HOMILIA DG-QR-C01
LA TRAVESSIA DEL DESERT (Lc 4,1-13)

El desert recula

Diuen que la desertització avança: ¡tant de bo avancés el desert i no només la sorra! Lamentablement, jo crec que el desert recula. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals perim.

Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” Jo no hi he estat mai, al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls, dunes insondables que porten el rastre d’una lluita que deixa marques.

L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten al desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil): sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva, disposat a passar fred i calor, preparat per patir set i gana. Em refereixo a aquest desert quan dic que recula.

La travessia del desert

Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, dens. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra.

Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-la. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador.

La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda.

Aquest petit credo de Pau no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” És cert que tendim a desconfiar de les fórmules massa diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant... ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No hi heu estat mai, al desert? ¿Ningú no us ha parlat de Déu amb dunes al fons dels ulls?

La victòria del desert

Jesús parla de Déu amb dunes al fons dels ulls: Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar.

Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu i de justícia (tota junta, així, en un pack indestriable) que és la veritable fam.

Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no pot acceptar el xantatge.

Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres, disposats a rentar-los-els, si volem entendre quina és l’única forma d’adoració veritablement alliberadora.

Jesús portava dunes al fons dels ulls, portava el desert i la seva lluita: una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.

HOMILIA DG-TO-C07
LA LLANÇA DE L’ENEMIC (Lc 6,27-38)

La llança de l'odi

La primera lectura (1Sam 26) ens dóna pistes molt valuoses per a interpretar l’evangeli d’aquest diumenge. Us en faig cinc cèntims per a posar-vos en situació. Saül és l’actual rei d’Israel i persegueix David perquè li fa ombra. Fins aquí tot entranyablement familiar. Una nit, mentre Saül dorm plàcidament, David s’infiltra al seu campament i s’escola fins el mateix capçal del rei. David té davant seu, profundament adormit, el seu enemic, aquell que el persegueix, que no l’estima, que el maleeix, que l’ofèn, que li pega en una galta, que li pren el mantell, que li reclama la vida. Vora el capçal de Saül, la seva llança clavada al terra. Congelem la imatge.

La llança és el símbol del poder. Amb la llança a la mà l’home és temible. El gegant filisteu Goliat també portava una llança que, aliada amb la seva grandària, el feia temible. Ja aleshores David va desafiar el poder de la llança amb una simple fona, i va guanyar. No és la llança la que dóna als homes la victòria. Déu dóna la victòria i no la llança. Primera lliçó.

La llança és també allò que em serveix per a defensar-me dels enemics. L’enemic és una amenaça que només es pot dissuadir amb el poder de la llança. Llança contra llança. Aquesta és la lògica que proposa Abisai, l’amic de David: utilitza el mateix odi de l’enemic per adestruir-lo, mata’l amb la seva pròpia llança, “feu als altres allò mateix que ells us volen fer a vosaltres.” Abisai enuncia estupendament la llei de la compensació universal, la llei que ha mogut i mou el món des dels seus inicis, la llei que regula a la perfecció l’odi als enemics i n’assegura la seva pervivència pels segles dels segles, amen. Segona lliçó.

Descongelem la imatge. David es nega a respondre Saül amb la moneda que li ofereix Abisai, la moneda corrent de canvi, i pren la llança com a testimoni. Fugen del campament i passen a l’altra banda, a l’altra banda de la vall, podem entendre, però també a l’altra banda de l’odi, a l’altra banda de la llei de la compensació universal. Jesús també convida els deixebles a passar a l’altra banda, amb la llança de l’enemic a la mà i amb un gerro d’aigua, perquè David s’emporta, junt amb la llança, el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal. La llança, instrument de l’odi, serà l’instrument de la reconciliació, i per això cal l’aigua, ja què es tracta d’un baptisme: el naixement a una nova lògica, impossible per a l’home de la llança, però possible per a l’home que ha estat desarmat per Déu.

La llança de l'amor desarmat

Jesús no diu “sigueu amics dels vostres enemics, tingueu bon rotllo amb ells”, sinó “estimeu els enemics”. L’amor cristià és molt més que un agradable pessigolleig al baix ventre. No podem sentir aquest pessigolleig de telenovela amb un enemic, amb algú que ens persegueix, que ens amenaça, que ens vol mal. Amb l’enemic, l’únic pessigolleig que sentim és l’odi, la por o el refús. No s’ha de confondre, doncs, l’amor als enemics amb una mena d’idealització ensucrada de l’estil: “en el fons tots som bons, tots ens estimem, ja veuràs com ens entenem...”. Els enemics tenen dret, primer de tot, a que no se’ls banalitzi, a que se’ls reconegui com a tals: “sí, et reconec, ets el meu enemic, tens tot el dret a ser-ho”. És el mínim respecte que els dec. Per respecte, doncs, hem de reconèixer la força de la seva llança.

El mateix Jesús, quan el soldat li dóna una bufetada (Jn 18,22-23), no posa estúpidament l’altra galta fent-se la víctima: pega, pega, que jo t’estimo igual. Sovint s’ha fet aquesta caricatura. Jesús, para la galta al soldat tot dient-li: “¿per què em pegues?”, ¿per què fas això?, sigues tu mateix, recupera la dignitat que has perdut d’aquesta manera, “si he parlat malament, digues en què”, discerneix, jutja per tu mateix, no actuïs com un titella del gran sacerdot. El perdó passa per tornar-li a l’enemic la dignitat que ha perdut amb el seu odi. Estimar l’enemic vol dir salvar-lo de la seva pròpia llança, del poder autodestructiu del seu odi, i això només es pot fer estimant, fent el bé, beneint i pregant per aquells que ens volen mal... i sense cap garantia de que ens surti bé la jugada. La història diu que Saül va continuar perseguint David. En tot cas, l’aposta de David i de Jesús és clara: només desarmats nosaltres podem desarmar els altres, com diu Casaldàliga, amb un amor desarmat que desarma. Aquesta és la nostra llança.

¿Ningú no t’ha pres la llança mentre dormies? ¿Ni tan sols Déu? ¿No? ¡Què trist! Sincerament, et compadeixo. Aleshores entenc que no puguis aplicar als altres més que una mesura mísera, feta de factures, de rebuts, d’impagats, de “t’he donat tant, em deus quant”... Si mai no t’han abocat a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar... a tu que et sap tan de greu que Déu sigui bo amb els desagraïts i amb els dolents, en comptes d’alegrar-te infinitament, tu, ¡que ets el més desagraït i el més dolent! ¡¿No te n’adones?! Si continues amb la llança al capçal del llit (o amb una magnum sota el coixí, ben carregada amb tota la munició de l’odi, l’enveja i la venjança) ¿com vols entendre aquest evangeli? Per a tu, i creu-me que ho entenc, estimar els enemics, fer bé als qui no t’estimen, beneir els qui et maleeixen, pregar per aquells que t’ofenen... tot això, no són més que idees estúpides i perilloses.

HOMILIA DG-TO-C0
AUCA DE LA FELICITAT (Lc 6,17.20-26)

Auca de la infelicitat

Jesús dibuixa una "auca de la infelicitat" que sona avui a profecia:
Els rics són més pobres que mai, han rebut el seu consol i ja no desitgen res més que el que la seva riquesa els pot donar: exhibeixen a Tele 5 la seva anorèxia espiritual, vesteixen d’Armani la seva nuesa moral i blanquegen a les Illes Caiman les seves misèries fiscals.
Els qui van tips passen més gana que mai, mengen als restaurants de disseny, prenen drogues de disseny i ho vomiten tot després als lavabos d’un after hours de disseny: han venut la felicitat per un miserable plat de llenties... això sí, de disseny.
Els qui ara riuen per fora, de forma excessiva, postissa, resulta que darrera el teló ploren amargament, allà on ningú no els veu i no els pot tampoc compadir: gasten tots els seus diners en psicoterapeutes que els ajuden a desmuntar el seu engranatge existencial, però després no saben què fer amb les peces.
I, finalment, els qui malden obsessivament per fer-se un nom, de vendre una imatge, de suscitar aduladors, més tard o més d’hora es treuen el maquillatge i les muscleres, aleshores, el mirall retorna el que té al davant: nu, buit... sol.

Jesús no ho vol, però ho veu i ho diu. Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa, no és el típic profeta antisistema que necessita del fracàs de l’altre per proclamar el seu èxit. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern.

Per això, abans de l'auca de la infelicitat, ha deixat ben esbossada una "auca de la felicitat", en la que declara feliços els pobres, els qui passen fam, els qui ploren i els perseguits per causa del Fill de l'home. Maleïda la pobresa, la fam, la pena i la injustícia, però feliços els qui per causa seva poden obrir les seves vides a Déu i als altres. Aquesta promesa subversiva de felicitat es nodreix de la gent que la fa sostenible amb la seva vida, ells i elles són els principals protagonistes de l'auca.

Auca de la felicitat

En Carles Capdevila , gran periodista i millor persona, va escriure, el passat dia 7 de febrer, un article a la contraportada de l’Avui que m'ha inspirat una mena d'auca de la felicitat dels nostres dies. Al meu parer, Jesús la faria seva amb molt de gust. Aquesta auca sona també avui a profecia:
“Feliç la gent que té paciència, que no cau en provocacions, que es mulla, que fa feina discreta i que, a sobre, ha d’aguantar que els considerem mediocres o directament covards.
Feliç la gent que no pot evitar l’empatia, que no és cap malaltia, sinó la capacitat de posar-te al lloc dels altres. No és donar la raó a tothom, sinó discutir-te-la fins i tot a tu mateix.
Feliç el nen que al pati ni és la víctima ni l’assetjador, però no dissimula, ni riu les gràcies al xulo ni es neteja la consciència practicant la compassió d’amagat. Sap que quan es barallaven dos al tercer li toca rebre, i tot i això exerceix de tercer.
Feliç aquell que no confon odis personals amb batalles ideològiques, el que sap felicitar el rival sincerament si ho ha fet bé.
Feliç el veí que ni aixeca pancartes racistes ni dóna lliçons morals des de la distància: intenta parlar amb els uns i els altres per fer-los rebaixar el to, evitar mals més grans i frenar una espiral de retrets imparable. El que negocia amb les bandes llatines violentes perquè s’integrin en lloc de matar-se. El que es fa de l'AMPA i dedica hores a defensar fins i tot els interessos de l'histèric que només va a una reunió a l’any a queixar-se amargament i protestar sense raó ni educació.

Aquesta “bona gent” no són idiotes, ingenus ni il·luminats: ells són, en el sentit més dens de la paraula, “feliços”. I, el que és més important, fan feliços els altres.
Aquesta gent disposa del vocabulari per a escriure l’única “auca de la felicitat” possible.

RODEADOS DE LUZ

Funeral por las más de 6,000 víctimas que el terremoto Hanshin se cobró en 1995 en la ciudad de Itami, Japón

Las fotos nos revelan una parte de la realidad y, a veces, sin quererlo, también revelan una parte de la verdad. Estamos rodeados de luz.
Nadie lo ve. Osar reconocerlo es una insolencia. Y con razón. La oscuridad se impone, se zampa la luz por doquier. Nunca habíamos necesitado tanta luz artificial: contaminación lumínica en un mundo a oscuras. El diagnóstico es claro: la humanidad padece oscuridad por exceso de luz.

De repente, algo tiene la virtud de hacer emerger la verdad, oscurecida por ese exceso de luz… artificial. Este es el milagro de la “foto”, es decir, el milagro de la “luz”: sale a la vista lo que somos, emerge lo que seremos.
Aunque cueste creerlo, yo me fío de la foto: aun a oscuras, estamos rodeados de luz.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

HOMILIA DG-TO-C05
DE PECADOR A PESCADOR (Lc 5, 1-11)

Estàvem ja de tornada de tot, amb les barques a la platja, i repassàvem unes xarxes impotents i buides. Estàvem confortablement instal·lats en la resignació i la lamentació: “la vida és molt dura... no és el que imaginàvem... els altres m’han fallat... la gent no ens escolta...” Feia temps que no pescàvem una miserable sardina i ja començàvem a acostumar-nos-hi: al cap i a la fi, tampoc no s’està tan malament a la riba del llac, repassant les xarxes, sense riscos, sense tempestes, sense fracassos... però també sense pesca.

Algú trenca aquesta espessa monotonia amb una proposta eixelebrada: “Tireu endins i caleu les xarxes”. Però si acabem de desmuntar la paradeta... Venim de desarticular el nostre utillatge existencial i l'hem reduit a l’horitzó de sentit que ens subministra el “home cinema” que hem estrenat per Nadal. Tota la nostra esperança reposa en el darrer gadget tecnològic (oh, GPS, jo t’adoro; oh PDA, jo espero en tu; oh IPTV, tu em salvaràs d’aquest tedi infinit que ara m’empantana). ¡I ara ens demanen que tirem mar endins i calem les xarxes! ¡Amb lo netes que les tenim! ¡Ni parlar-ne!

L’altra dia em vaig passar una mica, cansat de tanta impostura alternativa i antisistema, i li vaig etzibar a un alumne que aprecio molt: "si seràs ximple, ¿vols ser antisistema? ¡doncs no et pengis la típica de fulla de marihuana que porta tothom, des del més “pijo” fins al més “rasta”! ¡Carca, que ets un carca! Si vols anar a contracorrent, si vols saber el que és de debò el rebuig, si vols assaborir, ni que sigui amb la punteta de la llengua, el que vol dir ser menystingut, ignorat, arraconat per les teves idees..., aleshores, no caiguis en la impostura de la fulla de marihuana... si et sembla que tens agalles per a suportar-ho, aleshores, sigues cristià". Reconec que em vaig passar, però crec que algun dia aquest bon amic m’ho agrairà.

Uns per la dreta i altres per l'esquerra, la qüestió és que estem ben apalancats. La paraula de Jesús ens agafa amb els pixats al ventre i les lleganyes als ulls: "No tingueu por d’anar mar endins, de calar xarxes. No tingueu por d’encallar les xarxes, d’embrutar-les, de fer-les malbé. Qui no arrisca, no viu. Qui no s’embruta, no pesca. El peix hi és, només cal saber-lo trobar i per això cal arriscar, cal apartar-se de la riba". Jesús no ha vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, ¿què es pensava en Pere? Déu no ens vol purs i perfectes, Déu ens vol oberts i disponibles. Déu no busca persones per catàleg, Déu busca persones de carn i ossos, amb les seves històries i els seus condicionaments... i el seu pecat. A Déu no li fa por el pecat, li dol profundament, però no li fa por. A Déu no el taca el nostre pecat (¡si arribem a ser pretensiosos!), i no només això, sinó que no té por de tacar-se ell amb tal de salvar el pecador.

Hem banalitzat molt el pecat. Hem confós el pecat amb “els pecadets”. No és pecador aquell que fa pecadets, sinó aquell que ha experimentat la gravetat i la força d’allò que ens allunya de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu; d’allò que enfosqueix la nostra vida i el nostre entorn. Experimentar que un és pecador és una gràcia que ens ha de ser concedida. ¿Per què? Perquè la revelació del pecat només es produeix des de la misericòrdia desproporcionada i absoluta de Déu: sabem que som pecadors perquè hem estat perdonats. No hi ha una altra via. Sense l’experiència prèvia del perdó, només hi ha culpabilitat, remordiment i escrúpols, però no hi ha autèntica consciència de pecat.

Isaïes escolta la crida de Déu: “¿qui enviaré, qui ens hi anirà?”: certament, no l’home perfecte, sense taca, sinó l’home que es deixi perdonar i que no es quedi tancat en el seu pecat, la persona que aculli la misericòrdia sense treure la cartera per pagar. La persona que, com Pau, hagi experimentat que “és per gràcia de Déu que jo sóc el que sóc”, i que no posa les seves limitacions com a coartada. O la persona que, com Pere, aprèn una lliçó fonamental: “ets pecador, sí, ¿i què? jo et faré pescador”. Perquè ets pecador pots esdevenir pescador. Només podem esdevenir pescadors si abans hem estat pescats, si hem estat cridats per algú que ens estima pel que som: algú que no ens vol perfectes, sinó disponibles.

Diu el text, amb una concisió sorprenent, que “ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”. Sense fer escarafalls, com no podia ser d'una altra manera.

HOMILIA DG-TO-C04
ESCOMBRAT PELS DE CASA (Lc 4, 21-30)

Escombrar cap a casa

Això és el que fa tothom amb un mínim de poder i de seny: escombrar cap a casa. L’àrbitre intenta afavorir l’equip de casa. El polític es troba imparcialment inclinat a afavorir els seus. El directiu fa el forat que calgui per col·locar-ne un de casa. El funcionari municipal deixa caure les molles del pastís urbanístic en el calaix blindat que té a Suïssa, tot molt casolà. S’ha d’omplir el graner per quan vinguin magres.

Nosaltres, bona gent del carrer, també escombrem cap a casa, encara ens creurem que no!
Com ens molesten aquests “fills del Josep” que ens volen donar lliçons! Com ens emprenya que algú ens prengui el protagonisme! Com ens treu de polleguera que posin en qüestió la nostra justícia! Com ens toquen la moral aquests “profetes” que posen en evidència la nostra mediocritat! No volem el profeta “Elies”, però com ens mosqueja que se’n vagi amb els veïns! Avorrim el profeta “Eliseu”, però com ens descol·loca no ser el melic del món i que “Naaman” ens ho recordi de forma tan insolent!

No sé si m’explico... Tot i que les paràboles no s’han d’explicar, per mi que no quedi.

· Els “fills de Josep” són aquella gent propera que viu amb més autenticitat que nosaltres les seves opcions vitals, siguin quines siguin (sempre que no en facin bandera i ens la refreguin pels nassos, quedi clar). Tenim no pocs ben a la vora, creieu-me, només hem d’estar disposats a veure’ls.
· Els profetes veritablement “emprenyadors” no són aquells que se la passen assenyalant sempre la taca, l’arruga, el forat, sinó aquells que ens fan veure que hi ha una taca perquè ja l’estan netejant, que ens mostren l’arruga perquè ja estan amb la planxa a la mà, que ens descobreixen el forat perquè ja tenen el fil posat a l’agulla. Ens fa ràbia perquè ho han fet abans que ens n’haguem adonat i perquè no ho han anunciat a so de bombo i platerets, com fem nosaltres.
· Finalment, “Elies” és la discriminació positiva en favor d’aquells que estan pitjor que nosaltres i “Eliseu”, el seu deixeble, rebla el clau de la nostra indignació mostrant-nos que, a més de necessitar-ho més, saben agrair-ho infinitament més que nosaltres. El que faltava.

¿Ara sí? Doncs passem a la segona part.

Escombrat pels de casa

Jesús no escombra cap a casa i això no agrada als de casa, evidentment. Mireu quins són els seus precedents: Jesús és el “fill de Josep”, profeta de Cafar-Naüm, rebut com un profeta “emprenyador” pels de casa seva, perquè s’encaparra a presentar les credencials equivocades d’Elies i Eliseu, les que parlen en favor de la viuda de Sarepta i de Naaman, el siri. Certament, Jesús ha comprat tots els números.

Si no escombres cap a casa, tens tots els números per a ser escombrat pels de casa. Aquest esperit clànic, dels de casa, tan “cosa nostra”, per dir-ho així, no és una exclusiva de la Itàlia profunda, sinó que ens pertany a tots, ni que sigui sota formes aparentment més civilitzades. Fora de casa, la jungla.

Per a més “inri”, Jesús ha fet miracles a Cafar-Naüm, la competència. “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar, té la mateixa arrel que el “yom kippur”, el dia de l’expiació, celebrat pels jueus amb gran solemnitat. “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... i en la seva vessant intensiva, significa compassió, que el penediment sincer ha estat acollit amb tendresa i amor entranyable. És a dir, només des del reconeixement sincer de la nostra petitesa és possible escoltar la veu profètica i acollir-la com a veu de Déu dirigida a la nostra vida. És per això que fora de “Cafar-Naüm” els miracles no són possibles.

Ens ho recorda també la figura de Naaman, el siri. El nom de “Naaman”, fa referència a allò que és bo i just. Podem interpretar aquí que la bondat i la justícia no són propietat de ningú i que quan algú se’n vol emparar en exclusiva, deixen de ser-ho. Les coses són bones i justes, no perquè les faci jo, sinó perquè s’ajusten a la bondat i la justícia què, segons la nostra fe, només Déu encarna i posseeix en plenitud.

Estem davant una novetat colpidora que, tant els profetes Elies i Eliseu, com el mateix Jesús ens recorden: escombrar cap a casa pot ser recomanable, convenient, realista i, fins i tot, raonable; ara bé, això no vol dir que sigui sempre bo i just, i, no només això, sinó que sovint acaba sent profundament pervers i injust.

Ja ho veieu: per boca dels profetes, Déu contradiu amb contundència allò que els homes afirmen rotundament. Ja tenim l’enrenou organitzat: ¿Qui tindrà més força? ¿Déu o els homes? ¿Els profetes o l’establishment? Si atenem als fets, els homes sempre tenen més força, la realitat parla en contra de Déu i dels profetes. Aquests sempre han acabat estimbats al fons del penya-segat. Jesús va acabar estimbat al cim d’una creu, la sima abissal de tots els penya-segats del món.

Tanmateix, avui l’evangeli contradiu amb contundència allò que els fets afirmen rotundament: els de casa volien estimbar-lo, “però ell se n’anà passant entremig d’ells”. Déu passa entremig nostre quan volem estimbar-lo, quan volem aviar-lo, perquè ens contradiu i posa entredit la nostra bondat i la nostra justícia. I sort en tenim que sigui així!

És la nostra darrera oportunitat: ¿ens tanquem amb els "nostres" o passem entremig del l’avalot i el seguim, ni que sigui a risc de ser, com ell, escombrats pels de casa?

HOMILIA DG-TO-C03
PROMESES QUE SÍ ES COMPLEIXEN
(Lc 1,1-4; 4,14-21)

Promeses que no es compleixen

Algú va dir que les promeses estan per a no complir-les. Malgrat l’elevat concepte que tinc dels polítics, jo diria que l’autor d’aquesta frase era del gremi. Podem recordar el cèlebre “puedo prometer y prometo”, que feia servir a tort i a dret el primer president de la transició espanyola: sabia molt bé que una cosa és prometre i una altra, ben diferent, complir. Es diu que l’infern és ple de bones intencions; nosaltres podríem dir que és ple de promeses... no realitzades. Jesús mateix coneix bé el vici de jurar i perjurar i per això ens commina a dir “sí” quan és que sí i “no” quan és que no. Les promeses han de ser, com les paraules, “justes i necessàries”.

S’ha de reconèixer, doncs, que les promeses normalment no es compleixen, o es compleixen només a mitges, o es trenquen de seguida... Normalment, la realitat es queda molt per sota de les nostres expectatives. Això pot voler dir dues coses: la primera és que potser tenim unes expectatives massa elevades i que hem de tocar més de peus a terra, ser més possibilistes. La segona és que hem de ser més perseverants i menys conformistes amb el que la realitat “dóna de sí”, fins aconseguir que doni el que nosaltres esperem d’ella. Són dues posicions complementàries. Cal saviesa per bascular del possibilisme a l’inconformisme, sense caure presoner d’un dels dos plats de la balança. Els presoners del possibilisme no canvien res; els presoners de l’inconformisme ho canvien tot perquè res no canviï.

“Després de llegir, plegà el volum... i s’assegué”

La veritat parla per ella sola, no necessita de cap autoritat suplementària, per això la veritat es pot dir assegut, no cal posar-se dempeus, no cal fer-se valdre amb gestos ampul·losos, la veritat es fa valdre per ella mateixa. Per això gent com Hugo Chávez no parlen mai asseguts i amb els braços sobre les cames, parlo de gent que necessita posar-se de puntetes, inflar el pit, aixecar el dit índex i cridar afectadament des de la trona durant quatre (!) hores. Són les promeses eternes que serveixen per a tapar els forats de la pròpia incompetència o per a dissimular els veritables interessos: repartirem els beneficis del petroli, fitxarem “Menganinho”, envairem “Sadamistan”, apujarem les pensions... focs d’artifici per a guanyar vots i amansir les feres.

Us proposo un exercici per a adonar-nos de que el vici de prometre i no complir no és exclusiu dels polítics: ¿Quina és l’última promesa que no has complert? No cal anar massa lluny, acabem de deixar enrere les vacances de Nadal i aquest és un temps propici per a les promeses i els bons propòsits: aprimar-me, deixar de fumar, no perdre tan ràpid la paciència, visitar més sovint els pares, donar un 5 % dels meus ingressos...

Promeses que sí es compleixen

Jesús és un home de tan poques promeses com paraules, jo diria que és un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir. Jesús és el Regne de Déu realitzat. En Jesús, efectivament, Déu “regna”: ell és la manera que té Déu de regnar humanament. I ¿quina és la manera que té Déu de regnar humanament? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. Jesús no necessita cap més aval, no necessita impostar la veu, no necessita mostrar a la càmera el seu costat bo i la seva clenxa perfecta, no necessita el millor assessor d’imatge ni un guionista del Buenafuente.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. I ho diu assegut, com qui no vol la cosa. Jesús presenta, no un programa, sinó una credencial. Jesús no posa per davant la promesa, sinó el compliment; no les paraules, sinó els fets. Jesús no fa el que promet: ell promet el que fa. Per això la gent el creu. Com aquell vell ancià que no entenia res del que el Pare Arrupe explicava en les seves catequesis, però que quan el van preguntar, va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

La promesa estranyament humana de Déu

Ara podríem caure en allò tan típic de “Jesús, sí, perquè era Jesús, però nosaltres som nosaltres...”. El que fem, amb aquesta actitud, és situar Jesús en una altra esfera per tal d’autojustificar-nos i no tenim prou present allò que tan sàviament deia un teòleg alemany: “Jesús és diví, no perquè sigui més que humà o sobrehumà, sinó perquè és estranyament humà”. És aquesta estranya humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim més aviat a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa estranyament humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser estranyament humana, segons el seu desig, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona el saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. Jesús és la promesa complerta de Déu i, com dirien els filòsofs, la possibilitat transcendental d’acompliment de totes les altres promeses. Tenim dret a esperar que les promeses “justes i necessàries” es compleixin, perquè Déu ha complert la seva més important promesa i s’ha ficat ell mateix com aval.

És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes: una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

GÈNESI D'UNA HOMILIA

• Preparar una homilia és com una gestació, deixeu-me que us en faci cinc cèntims:

1. Tot comença el dimecres a dos quarts de nou del vespre, quan fem "L'Ambó" a la Parròquia, amb un grup de gent molt motivada i molt diversa. Què és "L'Ambó"? Molt breument, dediquem una hora a la setmana a llegir l'evangeli del diumenge i el comentem entre tots. És una estona impagable, l'evangeli parla quan el deixem parlar i per això cal dedicar un temps a escoltar-lo més enllà dels tòpics i dels prejudicis. El cert és que d'aquesta estona en trec les idees i la motivació de fons de l'homilia.
2. El divendres al matí tinc una estona més llarga per poder escoltar de nou l'evangeli en el silenci de la pregària, sense presses, sense precipitar-me a fer-li dir el que jo vull escoltar, sinó el que Déu em vol dir a través del text.
3. A estones surt una paraula, una idea, una frase que ressona més que les altres... aquest serà el fil conductor amb el què aniré teixint la homilia.
4. Un cop escrita, la repasso, me la dic en veu alta, per veure com em sona, per veure si me la crec de debó o si estic caient en les frases fetes i els tòpics de sempre. La depuro de tot allò que està de més.
5. A l'església, abans de llegir l'evangeli, faig una inclinació davant Jesús crucificat i li dic en secret: "que no siguin les meves paraules, sinó les teves."
6. Després de proclamar l'evangeli, mirant la gent que tinc al davant, molts d'ells coneguts, altres que venen per primera vegada, cadascú amb la seva ideologia, les seves preocupacions, les seves expectatives... aleshores miro de parlar, sense llegir, d'allò que me'n recordo, però, sobretot, d'allò que em crec.

HOMILIA DG-TO-C02
PORTADORS DE VI (Jn 2,1-11)

"No tenen vi"

L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra, és supervivència, però no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben.

Una humanitat sense esma que s’aferra a les últimes gotes de vi que li queden. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi bo i, aleshores, només li queda l’aigua.

Davant d’això, tenim dues alternatives: acomiadar els convidats, reconèixer la nostra indigència i posar punt i final a la festa... o bé, fiar-nos d’aquella que ens diu: “feu tot el que ell us digui”. Ell pot convertir en vi l’aigua d’una humanitat que ha gastat ja tots els seus recursos, els millors i els pitjors; però que vol fer festa més enllà dels límits del vi que ella mateixa és capaç de fabricar-se.

"Porteu-ne al cap de servei"

Ell ens diu que omplim les piques a vessar d’aigua, però ¿què té a veure això amb el vi? Déu ens demana que posem tot el que podem de la nostra part, res més i res menys. Nosaltres ens fiem i fem allò que ell ens diu. Aleshores, portem l’aigua de les piques al cap de servei. Som ben conscients de que allò no era més que aigua... però, el que tasta ell, és vi.

¿Quantes vegades no ens ha passat que un gest insignificant per a nosaltres, una paraula casual, una actitud a la què no hem parat esment... és rebuda per algú com una revelació, com una bona nova? Els altres capten una serenitat profunda, una joia pregona, una plenitud colpidora, una esperança lluminosa... ells no saben d’on ve, però nosaltres sí. Nosaltres sabem que és Jesús el qui ha passat per l’aigua i l’ha transformada.

El vi no l’hem fabricat nosaltres, això està ben clar: la denominació d’origen d’aquest vi no ens pertany. Nosaltres no som més que els portadors del vi, portem el vi al cap de servei perquè no hi falti i els convidats el puguin beure. Nosaltres portem el vi millor a una humanitat que no té vi, i ho fem en nom del nuvi.

“Tu has guardat fins ara el vi millor”

Les noces de Canà representen el pas de la primera a la segona aliança, el pas del vi bo al vi millor. La mare de Jesús, situada a la frontissa d’aquest pas, fa de testimoni i de propiciadora. Ella verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill.

Jesús respon bruscament a la seva mare, literalment li diu: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre la primera aliança i la segona? Jesús respon amb els fets: el que hi ha entre la primera aliança i la segona és el mateix que hi ha entre l’aigua i el vi, entre la llei i l’esperit, entre Moisès i Jesucrist. Moisès va fer brollar aigua de la roca per a guarir la set del poble; Jesús transforma l’aigua de Moisès (les sis piques de la purificació!) en el vi de l’Esperit, el vi millor que el nuvi s’ha reservat per al final.

Agombolats per una lleugera embriaguesa, amb la butxaca escurada, apurant el vi de l’última ronda... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una ronda més... i aquesta la pago jo”. Jesucrist, mort i ressuscitat, és el vi millor que Déu ha guardat per a la ronda final. La seva vida lliurada per amor és aigua convertida en vi... i nosaltres l’hem de portar.

LOS EXTREMOS SE TOCAN
El presidente de Irán i un representante de la comunidad judía ultra-ortodoxa Naturei Kartá, que reniega del Estado israelí y del movimiento nacional sionista, en un simposio internacional sobre el holocausto nazi.

¿Qué tienen en común estos dos hombres? El odio.
Los dos odian, a cuál con más ferocidad, el Estado de Israel. Los motivos son muy diferentes, radicalmente opuestos, pero el odio es el mismo.

No hay que menospreciar la capacidad de generar sinergias que tiene el odio. Puede fundir en un abrazo a personas que, si desapareciera el odio compartido, se arrancarían las tripas a mordiscos. El odio puede ser el origen de una profunda amistad.

¿No podríamos compartir más asiduamente nuestros odios? ¿Establecer una agencia de relaciones por Internet basadas en el odio compartido?
Yo propongo un odio a ver quién se apunta: odio que los extremos se toquen, ni que sea por el odio.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A www.pastoralsj.org // PARA PENSAR

HOMILIA DG-ND-CBAPTISMEDELSENYOR
ESPECTADORS O EXPECTADORS (Lc 3,15-16.21-22)

“En aquell temps, la gent vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”

Quan estàs expectant, sospites: ¿no serà això? ¿no serà allò? ¿no serà aquest? ¿no serà aquell? Et fas preguntes, estàs inquiet perquè intueixes coses. Les persones i els esdeveniments desperten interès, t’aixequen de la cadira, et posen en camí. Investigues, busques dades, indicis, proves que et portin a algun lloc, a alguna conclusió, a una troballa. El qui està expectant, espera i busca allò que espera, desitja i anticipa allò que desitja. L’investigador està a l’expectativa d’un nou descobriment: el tub d’assaig és el signe de la seva expectació i la seva recerca. L’artista està a l’expectativa d’una nova escultura: només ell veu ja en el bloc de pedra la figura que hi sorgirà. Els pares estan a l’expectativa d’una nova criatura: toquen el ventre gràvid de la dona i veuen coses que ningú més no hi veu. El mestre està a l'expectativa d'una persona germinal: només ell és capaç de veure en aquella col·lecció de gremlins que té al davant futurs arquitectes, poetes, llauners, futbolistes, missioners...

L’espectador fa altrament. S’estarrufa a la butaca i espera que li llencin la teca, sigui la que sigui, després ja farem la crítica. Hi ha un moment per a cada cosa, un moment per viure en l’expectació i un altre per a fer d’espectador, un moment més actiu i un altre de més passiu, tots dos tenen el seu sentit i el seu valor. A no ser que un s’acabi menjant l’altre. Ningú no s’amaga que estem a la societat de l’espectacle, i la meva sospita és si l’espectacle no s’ha cruspit del tot l’expectació. Volem el producte acabat, ben embolicat i servit en safata, o en pantalla, que pel cas és el mateix. Ens agrada desembolicar regals, la sorpresa instantània, que no duri massa l’expectació, "oh!", i a una altra cosa, a una altra sorpresa, a un altre regal. Anem d’exclamació en exclamació, una expectació de focs d’artifici, tot preparat, tot programat: ara toca un “oh”, ara toca un “ah”, ara toca un “aix”... i la gent fem el xiscle que toca quan toca, com ha de ser.

“Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat”

¡Amb quina simplicitat ens expliquen els evangelis els més sublims misteris del cristianisme! Joan oferia un baptisme per a la conversió i per al perdó dels pecats; però, ¿quina conversió i quin perdó dels pecats necessita Jesús?

§ Nosaltres ens fem batejar per mostrar que volem girar la nostra vida vers Déu; Jesús es fa batejar per mostrar de quina manera Déu gira la seva vida vers nosaltres.
§ Nosaltres rebem el baptisme com a signe de penediment pels nostres pecats; Jesús rep el baptisme per mostrar fins a on està disposat a arribar Déu per tal de perdonar-nos els pecats.

Jesús mostra que Déu no és un espectador del drama humà, sinó que s’ha volgut fer actor, que ha volgut participar de la nostra mateixa expectació. Jesús espera amb nosaltres el perdó i la salvació de la part de Déu, lluita amb nosaltres, prepara amb nosaltres, anticipa amb nosaltres... Déu es complau en l'expectació del seu Fill, l'Estimat, perquè és la seva mateixa expectació: que el pecador es converteixi i visqui; que la humanitat passi d'emmirallar-se en les aigües del món a submergir-se en elles, que passi de la figura de Narcís a la de Jesucrist.

§ ¿Per què l’Isidre, fill d’una família benestant i jesuïta, va entrar a treballar com a obrer en una fàbrica i ha volgut compartir fins les darreres conseqüències una opció com aquesta?
§ ¿Per què el Rafa, tot i tenir la doble nacionalitat espanyola i salvadorenca, utilitza el passaport salvadorenc per entrar a Espanya, el seu país natal, assumint els tràmits vergonyants que ha de passar cada vegada?
§ ¿Per què els “fills de Don Quixot” passen la nit al ras amb els SDF (Sense Domicili Fix, àlies “Sense Sostre”) de París?
§ ¿Per què la família Romeu, propietària d’una de les distribuïdores de fruita més importants de la comarca, viuen envoltats dels treballadors immigrants de la seva empresa, en comptes de viure envoltats de murs, alarmes i gossos?

Són tants “perquès” que em parlen d’una vida viscuda com a “expectadors” i no com a “espectadors”; però sobretot que em parlen d’un Déu que em mira, no com un espectador que espera que faci una gracieta per aplaudir o bé que fiqui la pota per xiular; sinó d’un Déu que em mira amb expectació, a veure cap a on giraré la meva vida; a veure fins a quin punt estic disposat a deixar-me perdonar els pecats; a veure, en definitiva, quina és l'expectació que em posa dempeus i em movilitza.

HOMILIA DG-ND-CSAGRADAFAMÍLIA
L’AMOR CREMA (Lc 2,41-52)

Els jueus, com tantes altres cultures, oferien sacrificis rituals que consistien en la cremació de la víctima. Holocaust és una paraula grega que significa “una ofrena completament (holos) consumida pel foc (kaustos)”. Quan es tracta d’oferir la collita o el bestiar, diguem-ne que no hi ha problema; el problema ve quan es tracta d’oferir el fill primer. Per sortir del pas, es fan els sacrificis de substitució o de rescat, és a dir, ofereixo un animal en el lloc del meu fill i, amb aquest sacrifici vicari, “rescato” al meu fill. L’ofrena del fill a Déu és simbòlica, però la de l’animal que el substitueix no tenia res de simbòlica, era ben real.

L’important aquí és que no hi ha pròpiament ofrena si no hi ha quelcom que es consumeix, que es crema, que desapareix, que queda reduït a cendra. Per molt ritual i simbòlica que sigui, l’ofrena o és real o no és ofrena.

Vegem un exemple: fa una setmana vam celebrar confirmacions a la parròquia i els nois van voler oferir unes bambes com a símbol del camí fet, etc. Les bambes eren noves, de bàsquet, llampants. “Quines bambes més maques li heu regalat al bisbe, no sé si les farà servir, però segur que li han agradat molt”, els vaig dir provocativament, un cop acabada de la cerimònia; “Ai, tens raó, que són de l’Adrià, ara les vaig a buscar”, em respon el Manel; “però, ¿com que les vas a buscar? ¿no les heu ofert?”, replico amb impostada fermesa; “ja, però només era un símbol”.

A més de les bambes llampants, van oferir un mp3, un telèfon mòbil i no sé quantes coses més. De fet, l’única veritable ofrena va ser el pa i el vi, això sí que ningú no va anar després a recuperar-ho a la sagristia. Només el pa i el vi es van consumir, van cremar-se, van desaparèixer. Poso aquest exemple només per il·lustrar la diferència entre símbol i ofrena. El símbol no crema, l’ofrena sí. El símbol es recupera, l’ofrena es consumeix.

Anna, dona d’Elcanà, ens recorda a la primera lectura (1Sa 1,20-28) la força que té l’ofrena. Ella havia demanat a Déu un fill amb la promesa d’oferir-lo si li era concedit. El Senyor concedeix a Anna el fill que havia demanat. Anna es nega sorprenentment a pujar al santuari de Siló per oferir el sacrifici ritual que la llei prescrivia pel fill primer i ho argumenta d’aquesta manera: “Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor i que es quedi allà per sempre més”. Anna es pren seriosament la prometença que ha fet al Senyor i no vol fer una ofrena simbòlica, que pugui rescatar per darrera, sinó una ofrena real, a l’alçada del seu agraïment.

Un altre exemple: quan la meva neboda Rita tenia divuit mesos, posem per cas, va acostar els seus ditets a la flama d’una espelma amb intenció d’agafar-la com si fos un objecte. És de color groc i es mou, per tant, es deu poder agafar. Jo la vaig advertir, “Rita pupa”, però no li ho vaig impedir. Va aguantar dos segons amb els dits pinçant la flama. El primer segon li va servir per entendre que no tot el que és groc i es mou es pot agafar amb els dits. El segon segon li va servir per entendre que el foc crema. Una lliçó magistral, pedagogia activa en estat pur, una mica bèstia teniu raó, però molt més eficaç que mil discursos.

Aquesta és la meva pregunta avui: ¿no convertim sovint l’amor més en símbol que no en ofrena? ¿Un amor provisional, que no crema, que es recupera entre bambolines, un cop acabat l’espectacle? ¿No defugim el foc, refugiant-nos en la il·lusió infantil de que l’amor no cremi?

En cas afirmatiu, nosaltres no som ni els primers ni els darrers. També Josep i Maria, com a “bons” pares, s’aferraven al símbol i posposaven l’ofrena. Jesús els recorda, en aquest episodi insòlit de la seva infància, que la ofrena serà el signe real i no simbòlic de la seva vida sencera: “al cap de vuit dies de néixer em vau portar al temple per oferir-me a Déu, sapigueu que allò no va ser un símbol, sinó una realitat; jo no us pertanyo a vosaltres, sinó al meu pare, és per això que m’estic (¡tres dies!) a casa seva”. Maria haurà de guardar això en el seu cor i trigarà uns quants anys a treure’n tot l’entrellat. Als peus de la creu, Maria copsarà fins a quin punt l’amor crema, i fins a quin punt les ofrenes, quan són de debò, es consumeixen.

Déu no estima simbòlicament, donant bon exemple i dient paraules edificants, Déu estima lliurant-se, com l’espelma, com el pa i el vi, com el seu Fill a la creu. L’amor, al menys l’amor de Déu revelat en Jesucrist, crema i es consumeix.

Encara un últim exemple: ahir vaig anar al cinema a veure “El gran silenci”, 160 minuts acompanyant la vida dels monjos de la Gran Cartoixa de França. Hi ha moltes coses que sorprenen, que enganxen, que captiven, que causen estranyesa; però hi ha una cosa profundament intrigant en aquest film, una pregunta que ens sacseja per dins, un qüestionament directament dirigit a les entranyes del nostre sistema de valors amb codi de barres i data de caducitat: ¿com pot ser que aquest senyors passin tota la vida en silenci i fent cada dia el mateix? El mateix director, davant la crítica de no haver explicat una mica més els perquès de la vida dels cartoixans, respon: “els monjos passen 65 anys de mitjana al monestir, 65 anys en els què segueixen el mateix ritual dia rere dia: per molt que jo vulgui no puc explicar a ningú el que això significa”. L’amor, o crema o no s’explica.

¿QUÈ SIGNIFIQUEN ELS CODIS DE LES HOMILIES?

• Les homilies porten un codi de tres dígits que serveix per a ubicar-les en el calendari litúrgic, per exemple: DG-TO-B27

Us explico com funciona,

1. Primer dígit: Dia de la setmana [DL= dilluns; DM=dimarts; DX=dimecres; DJ=dijous; DV=divendres; DS=dissabte; DG=diumenge] Normalment, publicaré només l'homilia de diumenge, però no descarto publicar d'altres.
2. Segon dígit: Temps litúrgic [TO= Temps Ordinari; AD= Advent; ND= Nadal; QR= Quaresma; SS= Setmana Santa; PQ= Pasqua; FS= Festivitats especials]
3. Tercer dígit: Any litúrgic i setmana [Any A, B o C, pels diumenges; setmana de la 01 a la 34]

HOMILIA DG-AD-C04
ELS HIPERVINCLES DE LA VISITACIÓ (Lc 1,39-45)

Als evangelis, no hi ha cap paraula que sobri. És més, és com si totes les paraules portessin un “hipervincle”: totes reenvien a d’altres paraules, a d’altres sentits, a d’altres significacions, cada cop més pregones i més riques. Som nosaltres qui, per mandra o per ignorància, hem convertit els evangelis en un banc de cites més o menys edificants i, d’aquesta manera, els hem petrificat. El text de l’evangeli està avui més viu que mai, més carregat d'“hipervincles” que mai. L’escena és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. ¿Què passaria si cliquèssim al damunt dels noms dels personatges que surten en l’escena? Fem la prova.

Clicant sobre “Maria”, ens reenvia al nom hebreu “Miriam”. Trobem diversos sentits possibles en l’arrel semítica de la paraula:
§ D’una banda, “marà” pot significar aquella que es revela, que protesta.
§ D’altra banda, “rum”, vol dir aixecar-se, posar-se dempeus.
§ Encara tenim que “marom” implica un pes, allò que està gràvid.
Podríem aproximar una interpretació: Maria, com a encarnació de l’esperança, és la verge gràvida de Déu (la mare del meu Senyor) que visita un poble estèril, cansat d’esperar, sense forces ja ni per la protesta (la província de Judà, ocupada i humiliada pels romans, ombra del que van significar en un passat), i fa que aquest poble s’aixequi, es posi dempeus i salti d’entusiasme perquè la promesa (allò que el Senyor t’ha fet saber) finalment es complirà.

En el cas de Zacaries les referències són molt més clares. “Zakar” vol dir recordar, rumiar, repassar els fets passats per treure’n profit. Pels jueus aquesta paraula té un sentit molt fort, el “Zikkaron” és el memorial, allò que fa el poble per celebrar i agrair el pas de Déu per les seves vides. Aquests dies de dinars i sopars d’empreses, és molt típic fer l’homenatge als companys que es jubilen. Mitjançant una poesia, un panegíric, un collage de fotos... el que sigui, el fet és que fem memorial agraït de la seva vida i del seu pas per l’empresa. El dia de pasqua, en les famílies jueves, l’infant més jove de la família li demana al més vell de la casa que faci memorial del pas de Déu per la seva història. El memorial converteix la simple enumeració de fets passats en història de salvació. El memorial té el poder d’evocar el passat tot fent-lo present: allò que va passar fa molts anys segueix passant ara per a nosaltres, s’actualitza. Per això, l’eucaristia cristiana és també “memorial”, Jesús va donar la seva vida per amor i la segueix donant en el gest de partir i repartir el pa consagrat.

En aquest sentit, l’esperança no existeix sense la memòria agraïda. Només podem esperar l’acompliment d’allò que ja hem viscut, ni que sigui parcialment. Podem esperar que l’amor tindrà la darrera paraula, perquè recordem amb agraïment infinit que va ser la primera. Només la memòria agraïda del passat, representada per Zacaries, pot acollir l’acompliment de la promesa, representat per Maria. Una persona que no sàpiga agrair el passat, difícilment pot mirar amb esperança el futur. Quants hipervincles!

Només ens queda Elisabet. Cliquem sobre l’arrel semítica del nom i ens trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! ¿Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu). El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia. Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

HOMILIA DG-AD-C03
L'AIGUA I EL FOC (Lc 3,10-18)

L’altra dia vaig preguntar-li a un noi de quinze anys, a boca de canó, què en pensava del nostre món. “Malament”, em va respondre. “Malament, què?”, li vaig dir. “Malament tot, anem a pitjor, no podem continuar així”. Vaig pensar que la consciència catastrofista no és exclusiva de la gent gran.

Alguns dels qui anaven a escoltar Joan Baptista, probablement, compartien aquesta consciència sobre la societat de la seva època i sobre les seves pròpies vides. A ells la consciència catastrofista els va portar al desert, a escoltar una veu que anunciava possibilitats reals de canvi. El desert desvetlla noves possibilitats allà on semblaven barrades: “¿què hem de fer?”. Vet ací, un primer pas per a superar la consciència catastrofista: la possibilitat remota de que alguna cosa es pot fer, encara que no tinguem massa clar quina és aquesta cosa.

Sempre hi ha gent disposada a passar de la lamentació a l'acció. Afortunadament, el Nadal és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla per tota la família, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Tanmateix, per a la immensa majoria, arriba el Nadal i la pregunta que ens surt més espontània és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a Santa Claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.

Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dues mans, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Tot això està molt bé. Passar del “¿què puc demanar?” al “¿què puc donar?”, per si sol, ja és un pas de gegant que ens posa en l’òrbita del Nadal. Ara bé, tot això no és més que aigua, falta el foc. Joan Baptista ho té molt clar: fes el pessebre, engalana l’arbre, menja torrons, fes cagar el tió, canta nadales, recull ampolles de cava, compra regals... però no t’esveris quan tot això cremi com la palla i quedi només l’Infant posat a la menjadora, aleshores inclina’t i adora.

Si tens la sort de que això passi, alegra’t i omple’t de goig, Nadal ha arribat i tu estàs aquí per donar-li la benvinguda. Nadal és aigua, però, sobretot, és foc. L’aigua és donar, el foc és donar-se. L’aigua fa que tu donis allò que et sobra, que tu en donis. El foc fa que tu donis el que ets, que tu et donis.

Déu no en tenia dos, Déu en tenia un i l’ha donat, el seu Fill únic, l’estimat, carn de la seva carn i sang de la seva sang: Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat. Això és Nadal. Això és el foc. Als peus de l’Infant, amb el sarró buit, en aquesta nit fosca, però estelada, ens entren ganes de repetir aquella pregunta: “¿què hem de fer?”... és la mateixa pregunta, però sona com si fos una altra!

HOMILIA DG-AD-C02
UNA VEU QUE CRIDA (Lc 3,1-6)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

L’advent és un crit a solidaritzar-nos, d’una banda, amb aquells que no tenen veu per cridar i, de l’altra, amb aquells que l’han perduda de tant cridar en favor seu.

En el nostre món s’escolten, però, molts altres crits. Hi ha, per exemple, un crit histèric, desproporcionat, adolescent, com els participants dels reality-shows. Criden de pura emoció, emoció sense sentiment, emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes televisius o radiofònics de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una exhalació, una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, sinó de les vísceres.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora.
Al límit de l’afartament, ¿gosarem cridar en favor de la sobrietat compartida?
Al límit del malbaratament, ¿gosarem cridar prou alt en favor de la solidaritat fraternal?
Al límit de l’individualisme, ¿entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit dels pobres, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?

SI NO OS HACEIS COMO NIÑOS...

El ser humano es un animal curioso:
pasa los primeros veinte años de su vida
deseando ser mayor;
los siguientes veinte años
deseando ser joven;
los siguientes veinte años
deseando ser niño
y, por fin,
veinte años más tarde,
lo consigue.

HOMILIA DG-AD-C01
LA LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL (Lc 21,25-36)

¿QUINA ÉS LA LLEI PRINCIPAL DEL L’UNIVERS? ¿La llei de la gravitació universal? ¿La llei de la relativitat? ¿Les lleis de Mendel? ¿La llei del mercat?

No, totes aquestes lleis miren d’explicar l’univers, la llei principal no es limita a explicar l’univers, sinó que el sosté. ¿Quina és aquesta llei que sosté l’univers, a més d’explicar-lo?
La podríem batejar amb el nom de “LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL”, vindria a dir el següent: el principi dinàmic d’aquest univers creat per Déu és el consentiment. L’univers ha nascut d’un consentiment (¡molt més potent que una explosió!) i camina cap a la consumació d’aquest consentiment.

¿QUÈ ÉS UN CONSENTIMENT? És un “sí” compartit, un “sí” d’anada i tornada. El que passa entre dues persones quan és casen, per exemple, és un consentiment. Ens con-sentim, sentim l’un amb l’altre. Consentim a la comunió. L’univers és el desplegament en el temps d’aquest moviment que va del consentiment a la comunió.

En llatí, el consentiment s’expressa amb una fórmula concisa i rotunda, que no és una marca de cotxes: “FIAT”, que es faci, endavant, via lliure, SÍ...

L’advent subratlla aquest fet. Som fruit d’un consentiment: Déu ha dit “fiat”, que es faci... i anem cap a un consentiment: Maria prepara en el seu interior la resposta, el fiat que ens representarà a tots. Així es tanca el Big-bang: la creació donarà el seu millor fruit, nascut del ventre verge d’una humanitat encara per estrenar.

Des d’aleshores, els cossos graviten atrets per la força d’aquest fiat; el temps és relatiu a la força d’aquest fiat; les plantes vegeten gràcies a la força d’aquest fiat; els animals viuen per la força d’aquest fiat; els homes i les dones estimen amb la força d’aquest fiat; la humanitat, si és que progressa, ho fa gràcies a la força d’aquest fiat.

Al Col·legi Claver de Raïmat hem escollit aquest lema de Nadal: “Sent el Nadal”, podríem adaptar-lo per dir “con-Sent el Nadal”: aquest advent, prepara’t per a consentir el Nadal, prepara de debò el teu fiat al Nadal de Déu en el món. Déu necessita del teu consentiment, el seu fiat s’ha de trobar amb el teu perquè sigui Nadal. Si dones el teu consentiment a tantes altres coses que te’l reclamen (¡amb una insistència tan especial durant aquestes festes!), aleshores no serà Nadal, no per a tu, perquè Déu no és com el Corte Inglés, Déu no pot imposar-nos el Nadal.

Aquest advent hem de guardar el nostre consentiment per a Déu, com Maria, i això exigeix una intensa preparació. Com podem preparar el nostre consentiment per a Déu?

§ “que l’excés de menjar i beure...”: donant-nos de baixa de tots aquells consentiments que ocupen el nostre cor i les nostres mans. L’austeritat és una purificació del consentiment. Només puc donar el fiat a una cosa important quan he dit no a tantes altres de secundàries.
§ “estigueu alerta pregant en tota ocasió”: covant el desig d’allò que és realment important en la intimitat del silenci i la pregària, santuaris del consentiment primordial, espai i temps per reviure el consentiment de Déu a la nostra vida.
§ “molt aviat sereu alliberats”: només alliberats de la tirania de l’ego podem consentir als altres. Con-sentir implica con-servir, Jesús ens ensenya a consentir quan diu que el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida pels altres. El servei és el bressol del consentiment.

Les tres actituds bàsiques de l’advent: el dejuni, la pregària i l’almoina, són la millor preparació per a respondre al consentiment de Déu. Aquest advent, ¿per què no comencem a experimentar, un cop més, els vivificants efectes de la llei del consentiment universal?

PERSEGUEIXO UNA MIRADA
Aquella que mira el fons de les persones i de les coses
Que ateny el santuari interior i no el profana
Que veu persones, històries, ferides
On els estranys veuen enemics, defectes, nafres
Que venç el temps perquè l’acompanya
Amb la paciència càlida d’una carícia
Amb el segell cilíndric de la tendresa
Que deixa marca arreu on passa
Que sedueix perquè no busca seduir
Que convenç perquè no busca convèncer
Que despulla perquè ella mateixa va despullada
Que asserena perquè suporta l’esguard inestable de l’ànsia
Que sana perquè ella abans ha estat sanada
I les cicatrius són la cal·ligrafia de la seva història
Escrita en un llibre que comença a cada pàgina
I que mai no es tanca

HOMILIA DG-TO-B34
MIRADES QUE SALVEN (Mc 13,24-32)

Pilat i Jesús cara a cara. Dos “reis”, dos veritats, dos móns.

¿Qui jutja a qui?

Pilat segueix la llei d’aquest món, el món “real”, el món de la lluita pel poder, dels fràgils equilibris estratègics, del realisme polític, del pragmatisme maquiavèl·lic. Pilat és governador de la província romana de Judea, actua com correspon al seu rol, ha de garantir la pau en una província convulsa, molesta, emprenyadora per l’Imperi. Sap que té la soga al coll, el Cèsar li ha deixat les coses ben clares: un aldarull més, una revolta més... i rodarà el seu cap. Pilat és lúcid, ho veu amb meridiana claredat: en aquest món, Jesús no pot ser rei; en aquest món que ha investit Pilat d’autoritat, Jesús ha de morir.

En aquest món, l’autoritat s’erigeix sobre la por dels súbdits. Si no pots fer que t’estimin, fes almenys que et temin. Pilat està acostumat a veure la por en els ulls d'aquells que estan sotmesos al seu veredicte. Hi ha quelcom en la mirada de Jesús que incomoda Pilat. Jesús no té por. La mirada de Jesús comunica un poder i una força molt diferents al que Pilat està acostumat. Jesús mostra una serenitat, una llibertat, un “poder” que no semblen d’aquest món. La mirada desarmada i desarmant de Jesús es converteix en un mirall per a Pilat. Jesús es converteix en testimoni mut de la veritat, una veritat que parla per ella sola. No és Pilat qui jutja, sinó Jesús. No és Pilat qui dicta el veredicte, sinó Jesús. Només la veritat és sobirana.

Ara bé, Jesús jutja, salvant. La veritat només salva. La condemna és refusar la veritat que salva, negar-li la mirada, girar el cap i fer com qui mira cap a un altre lloc. La condemna és creure que la veritat no taca i que la puc esbandir rentant-me les mans. Hi ha moltes mirades sobiranes com la de Jesús, elles ens jutgen i ens poden salvar si ens deixem mirar, si no apartem la mirada, malgrat faci mal:

La mirada de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada per denunciar els crims de l’estat rus a Txetxènia.
La mirada de la pacifista nord-americana de 23 anys, Rachel Corrie, que va morir esclafada per una excavadora per oposar-se a la destrucció indiscriminada d’habitatges a la franja de Gaza.
La mirada del Germà Roger de Taizé, colpida per l’afany de la reconciliació en el cor d’una Europa convulsa per les separacions i les discòrdies.
La mirada del meu amic Mamadou, de la padrina del tercer quarta, d’aquell infant... que traspuen una serenitat que contrasta amb la meva ansietat per ser algú, per tenir més, per què no se’m noti...

Hi ha mirades que salven... com la de Jesús... deixem-nos jutjar per elles.