QUIN RAMAT!

HOMILIA DG-PQ-B04 (Jn 10,11-18)

Vivim temps agitats també per a l'Església. Tensions, amonestacions, notificacions... Hi ha qui pensa que el Concili Vaticà II s'ha quedat curt i proclama la urgència d'un nou concili. Mentre d'altres pensen, en canvi, que el Concili Vaticà II ha anat massa lluny i proposen que es derogui... Per la dreta i per l'esquerra, l'Església pateix estrebades molt fortes que amenacen amb esquinçar-la i sovint ho aconsegueixen.

Per la dreta, fa vint anys que la Fraternitat sant Pius X, fundada per Marcel Lefevre, es va situar fora de la comunió catòlica en l'ordenar quatre bisbes sense el permís de Roma. Mireu com justifiquen aquests angelets el seu trencament: «ens neguem i ens hem negat sempre a seguir la Roma de tendència neomodernista i neoprotestante que es va manifestar clarament en el Concili Vaticà II i després del Concili en totes les reformes que d'aquest van sortir». Déu n'hi do! A tu, segurament, et semblen una colla de carques irredempts que millor que se'n vagin a parir panteres, però per a Roma, que té el carisma de presidir l'Església en la unitat, aquests també formen part del ramat i s'ha mirar que renunciïn a la seva contumàcia i tornin a sentir-se'n part.

Per l'esquerra, la LCWR (Leadership Conference of Women Religious) dels Estats Units, associació que agrupa el 80 % de les monges en aquell país, està revoltada per la decisió de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de sotmetre-les a una depuració doctrinal en tota regla. En la mateixa línia, a Europa ha aixecat bromera la reacció vaticana contra la "Pfarrer Iniciative", manifest de 400 capellans austríacs demanant reformes, així com la Notificació que la Congregació per a la Doctrina de la Fe espanyola ha adreçat al teòleg Andrés Torres Queiruga exhortant-lo a corregir algunes imprecisions doctrinals. Potser convindria respirar a fons un parell de vegades abans de fer segons quins estirabots, però sembla clar que la institució eclesial té menys cintura amb aquest extrem que amb el contrari.

El Bon Pastor, es distingeix per dues actituds fonamentals. La primera és que «dóna la vida per les seves ovelles». La segona és que vol que hi hagi «un sol ramat amb un sol pastor». La primera actitud demana una dosi molt elevada d'Esperit Sant, però és que la segona el demana tot sencer! Us imagineu el que deu ser mantenir unides en un mateix ramat tot un plegat d'ovelles que tiren cada una pel seu costat? Deu ser com pretendre un cert ordre en una classe de segon d'ESO amb 800 milions d'alumnes! Només per això, ja hauríem de ser una mica més benèvols amb els que exerceixen aquest carisma, no sempre de forma afortunada (només faltaria), en l'Església.

Cal molta confiança que és l'Esperit Sant qui guia en darrer terme l'Església, per a no atabalar-se i no caure en la temptació de posar el fre de mà, els de la dreta, o de fer fugides endavant, els de l'esquerra. L'Església ha oscil·lat sempre, a uns ritmes que depassen les generacions, entre els cismes i els concilis, entre un temps per a trencar i un temps per a restaurar, un temps per a separar i un temps per a unir... em pregunto en quin temps ens trobem ara: si en un temps més cismàtic o en un temps més conciliar? No serà el temps, espero, sinó l'Esperit qui ho dirà.

QUÈ T'EMPATOLLES?

HOMILIA DG-PQ-B03 (Lc 24,35-48)

El rector d’una parròquia d’un barri de la perifèria de Barcelona m'explicava una divertida anècdota. Mentre repartia la comunió, se li va quedar plantat un jovenet al davant i al veure que li mostrava la forma consagrada i li deia «el cos de Crist», aquest li va contestar: «Tú la flipas» que, traduït del txoni al català, vol dir: «què t'empatolles?»

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià. I no és d'estranyar. No és d'estranyar si tenim en compte el que s'afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat. Avui, per exemple, Lluc deixa ben clar que el Ressuscitat s'apareix als deixebles «en carn i ossos» (sarka kai ostea), i per subratllar que no està parlant de forma metafòrica, insisteix que no només el van poder veure, sinó que també el van poder tocar. Però és que si no quedava prou clar, encara s'obstina a dir que li van oferir un tros de peix a la brasa i se'l va menjar (efaguen) davant d'ells.

Vicenç Villatoro, en el llibre de cartes creuades amb Francesc Torralba que ha publicat Fragmenta Editorial amb el títol «Amb Deú o sense», diu, referint-se al «Cant espiritual»: «Maragall, creient, accepta que hi ha una altra vida després de la mort. Però no s'hi consola en absolut. Gairebé s'hi revolta. ¿Per què vull jo una altra vida, si la que m'agrada és aquesta?» I es fa la següent pregunta que, al meu parer, és, precisament, la que l'evangelista Lluc mira de respondre en el seu relat: «El subjecte d'aquesta vida eterna que proposa el cristianisme... ¿sóc realment jo?» La resposta de Lluc és que sí, efectivament, el Ressuscitat és el mateix Jesús «de carn i ossos» que va morir a la creu, i no un fantasma espiritualitzat.

D'això va el cristianisme, d'una fidelitat a la carn que només Déu pot sustentar. Aquesta fidelitat és la raó de ser de l'Església que té la missió de donar testimoni d'allò que li ha estat donat, a saber que «el Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.»

Per molt que no sempre sigui fàcil i no sempre l'encertem, més que de qualsevol altra cosa, és d'això que els cristians ens hauríem, oportune inportune, d'empatollar.

RAHOLA I TOMÀS

HOMILIA B-PQ-02DG (Jn 20,19-31)

Tomàs es negava a creure en el Ressuscitat. La Rahola també es nega a creure perquè el seu «nihilisme militant» li impedeix de «fer-se trampes al solitari»; i és que per a ella la fe seria una bonica fugida endavant, una suggestió meravellosa, però falsa. Rahola admira la fe pels efectes que produeix en la vida de tots aquells que «que quan resen, estimen, i estimant doten de llum els racons més ombrívols.» Ara bé, si l'origen de les obres admirables d'aquest «exèrcit de bondat que tinta el món amb la pintura de l'amor» és una trampa al solitari, trist panorama, no? Pot una trampa al solitari, quelcom tan prosaic, justificar un lirisme tan elevat com el que utilitza la periodista per referir-se als creients? No pot arribar a sonar una mica massa impostat, tot plegat?

En la carta que li ha adreçat al jesuïta González Faus en ocasió de la Pasqua, la Rahola es defineix com «habitant del dubte», com si el dubte fos un lloc per habitar i no un lloc de pas, ni que sigui per passar a un altre dubte, però no per quedar-s'hi. Un dubte tancat en ell mateix pot arribar a ser tan conservador (o més encara) que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables.

La Rahola comença reconeixent-li a González-Faus que «aquest Déu que em vas mostrar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino.» Doncs bé, què és creure si no inclinar-se? Certament, la fe no és cap suggestió col·lectiva ni la religió cap bàlsam narcotitzant, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. De la mateixa manera que el periodisme no és un espectacle grotesc de pornografia sentimental, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. Oi que m'explico?

La fe és Tomàs inclinant-se davant del Ressuscitat, i només davant d'Ell, l'única certesa més forta i més definitiva que els dubtes en els que semblava instal·lat: «si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!», que és una altra forma de dir: «ho sento, però això que em dieu no m'ho creuré mai», o com diu la Rahola: «creure no forma part del meu diccionari, perquè estic més propera al nihilisme que al bàlsam religiós.»

I per què no es pot incorporar una paraula nova al propi diccionari existencial? Per què no pot començar a creure aquell que només es permetia dubtar? Per què no pot la Rahola, com Tomàs, començar a creure en aquest «Déu que només em dóna certeses», com reconeix ella mateixa en un rampell de franquesa? Això és creure en el Ressuscitat: caure de genolls, inclinar-se davant una certesa que no ens hem inventat nosaltres i exclamar, com Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!»

Sí, en efecte, més fort que el dubte és la fe i tots hi estem cridats. Tomàs, Rahola i tots militants del dubte permanent i del nihilisme existencial, feu-ne cas: «feliços els qui creuran».

Referències:
1. Dios y sus cosas, Pilar Rahola, LV 24/04/2011
2. Carta a Pilar Rahola, J.I. González-Faus, CCJ 05/05/2011
3. Carta a González Faus, LV 08/04/12

MARIA MAGDALENA

HOMILIA B-FS-PASQUA (Jn 20,1-9)

S'ha especulat molt sobre el tipus de relació que hi havia entre Jesús i Maria Magdalena. Hi ha com una mena d'intuïció que funciona quasi com una evidència: un home i una dona alliberats, tan a prop l'un de l'altre, sembla impossible que s'hagin limitat a una relació purament espiritual. Aquestes especulacions tenen el mateix valor històric que J.J.Benítez explicant l'ascensió del Senyor a "Caballo de Troya" dient que va ser abduït per una nau nodrissa. Tot i això...

El que no és una simple especulació és afirmar, a la llum dels evangelis, que l'estimació entre Jesús i Maria Magdalena va ser corporal en la mateixa mesura que espiritual. O dit d'una altra manera, va ser tan corporal perquè va ser tan espiritual. Però això li passava a Jesús amb Maria Magdalena i amb tothom, només que ella era dona i sembla que amb una més que notable presència corporal.

El fet és que Maria Magdalena va ser la primera en anar al sepulcre -«quan encara era fosc», diu el text-. Us n'estranyeu? Qui desconeix encara la importància del cos? Penseu que és una bajanada que l'Església no beneeixi el costum cada cop més estès d'escampar les cendres dels difunts, sinó que s'enterrin o es conservin totes plegades? Penseu que ho fa per mantenir els cementiris? El cos és important perquè l'amor no és diví ni definitiu si no és corporal, i ni que siguin cendres, allò ha estat la persona i ho tornarà a ser quan els cossos ressuscitin el darrer dia; què caram!

Maria va estimar Jesús tot sencer, com estimem tots quan estimem de debò, sense separar l'ànima del cos. Quantes vegades s'havia entretingut en les seves mans quan parlava gesticulant, quan dibuixaven en l'aire una porta, un camí o un camp ple d'espigues de blat? Aquelles mans fortes que s'entretenien dibuixant al terra mentre uns homes furiosos l'acusaven d'adulteri i amenaçaven amb lapidar-la. Aquelles mans que la van agafar per les espatlles i la van redreçar per sempre més: «ningú no t'ha condemnat?»

Aquells peus que ella havia ungit amb llàgrimes i eixugat amb els seus cabells, mostrant tant i tant d'agraïment, sense preocupar-li el judici dels altres que no entenien com és que actuava d'aquesta manera: «els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima tant.» Aquella veu que l'extasiava i aquell esguard que la despullava sempre, però no per fora sinó per dins, que és una nuesa molt més radical.

Aquell cos nu que va quedar definitivament descobert a la creu, com un vel que s'aixeca, com un mantell que s'esquinça, com un retall dolorosíssim del que la vilesa humana és capaç de fer amb els cossos d'aquells que no és capaç d'estimar.

Tot el seu cos era Ell i és per això que Maria Magdalena va necessitar anar al sepulcre quan encara era fosc, per embalsamar-lo, per acomiadar-se de l'únic que li restava d'aquell cos que havia estat Ell... D'aquesta manera, des de l'anhel del cos i la impaciència, Maria anticipava el que més tard proclamaria Melitó de Sardis des de la fe i l'exultança: «Ell ressuscità d'entre els morts i féu ressuscitar l'home de la pregonesa del sepulcre.»

MARE I FILL

HOMILIA B-FS-RAMS (Mc 14,1-15,47)

He tornat a mirar-me la pel·lícula de Mel Gibson sobre la Passió de Crist. És cert que li sobren litres de sang i acaba pagant el preu de seguir massa d'aprop els excessos visionaris de la monja agustina Anna Caterina Emmerich (1774-1824). Tot i això, té alguns fragments i un aire que m'acosta com cap altra pel·lícula a la Passió del Senyor, ni que sigui a risc d'agafar una indigestió de sang i fetge.

Per a mi, la clau d'aquesta pel·lícula és la figura de Maria. Penso que és a través de Maria que la Passió de Crist pot ser contemplada i aquesta pel·lícula suportada. La fe ens permet acostar-nos a la Passió de Crist a través dels ulls de Maria, no com una trampa, sinó com una llicència que l'Esperit avala.

Hi ha una escena que, només ella, justifica la despesa de tota la pel·lícula. S'ha fet de nit, Jesús ha rebut doble ració de flagels i "descansa" lligat de mans a una cadena que penja de la volta del calabós. Maria deambula en silenci pel claustre del pretori, amb els cinc sentits posats en alguna cosa que la absorveix per complet. De cop, Maria s'ajup i camina literalment a quatre grapes... és l'amor felí d'una mare buscant el seu fill. S'atura de cop, les mans adherides en aquell lloc precís, com una ventosa... «aquí... ets aquí!» Acosta la galta al terra i la deixa reposar com si a través d'aquella pedra freda pogués acaronar la galta de Jesús. Tanca els ulls... «no tinguis por, fill meu, sóc aquí.» Jesús aixeca els ulls, lentament, com assentint amb la mirada al contacte: «ho sé, mare.»

La Passió és això, fixeu-vos: una mare auscultant, a quatre grapes, el cos malferit del seu fill a través de l'empedrat. La violència del pecat ha decretat entre els dos la més cruel distància i, tanmateix, són un de sol, inseparables. Un món fred i impenetrable col·loca el patiment de l'innocent a l'altra banda d'un empedrat que només l'amor maternal de Déu pot transpassar. I, de fet, ho fa.

ESPIRITUALITAT SÍ, RELIGIÓ TAMBÉ

HOMILIA DG-QR-B05 (Jn 12,20-33)

Jesús ha pujat a Jerusalem amb els seus deixebles en ocasió de la festa de la Pasqua. S'estan al Temple, a l'Atri dels Gentils. Es devien formar cercles entorn d'un Rabbi, on es parlava de temes vinculats a la pasqua, el sentit de la vida, la religió jueva o el darrer edicte del governador romà. És en aquest context que uns grecs demanen a Felip que els introdueixi en el cercle de Jesús, per poder-lo conèixer i sentir-lo parlar. Potser així, algun dia, l'estimaran i el seguiran.

No és fàcil accedir als personatges rellevants si no pertanys al seu cercle proper. Més que res per evitar els pesats i la gent que s'hi acosta només per curiositat. Tothom té dret a preservar la seva privacitat de l'abús i de la banalització. Jesús també. I Déu n'hi do quants filtres van haver de passar per arribar al Mestre! Primer de tot, els grecs van anar a buscar Felip, que devia ser un deixeble més aviat afecte als no jueus. Després, aquest va anar a buscar Andreu, que posseïa el títol de primer deixeble, és a dir, algú amb "rang". I tots dos, ara sí, ho van a dir a Jesús.

Quan sento tants discursos que diuen que per accedir, ja no a Jesús, sinó a Déu!, no calen mitjancers, poc menys que al·lucino. Ni mitjancers ni mediacions de cap tipus? Cap precepte, cap obediència, cap tradició? Només gurus autopromocionats i «el que el cor et digui a cada instant»...? Què voleu que us digui? A mi tot això em fa un tuf a narcisisme espiritual que em desconcerta.

Sense mitjancers autoritzats, és a dir, avalats per algú diferent a ells mateixos, tot el camí que fem, per molt espiritual que sigui, comença i acaba en nosaltres, emmirallats. L'altra part ja me la sé i teniu raó, el perill dels mitjancers és que es converteixin en casta i que es plantin davant la porta com si en fossin els guardians, sense entrar ells ni deixar-ne entrar. Però aleshores deixen de ser mitjancers autoritzats i es converteixen en falsaris que s'arroguen el que no els pertany.

Heu sentit que us diuen: «espiritualitat sí, religió no»; doncs jo us dic: «mostra'm la teva flamant espiritualitat sense mediació religiosa i com t'ho fas per perseverar i per expandir el cercle més enllà de tu mateix; i jo et mostraré amb la meva religió, una mica rònega i atrotinada, com hi té cabuda tothom i de quina manera l'espiritualitat transcendeix les modes i el guru de torn.

Em refereixo a discursos d'aquest pal: «La religió és per als que volen evitar anar a l'infern. L'espiritualitat és per als que volen assolir l'Ascensió Espiritual. La religió és per als adormits. L'espiritualitat és per als desperts. La religió és per a aquells que necessiten que un altre els digui què fer. L'espiritualitat és per als que escolten la seva veu interior...» Bla, bla, bla... El mateix gnosticisme de sempre, només que refregit i esferificat.

M'atreveixo a fer un pronòstic: tornarem a la religió, però ja no per por als musulmans o per por a perdre les essències de l'europeisme etnocultural; ja no per por a res, sinó perquè haurem entès que la religió catòlica, malgrat les seves misèries, és un dels millors mitjancers per introduir-nos, potser no a altres coses, però sí al cercle íntim del Senyor, on se'l pot escoltar, estimar i seguir sense grans al·lucinacions espirituals. Déu dirà.

ERROR DE CÀLCUL

HOMILIA DG-QR-B04 (Jn 3,14-21)

Us resulta familiar allò del poble d’Israel caminant pel desert, oi? El camí és llarg i molt feixuc. Perden la paciència. Se senten estafats. I comencen a rondinar contra Déu i contra Moisès per haver-los fet sortir d’Egipte. És aleshores que «el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven.» No cal ser molt perspicaç per veure que, en llenguatge bíblic, les serps posen de manifest els efectes mortals que té per a la convivència el verí de les murmuracions i de la desconfiança.

Ara bé, tot seguit, Déu proposa un remei sorprenent: «forja una imatge de serp i posa-la sobre un estendard. Els qui hauran estan picats, si la miren, quedaran salvats.» Mirar la serp vol dir mirar allò que els ha causat la mort! Déu ens convida a mirar cara a cara la mentida que ens enverina i ens mata. Aquest és el primer pas per salvar la vida, per restaurar la confiança i per entrar en una lògica de veritat i de transparència oposada a la lògica pròpia del pecat. El pecat i la salvació: totes dues coses en un mateix lloc. Quin contrast!

L'evangelista Joan fa esment d'aquesta serp d'aram que Moisès va enlairar en el desert, perquè Nicodem entengui com és que «el Fill de l'home ha de ser enlairat», fent referència a la seva creu. Enlairant el seu Fill, Déu exposa als ulls de tothom allò que restava ocult en la seva intimitat. Déu ha jutjat el món digne de rebre el seu Fill únic, digne de contemplar la intimitat d’amor que els uneix des de sempre i per sempre, i de poder-ne participar!

Què podem dir si hem de jutjar pel resultat? La primera resposta que ens ve al cap és que Déu s’ha equivocat. Déu ha comès un immens error de càlcul. No mereixíem tant. En efecte, Déu ha sobrevalorat el món, és a dir, l’ha estimat molt per sobre del què el món val.

Què ens passa als creients, aleshores? No som ni més bons ni més perspicaços ni més ben disposats que els altres. Ens passa que, en mirar el Fill enlairat, hi reconeixem el rostre d’un Déu que ha sobrevalorat el món de tal manera que ha arribat a l’extrem de cometre aquest afortunat error de càlcul que ens ha salvat. I ja està.

L'ATRI DELS GENTILS

HOMILIA DG-QR-B03 (Jn 2,13-25)

El temple de Jerusalem era com una ceba: una superposició de capes protectores entorn del més sagrat. Al Sancta Sanctorum només hi entrava el summe sacerdot, un cop l'any. Al Santuari hi entraven només els sacerdots a oferir els sacrificis rituals. A l'atri d'Israel hi entraven només els jueus barons. A l'atri de les dones hi podien accedir també les dones jueves. Finalment, l'atri dels gentils era un pati situat a l'interior de la muralla del temple, on hi podien entrar també els no jueus.

Alguns han pintat aquest atri com el típic lloc turístic on es venen postaletes, souvenirs, corones d'espines i rosaris de nacre... Ignoro quin tipus de turisme hi hauria al segle primer, però molta gent diversa hi devia anar, no tant a comprar souvenirs, com a buscar aquell ambient assossegat que desprenen els espais sagrats. Probablement fos també un lloc de tertúlia i de debat, on les idees devien circular i on es podia discutir de la Torah amb una certa liberalitat.

El fet és que s'havia anat omplint cada cop més de venedors d'animals, canvistes de moneda, predicadors ambulants... deixant cada cop menys espai a aquells que venien al temple amb una indefinida nostàlgia del sagrat, a buscar una casa de pregària, el vestíbul de la fe, un lloc acollidor i prou ample com per no sentir-se encotillat.

Com va dir Benet XVI en ocasió del seu viatge a la República Txeca, l'any 2009: «Me vienen a la mente las palabras que Jesús cita del profeta Isaías, es decir, que el templo debería ser una casa de oración para todos los pueblos. Él pensaba en el llamado patio de los gentiles, que liberó de negocios externos para que se diera el espacio libre para los gentiles que allí querían rezar al único Dios, aunque no pudieran participar en el misterio, a cuyo servicio estaba reservado el interior del templo.»

Aquest discurs conté unes paraules que van inspirar aquesta lloable iniciativa eclesial que és l'«Atri dels Gentils», promogut pel Cardenal Ravassi, actual President del Consell Pontifici de la Cultura: «Pienso que la Iglesia debería abrir también hoy una especie de "patio de los gentiles", donde los hombres puedan de algún modo engancharse con Dios, sin conocerle y antes de que hayan encontrado el acceso a su misterio, a cuyo servicio se encuentra la vida interior de la Iglesia. Al diálogo con las religiones hay que añadir hoy sobre todo el diálogo con aquellos para quienes la religión es algo extraño, para quienes Dios es desconocido y que, sin embargo, no querrían quedarse simplemente sin Dios, sino acercarse a él al menos como Desconocido.»

El model de l'«Atri dels Gentils» em sembla un model més adient pel diàleg entre creients i no creients, que no pas les versions "bonistes" que proliferen en tots els temps. El model "bonista" proposa que «ens despullem de les nostres particularitats (fem veure que no hi ha fronteres ni diferències) i d'aquí en sortirà una nova síntesi curulla de fecunditat.» No hi ha manera més despietada de rebentar un debat que pronunciar aquella frase nefasta: «en el fons, tots pensem el mateix...» A més de ser fals és humiliant! La condescendència amaga infinitament més violència que la divergència oberta i franca.

És per això que existeix l'Atri dels Gentils, per possibilitar la trobada, sense deixar de celebrar la diferència. Ens pot enriquir enormement la perspectiva del no creient, del qui s'ho mira des de la barrera amb respecte, de qui no pot ni vol traspassar el llindar... però que s'acosta al vestíbul de l'Església amb desig de trobar quelcom que no troba en cap altre lloc.

Celebro que l'Església s'hagi decidit a purificar aquest Atri que se li havia omplert d'andròmines inútils, de discursos tronats, de guàrdies uniformats i de càlculs estadístics sobre si som més o menys que l'any passat.

HIEROFANIES

HOMILIA DG-QR-B02 (Mc 9,2-10)

Mircea Elíade escriu a la seva obra magna «El sagrat i el profà» que una hierofania és quan «quelcom sagrat se'ns mostra», és a dir, «la manifestació de quelcom "completament diferent", d'una realitat que no pertany al nostre món "profà".» Per altra banda, el sociòleg Max Weber va descriure molt bé el procés de secularització de la nostra societat occidental com un progressiu "desencantament del món". En un món desencantat no hi ha hierofanies, tot és profà i susceptible d'explicacions profanes. És la condició indispensable per a garantir el funcionament de la nostra civilització "cientificotècnica". Què voleu que us digui? A mi em sembla molt coherent. O hi ha hierofanies, irrupcions del sagrat, i el món està encantat, o tot és profà.

Personalment, això que tota cosa, des d'un pèsol a un rinoceront, és una espurna incandescent del sagrat, em costa de visualitzar. M'adhereixo més aviat a la desconfiança bíblica pel que fa a una divinitat suposadament espurnejant. Déu és d'aquells que parlen i es mostren poc, però que quan ho fan és perquè tenen quelcom a dir i, aleshores, es fan escoltar. Ben mirat, jo m'inclino més aviat pel desencantament del món i perquè tot en el nostre món sigui profà, excepte Déu, és clar. I si hem de reencantar alguna cosa que no sigui el món sinó les persones. Les persones, i no les coses, s'han de reencantar!

Potser hi ha moltes maneres de reencantar les persones sense alienar-les; sigui com sigui, la fe, quan ens la prenem seriosament, n'és una de les més eficaces. Abraham es va haver de desencantar d'un Déu capaç de demanar el sacrifici d'Isaac i quan va entendre de debò en quin Déu creia, aleshores, es va reencantar. Pere, Jaume i Joan van quedar com encantats contemplant el Senyor transfigurat, amb Moisès i Elies al seu costat, però es van haver també de desencantar i van necessitar molta pols, tres negacions, una pila de dubtes i beure un calze amarg que semblava no tenir fons abans de deixar-se reencantar, aquest cop per sempre i de veritat.

És clar que sí, home, deixem-nos reencantar per Déu! I veureu com el món, a poc a poc, sense hierofanies estranyes, se'ns va tornant més habitable i l'altre -el germà!- menys estrany.

RETALLADES

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança.»

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

21 GRAMS

HOMILIA B-TO-07DM (Mc 2,1-12)

«Vingueren a dur-li un paralític. El portaven entre quatre»: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Per la raó que sigui, la porta d’accés sembla barrada per a molta gent que busca una mà que guareixi i una paraula que salvi. Haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia fer massa gràcia al propietari de la casa. Un forat al sostre! I m'imagino també la indignació de la bona gent que s'esperava a la porta per veure el Mestre: «A la cua! Com tots! Haver arribat abans!» El criteri per a Jesús no és qui ha arribat abans sinó qui té més necessitat de salvació, una mica com passa a les urgències dels hospitals.

Això sí, el que no s'esperava ningú és la resposta de Jesús: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Els mestres de la llei van quedar escandalitzats: «com s’atreveix aquest marrec a perdonar pecats?» Però és que el paralític devia quedar, com a poc, desconcertat: «ja està bé que et perdonin els pecats, però el que jo voldria, si no li fa res, és caminar.»

Llavors Jesús, per acabar-ho d'adobar, llança una pregunta que remata tant als decebuts com als escandalitzats: «què és més fàcil, guarir o salvar?» Què és més fàcil, que un pecador sigui reconciliat o bé que un paralític camini?

Michel Foucault deia amb encert que avui en dia «la salut ha ocupat el lloc de la salvació.» La salut del cos, molt més objectiva i més realista que la salut de l’ànima, tan vaporosa. Un cos adult pesa un mínim de cinquanta quilos, mentre l'ànima pesa com a molt 21 grams. Abans, la salvació de l'ànima ens preocupava amb la mateixa obsessió amb què ara ens preocupa la salut del cos. Una obsessió per l'altra.

La resposta a la pregunta de Jesús sembla evident avui dia: és més fàcil salvar que guarir. Salvar no costa res perquè no som culpables de res, mentre que som víctimes de quasi tot. En canvi, guarir... això sí que és objectiu i mesurable.

Però no ens adonem que la trampa està en la pregunta: allò que nosaltres separem, per a Jesús és una mateixa cosa. No hi ha salvació de l'ànima que no tingui un efecte guaridor en el cos, així com no hi ha veritable guarició que no vagi acompanyada, d'alguna manera, d'una salvació: salvats de la por, salvats de la desesperança, salvats del tancament en el nostre propi dolor.

Que un paralític torni a caminar és digne d'agraïment i d'admiració, però que algú se senti salvat provoca un canvi que modifica l'estat del món.

HO VULL, QUEDA PUR

HOMILIA DG-TO-B06 (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: «impur, impur», i estaven obligats a viure sols, en llocs despoblats. Al llarg de la història, tota societat ha inventat les seves quarantenes, per tal d’evitar els contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat. Han estat els empestats, els jueus, els gitanos, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers... cada època ha segregat els seus propis "leprosos", imposant-los la campaneta de l’estigma social, relegant-los així als afores de les nostres ciutats.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a aquests llocs, cridant: «pur, pur.» Trencant d’aquesta manera la quarantena, Jesús incorre en risc seriós de provocar una epidèmia. Per tal d'evitar-ho, mana al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no en fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora. 

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, «sense poder entrar manifestament als pobles, havia de quedar-se fora, en llocs despoblats.» No es pot tocar un impur, impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi; passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament.

No tot amor gosa anar tan lluny, no tot amor és com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir de Jesús, no hi ha «inflors, crostes o erupcions a la pell» (segons la descripció de la lepra que fa el llibre del Levític) que ens puguin separar de l’amor de Déu. Jesús és el principal culpable que aquest amor se t'enganxi d'aquesta manera i sigui tan contagiós. I no parlo de coses que va fer Jesús i mai més no han tornat a passar, parlo de coses que succeeixen avui mateix entre nosaltres.

Només així s'explica la vida d'algunes persones, com ara la de Grégoire Ahongbonon, que va aparèixer fa uns dies a La Contra de La Vanguardia, així com al diari ARA. Però el que jo no havia vist encara és un documental de Carles Caparrós sobre aquest personatge, «Els oblidats dels oblidats», i vaig quedar ja no impactat, sinó literalment enlluernat. Hi surten les mateixes coses que diu Jesús i amb la mateixa autoritat: els endimoniats encadenats i l'escuma per la boca i la mateixa segregació social i la mateixa gosadia de l'amor que s'arrisca a trencar les barreres i tocar els impurs i cridar ben fort, perquè tothom se n'assabenti: «Ho vull, queda pur.»

Fins que no entens que aquell xicot que porta set anys encadenat a un piló de formigó, dins d'una habitació tancada, és el teu germà... Fins que no t'adones que aquella dona que porta tota la vida clavada a un parell de fustes en forma de creu i que no se sosté sobre les seves cames, no és només una pobre malalta, sinó la teva pròpia mare. Fins que no comprens que la persona que està encadenada d'aquesta manera ets tu mateix i el teu germà i el teu pare i no veus que és la humanitat sencera que està encadenada en aquell malalt, no entens res de res i per això, com a mi, el seu mal encara et queda lluny i se't fa suportable.

Fins que no veus allò mateix que ha vist la gent com Gregoire, no entens el que sentia Jesús quan tocava els impurs i quan curava els malalts, i no entens la urgència amb què ho feia i d'on treia ell les forces per estimar tant. Jesús va ressuscitar després de mort, però va viure des del primer dia com un ressuscitat, com algú a qui li va la vida en tot allò que diu i en tot allò que fa.

LA SOGRA DE SIMÓ

HOMILIA DG-TO-B05 (Mc 1,29-39)

Josep Rius Camps és un estudiós de la Bíblia amb quasi tanta erudició com imaginació. Algunes de les seves acrobàcies exegètiques provoquen vertigen però certament són oxigenants. En voleu una, d'acrobàcia? Segons el mestre Rius Camps, la sogra de Simó estava «prostrada per la febre nacionalista» (jueva, s'entén) i representa «l'agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó i li impedia de posar-se al servei del regne.» Versemblant sí que ho és, però no vull pensar què en faria Jiménez Losantos d'aquesta perla exegètica, veient el suc que ha tret de la fallida de Spanair.

Posats a fer acrobàcies jo me'n permeto una altra. Voleu saber de quin tipus de febre es tracta? Ho teniu a la primera lectura del llibre Job: la febre són «les nits en blanc», quan no pots evitar el neguit que et furga «del vespre a la matinada.» La febre és sentir que la vida «no és sinó un respir» que de cop s'accelera i no hi ha manera d'aturar-la, i quanta més força fas per retenir-la, més se t'escapa.

Si el sentit de la vida, almenys per un cristià, és "donar-se" (sempre que això no sigui una manera de desentendre's d'un mateix amb l'excusa dels altres), aleshores la febre és quan, per por a perdre't, et tanques en tu mateix i et converteixes en un garrepa del teu temps, dels teus mèrits, de la teva imatge. La prova definitiva de la fe no és si tens prou arguments per justificar-la o si ets més progre o més carca, sinó si estàs disposat a «perdre la vida per mi i per l'Evangeli» com a única manera de recobrar-la.

La febre no et passa fins que no entens d'una vegada, per obra de la gràcia, que per molt que t'ho proposis i et facis l'heroi, no pots donar res que no hagis rebut abans d'un altre. Aquest és el "secret" de Jesús: després de passar tota la jornada guarint gent enfebrada i alliberant endimoniats, «quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i es quedà pregant.» M'atreveixo a pensar que és en la pregària on Jesús va aprendre del Pare que la vida que hem rebut, per molt fugaç que sigui, és per als altres.

Job tenia raó: «la vida és un respir», sí, però és un respir que si el retens, et mata.

DISCIPLINA DE PARTIT I AUTORITAT

HOMILIA DG-TO-B04 (Mc 1,21-28)

En tots els col·lectius hi ha un "discurs oficial" els límits del qual s'han de respectar si no vols que es trenqui la cohesió. Passa amb la disciplina de partit, amb la línia editorial, amb la doctrina oficial, etc. Tota institució tolera només un cert grau de dissidència i malament si no té clar quin és el seu límit de tolerància a l'heterodòxia, perquè, si no és així, més tard o més d'hora petarà.

També el profeta, que sovint s'ha presentat com l'home sense lligams, es deu a una disciplina de partit, una línia editorial, una doctrina oficial... fins i tot més rígida que la de qualsevol altre, si fem cas al llibre del Deuteronomi: «li posaré als llavis les meves paraules i ell dirà tot el que jo li ordenaré... Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà.» El profeta bíblic no és el típic personatge àcrata que diu el que li passa pel cap quan li rota només per épater le burgeois. El veritable profeta no va per lliure; està sotmès a Déu i a les seves paraules, que és el sotmetiment més implacable que hi ha.

Com deia Mossèn Rius-Camps a la presentació del "Diari de Teòfil", el seu nou llibre, a l'Ateneu Barcelonès, Jesús estava envoltat de gent ansiosa per fer esclatar el sistema i així forçar l'alliberament d'Israel i la vinguda del Regne. Al principi, molts d'aquests es van apuntar al seu grup perquè pensaven que era un anarquista grenyut com ells, però aviat se'n van adonar que es devia a una causa molt més radical que l'alliberament polític d'Israel; una causa que demanava una obediència molt més fèrria que la que ells estaven disposats a suportar. I és que això d'ensenyar en nom de Déu «una doctrina nova a la qual fins i tot els esperits malignes hi estan sotmesos», no és cap frivolitat.

Si Jesús era tan creïble, si la seva autoritat era tan diferent a la dels mestres de la llei, és per la seva insubornable fidelitat a les paraules d'un altre a qui ell se sentia absolutament vinculat. Ara bé, era precisament aquesta obediència granítica a la voluntat de Déu la que el feia tan oxigenadament lliure als ulls dels homes. L'obediència a Déu l'alliberava, precisament, d'altres obediències que no fan profetes sinó portaveus uniformats.

Els bisbes no han de ser necessàriament profetes, és cert, i de fet es deuen a un discurs oficial que han de mirar com a mínim de respectar. Això no treu que ens entristim quan aquesta obediència enfosqueix aquella altra obediència insubornable que, en darrer terme, els hauria d'esperonar. Que un bisbe catòlic, en els nostres dies, davant de la situació de la dona en l'església i davant de la homosexualitat, es vegi obligat a dir el que va dir la setmana passada un important prelat català, fa mal a l'ànima. Consti que no és el problema d'un prelat, sinó de la incapacitat institucional de modificar un discurs i unes disposicions que escandalitzen a molts dels seus fills i fan mal a cada cop més gent de bona voluntat.

No seré jo el que pontifiqui sobre què és el que Déu vol per a l'Església en aquests temes tan delicats i cal que siguem conscients del límit de tolerància del cos sencer si no el volen trencar, però hauríem de poder parlar a fons i sense dilacions d'aquests temes, perquè correm el risc de quedar relegats definitivament a l'ostracisme social. Ja són massa dones i massa homosexuals a qui es demana de fer un exercici cada cop més injustificable d'hermenèutica institucional. Honestament, quan això succeeix en aquest grau i amb aquesta intensitat, quan el prelat es veu obligat a demanar perdó perquè no s'ha entès bé allò que no es pot entendre d'una altra manera, aleshores hem de reconèixer tots plegats que el discurs oficial violenta de tal manera la realitat que només pot mantenir-se amb autoritarisme, no amb autoritat.

No sigui que Déu es cansi de nosaltres i aboqui damunt nostre el càstig que correspon als falsos profetes que repeteixen un discurs oficial, però no diuen en nom seu les paraules que de debò els està ordenant.

JONÀS I LA TRASCENDÈNCIA

HOMILIA DG-TO-B03 (Jon 3,1-5.10)

«La paraula "Déu" no és vigent. Per Déu s'està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s'ha d'utilitzar poc. Apostem per la paraula "transcendència"... tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.» 

Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d'un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d'aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m'agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»

Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs... em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te'n vas pels carrers d'una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l'esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?

Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d'Enya!

Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l'obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s'estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s'ho mereixin.

Si ens haguéssim d'encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!

OPCIÓ MINORITÀRIA

HOMILIA DG-TO-B02 (Jn 1,35-42)

Fa cosa d'una setmana, el diari ARA publicava un bon reportatge entrevistant tres joves que han optat per la vida religiosa: un capellà de 33 anys, una religiosa del Cottolengo de la mateixa edat i un monjo de Poblet de 29 anys.

L'autora de l'article el presentava al twitter amb aquest comentari: «un reportatge sobre joves que han optat per la vida religiosa, una opció cada cop més minoritària.» Més enllà de l’article, que em va agradar molt, em sap greu quan es presenta la vida religiosa de la mateixa manera que s'exhibeix al zoo un exemplar d'una espècie a punt d’extingir-se. És evident que la vida religiosa és minoritària, sempre ho ha estat, però això és com dir que els astronautes són minoritaris en l'àmbit professional. Potser no caldria repetir-ho tant.

Qualsevol relat de vocació que vagi més enllà de la típica autojustificació, no parla tant d'un "compromís personal" sinó més aviat d'un encontre -d'una crida, encara que costi de comprendre- que han estat molt sovint inesperats i sempre determinants. El primer dels tres joves ho expressa dient que la seva «és la història d'una conversió... em vaig sentir estimat i des d'aquell dia tot va ser diferent.» Res més. Tota la resta és palla: que si li agrada Lady Gaga o que si ha anat a veure Tintin "com fa la gent normal". Només faltaria.

El segon és encara més concís: va anar a Poblet amb un amic capellà i «a partir d'aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo.» Sabeu què? no cal massa literatura per explicar una vocació: succeeix i punt, «el que es diu de més, ve del Diable», com diu el Mestre. Mireu si ho explica de senzill l'evangeli d'avui: en veure Jesús que passava, el Joan Baptista de torn, assenyalant-lo, em va dir: «Mira l'anyell de Déu»... i me n'hi vaig anar al darrera. Ho recordo perfectament, «eren les quatre de la tarda.» A partir d'aquí, si vols, justifica't una mica perquè la periodista tingui material per adobar-ho: «el monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat.» És clar.

El tercer relat potser és el més evident: «Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d'un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús.» Això vol dir que hi ha gent que es pensa que som marcians... Em recorda una mica al que passa amb les relacions entre Catalunya i Espanya: ens diuen que els catalans hem de fer pedagogia perquè se'ns entengui i, en el millor dels casos, se'ns toleri la extravagància identitària "cada cop més minoritària". Quan t'han perdonat tants cops la vida, al final, tires una mica pel dret, oi? Les arrels -com allò que t'enamora- es poden mostrar, es poden compartir, però només fins a cert punt es poden justificar.

Siguem sincers: és ben cert que a estones trobes a faltar la vida de parella, els fills, la lliure disposició dels teus diners, la teva caseta i el teu hortet. Fins i tot, hi ha èpoques en què aquesta falta pot arribar a ser molt dura...; però si la crida ha estat veritablement de Déu i ha estat Jesús qui t'ha dit «vine i ho veuràs»; si t'has decidit a seguir-lo perquè has vist on estava i t'hi has volgut quedar..., aleshores no t'importarà gaire si és o no una opció minoritària: miraràs de respondre modestament a Aquell que t'ha cridat i maldaràs per romandre al seu costat.

TRENCAR AIGÜES

HOMILIA-B-BAPTISME DEL SENYOR (Mc 1,7-11)

«Hi ha tot un moviment de mares que es mengen les placentes. Algunes llevadores asseguren que les mares es recuperen abans de l’esforç. Els defensors d’aquesta dieta expliquen que molts animals també ho fan. Fins i tot corren algunes receptes...» Perdoneu que comenci d'aquesta manera més aviat abrupta; es tracta d’una notícia que llegia la setmana passada en un diari digital català.

Puc tenir els meus dubtes sobre el gust de la placenta, però no tinc motiu per dubtar dels seus efectes benèfics. Ni l'embolcall que ens ha incubat abans de néixer ni el líquid que ens ha nodrit en l'etapa embrionària poden ser dolents. No és cert, com diuen els psicòlegs, que hi ha en nosaltres la nostàlgia d'un retorn a la placenta, a la vida amfíbia que dúiem dins el líquid amniòtic?

El trencament d'aigües és l'acte més traumàtic de la nostra existència; només superat per la mort. Si ens ho preguntessin abans de néixer, l'última cosa que voldríem és sortir a la llum. Ens pot la nostàlgia d'aquell medi amniòtic on la memòria encara no existia, ni el temps ens urgia, ni la mort ens esperava. No deixa de ser curiosa la proximitat fonètica que es dóna en grec entre "amnios", que vol dir "membrana", i "mneme", que vol dir memòria, d'on deriva "amnèsia", és a dir, oblit.

Lou Marinoff, a La Contra de LV, repetia una obvietat: «la principal causa de mortalitat és el naixement.» Doncs bé, el baptisme de Jesús ens adverteix que s'ha trencat la fràgil membrana que ens separa del naixement, del temps, del dolor i de la mort. La fràgil membrana que per tant ens separa de la vida.

Si volem néixer de nou -i la fe és el que ens promet- cal que la llum esgarriï la membrana que ens envolta i algú ens arrenqui de l'aigua amb una bona estrebada. Si no, encara hi seríem. La fe té alguna cosa d'estrebada enèrgica per part de Déu, perquè francament, si depengués de nosaltres…

El baptisme de Jesús és el trencament d'aigües de la humanitat, significat per l'esquinçament del cel, que fa possible la sortida a la llum de la seva memòria salvífica. I és que ens cal entendre que la fe no és la nostra capacitat de reconèixer Déu, sinó la invitació a deixar que Déu ens reconegui: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.» Quan això succeeix, ens oblidem definitivament de la placenta.

VISIÓ NOCTURNA

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

AMOR CARNAL

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos. Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva! 

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!