divendres, 1 d’abril del 2011

JO, QUE ERA CEC, ARA HI VEIG

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».

divendres, 25 de març del 2011

NO M'OMPLE

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

divendres, 18 de març del 2011

ESTEREOGRAMA

HOMILIA DG-QR-A02 (Mt 17,1-9)

Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ».

Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?

Jo pensava...

Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

...

Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.

Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.

Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.

Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».

divendres, 11 de març del 2011

YUYU

HOMILIA DG-QR-A01 (Mt 4,1-11)

La Irene diu que ha mirat de pregar, però que quan es queda sola, en silenci, comença a pensar que hi ha algú que l'observa, i aquesta presència li fa "yuyu". Li fa por sentir-se a soles amb aquesta presència inquietant que no coneix. Ho entenc, és com trobar-se a soles amb un estrany, o com sentir-se observada a través d'un vidre opac. Terrible. La Irene no pot pregar perquè no es troba davant de Déu, sinó davant les seves pors infantils o davant les primícies dels seus pànics adults. Penso, tanmateix, que per alguna cosa es comença, ni que sigui el "yuyu".

Abans de continuar, una cosa ha de quedar clara: Déu no fa "yuyu", i si fa "yuyu" encara no és Déu. Dit això, la soledat sí que fa "yuyu", el misteri abisal de l'existència sí que fa "yuyu", la radical indigència humana sí que fa "yuyu", la intuició inquietant de la mort sí que fa "yuyu". I viure és també enfrontar-se a totes aquestes coses que fan "yuyu" i que, tard o d'hora, venen a visitar-nos buscant una resposta.

Comença la quaresma i Jesús se'n va al desert. A passar "yuyu", sí, perquè el desert fa "yuyu". Però ell hi va per trobar Déu al fons del seu "yuyu". Al desert t'hi trobes amb els teus dimonis, cara a cara amb el temptador, i no tens escapatòria. No pots pujar el volum del ipod, no pots connectar-te al facebook, no pots fumar-te un porro, no pots aïllar-te. T'hi has d'enfrontar, amb cap més alternativa que la confiança o la por, la Veritat o les aparences, Déu o el "yuyu".

En Joan i els seus companys m'han demanat si conec algun lloc per anar a fer un camp de treball a l'estiu. « Què bé, he pensat, algú que vol sortir al desert a vèncer el seu "yuyu" ». Han especificat si pot ser a l'estranger, i que es parli anglès, perquè així el practiquen, i si no és massa demanar que sigui econòmic, i de pas que sigui un país bonic perquè aprofitarien per a fer també uns dies de turisme. Llavors m'he adonat que volen nedar i guardar la roba. Volen una mica de desert, però sense el "yuyu". I és que algú amb molt mala idea els ha venut la idea de que es pot comprar el desert en una agència de viatges.

No es pot anar al desert si no hi vas disposat a perdre-ho tot. No s'hi pot anar si no confies que Déu pot guanyar la partida, malgrat tu perdis alguna mà. No hi pots anar si mai abans no t'has trobat sol i has reconegut la presència d'Algú l'amor del qual és infinitament més potent i demolidor que el teu "yuyu". Si això no ha succeït encara, deixa les agències de viatges low cost i surt corrents a buscar-ho.

1. Tanca't en silenci a pregar, sense que ningú no ho vegi, tu sol davant de Déu, encara que no el vegis, ell et veu a tu i això basta. No li demanis coses. Només demana-li a Ell: « Et vull a tu, Senyor, res més ».

2. Fes dejú. Renuncia a alguna cosa a la qual no estàs disposat a renunciar. Encara que només sigui per uns dies, fins que t'adonis que el que passa en el fons és que no estàs disposat a renunciar a ser tu el centre de tot i per això poses com excusa el teu temps, les teves idees, els teus gustos o els teus petits plaers.

3. Fes un servei que no afegeixi res al teu currículum. Els camps de treball a l'estranger estan molt bé però computen al currículum i la recompensa és molt superior a la despesa. Fes alguna cosa que no tingui recompensa, que ningú no agraeixi, que ningú no pugui aplaudir.

Si perseveres en aquestes bones pràctiques, el teu "yuyu" s'anirà transformant en confiança i en comptes de nedar i guardar la roba, nedaràs a ple pulmó i la por no et paralitzarà.

divendres, 4 de març del 2011

ROCA

HOMILIA DG-TO-A09 (Mt 7,21-27)

Òscar, estàs construint la teva casa sobre la sorra.
Jo no ho veig així.
Ho veuràs quan se t'ensorri.
I aleshores?
Aleshores buscaràs la roca.
I on és la roca?
No ho sé, l'hauràs de buscar.
Sí, però tu l'has trobada.
Sí, l'he trobada.
Aleshores?
Aleshores, troba-la tu.
Una pista?
La meva casa no és la teva casa ...
... ?
... però la meva roca pot ser la teva roca.
Per on començo?
Què tal si perfores el terra?
Cap avall?
Sí, cap avall.
A quants metres sota terra?
Els necessaris.
I si em canso?
...
I si m'avorreixo?
...
I si fracasso?
Aleshores segueix cavant.
Per què ho hauria de fer?
Vol dir que no ets lluny de la Roca.
Al llindar del fracàs?
No al llindar de la victòria?
Quina victòria?
La victòria de la Roca.
Ja em diràs!
Volies la roca?
Sí, però no a costa del meu fracàs.
No és el teu fracàs, és el fracàs de la sorra.

divendres, 25 de febrer del 2011

SANT O IDIOTA

HOMILIA DG-TO-A08 (Mt 6,24-34)

L'Evangeli d'aquest diumenge és dels que m'agradaria no "interpretar", acollir-lo tal qual, sense traduir-lo, sense adaptar-lo, al peu de la lletra. Aquells que així ho fan, o són sants o són idiotes.

La diferència entre el sant i l'idiota és que el primer no deixa anar l'arada mentre acull les paraules de Jesús. El sant segueix ocupant-se del que feia, això sí, sense preocupar-se, perquè sap a on va i quina força el guia. L'idiota, en canvi, escolta aquestes paraules i es despreocupa de l'arada.

Jesús ens adverteix que la riquesa és signe de neguit, però no en ella mateixa, sinó quan es posa en el lloc de Déu. Quan posem la riquesa en el primer lloc de la nostra vida, aleshores som víctimes del neguit. El neguit d'aconseguir-la, el neguit de conservar-la, el neguit d'augmentar-la...

La riquesa (l'aliment, el beure, el vestit) té sentit com a bé "penúltim", mai com a bé "últim". Té sentit si està orientada a un bé major, a un fi ulterior. I aquest bé últim per a Jesús no és altre que el Regne de Déu i la seva justícia, tota la resta està en funció d'això. Només aleshores dóna pau en comptes de neguit.

A la homilia de fa dues setmanes deia que potser « hem ensenyat les noves generacions a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible ». Dit d'una altra manera, els hem ensenyat a orientar-se en el mapa dels béns penúltims, sense saber com situar-los en l'univers dels béns últims. D'aquesta manera, ens allunyem del sant i ens acostem perillosament a l'idiota.

Sabran com divertir-se, com fer diners, com trampejar els neguits ordinaris, com despreocupar-se... però no sabran perquè fan tot això, no sabran quin sentit té, no podran celebrar-ho. No sabran com és que, de tant en tant, els envaeix aquest maleït neguit i no sabran què fer amb ell. Simplement buscaran silenciar-lo, amb altres neguits que semblen en principi més suportables, però que no fan més que amplificar-lo.

No els hauríem d'enganyar, hauríem d'atrevir-nos a dir-los de forma convincent que el Regne de Déu i la seva justícia és l'únic antídot capaç de convertir el neguit en pau i l'idiota en sant.

divendres, 18 de febrer del 2011

IMPOSSIBLE

HOMILIA DG-TO-A07 (Mt 5,38-48)

L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?

Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.

Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.

El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.

Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.

Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.

divendres, 11 de febrer del 2011

DONCS JO US DIC

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

divendres, 4 de febrer del 2011

SAL I LLUM

HOMILIA DG-TO-A05 (Mt 5,13-16)

Heu vist "De dioses y de hombres"? Heu vist com es transfigura la mirada d'aquells que han acceptat posar la llum en el portallànties? Heu vist com s'encén una llum enmig de les tenebres: què fràgil és mentre s'encén i què difícil és després apagar-la? Heu tastat el menjar quan ha rebut la sal, no dels herois, sinó de la vida modestament entregada?

Quanta gent hi ha que menja sense sal per prescripció mèdica: al principi és dur, però acaben per acostumar-se. Hi ha gent que treballa tot el dia amb llum artificial i acaben també per habituar-se. Em pregunto si no ens estem acostumant massa fàcilment al menjar insípid i a la llum artificial. Oblidarem el gust de la sal? Acabarem per preferir la llum dels neons a la llum natural?

Em pregunto si una vida com la dels monjos trapenses de Thibirine és encara comprensible per molts dels nostres contemporanis? Em pregunto si ho ha estat mai? Es pot entendre que una opció com la seva no és ni una bogeria ni un acte heroic? Es pot entendre la seva vida i la seva opció sense la sal i la llum de què parla Jesús a l'Evangeli?

Tant la sal com la llum estan al servei d’una altra cosa, fent que aquesta cosa tingui gust i forma. Déu és la sal i la llum del món, perquè ha donat gust i forma a aquesta humanitat nostra. Jesucrist és l'home condimentat per Déu, és Déu amb gust i forma humana. Ell ha estat posat al portallànties de la creu perquè faci llum a tots els qui són a la casa.

Voleu ser sal i llum? Feu com ell. No us convertiu en rehens d'aquella por que acaba fent insípides les vostres vides i amargues les dels altres. No convertiu la vostra casa en un castell inexpugnable on no poden entrar els enemics, però tampoc els amics i la gent necessitada.

Conec una noia penjada de les seves pors i els seus complexos, que ha confós la llum amb un fals miratge, una projecció adulterada de si mateixa, i comença a preferir el menjar insípid de les amistats fugaces i la llum artificial dels xats sense ànima. Hi ha camins que són de difícil retorn perquè, cansat de tant lluitar, acabes per acostumar-te. Li demano a Déu que li ompli de sal els ulls i de llum les entranyes.

divendres, 28 de gener del 2011

INFORME SOBRE LES BENAURANCES

HOMILIA DG-TO-A04 (Mt 5,1-12)

Amics i socis, m’he dedicat a observar la nostra empresa i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar-nos a tots una plenitud difícil de quantificar, impossible d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció. No la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs. No la pobresa que es cultiva en els camps d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i tota quanta fàbrica clandestina amagada en els marges.

Em refereixo, en canvi, a la pobresa que s'arriba a estimar com si fos una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè tothom tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb els altres. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, molt abans que mirar d'explicar-lo. La pobresa que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

«La pau i la justícia no són barates. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara».

Què us sembla l’informe? Visionari? Extravagant? Amb la de tendències rares que han triomfat en el món empresarial, tot és possible, fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.

divendres, 21 de gener del 2011

GALILEA I JERUSALEM

HOMILIA DG-TO-A03 (Mt 4,12-23)

Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i més a la Galilea dels pagans. L’Església sembla convidada en les nostres latituds a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se. Galilea i Jerusalem es necessiten com el foc a l'aire.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

Et queixes de Galilea? Et sembla massa oberta i disbauxada? Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana?

Et queixes de Jerusalem? Et sembla massa fosca i emmurallada? No t'adones que és la teva mare i que, sense ella, la teva paraula és queda orfe de missatge? Per què no et dediques a viure a fons el teu carisma en comptes de no fer més que criticar-la?

L’Església no és una partida d’escacs, negres contra blanques: ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules. No som d’Apol·ló ni de Pere, som de Crist, l'única cruïlla de tots els camins que uneixen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem desunits, a major escàndol dels pagans i a menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra tasca. Això és el que ens dóna consistència i ens agermana.

divendres, 14 de gener del 2011

JO HO HE VIST

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.

divendres, 7 de gener del 2011

DÉU ES MULLA

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Va portar un grup al "Valle Encantado" amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa. Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Uns metres abans d'arribar a l’altra riba, la barca va tombar i dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir sortir pel seu propi peu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots com petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo.

De sobte, el meu germà va començar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Uns segons més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.

Per què va tombar la barca? Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? Per què va començar a córrer el meu germà? Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l’anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.

divendres, 31 de desembre del 2010

UNA ESTRELLA

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR (Mt 2,1-12)

Els tres savis d'Orient van arribar a Jerusalem guiats per una estrella que els atreïa amb més força que totes les altres. Per a mi, que sóc un ignorant de les estrelles i no les estimo especialment, totes em semblen iguals. Però ells eren astrònoms i l'amor del seu ofici els feia perfectament capaços de distingir-ne una entre totes les altres. Això és el que fa l'amor: separa una estrella entre totes les altres.

Per què, en un mateix grup, un decideix aixecar-se a les sis de la matinada per anar a veure la sortida del sol, mentre l'altre prefereix no aixecar-se? És que potser l'un té més son que l'altre? Tots dos han anat a dormir a la mateixa hora. És que potser l'un no té tanta força de voluntat com l'altre? Depenent de quina fos la proposta, l'altre s'aixecaria a les quatre de la matinada si fes falta. Què és el que fa, doncs, la diferència? Doncs que un estima les sortides del sol i l'altre no les estima el suficient encara. Un ha après a distingir una estrella entre totes les altres.

Què és el que fa que un jove rebi el sagrament de la confirmació com si hi hagués un abans i un després; mentre un altre ho fa preocupat per si li fa conjunt el pentinat amb la camisa? Per què un és capaç de passar-se tota una tarda jugant amb un nen hiperactiu; mentre un altre desisteix a la segona pregunta insistent que li fa perquè no l'aguanta? Com és que un comença a pensar quinze dies abans en el regal que li farà a la parella i en la cara que posarà quan l'obri; mentre l'altre no se'n recorda que havien quedat per sopar, precisament, aquella mateixa tarda?

Serà que un és més presumit que l'altre? Serà, potser, que un és més pacient que l'altre? Serà, encara, que un és més detallista que l'altre? Tot això influeix, però no és la raó que fa la diferència, us ho asseguro. La raó que fa la diferència és l'amor. Un estima; mentre l'altre no estima el suficient encara. Un estima Déu i s'abandona al desig d'estimar-lo més cada vegada. Un estima aquell nen insuportable i el seu amor el fa suportable. Un estima la parella i la seva alegria més que tota altra cobejança. En definitiva, un estima amb aquell amor que fa distingir una estrella de totes les altres.

Ser cristià és distingir l'estrella de Jesús entre totes les altres i estar disposat a seguir-la fins als confins de la terra si fa falta. Aquesta és la diferència entre l'un i l'altre: no la paciència, la perfecció moral, la ideologia, la prestància o el detallisme... al cap i a la fi cada persona és un món i, en ell mateix, no hi ha un patró millor que un altre. El que fa la diferència és l'amor i la força que la seva estrella exerceix en nosaltres.

divendres, 24 de desembre del 2010

MIRA'T EL MELIC

HOMILIA FS-NADAL DEL SENYOR (Jn 1,1-18)

Et convido que et miris el melic.
Fixa en ell la teva vista...
Què hi veus?
Narcissisme, petites pors, algun complex?
Ara no es tracta de contemplar això... que és Nadal!
De qui et parla avui el teu melic?
De la teva mare potser?
Has pensat que és l´única part del teu cos que li va pertànyer també a ella?
De qui era, si no, el cordó umbilical abans que el tallessin?
Teu o de la teva mare?
És pel melic que et va arribar la vida i l'herència.
Gràcies al melic et pots considerar descendència d'algú.

Jesús també va tenir un melic.
El va compartir amb Maria... que havia compartit el seu abans amb Anna...
Pel melic li va arribar a Jesús l'ascendència de David, de Jacob, d'Isaac, d'Abraham...d'Adam
Tota una història i un Déu barrejat en ella.
Un Déu que ell va aprendre a anomenar Pare, com fan els infants amb el seu progenitor, com a signe d'agraïment per haver-los donat un melic.
A diferència d'Adam, que va nèixer del fang, Jesús va néixer de la carn, de la carn de Maria verge,
de les seves entranyes humanes i del seu melic.
Adam no tenia melic, l'únic entre els homes que no l'ha tingut, junt amb Eva.
Ells són pare i mare de la incomptable cadena de melics que relliga la humanitat amb el seu origen.
Tenim diferent color, diferent sexe, diferent caràcter, diferent ideologia... però tots tenim melic.
Quan dubtis del teu germà i li vulguis mal, mira el seu melic; no el teu, sinó el seu... i el tornaràs a reconèixer... i et tornaràs a reconèixer tu mateix.
Tots ens reconeixem en el melic de l'altre.

Jesús té un melic, fruit del nus que devia fer una humil pastora anònima després de tallar d'un cop sec de navalla el cordó umbilical de Jesús i de Maria, aquella freda nit d'hivern.
Els savis d'Orient van reconèixer la saviesa de Déu en aquell nen amb el melic encara tendre.
Els àngels van cantar la glòria de Déu capaç d'entrar en la història dels homes, no només a través de la paraula, sinó a través d'un melic.
Els pastors van adorar aquell que sanaria les ferides de les persones fins arribar al més íntim del seu melic.
Maria callava en veure que Déu mateix s'agenollava davant d'aquell infant que havia sortit miraculosament del seu melic.
A través del melic de Jesús ha passat Déu i ha vingut a nosaltres.
Jesús és el melic de Déu i en ell ens podem reconèixer tots, sobretot si ens hem perdut o no sabem encara què és el que estem veritablement buscant.
Acostem-nos al pessebre i contemplem el melic de l'Infant com si fos el melic del món, com si fos el melic de Déu.
Pots tornar a mirar ara el teu melic. Què hi veus?

divendres, 17 de desembre del 2010

NECESSITEM UN SENYAL

HOMILIA DG-AD-A04 (Mt 1, 18-24)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Aquest és el senyal que Déu, per fi, ens ha donat. Ara bé, nosaltres l'hem de voler rebre.

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la majoria de la gent. I potser farem com Josep i voldrem desfer en secret el contracte: "prou d’ensurts i de senyals extrafolàries". O potser, com Acaz, no gosarem demanar cap senyal, amb l'excusa de que "no vull temptar el Senyor", quan, de fet, el que no vull és que el Senyor m'incomodi amb els seus senyals.

I começarem a repetir el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. En comptes de parlar de Déu, parlarem només de pau, de solidaritat, d'ecologia, ah, i de lo malament que està l'Església. I Déu se'ns anirà fent, primer de tot, evident, després, intranscendent i, finalment, prescindible.

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: "D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble", i afegeix el profeta: "Si no us deixeu sostenir, no tindreu fe".

Aquest Advent em prenc molt seriosament aquest advertiment, però sense cap angoixa. Estic absolutament convençut que, en aquest exili, quedarà una resta fidel. Una resta que, com Josep, escoltarà en somnis la veu de l'àngel i acollirà Maria gràvida del Messies. Una resta que, com Acaz, malgrat les reticències inicials, acabarà acollint el senyal de l'Emmanuel i el propagarà, de nou, als quatre vents.

divendres, 10 de desembre del 2010

WAKA WAKA

HOMILIA DG-AD-A03 (Mt 11,2-11)

Uns esperaven que Shakira, marcant amb els malucs el ritme del "waka waka", els pujaria els ànims tant o més que les ganes de ballar.

Uns altres esperaven que Julien Assange, el fundador de Wikileaks, la web que s'ha dedicat a escampar per la xarxa milers de documents secrets del més alt nivell polític i diplomàtic, els obrís l'accès universal i gratuït, ja no a la informació - que està sotmesa a qui la paga -, sinó a la veritat.

Altres esperaven que Guardiola alliberés el futbol dels mercenaris a sou, de les barreres de sis homes al darrera, del menyspreu de la cantera i dels davanters que no ajuden en defensa.

Altres esperaven que l'Església fos com un partit polític amb la meva ideologia particular, on tots pensessin com jo i els dolents estiguessin clarament a fora.

Les nostres esperances no són mai del tot frustrades, però mai tampoc del tot satisfetes. Sempre hi ha com un remanent que queda per cobrir, un reste expectant, una gana per saciar. Joan n'havia vist uns quants de pretesos messies: d'una banda pensava que sí, però de l'altra alguna cosa li deia que no. Per això, de la presó estant, envia uns deixebles per preguntar-li a Jesús si ell era el qui havia de venir o si havien de seguir esperant-ne un altre.

Quan tens molt clar el que esperes no et conformes amb succedanis. A mi em passa que vaig a comprar-me un jersei, amb una idea molt clara del que hauria de ser, i no paro fins que aconsegueixo exactament allò que buscava. Sóc capaç de descartar-ne molts, fins i tot sóc capaç de no comprar-me'n cap, a no ser que trobi exactament aquell jersei.

Doncs bé, si això ens passa amb el jerseis, com no ens hauria de passar molt més amb el Messies? Abans no trobem el veritable, n'haurem de descartar molts de falsos messies. Abans de reconéixer quins són els seus signes precursors, ens haurem d'empassar moltes aparences i moltes vies intermitges que no ens porten a Ell.

Per això tenim a Joan Baptista, bàsicament per dues raons. Primer, perquè no ens equivoquem de messies i aprenguem a distingir entre un succedani i l'original, per molt que ballin al ritme del waka waka. Segon, perquè no ens desanimem malgrat totes les falses alarmes i no rebaixem el temps i la qualitat de la nostra expectativa messiànica.

Ni el nostre partit polític, ni el nostre músic preferit, ni el líder humà que més ens atreu... no són el messies. Com a molt són veus que s'ajunten a la veu del precursor que crida en el desert, aquella veu que ens diu que estem fets per a molt més, que les ombres no són la realitat definitiva de les nostres vides, que hi ha encara una oportunitat per a la conversió...

Em refereixo a aquella veu que ens diu que, en algun lloc, no massa lluny, algú ha vingut ja i ens està esperant perquè l'ajudem a fer allò que és propi del Messies: «que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin purs, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, que els desvalguts sentin l'anunci de la bona nova i que els qui no s'escandalitzen d'ell siguin feliços».

Sense trampes, sense rebaixes, sense efectes especials, sense impostures... Jesús és el Messies i fa temps que t'està esperant a tu, amb tant waka waka com vulguis.

divendres, 3 de desembre del 2010

BAPTISME DE FOC

HOMILIA DG-AD-A02 (Mt 3,1-12)

Joan no és Jesús, ben cert. La predicació de l'un i de l'altre difereixen en el contingut i en el to. Joan té un verb afilat, com una destral ran de la soca de l'arbre, remou la consciència, sotraga l'ànima, com les aigües d'un diluvi. Joan amenaça amb el judici que s'acosta; no convida a la conversió, la força. Joan anomena "cria d'escurçons" els qui es converteixen només per figurar.

Jesús, en canvi, no té un verb afilat, sinó directament incendiari, com un foc que devora la hipocresia dels benpensants. Jesús no apel·la a l'aigua, sinó a la fornal ardent, on hi haurà "el plor i el cruixit de dents". Jesús, a més d'anomenar "cria d'escurçons" aquells que aparenten més del que són, també els anomena "serps" i "guies cecs" i "sepulcres emblanquinats". El seu repertori és molt més ric, en aquest sentit. Jesús no anuncia el judici: l'inaugura.

Portem uns quants anys predicant l'amor sense ira, la misericòrdia sense judici, la redempció sense necessitat de conversió. El fet que abans es prediqués massa la ira sense amor, el judici sense misericòrdia i la conversió sense cap garantia de redempció, no impedeix que ara patim l'abús de l'efecte contrari: Déu ens estima tant, Jesús és tan dolç, el Regne és tant de bon rotllo... que al final tant n'hi fa que ens convertim o no, que estimem més o menys, que siguem seguidors de Crist o de Cristiano Ronaldo.

Hem apagat el foc de l'Esperit Sant i l'hem convertit en una espelma aromàtica. La ira, el judici, la conversió no són per fer por o per culpabilitzar el personal: són el revers de l'amor de Déu, la seva marca quan et situes a l'altra riba: a la riba de la injustícia, la mentida i la violència contra l'amor... I no hi són perquè et culpabilitzis malaltissament, sinó perquè et decideixis a canviar de riba, perquè deixis d'especul·lar amb la teva vida i t'avinguis a passar, amb una joia indescriptible a l'ànima, pel baptisme de foc de l'Esperit.

No és que jo vulgui fer ara de piròman destraler, mirant d'invocar des de la trona el Déu dels exèrcits, els turments i les calaveres. És nadal, no la fi del món. Però jo sento la necessitat de sortir aquest nadal al desert, d'allunyar-me una mica del vidre i el neó, per entrar de nou en contacte amb la sorra i la palla. Joan Baptista segueix predicant, a l'altra banda de les muralles de les nostres ciutats il·luminades: « Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres.»

I no ho diu pels altres; ho diu per mi.

divendres, 26 de novembre del 2010

TEMPS DE DESCOMPTE

HOMILIA DG-AD-A01 (Mt 24,37-44)

Amb el primer diumenge d'Advent comença l'any litúrgic. No deixa de ser sorprenent que en començar el temps litúrgic, els textos bíblics ens parlin del final del temps. En què quedem: comencem o acabem? Hem d'entendre una cosa, fonamental al meu parer, si volem treure'n l'entrellat de tot plegat: així com el naixement d'un fill és un punt d'inflexió en la vida d'una parella, el naixement del Messies és un punt d'inflexió en la vida de la humanitat. El temps ha patit una contracció, exactament com quan una dona està a punt de parir.

Posem un altre exemple, per veure si ens entenem: quan et comuniquen que tens una "malaltia incurable", de cop, el temps de la teva vida pateix una contracció: el principi és el final i el final és el principi, dit d'una altra manera, avui és demà i demà és avui. Oi que ara queda més clar? Doncs això mateix és el que passa amb el nostre temps després de la vinguda del Messies: els cristians vivim en el temps com si ja se'ns hagués esgotat el temps, com si cada instant fos el definitiu, com si la salvació fos la veritat decisiva de les nostres vides, com si l'amor hagués ja vençut la mort.

Quan diem allò de «no deixis per a demà el que puguis fer avui», o bé allò de «viu a fons el present»... què estem dient? Per a molts, no és més que un eslògan hedonista com tants d'altres que prometen molt, però no donen gaire; diríem, una mena d'incentiu per convidar-te a fer allò que no has pogut fer encara: anar a Caldea, tirar-te en paracaigudes, beure't una ampolla de champagne francès per esmorzar... què sé jo. Un cop ho has fet, segueixes estant tan buit, o tan ple, com ho estaves abans; i el problema del demà et segueix assetjant avui.

Per a d'altres, en canvi, aquests eslògans són un recordatori de què el temps no és una suma indefinida d'instants més o menys intensos; sinó el temps propici per a la conversió i l'agraïment, l'oportunitat de desviar la mirada del nostre melic per descobrir Déu i els altres, l'ocasió per a deixar de queixar-me del poc que em deuen i començar a agrair el molt que he rebut...

Si seguim amb els exemples: un partit de futbol dura noranta minuts, més el temps de descompte. Solen ser de dos a cinc minuts, depenent de les interrupcions que hi ha hagut durant el temps oficial de joc. No pocs partits s'han guanyat o perdut en el temps de descompte. El temps de descompte és com una contracció dels noranta minuts precedents i, en ells, es concentra l'oportunitat de tot el partit: guanyar o perdre. És com una pròrroga que concedeix l'àrbitre quan el temps s'ha esgotat i abans no soni el xiulet final.

Aquesta pròrroga és el temps que Déu ens regala per a la conversió i l'agraïment. Però, volem la pròrroga? Realment la volem? Quina conversió i quin agraïment sortiran de la nostra vida si Déu ens la concedeix? Doncs bé, resulta que Déu ja ens ha concedit la pròrroga: tota la nostra vida és una pròrroga, tota la nostra vida és un temps regalat per a la conversió i l'agraïment.

Doncs això, vivim en temps de descompte i ja n'hi ha prou de tirar pilotes a la grada.

divendres, 19 de novembre del 2010

SALVA'T A TU MATEIX

HOMILIA DG-TO-C34 (Lc 23,35-43)

Quina és la característica principal de l'home creat a imatge i semblança de Prometeu, és a dir, de l'ideal de l'home contemporani? Doncs, la capacitat de salvar-se a si mateix. L'home, emancipat per fi de la tirania de la religió, pren consciència de la seva dignitat i es fa amo i senyor del seu destí. Ara ja no espera cap salvació que li vingui de fora o de més amunt; l'home adult es salva a si mateix fent us de la seva determinació sobirana.

Mireu, quan llegeixo Feuerbach, Marx, Freud... amb el seu optimisme antropològic, amb aquella confiança plena en la raó humana, amb aquella perspicàcia d'haver descobert, per fi!, que Déu no és més que una projecció de les essències i les carències humanes... penso: buf, voleu dir que calia anar tan lluny per arribar tan a prop? Quan medito totes aquestes conquestes de l'enginy humà, sens dubte tan meritòries, i les poso al costat de l'Evangeli, se'm queden tan petites... Què poc contemporani em sento en aquest sentit! Doctor, què m'està passant? És molt greu?

Salvar-me jo mateix? Però com? Prenent consciència de la meva omnipotència? Desenmascarant els meus traumes infantils? Reconeixent les meves alienacions? Tot això ajuda, no dic que no, i quan més millor... però d'aquí a salvar-me a mi mateix hi ha un abisme. Ho sento, però dir el contrari em sembla d'una ingenuïtat aclaparadora, inconcebible en algú que s'hagi acostat ni que sigui una mica al vestíbul de l'infern. Un infern, no creat per Déu (ja ens agradaria!), sinó pels homes i per la força del seu pecat, el meu pecat.

Qui escoltarà el clam dels qui jeuen a l'abisme? Qui els salvarà? Qui els treurà a fora? A mi que em registrin. I pel que jo sé, ja poden anar registrant també a Feuerbach, Marx, Freud... i a tots els altres emancipadors i pseudosalvadors de l'home contemporani. Només Déu pot treure de l'abisme, a nosaltres, pobres pecadors, però també a Jesús, que va compartir totes les conseqüències del ser home com nosaltres, tret del pecat.

Els impius que es burlaven de Jesús crucificat, dient-li que baixés de la creu, eren la caricatura "avant la lettre" de l'home contemporani, no ho veieu? Per a ells, Déu, o bé era l’aval del poder humà, o no era Déu; o bé era la sacralització de la força humana, o no era Déu. Per tant, si Déu era amb Jesús, ho hauria de demostrar baixant-lo de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que ells pensaven.

Però, i si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que s'alliberés dels seus claus i em deixés a mi penjat? I si m'alliberés a mi dels meus claus i res més, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

Però cal anar encara més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

La salvació és reconéixer en el Crucificat l’amor i la seva mirada. La salvació és poder dir, com el bon lladre: «he vist l’amor crucificat», l’amor estimant enmig l’absència total d’amor, l’amor estimant a aquell que mata l’amor, l’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor que venç la por, l’amor més poderós que la mort, l’amor sobirà, l’amor que regna sobre tot i sobre tots... l'amor rei de l'univers.

La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta. Per això, i només per això, puc dir amb tota la raó que Ell m'ha salvat, sí, a mi, que no podia de cap de les maneres salvar-me a mi mateix.

divendres, 12 de novembre del 2010

EN BLANC

HOMILIA DG-TO-C33 (Lc 21,5-19)

Ja ha començat la campanya electoral. Diuen que força gent votarà en blanc perquè "els polítics són tots corruptes", o perquè "no hi ha cap que se salvi", o perquè "no em sento representat per cap partit". Fins i tot, ha sortit un partit polític ("Ciudadanos en blanco") que pretén que computi el vot en blanc en forma d'escons buits en el Parlament. La intenció sembla pura; però per poc que llegeixis la lletra menuda del seu programa, t'adonaràs que al darrera hi ha també una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres.

La política, com totes les coses que toquen la realitat de les persones i de la societat, és imperfecta i ambigua. No hi ha polítics perfectes, com ni tu ni jo no som perfectes. Tenim els polítics que mereixem i, si no t'agraden, fica't tu en política i fes-ho millor que ells. Preferiries un Parlament buit? No m'ho crec. Vaig estar a Albània en un moment de la seva història en què el Parlament no funcionava i, creu-me, allò era terrible: imperava la llei de les màfies i la situació social era depriment.

Passa semblant amb l'Església. Hi ha molta gent que vota en blanc perquè l'Església no és com hauria de ser; perquè és tan diferent a com la pinten els evangelis i a com Jesús la va imaginar. Bé, i què imaginaves? Estàs segur que la teva vida és com la pinten els evangelis o com Jesús la va imaginar? Tenim dret a la decepció i al desencís, però hem d'anar en compte que no es converteixi en un estat d'ànim crònic i irreversible. No podem viure instal·lats en la "moció a la totalitat".

A uns no els agrada que el Papa sigui cap d'estat, a d'altres els escandalitza el paper de la dona en l'Església, altres voldrien que l'Església fos més democràtica en les formes i més conciliadora amb la modernitat... Però també hi ha descontents en l'altre extrem, no us penseu: voldrien que tots els capellans anessin vestits de capellà, que el presbiteri fos inexpugnable a gent no ordenada, que la litúrgia fos íntegrament en llatí i d'esquenes al poble... La immensa diversitat que es mou entre els dos extrems és l'Església i es manté unida gràcies a l'Esperit que l'acompanya en el seu pelegrinatge per la història, malgrat les seves divergències i ambigüitats. No et demano que t'ho empassis tot i que no tinguis la teva manera de pensar; et demano que tinguis paciència i que perseveris malgrat les coses sembli que no van sempre tal com tu voldries.

Potser voldríem una Església purament espiritual, sense tara ni contradiccions... però Déu no, Déu l'ha volguda de carn i ossos, feta d'homes i dones, encarnada en la història. Déu s'ha arriscat i ha pres forma en la "carn" d'un home com nosaltres. No ens ha tret del món, ficant-nos en una mena de bombolla esterilitzada, sinó que ens ha salvat del pecat i ens ha enviat al món perquè li anunciem aquesta salvació. Ser cristià és embrutar-se de món, és estimar-lo fins que faci mal, tal com Déu mateix ha fet en Jesucrist. Perquè només es pot salvar allò que s'ha estimat primer.

Com a ciutadans i com a cristians estem massa mal acostumats a donar la culpa de tot als qui estan a dalt, als polítics, als bisbes, als qui manen... El vot en blanc pot ser una coartada perfecte per treure'ns nosaltres les puces del damunt. Em pregunto, aleshores, si no hem promogut un cristianisme massa "blanc", massa purità i angelical, que espera que l'Església sigui perfecte per dignar-se a concedir-li el seu "vot", igual com passa amb la política.

Les coses d'aquest món, i l'Església és una d'elles, són sempre imperfectes i ambigües. Fins que no ens reconciliem amb el fet que el món és imperfecte, no el podrem millorar. Fins que no ens reconciliem amb les nostres pròpies imperfeccions, no podrem créixer i fer-nos més persones. Fins que no ens reconciliem amb la realitat i la història de la nostra Església, no la podrem transformar.

Aquest món passa, nosaltres passem, la nostra Església passarà... només les seves paraules romanen per sempre, i l'amor infinit amb què Ell les ha pronunciades. Mentrestant, anem a votar i embrutem-nos per aquest món i aquesta Església nostra que tant estimem.

divendres, 5 de novembre del 2010

CREC EN LA RESURRECCIÓ DELS MORTS

HOMILIA DG-TO-C32 (Lc 20,27-38)

M'agrada llegir "la Contra" de la Vanguardia. Per deformació professional, sempre busco què diu la persona de les seves creences. El ventall és infinit. Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen creure en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en l'home, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo, en què crec?

Començo millor per dir en què no crec. Pròpiament, no crec ni en l'home (en general? en quin d'ells?), ni en la bondat humana (què passa amb la maldat?), ni en la vida (la del peix gran menjant-se al peix petit?), ni, per suposat, en la naturalesa (quina bestiesa!). Hi ha moltes coses en aquest món que admiro, que suscric, que hi dono suport, que estimo..., però això no vol dir que "cregui" en elles.

Per a mi, creure és quelcom fort: creure és esperar (Lluís Llach no tenia raó), creure és posar-hi la darrera confiança, creure és saber amb tota certesa que no pot fallar... Segons aquest sentit del creure, l'home, o creu en Déu o, pròpiament, no creu.

I jo, en què crec? Crec en un Déu que ressuscita els morts. Crec que Déu és l'Amor que resisteix, sense espasa ni armadura, l'embat terrible de la mort. Crec que Déu és el vindicador dels justos, el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de la violència del botxí.

Crec que Déu eixugarà totes les llàgrimes i embenarà totes les ferides, totes, sense deixar-ne ni una, per petita que sigui, i mira que són moltíssimes! Crec que Déu ja ho està fent tot això, per mitjà de tots aquells que ho creuen i ho posen en pràctica. No aquells que diuen creure-ho, però no ho posen en pràctica, que quedi clar, perquè no es creu amb la boca, solament, sinó, sobretot, amb el cor i amb les mans.

No crec, doncs, que la resurrecció sigui una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. Això fa riure! No crec de cap manera, que la resurrecció sigui una mena d'expansió de la consciència o una mena de salt a un nivell de consciència superior, però sense el pes feixuc de la carn. Això fa riure! No crec en un Déu com una mena d'amor universal sense costures, que tot ho engulleix, transfonterer, transconfessional i transoceànic. Això fa riure!

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. D’on els ve aquest coratge? Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, què és la vida, sinó una "passió inútil", oi?

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres certeses del revés i ens dóna una passió per viure.

I tu, en què creus?

divendres, 29 d’octubre del 2010

DALT D'UN ARBRE

HOMILIA DG-TO-C31 (Lc 19,1-10)

Si vull veure Jesús m'he d'enfilar a un arbre. Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... A més, l’ambient general és més aviat un obstacle, has passar per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal. Et convido a pensar quin pot ser el teu arbre.

Primer de tot, l’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar. El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs.

Segon, he de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta. És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de tantes maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Tercer, si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta ànima.

divendres, 22 d’octubre del 2010

EL COMPLIDOR I EL PECADOR

HOMILIA DG-TO-C30 (Lc 18,9-14)

Torno a recuperar una homilia antiga.

Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era complidor i l'altre pecador. El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo. -
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack! -
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries. -
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer. -
Per cert, entre tu i jo, hem d'arreglar el tema de l'Església, però ja.
La mala premsa que té, no te n'adones?
Capellans pederastes, bisbes ultramontans, riqueses vaticanes...
Necessitem gent, com jo, que visqui la puresa original de l'evangeli.
- Realment, sóc un desastre! -
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina que de la resta ja me n'encarrego jo. Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense la gent com tu? -

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te, estic tan buit:
ni una bona acció, sóc massa covard;
ni una bona paraula, estic massa trist;
ni un bon pensament, estic massa abatut.
- Dóna-me’ls! -
Però, què et puc donar?
Les ganes de que acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls! -
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls! -
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls! -
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls! -
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls! -
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne del Cel! -

divendres, 15 d’octubre del 2010

QUANT COSTA LA VISITA DEL PAPA?

M'haureu de perdonar, però avui en comptes de l'homilia deixeu-me que publiqui un comentari ad hoc sobre un tema d'actualitat que ens afecta a tots i a mi personalment: la visita del Papa. No me n'he pogut estar.

Sembla increible, però la pregunta que encapçala l'article és la qüestió que major interès ha suscitat fins ara la visita del Papa a Barcelona. Tothom sembla preocupadíssim i fins el més pintat té algun suggeriment genial al respecte. Doncs jo proposo que l'Església tregui pit i, en comptes de demanar perdó, s'atreveixi amb la gestió econòmica de l'esdeveniment. També jo m'atreveixo a fer la meva aportació i proposo el següent pla d'explotació econòmica de la visita papal.

El paquet més important és sens dubte el dels drets televisius. TV3 emetrà el senyal a no sé quantes cadenes de televisió, perquè sigui captada per cent cinquanta milions de persones. Sí, heu sentit bé, ho repeteixo en xifres: 150.000.000 de persones. No cal ser molt astut per adonar-se que això són molts calers. L'Església hauria de contractar un dels més aguerrits intermediaris, perquè no li prenguin el pèl en la negociació. Què tal en Mino Rahiola?

Per descomptat, s'implementaria un impost en concepte de venda de souvenirs. En alguns casos, no seria un impost sinó directament una multa, per atemptar contra el més elemental bon gust. Sense oblidar aquells que volen treure un profit llogant la terrassa o el terrat amb vistes a la Sagrada Família. No seria exagerat gravar-los amb un 18% del lloguer, com l'IVA, perquè la visita del Papa serà aquell dia, sens dubte, el gran Valor Afegit de les seves tribunes.

També cotitzarien, és clar, tots els grups antipapistes que aprofitaran la visita per manifestar públicament els seus idearis, ja que obtindran un altaveu immillorable per donar a conèixer al món les seves reivindicacions. Inclouríem en aquest grup, per afinitat, tota la corrua de vàndals professionals que, ben segur, no desaprofitaran l'ocasió per cremar algun container, amparats darrera pancartes impecablement antisistema. Proposo que una bona part d'aquesta quota "altercadista" reverteixi directament en els pobres Mossos que ben merescut ho tenen.

Ah, i per descomptat res de demanar als fidels una aportació especial. Per una vegada, que els fidels no paguin res, que gaudeixin i punt, que ho tenen més que merescut. La pregunta aleshores no serà ja quan costa la visita del Papa, sinó què farà l'Església amb tots els diners recaptats? Si la pregunta és interessant, la resposta ho és encara molt més: ras i curt, farà el que li vingui de gust, faltaria més que hagués de donar explicacions!

De totes maneres, i coneixent al personal, molt em temo que farà servir la major part de la recaptació en assistir socialment a persones que queden fora dels ajuts oficials, com ha fet sempre, escurant-se la butxaca i sense demanar subvencions. I amb el que quedi, seguirà mantenint per compte propi tant de patrimoni artístic i religiós comú, tot i saber que els demagogs de sempre ho seguiran imputant, amb grans escarafalls, a la seva "escandalosa riquesa".

divendres, 8 d’octubre del 2010

NOMÉS UN

HOMILIA DG-TO-C28 (Lc 17,11-19)

A l'època de Jesús, la lepra era una falla del sistema amb categoria de maledicció. El resultat és que quedaves al marge, condemnat a esperar que Déu, per mitjà d'un miracle, es dignés aixecar la condemna. I, de tant en tant, Déu ho feia. Hi havia taumaturgs que oferien amb més o menys eficàcia la sanació. Els leprosos ho sabien i per demanar que no quedi, no sigui que un dia funcioni.

Aquest cop, amb Jesús, va funcionar. Ja havien sentit que aquest era diferent, que no era un bocamoll, que no ho feia des de la barrera, sinó a peu de nafra. Jesús escolta la seva reclamació i els envia als sacerdots. Ells se n'hi van i, pel camí, queden guarits. I aquí s'acaba la història, ens ha tocat la loteria, i a viure que són dos dies.

Aleshores va passar que, dels deu leprosos, només un va tornar per donar glòria a Déu i agrair la seva curació. Nou es van curar i van tornar a la vida subvencionada, a la vida merescuda, viscuda com un dret adquirit. Nou es van curar, però només un va entendre que la vida és un regal que cal agrair cada dia i que aquest és precisament el gran miracle. Nou es van curar, però només un es va salvar.

En els nostres dies, el càncer també és una falla del sistema, un malentés, una pífia. No sempre s'arregla, però de tant en tant sí. Un té tot el dret a esperar-ho, només faltaria. O no és veritat que venim al món amb el Certificat de Protecció Oficial en regla? Per això està la Seguretat Social, el cos sanitari i la investigació mèdica: per servir-nos, per arreglar la pífia, per tornar les coses al seu lloc i restablir els nostres drets quan la malaltia els tira pel terra. Però no n'hi ha prou.

Si deu malalts de càncer es curessin demà mateix, seguiria sent veritat el que ens explica avui l'Evangeli: només un dels malalts tornaria per donar gràcies a Déu, només a un la malaltia li hauria canviat la perspectiva de la seva vida, només un acabaria entenent que la vida és un miracle i que no hi ha cap altra resposta digna que l'estupor i l'agraïment. Seguiria sent veritat que, dels deu malalts de càncer, nou s'haurien curat, però només un s'hauria salvat.

divendres, 1 d’octubre del 2010

GRA DE MOSTASSA

HOMILIA DG-TO-C27 (Lc 17,5-10)

D'on ens ve el complexe de que, pel que fa a la fe, tots la tenim petita? També els deixebles ho pensen i per això li demanen a Jesús que els augmenti la fe. Jesús els contesta que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és a dir molt menuda. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest cas està clar que "el tamaño no importa". Què és, aleshores, el que importa?

Ara que estic lluitant amb el càncer m'arriben moltes propostes, diguem-ne, alternatives per mirar de vèncer-lo. Tinc l'habitació plena d'aigües de santuaris marians: Lourdes, Efes, Fàtima... Algú m'ha parlat de les bondats miraculoses del suc de papaia. Un altre em convida a provar infusions d'una planta crassa que un metge alternatiu ha testat amb contrastada eficàcia. Hi ha qui m'anima, amb tota la candidesa, a provar directament amb la marihuana (m'imagineu fumant porros a la meva edat, ni que sigui per prescripció mèdica?).

Us he de confessar una cosa, sense cap ironia, i és que no tinc fe. Confesso que no crec massa en l'eficàcia de les aigües miraculoses, el suc de papaia, les infusions... Voldria creure-hi, però no hi crec. Ara bé, tot i no creure en l'eficàcia de l'aigua miraculosa, sí que crec en l'eficàcia de la fe d'aquella persona que me l'ha regalada. Crec en la seva fe, en les seves ganes de que em curi, en l'estimació que hi ha posat pensant en mi, en la seva convicció de l'efecte positiu que l'aigua pot tenir en mi. L'aigua va carregada amb la força de la fe i l'amor d'aquella persona, i en això sí que hi crec. Estic convençut que aquesta fe posa en marxa en nosaltres uns mecanismes que la raó per ella sola no és capaç d'activar.

Quedi clar que em refereixo a la fe, no a la suggestió. Hi ha molta gent que pensa erròniament que la fe és una suggestió, víctimes com són d'aquest prejudici típicament il·lustrat. La fe veritable, la que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és tot el contrari d'una suggestió. Proveu, si no, de suggestionar-vos sobre un tema qualsevol, proveu de forçar-vos a creure alguna cosa: "a partir d'ara creuré en Déu, creuré que els miracles són possibles, creuré que el Marc es pot curar si beu aigua de Lourdes". Us adonareu que no funciona, perquè no és més que una suggestió.

La fe és un do, una gràcia de Déu, per això no pot ser de cap manera una suggestió. I com es pot fer algú mereixedor d'aquesta gràcia? Simplement, demanant-la i disposant-se a rebre-la, com un servent que fa la seva feina i punt, sense mirar-se el melic i sense estar pendent a cada moment de rebre la recompensa pel seu mèrit, perquè la fe no és una recompensa per cap mèrit.

El Joan em va dir una vegada que compartia plenament els meus valors, però no la meva fe. Li vaig preguntar si això li era un problema o el feia patir. En certa manera sí, em va contestar, perquè intueixo clarament que els teus valors són el que són perquè s'alimenten de la teva fe. Per què no demanes, doncs, també la fe? No puc, em va respondre, ho he provat, però sento que m'estic suggestionant. Evidentment que t'estàs suggestionant, li vaig dir, perquè no ho demanes bé. I com ho he de demanar? Li vaig contestar, l'important no és com ho has de demanar, sinó a qui ho has de demanar? I a qui li he de demanar, aleshores? A l'únic que te la pot donar i la pot sustentar: a Déu. Però jo no crec en Déu, va exclamar, com li puc demanar res? Simplement digues: "Déu del Marc, de la Txaro, del Pare Agustí, si existeixes, fes que hi cregui, dóna'm una fe com un gra de mostassa".

I després de demanar-la, disposa't al combat, i a no guanyar res, i a perdre-ho tot, i només aleshores a guanyar-ho tot, però d'una altra manera, oi que m'explico? Sí, disposa't a lluitar el temps que calgui, sense posar més condicions que la fe mateixa: no li demanis a Déu res més que Déu. Això sí, segueix anant a missa, gaudint de les homilies, col·laborant amb l'esplai... del contrari les teves peticions s'aniran progressivament buidant de contingut i d'eficàcia, perquè aquest és el teu petit gra de mostassa que algú dia farà moure la morera si perseveres. Segur.