar dilluns passat, al sortir de missa, en un jove que demanava un lloc per dormir. Un senyor li va oferir 50 € per a pagar-se aquella nit una pensió, donat que no hi havia lloc a l'alberg municipal. "Dineros, no, no acepto dineros, no problema, si no posible yo dormir en estación autobús, mañana voy albergue". No va haver manera de que acceptés els diners, sense cap acritud, i va marxar encara donant les gràcies amb un oxigenant somriure de negre al rostre.

Em sembla intuir-la en el Dalai Lama i en la seva justa i massa postergada reivindicació de la llibertat del seu poble. Portarà fruit el sacrifici de tants tibetans? La marca dels claus és una pregunta lacerant d'esperança.

La veig en la Mercè vetllant en dies alternatius la seva amiga "terminal" a l'hospital. "Podria no fer-ho, però ho faig i no se'n parli més". Per què fem aquestes coses "innecessàries"? Per què vetllem a les portes d'un sepulcre buit? Què esperem? Què estem tocant sense saber-ho? No són potser les mans i el costat del Ressuscitat? De què, si no, aquesta tossuda obstinació?

La veig en el Xavier, adolescent, descobrint un Déu que trenca els seus esquemes. Un Déu que l'incomoda i l'atreu a parts iguals. "Això no quadra amb el que m'havien dit els amics, els pares, la tele i la gent del teatre". Aquest Déu incòmode fuig dels patrons en què l'havia aconseguit encaixonar: el patró del "quina parida", el patró del "és cosa de padrines", el patró del "quin avorriment", el patró del "a mi no em diu res". De cop, Déu s'ha convertit en una qüestió urgent, i el millor és que es mor de ganes de respondre-la.

El Ressuscitat costa de reconèixer. Els deixebles van necessitar 40 dies i diverses aparicions per reconèixer el Ressuscitat. Cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança, per reconèixer el Ressuscitat. Estem massa acostumats a la fe, potser ens cal passar per la incredulitat per copsar la diferència. Ens cal el sepulcre obert i buit, ens calen els dubtes, ens calen les ganes. Ens cal també Tomàs, ens cal que, amb la seva tossuda obstinació, no ens deixi oblidar que al Ressuscitat se’l reconeix en la marca dels claus, en la marca que l’amor va deixar gravada per sempre més en el seu cos ressuscitat.

HOMILIA A-FS-PASQUA
ELL HA VENÇUT (Jn 20,1-9)

S’explica la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, va morir de fatiga després d'haver corregut uns 40 km, des de Marathon fins a Atenes, per anunciar la inesperada victòria dels grecs sobre l'exèrcit persa. A imatge d'aquest soldat grec, algú va recórrer la distància que va de la mort a la resurrecció de Jesús per proclamar una encara més inesperada victòria: "Ell ha vençut".

Però, què és el que ha vençut? A qui ha vençut? És que no ha mort? La resurrecció, és realment una victòria? No serà, més aviat, la gegantina suggestió d’alguns davant la incapacitat de digerir un fracàs tan dolorós? Les suggestions duren un dia, una setmana, a molt estirar poden durar un parell de generacions, però més no. No, la resurrecció de Jesús no és una immensa suggestió, sinó una ferma convicció. Aquesta convicció en la victòria del Ressuscitat, a molts els ha portat a la mort i a molts més encara els ha portat a la Vida.

Què és, doncs, el que Jesús ha vençut ressuscitant d’entre els morts?
Jesús ha vençut la por, el pecat i la mort.
Anem per parts.

Ha vençut la por

La víctima reflecteix, com en un mirall, la por instintiva, visceral, brutal del botxí. Sabeu què és el que va descol·locar el centurió romà que va crucificar Jesús? Que en els seus ulls no va veure reflectida la por, sinó el perdó i la compassió. El centurió va veure reflectida en aquells ulls més aviat la seva pròpia por, el seu propi pecat i la seva pròpia mort, però els va veure vençuts, derrotats, anorreats per l’amor impossible d’aquell home. I va comprendre, per primera vegada, que cal ser vençut per l’amor, si vols participar de la seva victòria, una victòria que no se sembla en res a totes les altres.

Ha vençut el pecat

El pecat posa als homes un límit que aquests no poden traspassar. El límit de la pròpia supervivència, en lluita amb la supervivència dels altres. El límit de l’amor als amics que es justifica per l’odi als enemics. El límit del qui considera que ha vingut, no a servir, sinó a ser servit. El límit del propi melic com a centre de l’univers i de la pell estranya com a amenaça. Jesús ha transitat aquest límit sense deixar-se atrapar, i ha mostrat així que el que és pròpiament humà no és el límit, sinó el trànsit: el reconèixer que ens trobem sovint atrapats en una banda, però que som constantment cridats i atrets des de l’altra.

Ha vençut la mort

Jesús, en definitiva, ha vençut la mort, que és el límit darrer i definitiu què el pecat imposa a l’home. Jesús ha estimat fins al límit i ha eixamplat el límit, l'ha traspassat. La mort ja no és el límit de l'amor, no des de Jesús, no per a Déu. Els cristians som testimonis d'aquest eixamplament del límit de l'amor i d'aquesta limitació del poder de la mort.

No perdem la vida quan la lliurem per amor: aquesta és la victòria, aquesta és la convicció que ha mogut els màrtirs al moment de la gran prova i la que ens ha de moure a nosaltres en les nostres petites proves. Cada vegada que, en comptes de retenir, lliurem, eixamplem el límit de l’amor i reduïm el domini de la mort.

Això és el que van creure Maria Magdalena, Joan i Simó Pere, quan van veure el sepulcre obert i buit. Ells són els primers testimonis del Ressuscitat i els signes són una pedra, un llençol d’amortallar i un mocador. Van trobar la pedra de l’entrada del sepulcre vençuda, com el pecat, a un costat; el llençol d’amortallar vençut, com la mort, i aplanat; i el mocador que li havien posat al cap vençut, com la por, al mateix lloc on l’havien volgut lligar.

HOMILIA A-FS-RAMS
ENTRADA TRIOMFAL (Mt 21,1-11)

Que fugisseres i vanes són les glòries mundanes! Que efímeres totes les victòries! Un equip de futbol que ahir estava en ratxa ascendent, a només 2 punts del seu rival, avui torna a estar a 8 punts, i ningú no sap perquè. Un partit polític que ahir estava en ratxa ascendent amb 8 escons al Parlament, avui torna a tenir-ne només 3, i ningú no sap perquè. De la nit al dia, els imperis s’enfonsen i les corones es marceixen.

Quantes entrades triomfals no s’han convertit en sortides vergonyants? Quants no han entrat trepitjant fort per la porta principal i han sortit de puntetes per la porta de servei? Quants aplaudiments fervorosos no s’han transformat, de la nit al dia, en xiulades monumentals?

La mateixa somera que va muntar Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, si se’m permet la llicència, serà muntada pel gran sacerdot en la sortida vergonyant de Jesús cap al Gòlgota. La mateixa gent que cridava “Hosanna” amb gran fervor, poc després cridarà “crucifiqueu-lo” amb major furor. Les fulles de palma que alguns agitaven davant seu, es convertiran en la corona d'espines que més tard li clavaran al cap.

Què ha passat? Què ha fallat?

La mística jueva ja havia advertit que l’acte suprem de la manifestació de Déu no era una “expansió”, sinó una “contracció”; no una “aparició”, sinó una “retirada”. Els profetes ja ens havien advertit que el Messies podia aparèixer, no transfigurat, sinó desfigurat; no en forma “gloriosa”, sinó en forma “sofrent”. Sant Ignasi ja ens havia convidat a llegir el relat de la passió amb la següent clau de lectura: “considerar como la divinidad se esconde”. Però és d’aquestes coses que, un cop sentides, oblides ràpidament.

Dit en llenguatge joànic: acaba el temps de la manifestació i comença el temps de la glorificació. Però qui ens havia de dir que la glòria de Déu es mostraria d'aquesta manera, en l’abaixament de Jesús i no en el seu enaltiment. Per això, els qui teníem la vista fixada a la cornisa del temple, esperant la seva aparició triomfal, ens hem quedat a quadres. I és precisament això el que fa que el cristianisme sigui el que és i no una pinzellada més del quadre de Déu que anem pintant meritòriament els homes.

Seguint amb la imatge pictòrica, és com si a aquest quadre, de cop, li haguessin rebentat a sobre un pot de pintura. És en aquest contrast violent, inesperat, que se'ns mostra quelcom essencial del rostre de Déu; quelcom que el nostre propi talent dissimulava; quelcom que cap preciosisme estètic, ètic o religiós no podia, de cap manera, representar.

S’explica l’anècdota d’un gran mestre pintor que contemplava el quadre d’un deixeble sense acabar d’esbrinar què li faltava. Tenia harmonia, tenia talent, tenia equilibri, ho tenia tot, però li faltava quelcom. En aquestes, va agafar un rasclet de jardineria i el va passar per la superfície del quadre. Davant l’estupor del deixeble, el mestre li va dir: “Ara sí: li sobrava talent, però li faltava veritat”.

Hi ha una distància que nosaltres no podem salvar. És la distància que va de l'horror d'un innocent crucificat, a la meravella estètica de la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Quanta gent no s’extasia davant d’una mentre gira cua davant de l’altra? És la distància que va de la bellesa i de l'harmonia a la veritat. És la distància que va de predicar, d'admirar, de contemplar, de composar, de revelar... a creure i a estimar.

Això és la fe: Déu salva per nosaltres aquesta distància. Déu s'acosta i es deixa tocar. Déu s'abaixa, es cenyeix una tovallola i es posa als peus per a rentar. Déu perd el mantell, la corona, el tron i la vida, no per ser admirat, servit, adulat, magnificat, sinó per a ser estimat. Déu no és genial, Déu no és plusquamperfecte, Déu no és "la inefable vacuïtat d'allò real"... Déu és amor i amor crucificat. Si t'ho creus, ets cristià.

Aquesta Pasqua demaneu la fe, demaneu de creure en el Déu de Jesús, demaneu de ser més autènticament cristians, demaneu i Déu us ho concedirà.

HOMILIA DG-QR-A05
LA REANIMACIÓ DE LLÀTZER (Jn 11,1-45)

A mi em passa com als deixebles: no m'entra al cap que Jesús vulgui pujar a Jerusalem, sabent que allí li han pres el número de la matrícula. Són ganes de buscar-se problemes. L’estil de Jesús, us sóc ben sincer, m’agafa sovint a contrapeu.

Em passa com a Tomàs, que fa els càlculs i li surten negatius. Vull seguir Jesús, m’he fet jesuïta, escric homilies cada setmana, però guardo varies cartes sota la màniga i no estic disposat a jugar-me-les. I no ho dic retòricament. Jo vull creure en Jesús, però no vull morir amb ell. Ni amb ell ni sense ell, no vull morir. Em direu que ningú no vol morir, Jesús tampoc, i teniu raó, però no em refereixo a això. Em refereixo a que no vull morir perquè, si no fos així, no em resistiria a perdre el meu temps amb els altres, no em negaria a deixar d’estar al centre de totes les mirades i no faria passar tants cops la meva realització personal com a voluntat de Déu i com a vocació de servei als altres.

Em passa com a Marta que busco desesperadament Jesús perquè reconstrueixi els plats que ha trencat la vida. Ell que és el Messies, el Fill de Déu, perquè no frena la història quan aquesta s’equivoca, perquè no es planta davant la mort i li diu: “prou, fins aquí, s’ha acabat el joc”. Em passa com a Maria que es llença als peus de Jesús plorant i suplicant: “Senyor, si haguéssiu estat aquí la humanitat no hauria fracassat, els forns s’haguessin esquerdat, les espases s’haguessin oxidat i les bales s’haguessin buidat abans d’esclatar”.

M’han dit que darrerament les homilies són més crues i que si em passava alguna cosa. No estic ni en crisi ni baix de moral, de debò, estic com un xínxol, massa i tot. Em passa que arribo als quaranta i veig una cosa que abans no veia, o no podia veure. Veig el final més a prop. No el meu final, sinó el nostre final, vull dir la possibilitat ben real i tantes vegades experimentada de que el projecte d’una humanitat reconciliada sigui inviable. És més, veig que ja no puc creure i apostar per la vida si no tinc en compte la possibilitat ben real del seu fracàs. Del contrari, estaria fent trampa.

Jesús va fracassar al Gòlgota, els primers cristians van fracassar al circ romà, els jueus van fracassar a Auschwitz, els kurds van fracassar a l’Iran, els tutsis i els hutus van fracassar a Rwuanda i, tot just fa quinze dies, el Iure, de només 21 anys, va fracassar d’una sobredosi quan estava a punt de començar la rehabilitació. I, en tots aquests casos, era la humanitat la que fracassava, érem nosaltres, tu i jo, els qui fracassàvem. M’està sortint la ressaca d’aquest fracàs ancestral que portem escrit a les entranyes, i em surt així, en forma de crit, en forma d’homilia crua i directa a la panxa. Ja arribaran temps més pasquals, de moment pugem a Jerusalem i allà dalt s’anuncia borrasca.

Perquè, a veure, morir no és dormir; morir és acabar, desaparèixer i ja no tornar. Morir és que un home pugui matar i ho faci. Morir són els forns crematoris d’Auschwitz i les càmeres de gas com si fossin dutxes. Morir és Vladimir Putin matant Anna Politkovskaia i comprant el silenci d’occident per un plat de gas natural. Morir és que la por tingui més poder que la vida. Morir és que l’amor s’acabi i que la justícia no arribi a néixer, mai. Morir és l’infern. Dormir no és morir, no ens enganyem, “si dorm, sanarà”, però si és mort... qui el salvarà?

L’evangeli d’avui ens diu que escoltar el plor desconsolat de Marta i Maria i respondre al crit de la víctima, és l’única forca capaç de fer sortir del sepulcre una humanitat que, com Llàtzer, ja fa 4 dies que hi és sepultada. La reanimació de Llàtzer no és una demostració del poder màgic de Jesús, sinó una figura de la nostra resurrecció futura, com a individus i com a humanitat: només la bondat insensata, obcecada, entranyable de l’home per l’home pot fer viable aquest projecte d’una humanitat reconciliada.

Plores, Senyor?
Tu també plores davant el sepulcre de Llàtzer?
És possible que la mort no tingui l’última paraula?
“Jo sóc la resurrecció i la vida, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran... ¿ho creus això?”
Sí, Senyor, ho vull creure, malgrat no m’arribin les forces, malgrat no m’arribi la vida, malgrat no m’arribi l’amor.
Ho vull creure perquè tu sí que m’arribes, m’arriba la teva fe, la teva paraula, la teva fidelitat i m’arriben les teves llàgrimes.
M’arriben les teves llàgrimes i, a través de la llosa del sepulcre, m’arriba la teva veu, com una ordre i una promesa: “Llàtzer, vine a fora”.

HOMILIA DG-QR-A04
ELS CECS HI VEUEN (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context, tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, metafòricament, literàriament, psicològicament. Curava realment i totalment, no només el cos, no només l’ànima, curava la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Els esmenadors de planes de la història i del sentit, rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’evangeli, ja veurem si a l’església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

"Volem bisbes cristians igual que volem que hi hagi capellans, estudiants, pagesos, obrers, administratius, funcionàries, periodistes, professionals… que també ho siguin". La intenció és bona, però hem d’anar en compte de no erigir-nos en els únics dispensadors oficials de les úniques etiquetes homologades del ser cristià, ja que cauríem nosaltres en el mateix parany que volem evitar. La bona notícia no és que els vidents, en realitat, no hi veuen, això en tot cas és un drama i una constatació lamentable. La bona notícia és que els invidents hi veuen.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió, dels telepredicadors i dels il·luminats empallegosos. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres. No em refereixo a la conversió visceral de l’antic fumador que ara veu els altres fumadors com ànimes captives o com a mig criminals.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes. I que, de cop, descobreixen que aquelles paraules que creiem saber de memòria, diuen coses noves i diferents si se les deixa parlar i si s’està disposat a escoltar. Em refereixo a aquells que descobreixen que la Bíblia és altra cosa que la caricatura d’un Déu colèric i capritxós. I no li donen la culpa d’aquest dèficit i d’aquest retard als altres, als capellans, als pares, a la societat d’abans ni a la d’ara.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar. I que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent. Em refereixo a aquells i aquelles que després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, després de tocar fons o després de tocar el cel, se’ls han obert els ulls i han vist Déu en el rostre d’un que els ha estimat, que els ha perdonat, que els ha acollit i que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar.

Això és convertir-se: tu, que eres cec, ara hi veus. I quan et trobes cara a cara amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: “Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor”.

I resulta que, a partir d’ara, tot és el mateix, però ja res no és igual.