LES RAONS DE LA MEVA VOCACIÓ

Aquest és el text que vaig llegir al final de la celebració dels meus últims vots a la Companyia de Jesús a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida, el dissabte 26 de setembre (un dels moments més consoladors de la meva vida xD!)

Podeu imaginar l’intens sentiment que m’envaeix en aquests moments, al veure-us a tots aplegats aquí en ocasió dels meus últims vots, tant a la família de sang com a la gran família ignasiana. Ara voldria ser capaç de donar raó de perquè estic avui aquí fent els últims vots a la Companyia de Jesús, què és el que m’ha dut fins aquí?

Se m’han ocorregut una sèrie de raons que he agrupat en quatre grups:

Primer grup: estic aquí perquè un dia mirant el Crucificat vaig veure l’expressió més ferma i transparent de l’Amor encarnat. Estic aquí perquè he cregut que aquest Amor manifestat en Jesucrist és Déu i que Déu és aquest amor. Sí, un Déu viu que es desviu per donar vida, o el que és el mateix, un Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Per a mi, la frase de Sant Pau als Gàlates que us he posat al recordatori dels últims vots no és simplement una frase pietosa que es posa per fer bonic, sinó la raó més profunda de la meva vida: “aquesta vida present la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Aquesta és la primera i principal raó de perquè estic avui aquí.

Segon grup: estic aquí perquè, de ben petit, la meva mare m’ensenyà que molt més important que parlar de Déu era parlar-li a Déu, en la intimitat d’una pregària senzilla i entranyable. També perquè vaig anar a petar per casualitat al col•legi dels jesuïtes de Sant Ignasi de Sarrià; perquè vaig conèixer al germà Marcet i em va impactar el seu testimoni humil. Perquè més tard, entrant ja en l’adolescència, vaig trobar-me amb el Jóse Montobbio, un altre jesuïta que em va mostrar un Jesús adult que em convidava al seguiment i al compromís. Estic aquí perquè vaig voler prendre’m seriosament el sagrament de la confirmació i no com un acte rutinari que calia fer per inèrcia social. Estic també aquí perquè en va impactar fortament el martiri de Monseñor Romero, així com l’assassinat dels sis jesuïtes i les dues dones de la UCA de El Salvador, per ser fidels a l’amor preferencial de Jesús pels més pobres. Estic aquí perquè l’Alexis i el Jaume, amics de l’ànima, es van lligar la manta al coll per marxar al noviciat dels jesuïtes dos anys abans que jo i em van insinuar així un camí possible també per a mi.

Tercer grup: estic aquí perquè al llarg d’aquests dinou anys he anat aprenent a ser jesuïta i m’he trobat a mi mateix en aquest aprenentatge. Podria haver estat arquitecte (l’Enric Comas assegura que tenia bona fusta), pare de família, jugador de bàsquet (!)... qui sap? Però he estat jesuïta. I ho he estat passant per Saragossa, l’Hospitalet, Albània, El Salvador, el Clot, Sant Cugat, el Raval, París, Brooklyn, Lleida, Xile... He aprés a ser jesuïta en aquesta Companyia i amb aquests companys que m’han tocat en gràcia, i mai millor dit, perquè és gràcies a ells que sóc millor persona del que era abans. Estic aquí gràcies a ells i a la seva infinita paciència en suportar-me, en acompanyar-me... en estimar-me. I gràcies sobretot també a tots vosaltres que m’heu ensenyat a ser jesuïta per als altres, que heu estirat de mi mateix, que m’heu exigit el millor i que m’heu donat molt més del que m’heu exigit.

Quart grup: finalment, estic aquí perquè vull continuar aquesta història d’ara endavant, tot el temps que Déu em vulgui donar de vida. I ho voldria fer apropiant-me del jurament que Ruth li va fer a la seva sogra Noemí quan aquesta insistia que l’abandonés i se’n tornés a casa seva: “No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar”. Estic aquí perquè aquesta és la meva barca i vull seguir remant, encara que a estones faci aigües, encara que de vegades ens costi de trobar el rumb enmig de la tempesta, encara que sigui una barca més petita i més humil que la d’abans, però també més lleugera. I ho faig esperant que d’altres s’animin també a seguir aquesta mateixa aventura en el futur, com l’Eusebi que porta un any al noviciat, o com el Joan que comença avui mateix el seu noviciat a Sant Sebastià, una aventura tan arriscada com apassionant que pot omplir a vessar tota una vida.

Per acabar, deixeu-me que us digui que us estimo molt i que em sento immerescudament estimat de tots vosaltres, per això no puc més que donar-vos les gràcies i donar gràcies a Déu (i permeteu-me que ho digui en les mateixes paraules d’Ignasi de Loiola) “por tanto bien recibido, para que yo, enteramente reconociendo, pueda en todo amar y servir a su divina majestad”.

SOTA EL SIGNE DE RUTH

Ruth i Orpà eren dues dones moabites, casades amb els dos fills de Noemí, dona jueva establerta en terra estrangera. Doncs bé, diu el relat bíblic que va morir el marit de Noemí i també els seus dos fills, quedant ella sola, amb les seves dues nores. Noemí va prendre llavors la decisió de tornar a la seva terra on algun familiar pogués emparar-la en la seva viduïtat. Va reunir les dues nores i les va alliberar de tota obligació familiar, animant-les a casar-se de nou i refer la seva vida. Amb llàgrimes als ulls i gran dolor al cor, Orpà va acceptar la raonable proposta i es va acomiadar de Noemí. Però Ruth no.

Amb una proverbial tossuderia, Ruth va fer una solemne promesa que queda als annals de la insensatesa humana: "No em demanis que et deixi i em separi de tu! Aniré a on tu vagis i viuré on tu visquis. El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Moriré on tu moris, i allà vull ser enterrada. Que el Senyor em castigui amb tota duresa si em separo de tu, a menys que sigui per la mort!"(Rt 1,16-17).

Tinc 40 anys, la qual cosa vol dir que estic a penes iniciant el tram llarg de la vida. Estic a temps de refer la meva vida, de "començar de nou". Podria abandonar la vida religiosa, que sembla llanguir a occident, i començar una altra aventura més refrescant. Noemí se m’acosta, afectuosa, i em diu: "Marc, gràcies pels serveis prestats, va estar molt bé mentre va tenir sentit, ara s'ha acabat. No et facis l'heroi, deixa que el vaixell vell s'enfonsi, d’altres s'han enfonsat abans, tu vés-te'n. No et sentis culpable, jo sóc la vídua, no tu, tu ets jove, tens l’espurna suficient per encendre un altre foc i no consumir-te sota les brases d'aquest. Apa, sigues raonable, no siguis insensat, vés-te'n".

A la vida no podem cometre més que una gran insensatesa i aquesta és la meva: em sento sota el signe de Ruth i no ho sento com una fatalitat, sinó com una benedicció. Conec bé a Orpà, i l'entenc. Però no vull deixar a Noemí, ella és la meva història, en el sentit més ple del terme: ella és el meu passat i el meu futur. Em vaig casar "amb el seu fill" i vaig quedar vinculat a ella, amb uns llaços que són més forts que la prudència.

Ruth i Noemí van continuar la seva història en terra de Judà, allà van ser acollides per Booz que va prendre a Ruth per esposa i Noemí per mare. Una història que va donar llum a "Obed, que va ser el pare de Jessé, i Jessé, el pare de David" (Rt 4,17). A mi m'apassiona aquesta història, no us penseu que ho faci mogut per un fals sentit de l'heroisme o per una visió romàntica del sacrifici personal. Jo vull seguir aquesta història, perquè sé que porta a bon port. He vist coses, no només aquí, també en altres llocs, he vist empremtes, he reconegut el pas vulnerable però ferm de molts altres que caminen també sota el signe de Ruth, i això m’omple d'ànim, de coratge i de consol.

EFATÀ

HOMILIA DG-TO-B23 (Mc 7,31-37)

Hi ha una sordesa que no es cura fàcilment: estem davant el miracle més feixuc de tots els que fa Jesús. La gent li demana una coseta ràpida, imposar les mans i a córrer; però sembla que, en aquest cas, no n’hi ha prou. Jesús s'enduu el sordmut tot sol, lluny de la gent, de l’espectacle i la propaganda, i comença amb ell una feinada. Li posa els dits a les orelles (com si volgués treure un tap), li toca la llengua (per destravar-la) i, després d’un gran esforç, marcat pel seu sospir, li diu una sola paraula: “Efatà”. La homilia més curta i més eficaç de la història.

Ja pots dir moltes paraules i totes boniques, que si no hi ha un treball previ fet amb les mans, apartat de la gent, de l’espectacle i la propaganda, les orelles del sord seguiran tapades i la llengua del mut seguirà travada. Serveix, en aquest punt, allò que es diu al metro o a l’autobús: “deixin sortir abans d’entrar”. Si volem que la paraula de Déu ens arribi com el que és, paraula capaç de salvar, primer hem de deixar sortir tot allò que li barra el pas. I no cal ser un crack per adonar-se de la quantitat de coses que avui en dia semblen bastir una barrera infranquejable.

Venen molt al cas, com a colofó, unes paraules de Sant Pere Claver, un altre home de paraula curta però eficaç. Al final d'una carta en la que descriu fil per randa tot el havien fet per acollir els esclaus negres que arribaven de Guinea en condicions infrahumanes, diu amb una candidesa esparverant: “d’aquesta manera estiguérem parlant-los, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres”.

PASSAR-NOS DE BONS

HOMILIA DG-TO-B22 (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

La tradició cristiana ha carregat molt les tintes contra els pobres fariseus, convertint-los en el paradigma social de la hipocresia. Una tradició posterior va fer el mateix amb els jesuïtes (fins a tal punt que la primera accepció de la paraula “jesuïta” en molts diccionaris era precisament la d’“hipòcrita”). Comprendreu la meva simpatia pels fariseus...

En descàrrec dels fariseus, val a dir que el mateix Jesús probablement ho era, i tenia no pocs amics que certament ho eren. Els fariseus eren una bona gent integral, amb un desig molt noble de reformar la religió jueva, de fer-la més autèntica, més fidel a l’aliança i menys servil del poder romà. Les intencions dels fariseus eren santes i bones, i el mateix Jesús hi combregava en molts dels seus postulats.

El que critica Jesús dels fariseus no és, doncs, que siguin dolents, sinó que es passin de bons. Això és la hipocresia: passar-se de bo. Vull ser tan bo que acabo per convertir la meva bondat en un absolut, enfrontat, és clar, a la maldat dels altres. Això és el que Jesús critica i no pot sofrir: que la gent es passi de bona, de fidel, de complidora, de santa.

L’hipòcrita d’abans girava lleugerament el coll, posava els ulls en blanc i sospirava lànguidament. El fariseu d’ara es posa uns texans estripats, adopta un nen senegalès i ven l’exclusiva al millor postor. Oi que m’enteneu?

El problema no són, doncs, els fariseus, sinó la hipocresia, sigui del color que sigui i vingui d’on vingui. El problema és aquesta tendència, tan arrelada, a passar-nos de “bons” que tenim tots plegats, vull dir, passar-nos de tolerants, passar-nos d’open-minded, passar-nos de solidaris, passar-nos de cosmopolites, passar-nos d’alternatius... i començar a veure tots els altres com massa tancats, massa poc originals i massa de la massa.

Els cristians potser no hem de ser ni els més bons ni els més purs dels homes, en canvi sí que hauríem de ser els més agraïts. Agraïts per haver escoltat aquesta Paraula de vida que té el “poder de salvar-nos” de les nostres hipocresies i de passar-nos de bons.

INCERTA GLÒRIA

HOMILIA DG-TO-B21 (Jn 6,60-69)

Treuen els déus a subhasta, per quin d'ells estàs disposat a apostar? Per quin d'ells estàs disposat a invertir el millor del teu temps? Per quin d'ells et gastes els quartos?

Escolta el que et proposa Josué: "escolliu avui quins déus voleu adorar". Has de decidir-te, no pots viure en la il·lusió de no escollir mai. No t'enganyis, si us plau, fes el favor de tornar de Neverland.

Jesús no volia adeptes, i fa tot el possible per espantar-los. Els adeptes busquen falsos déus que els garanteixin la pau interior, l'estabilitat emocional, la seguretat econòmica, la salut, l'harmonia familiar, l'eterna joventut... Però els falsos déus en els què creuen no poden garantir cap d'aquestes coses; per això n'hi ha moltíssims que s'enfaden amb déu quan alguna cosa d'aquestes falla.

Si busques en el Déu de Jesucrist alguna d'aquestes garanties ja et puc ben assegurar que no la trobaràs, més tard o més d'hora la cosa fallarà i, aleshores, què és el que quedarà de la teva fe? Només els ossos, sense un bri de carn, fe desencarnada, interessada, buida: un déu més entre tants altres ídols que tranquil·litzen la consciència, però no salven.

Molts no entenien el llenguatge de Jesús, perquè els semblava molt difícil. Altres se n'escandalitzaven perquè el que deia els semblava massa fort. Altres, finalment, l'abandonaven, cansats d'esperar garanties messiàniques i no rebre més que la més crua i modesta veritat.

Quan el que està en joc és la veritat, només ens podem fiar de paraules com les que deia Churchill als soldats de l’exèrcit britànic: "no us puc prometre més que sang, suor i llàgrimes"; però quin sabor més dolç té aleshores la victòria quan no t’enganyes ni et deixes enganyar!

Passa quelcom semblant amb el Camí de Santiago: el camí és llarg, les etapes dures, les ampolles doloroses, les forces massa minses... però tot això queda enrere quan arribes a l’Obradoiro: quin premi, quina alegria més intensa, quin sabor més pur el de la victòria quan l'has pagada tan cara.

I si no et convenç, no passa res, es pot viure sense el Déu de Jesús, molts ho fan i no els va tan malament. Hi ha déus molt atractius i que et surten força bé de preu, i pots passar la vida amb ells passablement enganyat.

Has d'escollir: la "incerta glòria" que et promet Jesús al seu costat, o la certa sensació de benestar que t'ofereixen tots els altres déus que tens a l'abast.

SUBLIM O PATÈTIC?

HOMILIA DG-TO-B13 (Mc 5,21-43)

Ens recordem de Déu quan toquem els límits de la vida: la malaltia, la mort, o bé la vida recobrada i l’agraïment fora mida. Només l’adolescent creu que la vida no té límits, i és per això que l’adolescent, pròpiament, no “necessita” creure en Déu.

L’adolescent no creu en els límits, però els intueix, perquè no és estúpid. Per això surt constantment a buscar-los, a desafiar-los, a temptar-los... fins que hi topa. Tots plegats fem ara com els adolescents: volem viure ignorant els límits... fins que hi topem.

L’experiència del límit fa emergir de nosaltres el més sublim i el més patètic. L’experiència del límit fa que una dona que ha fet bandera del seu ateisme, no pari de bramar contra Déu, com si Déu existís i la pogués escoltar. Patètic o sublim?

Un pare desesperat s’abraona als peus de Jesús, suplicant-li amb tota l’ànima que impedeixi la mort de la seva filla. Patètic o sublim?

Un grup de persones rient-se’n de Jesús perquè diu que la criatura no és morta, sinó que dorm. Patètic o sublim?

Una dona amb hemorràgies arrossegant-se d’amagatotis fins a tocar la borla del mantell de Jesús, convençuda de posar-se bona. Patètic o sublim?

Quantes vegades m’he arrossegat jo demanant a Déu que aturi les hemorràgies per les què perdo el coratge de sortir de mi mateix i de donar-me? Patètic o sublim?

Som carn fràgil i impotent davant el límit, amb l’agraïment com a única arma. Patètic o sublim?

No sabria què dir, la veritat. Però prefereixo creure que Déu converteix en sublim allò que als nostres ulls és patètic. En canvi, no hi ha res més patètic que creure que el cinisme i la descreença són l’únic refugi “sublim” que ens queda davant el límit, davant Déu.

L’agraïment és sublim, encara que la necessitat sigui patètica. La fe és sublim, encara que la pregària sigui patètica. Als ulls de Déu, nosaltres som sublims, encara que de vegades puguem semblar patètics.

TEMPESTA

HOMILIA DG-TO-B12 (Mc 4,35-41)

El mar és com les persones, no les coneixes del tot fins que s’emprenyen. Tothom sap que un mariner es gradua el dia després del primer temporal i que els galons del navegant són les tempestes que ha sobreviscut. Posats a escollir, tant el bon mariner com el dolent, prefereixen mil vegades una tempesta mortal que no pas una calma “chicha”, perquè si has de morir almenys que sigui lluitant.

La calma és pitjor i més mortal per a la nostra barca que no pas la tempesta. Ara per ara, tenim més perill de morir d’inanició que no pas de sotragada. Per això, benvinguda la tempesta que ens posa dempeus, primer, i de genolls, després: qualsevol cosa menys penjar les nostres lires als salzes ploraners!

Una bona tempesta és la millor ITV que podem passar, és l’informe més exhaustiu i més fiable

que es pot fer de l’estat general de la nau i la competència de la tripulació. La tempesta posa al descobert els veritables recursos i només deixa en peu els recolzaments ferms. La tempesta col·loca la nostra fe en estat d’emergència: la màxima atenció i el mínim dispendi (és a dir, les mínimes floritures).

Tot això per dir que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca, qui millor coneix la virulència del mar i els seus canvis d’humor. També és qui millor coneix la barca i les seves possibilitats de sobreviure a una tempesta. Per això, no s’immuta quan esclata el temporal i manté ell mateix una calma “chicha” que posa dels nervis als deixebles.

El bon capità sap quan ha d’estar despert i quan no, quan s’ha de fer present i quan ha de desaparèixer. La tripulació ha de ser capaç de capejar el temporal encara que ell dormi. La veritable fe es prova quan Déu dorm i no quan està despert, i si Déu ens fa un espai a proa és perquè l’ocupem nosaltres.

Jesús, amb el cap recolzat sobre un coixí, confortablement adormit a la popa del vaixell; mentre nosaltres, a proa, conduïm una nau que esberla com pot les onades, mirant de no quedar ennuegada. Costa de mantenir la calma i de vegades se’ns abonyega l’esperança, però molt millor això que tancar-se a port i viure només trampejant tempestes.

PRENEU-LO

B-FS-CORPUS CHRISTI (Mc 14,12-26)

M’ha impressionat la força d’aquesta ordre: “preneu-lo”. Jesús no diu “en voleu?”... “ve de gust?”... “qui vulgui que mengi”...; sinó “preneu-lo”.

N’havíem rebut moltes exhortacions pel que fa a Déu: busqueu-lo, obeïu-lo, seguiu-lo, demaneu-lo, penseu-lo, guanyeu-lo, mereixeu-lo, estimeu-lo... però “preneu-lo”? Mai no ens havien dit una cosa així de Déu. Déu, com un tros de pa que es deixa prendre i un got de vi que es dóna per beure!

El poble d’Israel havia ja fet experiència de la sorprenent proximitat de Déu: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”. En Jesús, aquesta proximitat es fa escandalosa: la paraula no són només unes lletres, sinó una persona, una vida; la paraula no és només per ser escoltada, sinó menjada; no és només per ser proclamada, sinó beguda. La paraula la tens als llavis i la pots menjar, la tens al cor i la pots beure; és un pa que alimenta i un vi que embriaga... Aquest és el Déu del qual Jesús diu: “preneu-lo”.

I això és quelcom més que una metàfora poètica, és una realitat física i històrica (i fixeu-vos que dic física i no biològica). Jesús no ens està explicant una paràbola com les altres paràboles: ell mateix és ara la paràbola. Quan Jesús mostra el pa i diu “preneu-lo”, està dient “preneu-me”, per això afegeix “això és el meu cos”.

Avui no celebrem la festa de l’altar, ni del calze i la patena, ni de la custodia... ni tan sols del pa i del vi... avui celebrem el cos i la sang de Crist, avui celebrem que Jesús va viure tota la seva vida girat cap a Déu i dient: “preneu-lo”. Per això, en el moment darrer i decisiu de la seva vida, es va poder girar cap els homes i va poder dir també (assenyalant en el pa el seu propi cos lliurat a la creu): “preneu-lo”.

Ningú com sant Joan Crisòstom ha explicat el sentit pregon d’aquesta festa del Corpus: “¿Deseas honrar el cuerpo de Cristo? No lo desprecies, pues, cuando lo encuentres desnudo en los pobres, ni lo honres aquí en el templo con lienzos de seda, si al salir lo abandonas en su frío y desnudez (...) ¿De qué serviría adornar la mesa de Cristo con vasos de oro si el mismo Cristo muere de hambre? Da primero de comer al hambriento, y luego, con lo que sobre, adornarás la mesa de Cristo.”

Agafa també tu el pa de la teva vida i digues: “preneu-lo”. Càritas és la resposta cristiana a aquesta invitació que Déu ens adreça en Jesús: “preneu-lo”. Els cristians són l'actualització constant en el món d’aquesta invitació que Déu ens fa, i Càritas és la traducció institucional d’aquesta invitació. Déu ens diu: “vosaltres aixequeu humilment les vostres vides i digueu, en el meu nom: “preneu-lo”.

LLAR DE FOC

HOMILIA B-FS-SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)

Tres cops l’any m’escapo amb tres companys jesuïtes a passar un cap de setmana a Els Andreus, la Masia de la meva família. Arribo al vespre i el primer que faig és encendre la llar de foc. Podeu imaginar la importància d’encendre la llar de foc? Significa tantes coses... totes de cop! Primer buido les restes de cendra acumulada, després poso paper de diari, branquetes fines i si hi ha sort alguna pinya seca, branquillons més gruixudets i un tronc més consistent (he de confessar que no sóc massa bo encenent llars de foc... manca de pràctica). Misto, atiador, paciència, molt d’amor, sovint més d’un intent... I, de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça, la vibració de la campana xuclant, la flama blava, taronja, blanca... La casa s’omple de records, és com si despertés la seva ànima adormida: els sofàs recobren la vida, els sifons decoratius comencen a parlar de tot el que han vist i sentit. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria familiar, la memòria entranyable dels racons i dels olors i del nostre nom.

Menys mal que tres cops l’any puc practicar el sagrament de la llar de foc, el ritus de la memòria entranyable. Al voltant d’aquest foc, els quatre companys obrim el cor i deixem que el foc encengui la memòria agraïda del que fem i del que som. Surten molts noms i algunes preocupacions, alegries, dificultats... El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, cada cop més properes i diàfanes... i sense necessitat d’alcohol! El foc de la llar et neteja l’ànima i et fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació. Sí, Senyor, jo sóc aquesta història que tu estimes més que no pas jo.

Molts agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de l’abstrussitat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dóna llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.

Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Ai d’aquelles llars que en comptes del foc, només poden encendre la tele o l’ordinador! Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella, perquè “a veure si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc”.

Com tenim nosaltres aquesta llar?

• Potser un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres... Potser no era un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya (posar primer rostoll, després branca, després tronc... i deixar que l’aire hi circuli!).
  
• Potser unes brases encara latents sota les cendres que cal encara reconèixer i deixar que l’Esperit les atiï de nou... És impossible apagar del tot aquest foc!
  
• Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi, sense cendra. Una espiritualitat elèctrica, que diu que “som pols d’estrelles en un oceà còsmic de llum on es fa transparent la nostra papallona interior...” Bla, bla, bla...
  

ALÈ

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23)

L’Esperit Sant és la ruah, l’alè, de Déu. L’alè és signe de moltes coses.

És signe de vida. L'alè és el primer senyal de vida i el darrer. La primera alenada és un plor i la darrera una exhalació. No tenim alè: som alè. El nostre cos sense l'alè diví que l'anima no és res més que un tros de carn trèmula. L'espiritualitat hebrea distingeix cinc components espirituals que animem la nostra vida material: Iejidà, Jaià, Neshamà, Ruah, Nefesh... Serveixi per adonar-nos de l'empobriment que suposa reduir la vida al cos i l'alè a la respiració.

És signe de proximitat. Quan sents l’alè d’algú vol dir que el tens enganxat al clatell. Podem sentir l’alè de Déu perquè Jesús ens l’ha enganxat al clatell. Jesús ens ha revelat que tenim la vida de Déu més a prop de nosaltres que la nostra pròpia vena jugular, com diu una coneguda dita de l’espiritualitat musulmana.

És signe d’esforç. Quan fas un esforç l'alè es fa més intens. Pau comparava l'amor a una cursa atlètica, i és que l’amor demana esforç, entrenament, perseverança. L'amor, si no és un joc, et pot deixar extenuat; però l’alè d'aquell que estima es renova constantment. L’Esperit va agafar el relleu que Jesús lliurà, exhaust, a la creu, i continua ara la carrera de Déu al nostre costat. Tu també has rebut el relleu i el seu alè t'empeny endavant.

És signe d’encoratjament. Els afeccionats donen alè al seu equip cridant, aplaudint, cantant. M’agrada que en castellà els afeccionats siguin “los hinchas”, és a dir aquells que bufen i alenen perquè l’equip s’infli i, d’aquesta manera, es faci gran i fort. Si l'afició és bona, “infla” quan les coses van bé, però també quan van malament. En aquest sentit, l’Esperit Sant és el millor “hincha” de la humanitat, el seu suport és incondicional, no es cansa mai d’animar el seu equip, “manque pierda”.

El Pare ha alenat l’Esperit en el vidre de la humanitat i el Fill ha fet una creu amb el dit. Gràcies a aquesta creu ens podem veure les cares a través del vidre entelat.

A LA DRETA

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

Feia d’escolanet del Bisbe Ricard Maria Carles a la parròquia de Sant Cugat quan es va fer públic el seu nomenament com a Cardenal. Mentre es desvestia a la sagristia, preveient l’allau de mitjans de comunicació que l’esperaven a fora de l’església, va agafar pel braç el seu cap de premsa i li va dir amb veu baixeta: “tu, no et moguis de la meva dreta”.

Els jueus traspassaven el dret de progenitura posant la ma dreta sobre el cap del fill gran. La dreta era la ma que s’aixecava solemnement quan es volia concertar un jurament. El costat dret era el costat més noble, el que servia per a saludar i per a abraçar i, si havien de donar un petó, ho feien a la galta dreta. Ningú no posaria mai a la seva dreta algú de qui no tingués plena confiança, algú amb qui no s’identifiqués plenament. Finalment, el creient es confiava a la dreta de Déu, perquè era la seva ma forta, la que servia per a sostenir i per a protegir.

Les lectures d'avui ens diuen que Jesús seu a la dreta de Déu. Això vol dir, en llenguatge bíblic, que gaudeix de la seva plena confiança i és el màxim exponent de la seva força (un crucificat que va proposar l'amor com a únic manament!). Déu té assegut a la seva dreta un home amb qui s’identifica plenament, un home que pot parlar legítimament en nom seu... i en nom nostre.

S’han presentat molts altres candidats per ocupar el seient que hi ha a la dreta de Déu: Sòcrates? Zarathustra? Mao? Gates? Messi? Hana Montana? Gandhi? Ningú?... Però de seient només n’hi ha un. Sense desmerèixer els altres, els cristians creiem que és Jesús qui ocupa aquest seient, perquè ningú com ell ha fet visible el rostre invisible de Déu.

Els cristians no sabem massa com és Déu, però hem conegut aquell que seu a la seva dreta. És per això que els cristians no sabem parlar de Déu sense parlar de Jesús, sense parlar d’aquell que seu a la seva dreta i s'hi emmiralla. Assegut a la seva dreta, Jesús és allò que veu, allò que sent, allò que toca: rostre, veu i carn de Déu.

LA PERXA

HOMILIA DG-PQ-B06 (Jn 15,9-17)

Això de l’amor és com el salt d’alçada, comences amb el llistó ben a baix i, poc a poc, l’has d’anar pujant. També l’amor demana un bon entrenament i una gran perseverança.

En l’entrenament de l’amor, els pares van col·locar el llistó al nivell més bàsic de l’amor “biològic”, l’amor pels teus, pels qui tenen la teva mateixa sang. 

De cop, apareixen els amics i eleven el llistó al nivell de l’amor “simpàtic”, l’amor de la sintonia afectiva, del reconeixement d’un altre que està fora del meu cercle i que me l’expandeix saludablement.

Si tot va bé, més tard arriba algú i col·loca el llistó al nivell de l’amor “filantròpic”: “estima els altres com a tu mateix”, “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”... Déu n’hi do! Ja no els estimo per conveniència, sinó per convicció; pel que els altres són, i no pel profit que en puc extreure.

Fins aquí el nivell estava alt, però ens hi podíem exercitar i anar fent progressos... com també regressions, per suposat.

Però resulta que ve Jesús i ens posa el llistó a un nivell estratosfèric, impossible per les nostres forces, increïblement alt: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

Ara la referència ja no és l’amor que ens devem a nosaltres mateixos, sinó l’amor que Jesús ens “deu”. Ja no és el nostre amor, sinó el seu. I això ja són figues d’un altre paner.

Ens estàvem entrenant pel salt d’alçada i resulta que Jesús ens ha posat el llistó al nivell del salt de perxa: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics”.

Però és que resulta que Jesús no ha donat la vida només pels amics, sinó també, i sobretot, pels “enemics”. És a dir, pels qui fugen, pels qui el neguen, pels qui el traeixen, pels qui l’insulten, pels qui l’ultratgen...

I ara, què hem de fer? No res, amics, no podem fer literalment res: res més que caure de genolls i mirar-lo a ell penjat tan amunt, admirant-nos de que algú com nosaltres hagi saltat tan alt.

Mirant l’alçada d’aquest llistó ens sembla impossible, però Déu ens promet que amb l’ajut de la perxa i tenint-lo a ell com entrenador, podem arribar-hi.

Jesús és la perxa que ens ajudará a passar per sobre d’un nivell estratosfèric, impossible, inassolible amb les nostres capacitats biològiques, simpàtiques i, fins i tot, filantròpiques.

Tenim el millor entrenador i tenim la perxa: ara ens toca a nosaltres no fallar als entrenaments.

HOMILIA DG-PQ-B05
SARMENTS (Jn 15,1-8)

Quin gust quan surts del perruquer! Quina delícia el clatell lliure i les orelles airejades! Quina sensació de net després d’afaitar-te o de depilar-se! Quina suavitat tan agradable!

Si la vinya tingués sentiments, experimentaria quelcom semblant quan el vinyater l’esporga i la neteja. Esporgar és tallar allò que sobra, que molesta, que embafa i que no deixa respirar. Esporgar no és mutilar, sinó airejar.

Així com el cabell creix més robust i la barba més poblada després de passar-hi la tisora, també les sarments creixen més fermes i els raïms més densos després d’una bona poda.

No teniu sovint la sensació d’estar com estancats, que no avanceu, que esteu bloquejats amb algun tema o amb alguna persona, com que us patina l’embragatge de la vida? Sol ser un signe de que no s’ha esporgat bé i a fons.

Quantes coses convé encara que siguin esporgades de la nostra vida: tantes coses que ens sobren i no ens deixen respirar. Però estem tan aferrats a elles que no les podem esporgar nosaltres mateixos. Necessitem les tisores amoroses del vinyater.

Perquè el vinyater no és un nen capriciós que talla sense criteri; ben al contrari, sap perfectament fins a on pot tallar i fins a on no, quin tall és productiu i quin tall seria esterilitzant. Perquè estima la cep, coneix les sarments i vol que donin molt de fruit.

Heu vist mai com queden els ceps de peladets després de la poda? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui arribar a donar fruit. I mireu si en donen! De la planta més rònega, seca, escarransida... surt el nèctar més fi i preuat de tots.

Llarga vida a les sarments que resten unides al cep després de la poda. D’elles colga el raïm que per al món es converteix en vi.

HOMILIA DG-PQ-B04
BON PASTOR (Jn 10,11-18)

Creiem en Jesucrist, el Bon Pastor que, quan van venir els llops, no va fugir, sinó que va donar la vida per amor a les seves ovelles.

Jesucrist és el Bon Pastor, no nosaltres. Nosaltres, com a molt, som aprenents de pastor: pastorets a l’escola del Bon Pastor, confiant que algun dia “serem semblants a ell”.

En aquesta escola rebem difícils i colpidores lliçons sobre pasturatge, com, per exemple, que el bon pastor coneix cada ovella pel seu nom i no les tracta mai a l’engròs.

O com que mereix més dedicació la més magre i no la més grassa, encara que doni menys llet i produeixi poca llana.

O com que les ovelles són ovelles, i les has d’estimar encara que no siguin del teu ramat.

O com que si estimes de debò les ovelles, arribat el moment decisiu, trobes la força per a enfrontar-te al llop, i que aquesta força és superior, fins i tot, a la por a perdre la pròpia vida.

En aquesta escola del Bon Pastor no tots aproven, no tots arriben fins al final i quasi tots repeteixen algun curs. Per què enganyar-nos?

Això sí, a l’escola del Bon Pastor tothom hi pot entrar de franc i no són sempre els més estudiosos els qui treuen les millors notes.

I el que et salva, al final, no són les notes ni les xuletes ni els diplomes. El que et salva al final és el Mestre, el seu Nom i portar-lo a la boca, ja no com un trofeu, sinó com un regal.

HOMILIA DG-PQ-B03
PEIX (Lc 24,35-48)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat tenen quelcom de sorprenent i d’inquietant alhora: no és suficient amb una sola aparició, sinó que en calen moltes. Jesús s’apareix vàries vegades i sembla que cada vegada els agafa amb els pixats al ventre.

La fe en el Ressuscitat no és evident, és molt fràgil i necessita d’una gran insistència per part seva. Jo desconfio una mica d’aquells que et parlen del Ressuscitat com si l’haguessin vist fent cua a la caixa del supermercat.

El text d’avui és molt gràfic al respecte: “mireu-me les mans i els peus... palpeu-me... doneu-me un tall de peix a la brasa... i que més caldrà que faci perquè cregueu que sóc jo, i no un fantasma?”.

Nosaltres, com els deixebles, seguim esglaiats i sorpresos, dient-nos els uns als altres: “serà ell?, serà veritat?”. I, mentrestant, aquí ens tens, esperant que passi alguna cosa, explicant-nos històries antigues, remenant misèries amb una vara.

És ara que vens tu a capgirar la fràgil pau d’aquest capvespre? És ara, a les nostres velleses, que hem de tornar al nomadisme del desert, a viure en tendes i a reunir-nos entorn de la foguera?

Ens han cremat la pleta, Senyor, la vella i majestuosa pleta que ens havíem construït a expenses teves. S’han dispersat les ovelles, i no sabem per on començar. Per què ens costa tant d’entendre que som un ramat transhumant, que viu al desert i passa la nit arrecerat al voltant de fogueres improvisades.

Per què ens costa tant d’entendre que ja no hem d’ensarronar les ovelles amb paraules meloses perquè tornin a la pleta? No hi ha pleta, senyors, només una nit estelada i una foguera. El llenguatge del desert és dur com les roques i tallant com el vent.

Ja no som la dona del Cèsar, que a més de ser honesta ho ha de semblar. Ja no som el "sistema" ni l’hem d’apuntalar. Ja no ens cal guardar les formes, ni arrodonir les estelles. Ja podem parlar de nou com els profetes, que no tenien res i no ho temien perdre.

Però no som herois, Senyor. Et necessitem a tu ben a prop, al voltant de la foguera. Et necessitem a tu no d’oïdes o en belles cançons, a tu en persona, a tu “en carn i ossos”, menjant amb nosaltres l’únic que et podem oferir: un tall de peix a la brasa. Et necessitem a tu ressuscitat. És molt demanar?

Si vens tu i ens envies, Senyor, t’asseguro que hi anirem: sense casa, sense barca, sense pleta, sense paraules manses... però hi anirem. Només això, Senyor, no ens cal res més... només tu i un tall de peix a la brasa.

HOMILIA DG-PQ-B02
CRIT (Jn 20,19-31)

El fe cristiana no és un optimisme, una mena de "subidón" existencial que fa que s’acabin els problemes i només vegis el costat bonic de la vida... Tampoc no és un pessimisme. He conegut gent amb una fe ben pregona en la resurrecció, que encarava la mort des d’actituds psicològicament molt diferents: uns amb una gran serenitat, altres amb una profunda angoixa. Tant els uns els altres eren igualment cristians. L’actitud psicològica davant la vida i la mort queda afectada per la fe, però no ve necessàriament determinada per ella.

D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.

El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.

Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.

Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.

HOMILIA B-FS-PASQUA
FOC (Jn 20,1-9)

“Fire”, que vol dir “foc” en anglès, és el lema de la Pasqua Jove que té lloc al Claver per sisè any consecutiu. Ens situem al bell mig d’un món en runes, i busquem entre les cendres la brasa viva que pot revifar el foc apagat del món. Dijous, remenant les cendres, descobrim Jesús als peus dels deixebles, encenent en ells el foc d’una vida lliurada per amor. Divendres, la seva creu s’alça entre les runes com el testimoni corprenedor de les dimensions d'aquest amor. Necessitarem dos nits per a comprendre que l’amor amb què Déu ens estima té l’alçada, la profunditat, la llargària i l’amplitud de la creu de Jesucrist. Al matí del tercer dia, de les brases de la creu revifarà un foc que no s’apagarà mai, un foc que encén altres focs... de nou.

Us explico breument la lletra de l'himne que he composat amb aquest motiu: Quatre estrofes ens presenten les vivències de dijous (Treu, treu... del cau la teva banya...), divendres (Cau, cau... enmig de gent estranya), dissabte (Neu, neu... fonent a cada banda) i diumenge (Foc, foc... la nit ja no m’enganya). Dues estrofes corals ens intercalen l'experiència de diversos personatges de l'antiga aliança (Abraham, Moisès, David i Jonàs) i la nova aliança (Simó, Zaqueu, Tomàs...) que han deixat que s'encengui el foc del Senyor en les seves vides. Finalment, la tornada ens situa a nosaltres davant d'aquest foc que crema i no consumeix, aquest foc que encén altres focs... de nou.

[CLICA AQUÍ SI EL VOLS ESCOLTAR]

Treu, treu... del cau la teva banya
Treu, treu... obstacles del camí
Creu, creu... espurnes que no enganyen
Seu, seu i escolta aquesta veu

Abraham va marxar de casa
Moisès va travessar el desert
David passà la nit de guàrdia
Jonàs es moria de set

Cau, cau... enmig de gent estranya
Cau, cau... s’aixeca i de nou cau
Brau, brau... li dóna un cop de canya
Cau, cau... sense trobar la pau

MY HEART IS… ON FIRE
[TINC EL COR... EN FLAMES]
SPARKLING LIGHT ON ME
[LA LLUM ESCLATA EN MI]

DESITJO… CREMAR-ME
FONDRE LES MEVES PORS

UN VENT FRED… CONGELA
PERÒ NOSALTRES CREMEM

ESPURNES… D’UN SOL FOC
QUE ENCÉN UNS ALTRES FOCS… DE NOU

Neu, neu... fonent a cada banda
Niu, niu... ja ha començat l’estiu
Viu, viu... qui no arrisca no guanya
Viu, viu... respira, estima, viu

Simó per ell deixà les xarxes
Zaqueu va repartir els seus béns
Tomàs ficà el dit a la nafra
Jesús els revifà la fe

Foc, foc... la nit ja no m’enganya
De cop... el món se’m fa petit
Sóc, Sóc... foguera incendiària
Foc, foc... el món està cremant

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.

HOMILIA DG-QR-B05
MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)

La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.

Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.

Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.

Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.

Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.

Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.

Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.

Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.

I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.

HOMILIA DG-QR-B04
DE NIT (Jn 3,14-21)

Nicodem va anar de nit a trobar Jesús.

El nostre món s’omple de Nicodems que surten a buscar Déu de nit, perquè no el poden trobar de dia.

De nit, quan ningú no els veu, d’amagatotis.

De nit, perquè se n’avergonyeixen. Què diria Freud del seu infantilisme? Què pensaria Nietzsche de la seva feblesa? Què opinaria Marx de la seva alienació? Què dirien els falsos companys diürns?

De nit, perquè no estan segurs de voler-lo trobar. Potser perdrien una bona coartada, la millor, per a justificar tots els retards, totes les promeses frustrades i tots els dogmes fallits de la modernitat més rància.

De nit, perquè és sempre de nit que han sentit, inesperat, el presagi d’una presència que els embolcalla. Perquè és sempre de nit que han estat temptats de creure, d’abandonar-se i de confiar, de cedir a l’inadmissible.

De nit, perquè el Fill de l’home va ser enlairat de nit. Enlairat, perquè tots els que el volen trobar l’hagin de buscar. Enlairat, perquè el puguin veure ni que sigui de nit, ni que sigui de lluny.

Perquè és de nit que Déu estima tant el món, un món que no el reconeix de dia.

Perquè és de nit que Déu surt a buscar tots aquells que s’han perdut de dia.

Perquè és de nit que s’agraeix més la Llum, tan diferent a la llum del dia.

Perquè és de nit que Nicodem va sortir a buscar l'Amic Nocturn.

I perquè es de nit que el va trobar, lluny de la sospita i el judici de tots els seus falsos companys diürns.

HOMILIA DG-QR-B03
QUARANTA SIS (Jn 2,13-25)

Jesús treu fora del temple tota la corrua de venedors i canvistes que s’hi amuntegaven. "Tots", diu el text. I no hem de pensar en les quatre paradetes de souvenirs i fruits de la terra que hi ha a Montserrat. El Temple de Jerusalem era una immensa estructura dedicada als sacrificis rituals, amb un pati porxat i emmurallat que feia uns cent cinquanta mil metres quadrats, amb més de deu mil sacerdots organitzats en torns al llarg de l’any i amb una proporció elevadíssima dels habitants de Jerusalem que vivien, directa o indirectament, del moviment econòmic generat pel temple.

El gest de Jesús no va ser interpretat com l'enrabiada d’un sonat, sinó com el gest profètic d’un possible Messies. Als bojos se’ls lligava i se’ls expulsava de la ciutat. Lluny de fer això, a Jesús li adrecen una pregunta molt intencionada: “quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Només els profetes donen senyals, i només un veritable profeta pot donar un senyal messiànic com el que sembla voler donar Jesús, ja què només el Messies tenia autoritat sobre el temple.

I Jesús, que s’havia negat altres vegades a donar un signe que no fos el de Jonàs, aquest cop els en dóna un de sorprenent: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". I ells, que no s’arronsen, li engeguen: "Fa quaranta sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?". Més que una discussió religiosa, això sembla una olimpíada matemàtica.

"Quaranta sis" és tot un símbol. "Quaranta" és la xifra de l’alliberament, de la travessia pel desert, sang, suor i llàgrimes a dojo, el terreny de la història plena de conflictes, d’anades i reculades. "Sis" són els dies destinats al treball, els dies de l’afany humà.

Quaranta anys al desert són afany inútil i una trampa mortal, si no és perquè Déu ens ha fet sortir i ens ha posat l'alliberament com a tasca. Com diu la lectura del llibre de l’Èxode: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi".

Sis dies són afany inútil sense el setè dia, el dia del repòs i de la lloança, tal com podem llegir al mateix fragment: "durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu".

"Quaranta sis" és doncs el símbol de l’incomplet, de l’inacabat, de la pols sense l’alè, de la matèria sense l’esperit, de l’home sense Déu. A la construcció del Temple, li falta una cosa, la més important, sense la qual el Temple no té sentit... al temple li falta Déu mateix. A aquest temple li falta la seva raó de ser, sense Déu el temple es converteix en un mercat, en un fútil holocaust on es consumeix tot l’afany inútil de l’home. Foc d’argelagues.

Nosaltres també ens hauríem de preguntar si a totes les nostres estructures humanes, des del nostre sistema econòmic fins a la família, des de la nostra parròquia fins la nostra comunitat de veïns..., no els manca la seva raó de ser, l’esperit que les anima i els dóna un horitzó i un sentit. Ens hauríem de preguntar si les nostres vides estan animades per aquella sàvia que fa que els nostres gestos no es limitin a exterioritzar un malestar, sinó que proposin una alternativa millor, avancin un nou estat de coses, siguin alliberadors de les persones i de les societats, construeixin humanitat i Regne de Déu. I ho sàpiguen celebrar.

A l’home li calen quaranta sis anys per construir un temple amb data de caducitat. A Jesús, i aquest és el senyal, li basten tres dies per bastir un temple sòlid i etern, el temple del seu cos, el temple de la seva humanitat viscuda com a servei que es gasta per amor als altres, com a vida lliurada i ressuscitada. Un temple així no s’ensorra mai.

HOMILIA DG-QR-B02
PROVA (Gn 22,1-18)

Amb Abraham comença la història de la fe. I quina història!

Déu no fa més que demanar-li coses estranyes i prometre-li coses impossibles. Abraham vivia tan tranquil en una terra fèrtil i civilitzada com era Ur de Caldea, i Déu li demana que ho deixi tot per marxar cap a una terra desconeguda i pobre. Primera prova... superada.

Després de prometre-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, resulta que la seva dona era estèril. Era per desanimar-se, no? Però, Abraham, que ho aguanta tot, mira endavant i pot més l’estimació que la descendència. Segona prova... superada.

Quan ja s’havia resignat a morir sense hereu directe, resulta que Déu fa néixer Isaac de les entranyes mortes de Sara. Abraham ha tingut temps i ocasions abundants per acostumar-se a les sortides genials d’un Déu imprevisible. I va entenent que això de la fe té molt a veure amb el que sembla impossible, com l’amor. Tercera prova... superada.

Però, per si no n’hi havia prou, Déu li demana que sacrifiqui aquell fill que li havia donat en el temps de descompte. No vull imaginar-me el que li devia passar pel cap a Abraham, tot i que per fora semblava resignadíssim. Venen ganes de dir-li: “però, Abraham, que no te’n adones?, una cosa és ser un bon home i una altra ser un babau, que és el teu fill!, que la fe té uns límits, desperta!”

Aquesta última prova, aïllada de la resta de la vida d’Abraham, resulta absurda i escandalosa. Però si la considerem com l’última etapa d’un llarg procés, aleshores, comença a tenir sentit. Perquè la fe sempre està de proves, sempre és al taller, sempre és provisional, sempre funciona amb imatges parcials, amb projeccions idolàtriques que s’han de desmuntar. La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança, des del primer dia fins al darrer.

La prova té sempre quelcom de desmesurat, d’absurd, d’excessiu; però resulta que la vida està carregada de proves i la fe forma part de la vida. La fe és sempre una fe provada, com la vida, o no és fe. Una fe “a prova de proves” és una fe infantil, depenent, cega, no lliure. Alguns diuen que la fe és la millor assegurança a tot risc, que és una fugida del món, que és un refugi confortable contra les inclemències del temps. Parlen per parlar!

Abraham va anar aprenent que gràcies a la fe pots esperar que la terra erma doni fruit, que la dona estèril doni un hereu i que el fill sacrificat doni descendència. Que ja és esperar! I Déu va deixar el millor pel final: Abraham va aprendre, al límit del que és tolerable, que la fe, gràcies a la prova, no és un sacrifici, sinó una festa. Com la vida. Uf!

HOMILIA DG-QR-B01
CRISI (Mc 1,12-15)

Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables.

Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.

Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.

A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.

A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.

A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.

A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.

A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.

La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.

I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.

HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

HOMILIA DG-TO-B05
DAVANT LA PORTA (Mc 1,21-28)

Què succeeix el dia 7 de gener davant la porta del Corte Inglés? Per què hi ha un munt de gent que passa la nit al ras esperant que obrin la porta a les 10 del matí? Què busca tota aquesta gent? Efectivament, es tracta de les rebaixes. La gent busca trobar els seus productes favorits a meitat de preu.

Què tenia Jesús que "tothom el buscava"? Què esperem nosaltres de Jesús quan ens apilem davant la seva porta? No busquem també trobar els nostres productes favorits a meitat de preu? Un seguiment a meitat de preu; un compromís a meitat de preu; una fe a meitat de preu; una plenitud a meitat de preu...

La recerca de la felicitat per la via ràpida és eficaç a curt termini, però resisteix molt malament el pas del temps i, sobretot, no resisteix la prova. Jesús és ben conscient dels límits del desig humà quan espera resultats immediats i a meitat de preu. No existeix una felicitat veritable a meitat de preu.

Els "dimonis" són aquells que volen tenir lligat l’home a una felicitat rebaixada que ells van dosificant a discreció, amb la voluntat de crear dependència i submissió. Jesús ho sap i per això no els deixa parlar. Els “dimonis” et posen al davant una porta gegant i ben atractiva, el problema és que no porta enlloc. En canvi, la porta de Jesús és una porta estreta.

Per què marxa Jesús d’aquell poble en l'apoteosi del seu èxit? Jesús no pot curar les malalties de tothom, no pot expulsar tots els dimonis, no pot arreglar d’un cop de recepta els problemes de tota la gent. Jesús no va venir a obrir un dispensari (els dispensaris els hem d'obrir nosaltres!), sinó a anunciar que el Regne de Déu és a l'altra banda de la porta. No de la porta gegant, sinó de la porta estreta.

Busquem un Déu "Nescafé", només pels bons moments? Un Déu "Paracetamol", 500 grams contra el mal de cap? Si és així, potser ens hem equivocat de porta.

HOMILIA DG-TO-B03
AMB AUTORITAT (Mc 1,21-28)

A la gent de l'època de Jesús li passava el mateix que ens passa a nosaltres: estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançoneta rutinària i buida, el mateix discurs populista, tan ampul·lós per fora com buit per dins, aquesta hilarant inflació de paraules, bla, bla, bla.

Estem acostumats a que el polítics parlin com a polítics, els capellans com a capellans, els futbolistes com a futbolistes, els actors com actors... Quan de cop hi ha algú que es salta el guió i parla de forma diferent al rol que li pertoca, crida l’atenció.

Imagineu un polític que diu el que pensa i que no calcula el cost en número de vots de les seves paraules. O un capellà que reconegui en públic la seva feblesa. O un futbolista que faci una reflexió intel·ligent sobre el sentit de la vida. O un actor famós que es jugui el paper de la seva vida per denunciar una situació injusta... Poden agradar més o menys les seves paraules, però segur que criden l’atenció, i probablement la gent estigui més disposada a creure-se-les.

Jesús deia paraules d’aquest tipus sobre l’home, sobre Déu, sobre el sentit de la vida, sobre la Llei jueva, sobre la misericòrdia i la justícia... Per això la gent se l'escoltava i es meravellava de la seva autoritat. Jesús no s'ha guanyat l'autoritat a l'Escola Oficial de Rabís, sinó a l'Escola Extraoficial de la Vida. En aquesta escola ell ha après que les paraules han de ser certificades pels actes i que una paraula pot reclamar-se de Déu quan realitza allò que Déu és: justícia i misericòrdia.

Jesús ha estat capaç de tornar-li la llum al rostre a una prostituta; ha estat capaç de convertir un publicà corrupte en un lluitador per la justícia; ha estat capaç de convertir uns homes porucs i curts d'horitzons en uns apòstols despresos i exemplars. I un currículum com aquest impressiona a qualsevol, especialment als esperits malignes, perquè veuen perillar el negoci.

D'on traurem nosaltres l'autoritat per dir a tots aquells, especialment als més joves, que semblen posseïts per la desgana existencial, embafats de tenir-ho tot tan a l’abast, tan centrat en la seva pròpia satisfacció immediata i lliure de compromisos...: “calla i surt d’aquest home”? Si no ens veiem capaços, podem demanar-li l’autoritat necessària a Aquell què ens la pot i ens la vol donar.

HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)

Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?

Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.

La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.

Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.

La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.

Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.

Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.

HOMILIA DG-TO-B02
EUREKA! (Jn 1,35-42)

En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.

Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?

Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.

Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.

Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.

Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".

HOMILIA B-BAPTISME DEL SENYOR
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)

Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"
Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:

En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.

Joan predicava... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.

Jesús ve de Galilea... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.

Joan el batejà... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.

Joan no se sentia digne... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.

Jesús surt de l’aigua... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.

El cel s’esquinçà... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.

Aquest és el meu fill... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.

En tu m’he complagut... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!

HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)

Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.

Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.

“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.

Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...

Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...

Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.