GORMITI

[HOMILIA DG-TO-C13 (Lc 9,51-62)]

Us imagineu anar pel món amb el poder de fer baixar foc del cel contra els vostres enemics? Quin subidón, no? Jaume i Joan, que no en debades portaven el sobrenom de "fills del tro", estaven segurs que el fet de seguir Jesús els conferia aquest poder. I és que de vegades anem pel món creient que el bé triomfarà sobre el mal a canonades.

I no és així. Jesús no ens promet el triomf, sinó la victòria. El triomf es produeix sempre a costa d'un altre i rep una recompensa efímera. La victòria és quelcom definitiu i no es nodreix de la desfeta aliena. Jesús ha vençut, tot i no haver triomfat. L'amor venç el mal i la mort, tot i que sovint no triomfa sobre ells. Això és el que ens promet Jesús, i aquest és el «programa» de la seva manifestació messiànica.

Els samaritans no volen rebre Jesús pel fet que s'encamina a Jerusalem. Obstaculitzen així, sense saber-ho, el camí que portarà Jesús a la passió. Els deixebles demanen aleshores la potestat d'enviar foc sobre els samaritans, fent palesa la seva incapacitat d'assumir l'estil de manifestació messiànica que es produirà a Jerusalem. Ells volen un Messies tipus Gormiti, que llenci boles de foc sobre els enemics.

En aquest sentit, l'oposició dels samaritans és un mirall de la incapacitat dels mateixos deixebles a seguir Jesús amb les condicions que ell proposa. Poc a poc, s'adonaran que no poden seguir-lo arreu on vagi, que ells necessiten on reposar el cap, que hi ha moltes urgències abans que l'anunci del Regne de Déu, que és massa forta la temptació de mirar enrere per molt que tinguis la mà a l'arada.

Només aleshores, quan s'adonin que per a ells és impossible, que aquest tipus de Messies i aquest tipus de seguiment està més enllà dels seus límits i les seves capacitats... Només aleshores, quan, arribats per fi a Jerusalem, aquells que l'havien de rebre triomfant el penjaran en un patíbul sense raons, sense judici, sense sentit... Només aleshores, quan, a pesar del triomf aparent del món contra tot el que ells viuen i prediquen, reconeguin la victòria de la Creu i la seva desconcertant eficàcia...

Només aleshores el podran seguir i, efectivament, el seguiran.

DIR «DÉU»

[HOMILIA DG-TO-C12 (Lc 9,18-24)]

Rimbaud va escriure una frase memorable: «No sóc presoner de la meva raó. Jo he dit: Déu.» Mai no és massa tard per descobrir que dir «Déu» és una victòria de la llibertat humana i no el seu fracàs.

La raó moderna carrega amb la prohibició de dir «Déu»: pot dir totes les paraules menys aquesta. Hem encorsetat la raó en un burka espiritual! Li hem negat allò que li és essencial, allò que la nostra raó anhela abans de saber-ho: el coneixement d'Aquell pel qual ha estat creada i l'Únic que li pot oferir la plenitud a la què aspira. Dir el nom de Déu en va és molt greu, però no poder-lo dir és encara pitjor.

Coneixem, en el nostre temps, tant de talibanisme positivista! Tant cafre que dóna coces contra un monigot grotesc, pensant-se que nega Déu. També la raó ha de ser alliberada i només hi ha una paraula capaç de trencar les cadenes que ella mateixa s'imposa. «Déu» és la possibilitat, oberta per a la raó, d'anar més enllà d'ella mateixa sense trair-se.

Però «Déu» no és una paraula com les altres i, en conseqüència, no la podem dir de la mateixa manera. La paraula que és «Déu» només la podem dir des de les entranyes, com un crit, com una exhalació; perquè és la paraula primigènia, la matriu originària de totes les altres paraules que l'home diu i que l'home és. «Déu», dit d'aquesta manera, és la glòria de l'home, allò que el fa viure.

Jesús convida als deixebles a dir aquesta paraula d'una manera nova, sense profanar-la, adreçada a Ell: "Qui diu la gent que sóc jo?". «Jo sóc» és el nom de Déu i Pere rep la insòlita potestat de referir-la a Jesús: "«Tu ets», el Messies".

Nosaltres, com Pere, hem rebut també la potestat de dir-li a Jesús: «Tu ets» i de pronunciar així el Nom impronunciable, el Nom que està per sobre de tot altre nom, el Nom que salva tot l'home, també la seva raó.

«Tu ets», Jesús, des de la creu, pel poder de la teva resurrecció d'entre els morts, la paraula que correspon a «Déu», pronunciada sense profanar-la, pronunciada com un veredicte de salvació definitiu per a la humanitat, pronunciada per alliberar la llibertat humana de les cadenes que l'ànsia de ser i la por de perdre's li havien imposat.

SANTA PECADORA

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.

LA MATEMÀTICA DE L'EVANGELI

[HOMILIA C-FS-CORPUS CHRISTI (Lc 9,11-17)]

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre d'una altra manera si no volem reduir el text a una moralina edificant.

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé, i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem acontentar-nos amb enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però això com es fa? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre són coses i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem; malgrat sovint sentim que això ens divideix. Només quan ens donem, sumem; malgrat sovint sentim que això ens resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia.

No us limiteu a donar de menjar, “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar”, només així en menjarà tothom i encara en sobrarà.

DÉU JUGA

[HOMILIA C-FS-Santíssima Trinitat (Pr 8,22-31)]

M’impressiona pensar que, molt abans que jo vingués al món, els meus pares ja es coneixien i s’estimaven. M’agrada quan la meva mare m’explica coses de la seva relació de parella amb el meu pare. És com treure el nas a la meva prehistòria: les reserves dels meus avis materns amb el meu pare, massa bohemi i somiatruites; les festes ie-ie que organitzava l’àvia Monts a la casa del carrer Vilana; el seu viatge de nuvis amb un "Wolksvagen Escarabajo" per Suïssa i l'accident que van tenir per culpa d'una picada d'abella...

M’agrada veure fotos d’aquella època, veure’ls tan joves i pensar: «mira, aquí jo encara no havia nascut.» La meva prehistòria és la relació d'un home i una dona que s’estimen i decideixen emprendre una aventura que, entre altres coses, desemboca en mi.

Penso que al món li passa el mateix que a mi, també té una prehistòria. No es tracta d’una història antiga, sinó de quelcom que precedeix l’existència del temps, de l’univers i les persones. Quelcom molt més antic que els dinosaures, però molt més actual. El llibre dels Proverbis ens parla d’aquesta prehistòria. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.»

L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc (molts matemàtics hi estarien d’acord), un joc etern entre un Pare (o una mare) i un Fill (o una filla) que s’estimen. Això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic?

Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l'encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l'alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.

Què té de complicada la Santíssima Trinitat? És complicat que un Pare jugui amb el seu Fill? Serà un misteri, però no em digueu que és enrevessat.

BENEÏDA COMPLEXITAT

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».

TORNARÀ

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré.» Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificància per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.

COM JO

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.

LES MANS DE DÉU

[HOMILIA DG-PQ-C04 (Jn 10,27-30)]

La Bíblia parla sovint de les mans de Déu. La mà de Déu és poderosa, el seu braç derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Els braços de Déu són musculosos a l'Antic Testament i les seves mans són fermes, com els braços i les mans d'un guerrer capaç de sostenir l'escut i l'espasa.

Jesús ens parla també d'aquest Déu amb el braç fort i la mà poderosa. No és potser el braç musculat del guerrer, sinó el braç robust del pastor; i no sosté un escut i una espasa, sinó una ovella ferida i perduda.

D'on treu Déu aquesta força a les mans i aquesta potència als braços? Certament, no del gimnàs. No és un Déu que es complau en la seva majestat sobirana, com el culturista que fa peses hores i més hores davant d'un mirall.

Déu no treu la força de la seva magnificència, sinó del seu amor. L'amor muscula els braços de Déu i dóna una força increïble a les seves mans. Força per sostenir el cansat, per aixecar el caigut, per eixugar les llàgrimes del pobre i per embenar el ferit. Força per carregar-se l'ovella ferida a les espatlles, per tocar les nafres del leprós amb infinita tendresa, per protegir l'esclau del flagell de l'opressor.

Heu vist mai les mans de la mare Teresa de Calcuta? Heu vist com tocava els malalts? Mai unes mans tan lletges, tan arrugades, tan esquerdades, tan petites... m'havien semblat tan belles i tan fortes. El món està ple de mans com les seves, afortunadament Déu té tantes mans a les seves mans!

Definitivament, l'amor de Déu passa per les mans. Ningú no pot arrencar res d'aquestes mans, ni tan sols la mort. Els homes van voler arrencar el Fill de les mans del Pare i el van clavar a la creu, per un moment Déu va haver d'obrir les mans, però la força amb que el va tornar a agafar va ser tal que, junt amb el Fill estimat, es va endur la mort i va anorrear el pecat.

Per això no tenim por, per això oferim les nostres mans... perquè ara sabem del cert que no podíem estar en unes millors mans.

SANT ESMORZAR

[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.

I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?

Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.

I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.

Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.

VER O NO VER

HOMILIA DG-PQ-C02 (Jn 20,19-31)


«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure.

Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.

Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...

He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.

Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.

És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.

AL·LELUIA!

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!

EM RENDEIXO

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

PEDRES

[HOMILIA DG-QR-C05 (Jn 8,1-11)]


Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.

Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.

Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."

Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".

Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.

PORTES OBERTES

[HOMILIA DG-QR-C04 (Lc 15,11-32)]

Una casa amb les portes obertes és la metàfora domèstica d'un Déu amb els braços oberts. La raó última de les coses, el fonament de tot allò que existeix, l'energia còsmica universal, l'ésser suprem i absolut... és un pare i té els braços oberts. Un Déu a la porta, aquest és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

I quan les portes estan obertes, pots entrar, però també pots sortir. Hi ha qui surt i no torna mai. Hi ha qui no surt perquè sempre s'ha trobat a gust a dins. Hi ha qui surt, i algun dia torna a entrar. Hi ha qui no ha sortit mai, però tampoc no ha acabat d'entrar. En aquesta paràbola, Jesús s'interessa per aquests dos últims casos.

El fill petit va haver de sortir per poder entrar de debò. Va haver de marxar molt lluny per arribar tan a prop. De vegades hem d'anar a l'altra punta del món per arribar a casa nostra. Conec gent que ha recorregut mig món, que ha fet incursions en les més diverses tradicions religioses, per finalment acabar abraçant la fe de la seva infància; només perquè han pogut per fi reconèixer, darrera la caricatura desfigurada d'una religió esclerotitzada, el pare amb els braços oberts.

El fill gran, sense haver sortit mai, resulta que encara no havia entrat de debò. Típic guardià de la porta que ni entra ni deixa entrar. Porta tant de temps a casa que al final es creu amb el dret i el deure de gestionar-la. Es reserva el dret d'admissió i l'administra segons uns criteris cada cop més estrets i curts de vista. Oblida que la casa no és seva, sinó del pare. I viu trist perquè té un retret a la recàmera que no ha acabat mai de disparar. Té un deute pendent amb Déu i encara no l'ha saldat: per ser tan bo i tan fidel, per no haver marxat mai ni haver trencat un plat.

I a tot això, el Pare què? Doncs ell, a la porta. Ens el trobem a la porta quan marxa el fill petit... amb les mans obertes per donar-li l'herència que li és reclamada, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan torna el fill petit... amb els braços oberts per acollir-lo i restituir-li el nom i l'heretat, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan arriba el fill gran de la feina i no entèn res i se n'escandalitza d'un pare injustament generós amb els dolents... per acollir-lo i convidar-lo a entrar també, d'una vegada.

Aquestes són les paradoxes de l'amor, pel que fa a Déu i a la seva casa. Cadascú té la porta de la casa com vol, qui som nosaltres per discutir-li a Déu com ha de tenir la seva?

TENIM UN NOM

[HOMILIA DG-TO-C03 (Ex 3,1-15)]

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història. Al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

I què és el que troba Moisès? Un nom... el seu nom. Déu li retorna el nom i la història de la qual fugia. "Moisès" vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües?, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües?, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia per les aigües del Mar Roig.

Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, i no només mentre duri el bon rotllo. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (i ens les sostingui!).

I ara ve la segona part: un cop Moisès ha rebut la missió que va associada al seu nom, vol saber qui és aquell que l'envia, quin és el seu nom. Moisès rebrà una doble resposta.

La primera resposta és una evasiva: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, la font de tots els noms. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor) o "ha shem" (el nom). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida. I això ens dóna pas a la segona resposta.

La segona resposta és al·lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms. Ell és el Déu d’Abraham, que significa “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè, malgrat ser el petit, va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

I ara ve la conclusió. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que emprèn amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. I precisament salvació és, en hebreu, el nom de Jesús (Yeshua). Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

Tenim un nom... ara només falta que, com Moisès, el vulguem portar.

DEL BLANC ALS GRISOS

[HOMILIA DG-QR-C02 (Lc 9,28-36)]

Al Sudan veiem àngels vestits de fang, a Haití veiem àngels vestits de pols, a Ciudad Juárez veiem àngels vestits de sang, a Afganistan veiem àngels vestits de fum, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum. Perquè blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, abans de refractar-se: és la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.

I és que els vestits es veuen blancs només al Tabor. Es veuen blancs només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. No us ha prestat mai la seva mirada? Demaneu-li, però us aviso que fa mal. Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no. Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira. Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida. Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa. Parlo d'una mirada que no es desvia davant les ferides dels altres.

Perquè aquesta és l’altra: per molt que només al Tabor es vegin blancs els vestits, el nostre destí és tornar a la vall, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a l'extensa gama dels grisos. L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume "estaven profundament adormits, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús". Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i ens tregui les lleganyes dels ulls. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal treure's les lleganyes dels ulls per veure la glòria de Jesús present en el món.

Qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb la mateixa mirada. Ara sap quin és el blanc que hi ha sota els grisos.

SALM 90

[HOMILIA DG-QR-C01 (Lc 4, 1-13)]

El temptador fa com qui no vol la cosa, però se'l veu venir una hora lluny. Comença disparant amb el canó gros i, poc a poc, va afinant els seus atacs. Primer li demana a Jesús que faci màgia, després l'ofereix peixet (o peixot) i, en veure que l'estratègia grollera no funciona amb Jesús, mira d'obrir bretxa amb un projectil d'alta precisió.

Quin és el projectil escollit? Atenció, és el salm 90! Què en sabeu del salm 90? És el salm de la protecció de Déu, el salm que llegim a la pregària de Completes del diumenge per anar a dormir tranquils i en pau: "Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós..."

Un jesuita que feia de capellà a la presó em va explicar una anècdota que ve al cas. Una dona exprostituta, internada a l'hospital de la presó amb SIDA terminal, tenia la Bíblia oberta sobre el llit. Abans de que pugués fer cap pregunta, la dona va dir: "És el salm 90. Fa temps que llegeixo aquest salm, i això que diu el salm que no li passarà a qui creu en Déu és el que m'ha passat a mi. M'ha ferit la fletxa que vola de dia, m'ha tocat la pesta que s'esmuny en la fosca i l'epidèmia que a migdia fa estralls... M'han tocat totes les desgràcies, Déu no me n'ha estalviat ni una". El jesuïta li va preguntar: "I com és que segueixes resant aquest salm? Per què no tanques la Bíblia?". Li va respondre la dona: "Si no puc seguir encara resant aquest salm, aleshores, què em queda?"

Creure és seguir encara llegint aquest salm quan sembla que no hi ha "motius" per creure. Fins que descobrim que Déu mateix és l'únic motiu per creure, i que mentre tenim altres motius no acabem del tot de creure.

Apel·lo a altres dos testimonis entrevistats a La Contra de LA VANGUARDIA amb una setmana de diferència: Caddy Adzuva, periodista congoleña testimoni dels horrors genocides a l'Àfrica, declarava: "He visto cosas que nadie debería ver en su vida" (29 gener 2010). Alberto Arce, reporter de guerra, únic testimoni de l'ofensiva militar israelí Plomo Fundido, confessava: "Ver morir a muchos niños me ha hecho ateo" (4 febrer 2010).

Les dues persones han estat a l'infern i han vist el mateix horror. La primera es declara catòlica practicant, mentre el segon es declara ateu. Qui dels dos s'equivoca? O cap dels dos? La nostra fe neix o mor davant la prova, com no pot ser d'una altra manera. I la prova de debò té a veure amb això: veure morir un nen i no poder fer-hi res. I sentir aquella veu que se't clava al cor dient: "on és el teu Déu? ... A què espera a enviar els seus àngels perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"?

Qui no ha passat per aquesta prova, el màxim que podem dir és que encara no és ateu o, si ho voleu en positiu, que encara no és creient, almenys no en el sentit més ple i més cristià del terme. Llavors, ens ha de passar una desgràcia per a ser cristians? Esperem que no, només faltaria, però la nostra fe és feble si es manté al llindar de la prova. I en què es sustenta llavors la nostra fe, si nosaltres no hem travessat aquest llindar? Doncs, en el testimoni d'aquells que han travessat el llindar i han cregut; en la fe d'aquells que han tornat de l'infern amb la imatge de Déu gravada al rostre. I qui són aquests sinó els màrtirs? Nosaltres esperem arribar a ser algun dia dignes d'aquesta fe.

Què és, doncs, creure? Creure és seguir llegint el salm 90 quan tens tots els motius per tancar la Bíblia i deixar de creure.

GRÀCIES PER AVISAR

[HOMILIA DG-TO-C06 (Lc 6,20-26)]

La felicitat pot arribar a ser un dels pitjors enemics de l'ànima. Massa promeses de felicitat que no són més que succedanis, agradables sensacions, narcòtics per l'ànima, opi del poble. Quanta gent que busca la "facilitat", confonent-la amb la "felicitat"... i s'extravia, com no pot ser d'una altra manera.

La felicitat, en ella mateixa, no pot ser mai un objectiu a la vida, sinó, en tot cas, la conseqüència d'una forma de viure. Jo diria una conseqüència inesperada, imprevista, que ens surt a l'encontre per sorpresa, quan menys podíem imaginar-la i quan menys créiem merèixer-la. Així és, com a mínim, la felicitat de la què ens parla Jesús.

No busqueu la felicitat! No sigueu brètols! "Busqueu el bé i la justícia i la resta ho rebreu de més a més". El bé i la justícia es busquen a costa de la pròpia vida, a costa de comprometre el propi temps, a costa del rigor i el dolor de saber què passa en el món i perquè passa, a costa dels moments de foscor, dels abandons, de les fugides i de les recapitulacions. A costa d'alguns fracassos i de molts dols fets a contracor... I, probablement, també a costa de molta felicitat fàcil i matussera.

La felicitat és quasi sempre el fruit d'una pèrdua, d'una mancança, d'una ofrena... que de cop es transmuta en guany, en consol, en do. Això és el que Jesús ens avança: "vosaltres, que sou pobres, que ploreu, que passeu fam, que fugiu... sou feliços encara que no ho sabeu, precisament perquè no ho sabeu, perquè la vostra felicitat no es recolça en la presència, en l'abundància, en l'exultança; sinó en la promesa, en l'expectació, en l'anhel". La felicitat veritable mai no és saciada, és un receptacle sempre disponible, una àmfora mai del tot curulla.

Hi ha qui es queixa aleshores: "aquesta és una actitud poruga, garrepa, fruit d'un ressentiment, d'un odi a la vida, a la capacitat humana per conquerir la felicitat i el progrés. Estem davant el típic miserabilisme cristià, aquesta infumable exaltació de la feblesa, la misèria i el dolor. Jesús ens enganya, només és feliç qui té, qui triomfa, qui rep, qui riu." Bla, bla, bla.

Se sol parlar de benaurances i malaurances referit a aquest text de l'evangeli, però Jesús no maleeix ningú, simplement es lamenta: "ai de vosaltres..." Sembla més aviat el to dolgut de qui ha fet tot el possible per alertar d'un perill a algú que no en vol fer cas: "no diguis que no t'he avisat".

Quedi clar: Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern. I els que tenen més perill de caure en aquest parany són els rics, els qui van tips, els qui van sobrats.

Jo m'apunto l'advertiment, ah, i gràcies per avisar.