COM JO

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.

LES MANS DE DÉU

[HOMILIA DG-PQ-C04 (Jn 10,27-30)]

La Bíblia parla sovint de les mans de Déu. La mà de Déu és poderosa, el seu braç derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Els braços de Déu són musculosos a l'Antic Testament i les seves mans són fermes, com els braços i les mans d'un guerrer capaç de sostenir l'escut i l'espasa.

Jesús ens parla també d'aquest Déu amb el braç fort i la mà poderosa. No és potser el braç musculat del guerrer, sinó el braç robust del pastor; i no sosté un escut i una espasa, sinó una ovella ferida i perduda.

D'on treu Déu aquesta força a les mans i aquesta potència als braços? Certament, no del gimnàs. No és un Déu que es complau en la seva majestat sobirana, com el culturista que fa peses hores i més hores davant d'un mirall.

Déu no treu la força de la seva magnificència, sinó del seu amor. L'amor muscula els braços de Déu i dóna una força increïble a les seves mans. Força per sostenir el cansat, per aixecar el caigut, per eixugar les llàgrimes del pobre i per embenar el ferit. Força per carregar-se l'ovella ferida a les espatlles, per tocar les nafres del leprós amb infinita tendresa, per protegir l'esclau del flagell de l'opressor.

Heu vist mai les mans de la mare Teresa de Calcuta? Heu vist com tocava els malalts? Mai unes mans tan lletges, tan arrugades, tan esquerdades, tan petites... m'havien semblat tan belles i tan fortes. El món està ple de mans com les seves, afortunadament Déu té tantes mans a les seves mans!

Definitivament, l'amor de Déu passa per les mans. Ningú no pot arrencar res d'aquestes mans, ni tan sols la mort. Els homes van voler arrencar el Fill de les mans del Pare i el van clavar a la creu, per un moment Déu va haver d'obrir les mans, però la força amb que el va tornar a agafar va ser tal que, junt amb el Fill estimat, es va endur la mort i va anorrear el pecat.

Per això no tenim por, per això oferim les nostres mans... perquè ara sabem del cert que no podíem estar en unes millors mans.

SANT ESMORZAR

[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.

I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?

Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.

I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.

Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.

VER O NO VER

HOMILIA DG-PQ-C02 (Jn 20,19-31)


«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure.

Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.

Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...

He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.

Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.

És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.

AL·LELUIA!

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!

EM RENDEIXO

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

PEDRES

[HOMILIA DG-QR-C05 (Jn 8,1-11)]


Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.

Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.

Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."

Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".

Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.

PORTES OBERTES

[HOMILIA DG-QR-C04 (Lc 15,11-32)]

Una casa amb les portes obertes és la metàfora domèstica d'un Déu amb els braços oberts. La raó última de les coses, el fonament de tot allò que existeix, l'energia còsmica universal, l'ésser suprem i absolut... és un pare i té els braços oberts. Un Déu a la porta, aquest és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

I quan les portes estan obertes, pots entrar, però també pots sortir. Hi ha qui surt i no torna mai. Hi ha qui no surt perquè sempre s'ha trobat a gust a dins. Hi ha qui surt, i algun dia torna a entrar. Hi ha qui no ha sortit mai, però tampoc no ha acabat d'entrar. En aquesta paràbola, Jesús s'interessa per aquests dos últims casos.

El fill petit va haver de sortir per poder entrar de debò. Va haver de marxar molt lluny per arribar tan a prop. De vegades hem d'anar a l'altra punta del món per arribar a casa nostra. Conec gent que ha recorregut mig món, que ha fet incursions en les més diverses tradicions religioses, per finalment acabar abraçant la fe de la seva infància; només perquè han pogut per fi reconèixer, darrera la caricatura desfigurada d'una religió esclerotitzada, el pare amb els braços oberts.

El fill gran, sense haver sortit mai, resulta que encara no havia entrat de debò. Típic guardià de la porta que ni entra ni deixa entrar. Porta tant de temps a casa que al final es creu amb el dret i el deure de gestionar-la. Es reserva el dret d'admissió i l'administra segons uns criteris cada cop més estrets i curts de vista. Oblida que la casa no és seva, sinó del pare. I viu trist perquè té un retret a la recàmera que no ha acabat mai de disparar. Té un deute pendent amb Déu i encara no l'ha saldat: per ser tan bo i tan fidel, per no haver marxat mai ni haver trencat un plat.

I a tot això, el Pare què? Doncs ell, a la porta. Ens el trobem a la porta quan marxa el fill petit... amb les mans obertes per donar-li l'herència que li és reclamada, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan torna el fill petit... amb els braços oberts per acollir-lo i restituir-li el nom i l'heretat, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan arriba el fill gran de la feina i no entèn res i se n'escandalitza d'un pare injustament generós amb els dolents... per acollir-lo i convidar-lo a entrar també, d'una vegada.

Aquestes són les paradoxes de l'amor, pel que fa a Déu i a la seva casa. Cadascú té la porta de la casa com vol, qui som nosaltres per discutir-li a Déu com ha de tenir la seva?

TENIM UN NOM

[HOMILIA DG-TO-C03 (Ex 3,1-15)]

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història. Al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

I què és el que troba Moisès? Un nom... el seu nom. Déu li retorna el nom i la història de la qual fugia. "Moisès" vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües?, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües?, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia per les aigües del Mar Roig.

Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, i no només mentre duri el bon rotllo. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (i ens les sostingui!).

I ara ve la segona part: un cop Moisès ha rebut la missió que va associada al seu nom, vol saber qui és aquell que l'envia, quin és el seu nom. Moisès rebrà una doble resposta.

La primera resposta és una evasiva: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, la font de tots els noms. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor) o "ha shem" (el nom). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida. I això ens dóna pas a la segona resposta.

La segona resposta és al·lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms. Ell és el Déu d’Abraham, que significa “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè, malgrat ser el petit, va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

I ara ve la conclusió. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que emprèn amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. I precisament salvació és, en hebreu, el nom de Jesús (Yeshua). Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

Tenim un nom... ara només falta que, com Moisès, el vulguem portar.

DEL BLANC ALS GRISOS

[HOMILIA DG-QR-C02 (Lc 9,28-36)]

Al Sudan veiem àngels vestits de fang, a Haití veiem àngels vestits de pols, a Ciudad Juárez veiem àngels vestits de sang, a Afganistan veiem àngels vestits de fum, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum. Perquè blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, abans de refractar-se: és la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.

I és que els vestits es veuen blancs només al Tabor. Es veuen blancs només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. No us ha prestat mai la seva mirada? Demaneu-li, però us aviso que fa mal. Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no. Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira. Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida. Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa. Parlo d'una mirada que no es desvia davant les ferides dels altres.

Perquè aquesta és l’altra: per molt que només al Tabor es vegin blancs els vestits, el nostre destí és tornar a la vall, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a l'extensa gama dels grisos. L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume "estaven profundament adormits, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús". Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i ens tregui les lleganyes dels ulls. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal treure's les lleganyes dels ulls per veure la glòria de Jesús present en el món.

Qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb la mateixa mirada. Ara sap quin és el blanc que hi ha sota els grisos.

SALM 90

[HOMILIA DG-QR-C01 (Lc 4, 1-13)]

El temptador fa com qui no vol la cosa, però se'l veu venir una hora lluny. Comença disparant amb el canó gros i, poc a poc, va afinant els seus atacs. Primer li demana a Jesús que faci màgia, després l'ofereix peixet (o peixot) i, en veure que l'estratègia grollera no funciona amb Jesús, mira d'obrir bretxa amb un projectil d'alta precisió.

Quin és el projectil escollit? Atenció, és el salm 90! Què en sabeu del salm 90? És el salm de la protecció de Déu, el salm que llegim a la pregària de Completes del diumenge per anar a dormir tranquils i en pau: "Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós..."

Un jesuita que feia de capellà a la presó em va explicar una anècdota que ve al cas. Una dona exprostituta, internada a l'hospital de la presó amb SIDA terminal, tenia la Bíblia oberta sobre el llit. Abans de que pugués fer cap pregunta, la dona va dir: "És el salm 90. Fa temps que llegeixo aquest salm, i això que diu el salm que no li passarà a qui creu en Déu és el que m'ha passat a mi. M'ha ferit la fletxa que vola de dia, m'ha tocat la pesta que s'esmuny en la fosca i l'epidèmia que a migdia fa estralls... M'han tocat totes les desgràcies, Déu no me n'ha estalviat ni una". El jesuïta li va preguntar: "I com és que segueixes resant aquest salm? Per què no tanques la Bíblia?". Li va respondre la dona: "Si no puc seguir encara resant aquest salm, aleshores, què em queda?"

Creure és seguir encara llegint aquest salm quan sembla que no hi ha "motius" per creure. Fins que descobrim que Déu mateix és l'únic motiu per creure, i que mentre tenim altres motius no acabem del tot de creure.

Apel·lo a altres dos testimonis entrevistats a La Contra de LA VANGUARDIA amb una setmana de diferència: Caddy Adzuva, periodista congoleña testimoni dels horrors genocides a l'Àfrica, declarava: "He visto cosas que nadie debería ver en su vida" (29 gener 2010). Alberto Arce, reporter de guerra, únic testimoni de l'ofensiva militar israelí Plomo Fundido, confessava: "Ver morir a muchos niños me ha hecho ateo" (4 febrer 2010).

Les dues persones han estat a l'infern i han vist el mateix horror. La primera es declara catòlica practicant, mentre el segon es declara ateu. Qui dels dos s'equivoca? O cap dels dos? La nostra fe neix o mor davant la prova, com no pot ser d'una altra manera. I la prova de debò té a veure amb això: veure morir un nen i no poder fer-hi res. I sentir aquella veu que se't clava al cor dient: "on és el teu Déu? ... A què espera a enviar els seus àngels perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"?

Qui no ha passat per aquesta prova, el màxim que podem dir és que encara no és ateu o, si ho voleu en positiu, que encara no és creient, almenys no en el sentit més ple i més cristià del terme. Llavors, ens ha de passar una desgràcia per a ser cristians? Esperem que no, només faltaria, però la nostra fe és feble si es manté al llindar de la prova. I en què es sustenta llavors la nostra fe, si nosaltres no hem travessat aquest llindar? Doncs, en el testimoni d'aquells que han travessat el llindar i han cregut; en la fe d'aquells que han tornat de l'infern amb la imatge de Déu gravada al rostre. I qui són aquests sinó els màrtirs? Nosaltres esperem arribar a ser algun dia dignes d'aquesta fe.

Què és, doncs, creure? Creure és seguir llegint el salm 90 quan tens tots els motius per tancar la Bíblia i deixar de creure.

GRÀCIES PER AVISAR

[HOMILIA DG-TO-C06 (Lc 6,20-26)]

La felicitat pot arribar a ser un dels pitjors enemics de l'ànima. Massa promeses de felicitat que no són més que succedanis, agradables sensacions, narcòtics per l'ànima, opi del poble. Quanta gent que busca la "facilitat", confonent-la amb la "felicitat"... i s'extravia, com no pot ser d'una altra manera.

La felicitat, en ella mateixa, no pot ser mai un objectiu a la vida, sinó, en tot cas, la conseqüència d'una forma de viure. Jo diria una conseqüència inesperada, imprevista, que ens surt a l'encontre per sorpresa, quan menys podíem imaginar-la i quan menys créiem merèixer-la. Així és, com a mínim, la felicitat de la què ens parla Jesús.

No busqueu la felicitat! No sigueu brètols! "Busqueu el bé i la justícia i la resta ho rebreu de més a més". El bé i la justícia es busquen a costa de la pròpia vida, a costa de comprometre el propi temps, a costa del rigor i el dolor de saber què passa en el món i perquè passa, a costa dels moments de foscor, dels abandons, de les fugides i de les recapitulacions. A costa d'alguns fracassos i de molts dols fets a contracor... I, probablement, també a costa de molta felicitat fàcil i matussera.

La felicitat és quasi sempre el fruit d'una pèrdua, d'una mancança, d'una ofrena... que de cop es transmuta en guany, en consol, en do. Això és el que Jesús ens avança: "vosaltres, que sou pobres, que ploreu, que passeu fam, que fugiu... sou feliços encara que no ho sabeu, precisament perquè no ho sabeu, perquè la vostra felicitat no es recolça en la presència, en l'abundància, en l'exultança; sinó en la promesa, en l'expectació, en l'anhel". La felicitat veritable mai no és saciada, és un receptacle sempre disponible, una àmfora mai del tot curulla.

Hi ha qui es queixa aleshores: "aquesta és una actitud poruga, garrepa, fruit d'un ressentiment, d'un odi a la vida, a la capacitat humana per conquerir la felicitat i el progrés. Estem davant el típic miserabilisme cristià, aquesta infumable exaltació de la feblesa, la misèria i el dolor. Jesús ens enganya, només és feliç qui té, qui triomfa, qui rep, qui riu." Bla, bla, bla.

Se sol parlar de benaurances i malaurances referit a aquest text de l'evangeli, però Jesús no maleeix ningú, simplement es lamenta: "ai de vosaltres..." Sembla més aviat el to dolgut de qui ha fet tot el possible per alertar d'un perill a algú que no en vol fer cas: "no diguis que no t'he avisat".

Quedi clar: Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern. I els que tenen més perill de caure en aquest parany són els rics, els qui van tips, els qui van sobrats.

Jo m'apunto l'advertiment, ah, i gràcies per avisar.

XARXES

[HOMILIA DG-TO-C05 (Lc 5, 1-11)]

Simó no hi era entre la gent que s'aglomerava sobre Jesús per escoltar-lo. On era, doncs, Simó? Simó estava treballant, que és el que feien els pescadors decents del llac de Galilea a aquelles hores del matí. On havia de ser, si no? Simó, com tants d'altres, venia d'encallar la barca a la sorra i s'entretenia a rentar les xarxes per l'endemà.

Simó no va anar a buscar Jesús, no era dels qui el seguien i l'escoltaven... Simó havia trobat el seu lloc en el món entre les xarxes. I és aquí on Jesús el va anar a buscar. M'atreveixo a dir que és per això que Jesús el va anar a buscar. No consta que Jesús cridés a cap d'aquells que l'havien seguit fins el llac i que l'escoltaven atentament des de la sorra estant, sinó a Simó, que ni li anava ni li venia.

Una vegada, un jove amb lleugeres inquietuds metafísiques em va dir: "quan sigui més gran, si no he trobat res millor, potser em faig jesuïta". Li vaig dir: "si quan siguis més gran no has trobat res millor, és que no serveixes per a ser jesuïta". Valgui el cas d'aquest jove per il·lustrar una certa manera que tenim de prendre'ns el seguiment de Jesús: com un plat de segona taula, com aquell pot de cigrons en conserva que treiem quan ja no ens queda res més a la despensa.

Jesús no busca adeptes a la seva causa, Jesús busca deixebles per a la causa del regne de Déu i aquesta causa mereix els millors pescadors, els millors experts en xarxes. Jesús coneix i valora les moltes hores grises que Pere ha passat calant i recollint les xarxes. Són aquestes hores grises darrera les xarxes les que ens preparen remotament per poder oferir a Déu el millor que tenim, el que necessitem per a viure, i no només la bona voluntat i allò que ens sobra.

Vols anar a Haití a ajudar? Vols ser tan "invictus" com el Nelson Mandela? Vols descubrir la vacuna contra la malària? ... Doncs comença a rentar les xarxes, un dia rere l'altre, amb tot l'amor, amb tota la solidaritat, amb tota la bona voluntat de la que ets capaç.

Com ha fet el Ramir, durant 30 anys, treballant de capellà obrer a les fàbriques de l'extrarradi metropolità, abans de ser enviat a Haití a cooperar amb Fe y Alegría. Com ha fet la Mercè, durant 30 anys, treballant de metgessa a les urgències de l'Arnau de Vilanova, abans d'anar a cooperar a l'hospital de Goundi, al Txad. Com ha fet el Nicolàs, durant 30 anys, treballant de capellà i bisbe a la diòcesi de Palència, abans de renunciar a l'episcopat i anar a viure amb els més pobres de la selva boliviana. Etc.

Quan siguis un expert en xarxes, quan tinguis les mans curtides de tant raspallar les cordes, quan hagis tastat la fel amarga del pecat en la teva pròpia carn... potser aleshores Jesús se t'acosta i et diu: "ara sí, amic, ara segueix-me, ara deixa-ho tot, ara puc convertir un pecador com tu, expert en xarxes, en un pescador d'homes".

I aleshores, potser, deixaràs les xarxes i el seguiràs.

EL FILL DE JOSEP

[HOMILIA C-TO-04DG (Lc 4,21-30)]

Elies i Eliseu, els dos grans profetes d'Israel, han de sortir fora d'Israel per a fer miracles. Déu els envia fora de casa, a Sarepta de Sidó i a Síria, per a actuar en el seu nom (al cap i a la fi, què són si no els miracles?). La gent de casa no està disposada a creure que "un dels seus" pugui fer miracles.

També el patriarca Josep va haver de marxar a Egipte, lluny de casa i lluny dels seus germans (els caps de les dotze tribus d'Israel) per a fer miracles. En aquest sentit, podríem considerar que aquests dos profetes són "fills de Josep"... com Jesús també ho era. Tots tenen en comú que són rebutjats pels de casa.

El text de l'evangeli situa Jesús a la sinagoga de Natzaret, el seu poble natal, i diu que ve de Cafar-Naüm, la competència. A Cafar-Naüm ha fet miracles, i a Natzaret, no. Per què? Perquè és el fill de Josep i tothom sap que el fill de Josep no fa miracles.

Reconèixer Déu en el fill de Josep, aquest és el gran tema, la gran pregunta. I també, si estem disposats a trobar-la, la gran resposta. Aquí a occident, a casa nostra, tampoc no estem disposats a acollir el fill de Josep. No ens creiem els miracles que diuen que fa a Cafar-Naüm i ens en riem. "Pobrets, diem tot cofois, a Cafar-Naüm encara creuen en els miracles".

Però fixem-nos, en l'etimologia de Cafar-Naüm: “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar... “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... És a dir, que el penediment sincer és acollit per Déu amb amor entranyable. Aquesta és l'arrel de tots els miracles que fa Jesús, per això sempre els rubrica de la mateixa manera: "els teus pecats et són perdonats, ves-te'n en pau". I és per aquesta precisa raó que, fora de “Kaphar-Naüm”, els miracles no són possibles.

Jo em pregunto per què no parlem d'aquestes coses quan parlem de Déu? Per què perdem tant de temps discutint estèrilment sobre si Déu és una projecció, una il·lusió, un trencaclosques o una bella idea? De debò, cada cop estic més cansat i més avorrit al respecte. Sempre demanant perdó per les intervencions desafortunades d'un bisbe, per les riqueses del Vaticà, pels terribles traumes sexuals que el cristianisme ha inflingit a occident... Sempre justificant-nos, sempre perdent el temps i l'energia davant algú que ni vol ni dol al respecte.

Qui és el Fill de Josep? I què vol dir que fa miracles aquí i no allà? Quins miracles? I en nom de qui? Aquestes són les preguntes interessants, les que porten a algun lloc, en comptes d'entreternir-nos donant voltes estúpidament a una roda que no gira.

Com diu el meu amic Ignasi, "no crec en Déu, el visc". Doncs això, home, vivim-lo, estimem-lo, busquem-lo... en el fill de Josep. I si no ho podem fer a casa, entre "els nostres", anem a Cafar-Naüm, a Sarepta o a Síria... encara que sigui sense papers... emigrem a les úniques terres on encara es fan miracles i on el fill de Josep segueix parlant de Déu com si de debò el conegués.

ELL, SÍ QUE POT

[HOMILIA C-TO-03 (Lc 4,14-21)]

Jesús va ser un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir.

Com ho va fer? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. I tot això sense assessor d’imatge i sense impostar la veu.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. Jesús fa el que promet i només promet el que fa. Per això la gent el creu.

Expliquen d'un vell ancià japonès que assistia fidelment a les catequesis que feia el Pare Arrupe, tot i que no entenia una sola paraula del que deia el missioner jesuïta. Quan aquest, estranyat, li va preguntar perquè no hi faltava mai, l'ancià va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

Però, no ens equivoquèssim! Jesús no ho va fer perquè fos més que humà o sobrehumà, sinó perquè era 'estranyament' humà. És aquesta 'estranya' humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim massa sovint a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa 'estranyament' humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser 'estranyament' humana, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes; una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Ara que tots tenim Haití gravat amb foc a la retina, cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

L'ÚLTIMA RONDA

[HOMILIA C-TO-O2 (Jn 2,1-11)]

Agombolats per una lleugera embriaguesa, apurant el poc que vi que ens queda encara a la copa... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una última ronda... i aquesta la pago jo”. Així ha succeït per a nosaltres: Jesucrist és el vi millor que Déu ha guardat per a l'última ronda.

L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi i, aleshores, només li queda l’aigua.

Les noces de Canà representen el pas de l'aigua al vi. La mare de Jesús, situada a la frontera d’aquest pas, verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill. Jesús aleshores respon bruscament a la seva mare: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre l'aigua i el vi?

El que hi ha entre l'aigua i el vi és l'amor infinit d'un Déu que guarda el millor vi per al final, i el treu quan ja donàvem la festa per acabada. El que hi ha entre l'aigua i el vi és la fe; i la fe no neix d'una mancança, sinó d'un excés. No creiem en Déu per veure si ens dóna allò que ens falta; creiem en Déu perquè ens ha donat tant que no ens en sabem avenir.

Quina diferència hi ha entre un món autosuficient, que no "necessita" de Déu, i un món embriagat de Déu que no cessa d'agrair-li l'existència? La mateixa diferència que hi ha entre l'aigua i el vi. Si no ens haguessin convidat a aquesta darrera ronda, potser no hauríem conegut la diferència. És per això que se'ns veu tan contents i semblem com embriacs.

Sí senyor, els cristians hem begut el vi de Jesucrist i ens hem embriagat de Déu.

XOPS

[HOMILIA C-BAPTISME DEL SENYOR (Lc 3,15-16.21-22)]

"En aquell temps, la gent vivia en l'expectació", esperant que Déu es mullés d'una vegada. Qui és el Messies? No serà Joan? Cal que seguim esperant encara? Quan ho sabrem? Quan et mullaràs, Senyor?

Doncs bé, Déu, per fi, s'ha mullat... i quin aiguat!

Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi... i et mulles així?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, calat fins a la medul·la per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, no ara ni d'aquesta manera: Déu s'ha llençat de cop a l'aigua i ens ha esquitxat. Com quan estàs assegut al marge de la piscina i de cop ve un d'aquells nens 'encantadors' que es llença fent la bomba al teu costat. Quedes tot xop i amb cara de tonto. Déu ha arribat així, discretament, d'estranquis, com diu la primera lectura: "no crida ni alça la veu, no es fa sentir...", a la cua dels pecadors, com un més, sense aixecar bandera. Però de cop ha fet "xof" i tots els qui estàvem pacíficament asseguts a la riba, hem quedat xops. Empapats de Déu, xops d'esperit, calats fins el moll de l'os.

Els cristians ortodoxes celebren avui l'Epifania, la manifestació de Déu en Jesús, la manifestació d'un Déu xop d'humanitat. Jesús va sortir xop del ventre de Maria, i avui torna a sortir xop del riu. Així com Maria trencà aigües per infantar Jesús, avui l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús és xop, nosaltres som xops, tot l'univers és xop de Déu i de la seva glòria.

DÉU ÉS ERGO EXISTEIX

[HOMILIA C-ND-02 (Jn 1-18)]

Existeix Déu, o no? Heus ací la pregunta trampa davant la qual molts esperits ensopeguen. L'existència de Déu com a problema a resoldre, com a dubte a respondre, com a obstacle a superar, com a enigma a aclarir. Abans de decidir-nos a creure en Déu, haurem de respondre a aquesta pregunta afirmativament, sembla evident, oi?

Doncs aquest és el problema: estem davant d'una pregunta que no es pot respondre abans de creure, sinó després. Qui sóc jo per decidir a priori si Déu existeix o no? Creure que Déu existeix pot ser, a tot estirar, una suggestió positiva, un convenciment raonable... però no una fe. Què passarà quan la suggestió perdi força, quan el convenciment flaqueji? Déu deixarà aleshores d'existir? Qué fluix!

Abans de comprar accions d'una determinada empresa hauré de tenir unes bones garanties de que l'empresa és solvent. Abans d'apostar a un cavall, m'hauré assegurat de que té possibilitats de guanyar la cursa. Abans de confiar el meu més preuat secret a un amic hauré d'estar convençut de la seva confidencialitat. Però abans de creure en Déu, no disposo de cap més garantia que la seva paraula, sostinguda per uns testimonis que la mantenen viva encara avui.

I és que Déu 'no' existeix, Déu és. La pregunta que correspon a Déu no és si existeix o no, sinó qui és i com és i on és... Aquestes són les preguntes que corresponen a Déu i que ens poden acostar o allunyar d'ell, segons com les responguem.

André Frossard, ateu, fill del fundador del Partit Comunista francès, explica com, entrant en una església, va recórrer amb la mirada a les persones que hi havia pregant i, de sobte, els seus ulls es van quedar fixos en la segona espelma a l'esquerra de la creu, "no en la primera, ni tampoc en la tercera, sinó en la segona..." I llavors va passar. Tot d'una va tenir una vivència de llum, de dolçor, d'ordre en l'univers, d'evidència de Déu, "l'evidència que és present, l'evidència que és persona, la persona d'Aquell al que fins un segon abans havia negat i al que els cristians anomenen Pare nostre." Un cop fora de la capella, un amic seu li va preguntar: "Què et passa?". "Sóc catòlic", va ser la resposta.

Vols saber de debò si Déu existeix? Viu com si Déu existís. Llegeix els evangelis com si Déu existís. Participa de l'eucaristia com si Déu existís. Confessa els teus pecats i rep la misericòrdia de Déu com si Déu existís. Admira't davant el misteri insondable que sosté l'univers com si Déu existís. Deixa't travessar per la mirada impossible del Crucificat com si Déu existís. Agenolla't per rentar els peus dels pobres com si Déu existís. Ofereix el teu temps i el teu talent sense demanar massa a canvi com si Déu existís... I quan t'impacientis, i no vegis res, i vulguis llençar la tovallola, persevera encara com si Déu existís. Més tard o més d'hora -no quan tu vulguis, no com tu vulguis, sinó quan i com Ell vulgui- Déu, que existeix, et mostrarà qui és, i com és, i on ha estat, esperant-te, des de sempre i per sempre.

Així de simple, així d'evident, així de fácil. Déu és, ergo existeix.

HOMILIA DE NADAL

Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.

Per fer llum hem de cremar... com les llànties.
La cera es consumeix.
L'oli s'evapora.
L'amor de Déu és ardent.

Per això, Déu va decidir cremar.
I va escollir una verge (una espelma per estrenar)
I als afores de la ciutat (que és freda i quasi no crema)
Al bosc (ple de rostolls)
Entre la palla (que de seguida crema)
I amb els pastors (que encara encenen fogueres perquè estan en vetlla i esperant)

I va cremar, i tant si va cremar: un infant en una menjadora!
Quin incendi!
Una mare en flames
i Josep cremant
i molts dubtes i molta expectativa,
per fi, il·luminats, cremant.

És Nadal: el Nadal que més il·lumina és el que crema.
I ens crema tanta llum artificial i tanta buidor.
I ens crema tanta emisió de gasos contaminants i tan poca escalfor.
I ens crema que dos senegalesos hagin mort aquesta nit perquè tenien fred i una mala calefacció.

Però, sobretot, ens crema Déu estimant tant.
I Jesús infant il·luminant els segles i totes les foscors.
I la possibilitat de donar-se, sense por.
I cantar nadales als ancians.
I pregar quan es fa fosc.
I totes les flames que il·luminen amb infinita tendresa a les sales d'espera dels hospitals.
I els àngels que vetllen els darrers instants d'aquells que ens estan deixant.

Ens crema Déu quan no l'entenem
i quan, de cop, l'entenem tant.
I ens encega aquesta petita llum tan gran
i aquesta llàntia fràgil tan descomunal.
I que la cera de la nostra vida es consumeixi
i que no sigui en va.

Perquè els cristians que més il·luminen són els que cremen i es consumeixen estimant.

Fa fred... és fosc... però és Nadal.
I estem cremant.

ELISABET

[HOMILIA C-AD-04 (Lc 1,39-45)]

Per a nosaltres els noms no són més que mots que serveixen per anomenar persones. Escollim el nom del nostre fill, generalment, perquè ens agrada, perquè ens sona bé, perquè és diferent i original. A la Bíblia els noms són més que mots, són paraules gràvides d'una història, són paraules carregades d'un sentit que es decanta sobre les persones com una benedicció i com una promesa.

L’escena de l'evangeli d'avui és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. Què vol dir "Elisabet"? Quin és el sentit d'aquest nom? Quina és la història que porta la cosina de Maria en el seu nom?

Si busquem l’arrel semítica del nom trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu).

El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia.

Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?